Després de 21 anys d’Estatut, cal procedir sense dilació a la seua reforma. Les mancances del text legal han estat reconegudes per tots els partits polítics, el del govern i els de l’oposició, i tots ells han proposat modificacions. En aquest context, cal exigir al si de la societat valenciana l’inici d’un debat en profunditat que encare una reforma estatutària consensuada, en la perspectiva d’un autogovern autèntic que supere la mediocritat de l’actual estatut.

Necessitem que l’Estatut reconega la nostra condició de nacionalitat històrica i permeta uns autèntics òrgans d’autogovern. Un estatut que incorpore noves competències en els serveis públics, treball i seguretat social, infraestructures, hisenda…, amb capacitat per a la dissolució anticipada de les Corts i per a afavorir la participació directa del País Valencià en la Unió Europea. Un estatut que reconega la unitat de la llengua, que adopte mesures efectives perquè el valencià tinga un ús social ple i es convertisca en un element de cohesió i d’identificació col·lectiva.

Cal fer una menció especial al document "Compromís pel Valencià", elaborat per diferents entitats. No compartim la valoració triomfalista de la política lingüísca realitzada fins ara pel Consell. Aspectes com la problematització perpètua de l’ensenyament en valencià —la censura de lèxic, materials curriculars i autors, la proscripció de la titulació superior de les universitats valencianes, els projectes per a desplegar la Llei de Qualitat—, la castellanització dels mitjans de comunicació públics o el procés de privatització de Canal 9, atempten contra l’esforç de promoció de moviments cívics com la Federació Escola Valenciana, encara ignorada pel govern de la Generalitat. La realitat no coincideix amb l’especial respecte i protecció que l’Estatut d’Autonomia ordena per a la llengua pròpia dels valencians. Fa uns quants dies que s’ha fet pública la intenció del Consell de donar determinades instruccions per a l’ús del valencià en l’Administració pública. Es tractaria d’una bona iniciativa si no fóra perquè aquestes instruccions són copiades d’unes altres dictades el 1991. Han hagut de passar dotze anys per a seguir on estàvem.

Necessitem un estatut que done garanties de protecció al nostres recursos naturals, que garantisca per al futur la pervivència dels nostres rius, costes, pobles i ciutats. Un estatut que permeta polítiques educatives, socials i legals per a la prevenció de la violència contra les dones i que impedisca qualsevol discriminació de gènere. Un estatut que arribe al món del treball.

En aquest 9 d’octubre també seguim reivindicant la creació d’un marc autònom de relacions laborals. Els 21 anys d’Estatut no sols no han servit per a aprofundir en la creació d’uns mecanismes propis de negociació col·lectiva, sinó que les continues reformes laborals han conformat un model cada vegada més centralitzat, amb mecanismes de negociació allunyats dels treballadors i les treballadores. Calen mesures efectives per a reduir la sinistrabilitat, amb polítiques efectives que asseguren les actuacions dels òrgans encarregats de vetlar per la salut laboral.

En les actuals circumstàncies socials, el País Valencià ha d’assumir el repte que suposa la immigració. L’establiment en diferents poblacions de col·lectius de diverses ètnies, cultures i llengües, amb característiques molt diverses, afig un nou element de diversitat a la ja complexa societat valenciana. En totes les localitats amb presència d’aquests nous valencians cal que ens constituïsquen fòrums de la immigració integrats per representants de totes les institucions i col·lectius cívics. Des del respecte a la diversitat d’origen i cultural de tots aquests col·lectius, els fòrums han d’impulsar actuacions que promoguen la seua integració plena en la societat valenciana.

En aquest 9 d’octubre, Intersindical Valenciana participarà en els actes reivindicatius per l’autogovern del poble valencià i seguirà treballant per un País Valencià lliure, respectuós amb el seu entorn i solidari amb les seues gents.
 

Luís Buñuel va fer famosa la frase aquella de "ser ateo gracias a Dios" i aquestes són les curioses paradoxes a les que pot fer arribar les polítiques educatives beates del Ministeri de Cultura i educació.

