L’ensenyament en valencià als llindars del segle XXI: una visió sindical
	I Congrés de Llengua, societat i ensenyament celebrat a la Universitat d'Alacant els dies 8, 9 i 10 de novembre. Comunicació presentada per Vicent Esteve (Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià – Intersindical Valenciana)

Resum

La política educativa del Consell, pel que fa a l’ensenyament en valencià, experimenta una preocupant paralització en el ritme de creixement als darrers anys. En alguns casos, com la ciutat d’Alacant, l’estancament és ben greu. No hi ha un impuls institucional global i sostingut a favor de l’ús del valencià. La llengua pròpìa no rep la protecció que li reserva l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). D’altra banda, el conjunt de centres privats del País Valencià han bandejat la incorporació del Programa d’Ensenyament en Valencià i del Programa d’Immersió Lingüística, els únics que, per les seues característiques, garanteixen una plena adquisició de la llengua pròpia. Disset anys després d’aprovada la LUEV, la deficient dotació als centres de personal docent degudament qualificat en l’ús de la llengua per part de la Generalitat conculca el dret de les famílies a rebre l’ensenyament en valencià i provoca, sovint, el desprestigi d’aquesta modalitat educativa.

És un lloc comú que a l’ensenyament la legalitat disposa la igualtat de tractament de totes dues llengües oficials, de la mateixa manera que tothom sap que a continuació no es posen els mitjans perquè aixó puga ser una realitat, no ja l’assoliment per igual de la competència comunicativa i l’ús social de les dues llengües, sinó que la desigualtat de tracte comença per no regular de manera adequada —de vegades ni es regula— els procediments que emanen dels objectius que es volen aconseguir per l’aplicació de la llei.

El sistema educatiu valencià, tot i que pròpiament caldria parlar d’un únic sistema en el conjunt de l’Estat, s’ha d’organitzar i regular a partir de les competències plenes en matèria educativa de la Generalitat Valenciana. Això no obstant, té reconegudes ja en la pròpia LOGSE les finalitats educatives relatives al tractament de la llengua pròpia, el valencià. Què diu la LOGSE?:

Article 13. L'educació primària contribuirà a desenvolupar en els xiquets les següents capacitats: a) Utilitzar de manera apropiada la llengua castellana i la llengua oficial pròpia de la Comunitat Autònoma […] Article 19. L'educació secundària obligatòria contribuirà a desenvolupar en els alumnes les següents capacitats: a) Comprendre i expressar correctament en llengua castellana i en la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma, textos i missatges complexos, orals i escrits [...] Article 26. El batxillerat contribuirà a desenvolupar en els alumnes les següents capacitats: a) Dominar la llengua castellana i la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma.

Tot i que la LOGSE atorga igualtat de tracte a amdues llengües, resulta cabdal per a qualsevol política educativa reconéixer que el punt de partida per a cadascuna és ben diferent. Per tant, es tracta de veure quin esforç polític ha realitzat i realitza l’Administració per donar al valencià l’especial respecte i protecció que li atorga l’Estatut d’Autonomia, per tal d’assolir, si més no, la igualtat en matèria educativa definida a la LOGSE.

1. En els últims anys, l’increment de centres amb un programa d’ensenyament en valencià i d’alumnat que rep aquesta modalitat d’ensenyament ha estat el següent:

Curs 2000/01: Total alumnat d’Infantil i Primària: 363.638. Total de Secundària: 320.171. Total: 683.809.
Font: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Generalitat Valenciana.

Com es pot veure al quadre, en educació infantil i primària, l’increment de centres que apliquen un Programa d’Ensenyament en Valencià o d’Immersió Lingüística es ralentitza cada any (48, 44, 19, 12, 10 i només 6 aquest curs). Des del nostre punt de vista, no és perquè s’estiga a punt d’esgotar les possibilitats d’implantació, ja que els 650 centres, descomptats el privats concertats (27), representen no més enllà del 57% del total dels centres públics (1.089). En els centres de secundària, l’increment ha estat major d’un any a l’altre (13, 19, 20, 39 en 1998-99), encara que el curs passat (1999-00) es va produir un fort descens del creixement, doncs la xifra de nous centres (16) retornà a ritmes dels anys 95/96, una tendència que continua enguany amb 20 nous centres. En general, però, el creixement a secundària respon a que s’ha de donar continuïtat a l’alumnat que finalitza l’educació primària i, per tant, no es tracta tant de noves línies, sinó de la continuació de les ja existents en primària. Més enllà de les dades, en general, tant a primària com a secundària, cal un control —que no es fa— de l’aplicació dels programes per tal de tenir un coneixement exacte del que és la realitat en relació al que diuen les estadístiques. Per exemple, sabem que a molts instituts de les zones valencianoparlants no s’imparteixen en valencià el mínim de dues assignatures no lingüístiques per grup i curs en el Programa d’Incorporació Progressiva. Cal recordar, a més, que la normativa d’admissió de l’alumnat no sols no contribueix a la continuïtat dels programes d’ensenyament en valencià entre un tram educatiu i d’altre o, el que es pitjor, entre un cicle i el següent, sinó que l’entrebanca.