De nou la Ministra Pilar del Castillo intenta privatitzar un servei públic, com el servei educatiu, amb la intromissió d’interessos ideològics. Aquesta privatització és la que es dedueix amb la introducció d’una assignatura, Sociedad, Cultura y Religión, que ja siga en la versió catequesis o en la "no confesional" intenta acostar l’educació pública als postulats ideològics de l’esglèssia més dretana. La publicació als inicis de juliol del Reial Decret de curriculum de la Secundària Obligatoria amb la versió "no confesional" de l’assignatura esmentada n’és una mostra dels vents de fonamentalisme que pretenen destruir un dels postulats bàsics de les societats modernes: la secularització de la vida civil on els assumptes religiosos relatius a les creences són de consciència, és a dir, assumptes privats.

La LOCE i l’alternativa a la religió catòlica.

La Disposició Adicional segona de la LOCE prescriu l’àrea o assignatura (¿) de Sociedad, Cultura y Religión com a obligatòria per a l’alumnat entre 7 i 17 anys. Aquesta prescripció ja està establerta en les organitzacions dels ensenyaments als trams educatius de Primària, Secundària i Batxiller en els articles 16, 23 i 35 de la Llei. La Disposició Adicional considera "dos opciones de desarrollo" és a dir, dues versions de l’assignatura: una confessional d’acord amb "la confesión por la que opten los padres o, en su caso, los alumnos, entre aquellas respecto de cuya enseñanza el Estado tenga suscritos acuerdos" i una segona versió no confesional. L’esmentada disposició es concentra en la primera versió optant per la "moderna" distribució de papers entre Esglèsia Catòlica i Estat en la qüestió dels continguts de la matèria i els professorat contractat per impartir l’assignatura: l’esglèsia decreta els continguts i nomena els docents i l’estat simplement paga. O el que és el mateix una entitat privada selecciona el professorat que paga la societat per un servici públic.

En el cas de "l’alternativa" a la religió catòlica, l’evolució d’aquesta assignatura ha patit succesives revisions jurídico-polítiques des de la Transició fins la LOGSE. Diferents sentències han intentat tancar, sempre en fals, el tema de forma contradictòria tenint sempre la referència del Concordat Estat Espanyol-Vaticà. El primer desplegament de la LOGSE proposà Estudi Assistit com alternativa, però una curiosa sentència del TC estipulà que l’Estudi Assistit discriminava als alumnes de Religió Catòlica per què els que no optaven per ella podien estudiar més. Una resolució de 1997, essent Francisco Camps Conseller, en l’àmbit de l’administració educativa valenciana (DOGV 3047/97 de 31 de Juliol), regulà els continguts de la matèria anomenada "Activitats d’Estudi Alternatives als Ensenyaments de Religió" amb orientacions en una línia acadèmica de Història, Antropologia i Filosofia de la Religió no essent avaluables aquestes activitats.

El "desdoble" en dues versions ha estat objecte de conflicte jurídic al declarar inicialment el TSJ de Catalunya com a no constitucional l’obligatorietat de declarar, amb l’excusa de planificació administrativa en els sobres de matrícula, sobre les creences i la confesió religiosa dels usuaris del servici educatiu públic en els trams assenyalats.

El problema no és ja, en la seua naturalesa, l’anomalia d’equiparar dins l’horari lectiu, la catequesis catòlica amb les matemàtiques o la literatura, les creences religioses han de ser un assumpte privat i de consciència, sino que la proposta curricular de l’assignatura Sociedad, Cultura y Religión és palesament, en la seua versió no-confesional, tan retrògrada com les ments arcaïques de molts inspiradors de la LOCE.

La versió no-confesional de l’assignatura tindrà un desplegament curricular que, segons el t desplegament curricular contingut al Reial Decret, és lluny d’un plantejament metodològic i acadèmic seriós del fet religiós i no pot amagar el seu origen ideològic paleoconservador.

El curriculum de la versió no-confesional de la futura assignatura Sociedad, Cultura y Religión.

L’assignatura és obligatòria per l’alumnat de tota l’etapa d’ESO i el primer curs de Batxillerat i, tal com consta al RD, la concepció curricular és dissortadament, en la línia dels desplegaments ja coneguts arran el RD de "mínims" del MEC, d’una orientació pedagògica rígida i arcaïca i d’una orientació ideològica que no amaga la seua beligerància conservadora i dretana.

En primer lloc cal observar que la introducció al currículum de la matèria és idèntica, no sabem si per peressa o indolència, en el cas d’ESO i Batxiller. En segon lloc és pot confirmar que són absents radicalment orientacions de caràcter metodològic i procedimental, sense cap precisió sobre elements de pràctica educativa. La lectura atenta del document provoca, si se’ns permet la llicència, en qualsevol lector intel.ligent una irritació i picor dèrmics creixents.

En tercer lloc es pot confirmar que l’obsessió cronològica, que presideix també els desplegaments curriculars de l’area lingüística i humanística, provoca una curiosa situació: l’alumnat no coneixerà de forma monogràfica el cristianisme fins el nivell de 3r d’ESO. Imaginem que el poder traumatúrgic d’aquesta religió no arribarà a temps als estudiants roïns, si se’ns permet una altra broma. I per temàtiques divertides pot observar-se que el primer tema del primer curs de l’etapa ESO "Arte y religión de los pueblos prehistòricos" conté la següent perla: "interpretación del paradigma religioso en cuevas y cavernas durante la prehistoria" que és d’on pot haver eixit el presumpte autor del document.

En quart lloc, entenem que l’esborrany conté diversos errors de caràcter conceptual, com quan parla de la dimensió moral dels sistemes religiosos volen dir ètica, o quan parla de la dimensió científica, "natural i social" del fet religiós.

Però, per últim, el que resulta més patent, malgrat les disfresses, és la visió unilateral i apologètica de les complexes relacions històriques entre les religions, particularment les relacions entre cristianisme i la nostra cultura. En aquest sentit no es poden amagar els elements apologètics quan es parla de "fuentes de sentido" en la religió o s’assenyalen els intents totalitaris d’abolir la religió i s’ignoren sistemàticament de forma explícita els conflictes fe-raó, ciència-religió o simplement els intents inquisitorials d’abolir el lliurepensament. En aquest sentit resulta simplement impresentable que les úniques referències a l’ateísme en el currículum d’ESO siguen declaradament negatives associant ateisme amb totalitarisme de forma sistemàtica en les seqüències temàtiques. O que el terme integrisme s’associe a l’islam contemporani, com si no existira un cristianisme integrista contemporani.

Educació i cultura religiosa.

Aquestes consideracions no pretenen en absolut negar la importància de la cultura religiosa en el currículum. De fet un tractament curricular seriós de la cultura religiosa ha de presentar elements de caràcter antropològic, històric, cívic i ètic però dissortadament aquestes claus resten borrades del document esmentat. Una pràctica curricular, específica i transversal, exigeix informacions i treball a l’aula dels elements artístics, ètics i culturals del fet religiós. Cal recordar que aquests elements ja estan presents als continguts de les assignatures de Història, Llengua i Literatura, Ètica, Filosofia o Música entre d’altres. Cal constatar a més a més, que alguns epígrafs són absolutament coincidents amb temes continguts als curriculums de Història i Filosofia en el cas de Batxillerat produïnt-se una reiteracióp dificilment justificable. En aquest sentit, per posar alguns exemples, noms propis com Fray Luis de León, Sant Vicent Ferrer, Lutero, Galileo, Nietzsche, Joan XXIII o el Dalai Lama han d’estar presents de forma específica en certes àrees o matèries evidenciant les relacions entre cultura i pensament religiós.

Que tot ciutadà que tinga una cultura científica i humanística ha de saber qui era Abraham, Jesús de Galilea o el profeta Mahoma és una obvietat. I també saber i conéixer referents culturals sobre la religió com l’obra de Luis Buñuel.

La Conferència Episcopal protagonista declarada d’aquest desficaci.

El passat 17 de juliol en una roda de premsa de l’arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares, confesà amb tota sinceritat la satisfacció plena de la Conferència Episcopal per la solució donada pel Ministeri a l’assignatura de religió declarant, a més a més, que havia desaparegut l’alternativa a la religió catòlica ja que "tampoco la hay en lengua, ni en matemáticas" (El País 18-7-03). L’arquesbisbe destacà les coincidències entre les dues "versions" de l’assignatura, coincidències fins i tot literals en els epígrafs temàtics on "los currículos se han adaptado a los mandatos de la ley de la Iglesia y la del Ministerio" lleis pel que sembla són ja absolutament coincidents. La dubtosa constitucionalitat d’aquesta solució ha de denunciar-se per tota la comunitat educativa tant davant de la opinió pública com en les instàncies de l’administració educativa i jurídiques. És el moment que amb tota urgència el professorat conega aquesta situació tant perillosa com difícil d’entendre en una societat que suposa ja separà els poders de l’Esglèsia i de l’Estat.