A la fi, estudia en valencià el 19,38% de tot l’alumnat d’infantil, primària i secundària. Estem molt lluny d’haver arribat a cap mena de sostre.

Per entendre millor el significat de les dades globals s’han de fer algunes consideracions més, sobretot per veure quines són les possibilitats d’evolució.

Una aproximació territorial a les dades anteriors ens diu que, pel que fa a les comarques que conformen la circumscripció de la província de València, el 49% dels centres (públics i concertats) té, si més no, una línia en valencià. A València ciutat, un 24%; en el cas de la província d’Alacant, és un 35% i la ciutat d’Alacant, un 9%; i a Castelló, s’arriba a un 84%, mentre a Castelló de la Plana, és del 70%. Amb tot, el pes de la normalització lingüística escolar recau sobre els centres públics, doncs només hi ha 27 centres privats concertats en tot el país que compten amb un programa d’ensenyament en valencià. A la província d’Alacant no n’hi ha cap.

En definitiva, és cert que que les línies continuen augmentant, però també ho és que dels 650 centres d’educació Infantil i primària que imparteixen ensenyament en valencià només el 4% són centres privats-concertats. La conseqüència és que s’està creant la tendència a configurar una mena doble xarxa educativa, ensenyament públic en valencià i concertat-privat en castellà. Per entendre la importància de la dada només cal recordar que al voltant del 35% de l’alumnat valencià s’escolaritza en centres privats i que aquesta proporció s’inverteix a favor de l’ensenyament privat en algunes de les ciutats més importants del país.

2. Disset anys després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV, 1983), encara arriba professorat sense titulació o sense competència lingüística en valencià a centres que tenen un programa d’ensenyament en valencià. Açò ocorre amb tots els sistemes de provisió: bé com a resultat d’adjudicació de vacants a professorat sense destinació definitiva, bé mitjançant els propis concursos de trasllats (més avant explicarem com i per què) i, fins i tot, quan es donen destinacions en comissions de serveis, quan la concessió de les mateixes és discrecional per part de l’Administració.

Pel que fa a Infantil i Primària, en les adjudicacions de llocs de treball al professorat sense destinació definitiva de juliol passat, totes les vacants d’educació infantil i primària es van assignar amb requisit lingüístic; però no es va fer així en el cas de més de 800 vacants de les especialitats de primària (educació física, idioma estranger, música) ni en els llocs de treball de l’ESO corresponents a centres amb un PIP o amb la combinació d’un PIP/PIL. Més avant explicarem el que ocorre amb els concursos de trasllats.

En el cas de professorat de secundària, també s’han donat vacants que exigeixen coneixement del valencià a persones que no en saben. Generalment, açò passa per falta de personal amb la corresponent competència lingüística mentres que la planificació de la formació necessària no abasta les persones que formen les borses a l’espera de ser requerides, de manera que quan es tira mà, no s’hi troba. Així no es garanteix ni la continuïtat de les línies ni tampoc la qualitat de l’ensenyament.

Per avançar definitivament en la resolució d’aquest problema, el professorat s’hauria d’incorporar al sistema educatiu ja capacitat des de la Universitat per impartir les classes en qualsevol de les dues llengües oficials. Igualment, s'hauria d’exigir eixe mateix coneixement com a requisit per a ingressar a la Funció Pública. No fer-ho així significa que cada vegada que hi ha oposicions el problema es repeteix i es fa més gros, per acumulació. Mitjançant les oposicions de 1999 van ingressar al cos de mestres 900 docents en el País Valencià, una xifra semblant a la convocatòria del 2000. Al voltant del 60% es tracta d’interins i, per tant, una bona part dels quals ja té coneixements de valencià. Entre la resta, n’hi ha molts que no coneixen la nostra llengua, però des d’aleshores estan treballant en vacants per a les quals cal tenir coneixement de les dues llengües oficials. En el millor dels casos, encara tardaran tres anys a obtenir la titulació necessària.