Setembre 2003.

Molt Honorable president:
convoque ja les borses de treball

La mort en accident de trànsit d'una professora itinerant, que es desplaçava a treballar des de Vilafranca a Cinctorres, ha de servir perquè l’opinió pública conega la greu situació que pateixen centenars de docents itinerants valencians, que circulen cada dia per carreteres irregulars amb traçats perillosos que s'agreugen en condicions climatològiques molt adverses.

El trist succés ha de ser l'últim episodi que ha de servir per donar una solució definitiva a les reivindicacions llargament exigides per aquest col.lectiu docent. Davant la pasivitat general, urgeix que el president de la Generalitat intervinga i convoque de manera immediata les borses de treball dels Serveis de Prevenció de Riscs Laborals, una reivindicació llargament reclamada sense èxit pels sindicats.

La Llei de Prevenció de Riscos Laborals reconeix la necessitat d’actuar amb rigor en temes de seguretat i salut. La importància dels accidents in itinere és obvia, com ho demostren les dades entre 1999 i 2002 al Pais Valencià, on aquests accidents representem de mitjana el 23,77% del conjunt dels accidents greus i el 40,32% dels accidents mortals.

Els Serveis de Prevenció de Riscs Laborals

Els Serveis de Prevenció són els responsables de registrar, avaluar i proposar mesures preventives en relació a riscos relacionats amb el treball. Volem que la Generalitat Valenciana els fique en complet funcionament per als més de 46.000 docents, 47.000 sanitaris i 20.000 funcionaris i personal laboral. Els sindicats presents en els sectors de Sanitat, Administració Pública i Educació fa anys que reclamen a la Generalitat que assumesca les seues obligacions en materia de Prevenció de Riscos Laborals. Però de manera inexplicable, l'Administració no convoca ni les borses de treball ni l'Oferta d'Ocupació Pública.

Centenars d'itinerants a l'ensenyament suporten greus riscs laborals.

Les condicions laborals del professorat itinerant s'intenten modificar cada any. En 2002, l'STEPV-IV va demanar a la Conselleria de Cultura i Educació l’aprovació d’un nou decret-marc que dignificara el seu treball professional i implicara reconeixement social. Les discrepàncies amb la Conselleria d’Educació van ser insalvables quan s’hi va abordar la reducció d'horari lectiu, l'estudi de millora d'itineraris i la regulació de les compensacions en matèria econòmica i per seguretat i salut laboral, un aspecte regulat al Decret 24/1997 i en el que els actuals administradors de la Generalitat pressuposen que l'itinerant ha de fer ús del seu vehicle propi.

Afectats milers de treballadors/es públics de la Generalitat.

Des de la Intersindical Valenciana hem desenvolupat la campanya Pengem les claus?, per a denunciar, pressionar i aconseguir la modificació de les condicions del Decret 24/1997. La proposta alternativa al Govern és un nou Decret que ha d'incloure, entre altres, les següents mesures: 1. L'increment de la indemnització per desplaçament a 0,27 euros per kilòmetre i actualització anual d’acord amb l’IPC. 2. Establiment d'un complement de perillositat. 3.Contractació d'un segur de vida que permeta fer front a situacions d’extrema gravetat. 4.Mitjans alternatius de transport en cas d’accident laboral que inutilitze el vehicle propi. 5.Aprovació d'un document on consten els drets i deures dels itinerants i la responsabilitat patrimonial de l'Administració. 6.Mesures específiques, com adquisició d'un parc mòbil, utilització planificada dels vehicles de la Generalitat, pla de protecció del parc mòbil, contractació d’un servei de taxis, entre altres.

El president de la Generalitat ha d’intervindre

La mesura més urgent a pendre és la completa constitució dels Serveis de Prevenció de Riscos Laborals. Les organitzacions sindicals han protagonitzat reiterats actes de protesta —l’últim un tancament als Serveis Territorials d'Educació de València, el 6 de maig— i el Comité de Seguretat i Salut Laboral Docent de Valencia ha denunciat la manca d'aquests serveis. Res no ha servit per a modificar la paràlisi de l’Administració valenciana i ara no ens queda més remei que demanar públicament una intervenció del president de la Generalitat que permeta la constitució immediata de les borses de treball que pose en funcionament i al complet els Serveis de Prevenció.