3. Una vegada que el professorat ha fet l’esforç d’aprendre valencià i de comprometre’s amb un programa d’ensenyament, vindrà el problema de l’escassesa de recursos que pateixen els centres. La Conselleria no edita suficients materials de suport al professorat que imparteix la seua matèria en valencià i al mercat hi ha ben poc de material complementari, la qual cosa és remarcable en el cas d’Educació Especial i Tecnologia. I açò ocorre a banda de la qüestió de l’«homologació» del material curricular per la pròpia Administració. Perquè l’obligada homologació ha esdevingut, en els últims temps, un autèntic problema de censura prèvia, intolerable per a l’exercici lliure de la docència, però també un factor que contribueix al buit de producció i distribució de materials. Després d’anys successius de «sequera» absoluta, en desembre de 1999, la Conselleria va fer un enviament de material als centres per a primària i primer cicle d’ESO amb contes, poemes i cançons, per una banda, i cal·ligrames i dues unitats didàctiques sobre els Drets Humans i sobre La Valldigna, per altra. Amb els recursos pressupostaris passa el mateix: des de 1992 fins 1999, l’assignació econòmica per unitat en concepte de suport a l’ensenyament en valencià ha baixat d’any en any, en termes relatius i absoluts, fins el punt d’haver perdut 70 punts (!) respecte a l’IPC acumulat en el mateix període. Aquesta política està molt lluny d’acomplir amb l’especial protecció al valencià que ordena l’Estatut i tampoc no respon a un sistema educatiu que ha de ser bilingüe.

4. Pel que fa a la regulació dels centres, tampoc no existeix una línia d’intervenció progressiva, sinó més aviat s’han cristal·litzat els problemes dels inicis o s’ha fet una política contradictòria. En referència al punt 2, en 1997 es van catalogar com a bilingües tots els llocs de treball dels col·legis públics d’infantil i primària, amb ocasió de l’adscripció del professorat del cos de mestres als nous llocs de treball resultants de l’aplicació del nou sistema educatiu. Tanmateix, simultàniament, es promulgà una moratòria adreçada al professorat participant segons la qual tothom podia quedar exempt d’haver de tenir competència en valencià fins l’any 2005, en les zones valencianoparlants, i fins el 2011 en les castellanoparlants. Dels 17.000 mestres que es van adscriure aleshores (tots els que tenien un destí definitiu), un nombre indeterminat (perquè és una informació que l’Administració no ha donat mai) ho van fer a qualsevol lloc de qualsevol centre sense haver de demostrar que en sabien, de valencià, tingueren o no la titulació pertinent. Però n’hi ha més. Des d’aleshores, el mateix professorat que es va acollir a la moratòria, pot participar —i de fet ho fa— en els concursos de trasllats per obtenir una nova vacant de qualsevol centre en les mateixes condicions. És a dir, es pot traslladar amb la moratòria inclosa, fins que s’esgote el termini abans esmentat. En conseqüència, tots els cursos hi ha un nombre indeterminat de mestres sense competència en valencià que arriben com a definitius a vacants de centres amb un programa bilingüe, bé siga un PIP, un PEV o un PIL. Afortunadament, el professorat actua, en general, amb un gran sentit de la responsabilitat.

Pel que fa a secundària, és més senzill d’explicar la situació dels centres: moltes línies acabaran en l’ESO perquè els instituts no disposen de professorat amb titulació ni amb competència, ja que no s’ha regulat fins ara. Així doncs, el que es fa en valencià depén del fet fortuït que hi haja el professorat adient i amb voluntat, ja que en els concursos de trasllats cap vacant apareix catalogada amb un criteri lingüístic. Ja és greu que, ara mateix, no hi haja planificació en Batxillerat per tal de donar continuïtat a les línies de l’ESO. En relació a aquest tema, cal fer esment de l’acord subscrit entre l’Administració i els sindicats en juny de 1999 sobre les plantilles dels instituts de secundària on apareix, per primera vegada, el compromís de procedir a la catalogació dels llocs de treball. L’acord diu textualment:

Donada la cooficialitat del valencià i del castellà i del coneixement que de les dos llengües ha de tindre tot el professorat de la Comunitat Valenciana, com determina l’art. 23 de la Llei 4/1983, i amb la finalitat de donar continuïtat als programes d’educació bilingüe que l’alumnat haja cursat en Educació Primària, tot el professorat d’Educació Secundària que estiga impartint docència tant en nivells obligatoris com no obligatoris, haurà de tindre la capacitació lingüística i tècnica adequada per a impartir l’ensenyament en qualsevol de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana.

Per això, l’Administració educativa i les organitzacions sindicals es comprometen a negociar, en el marc de la Mesa Sectorial d’Educació, un model de catalogació lingüística de les plantilles dels instituts i seccions d’Educació Secundària, així com un pla de formació adequat perquè el professorat puga adquirir la necessària capacitació lingüística.

Ara bé, aquest acord encara no s’ha desplegat.

Per altra banda, cal recordar que la major part dels col·legis que apliquen el Programa d’Immersió Lingüística no compten amb el professorat de suport previst a la normativa per dur endavant el programa, una normativa que només es va desplegar durant els dos primers anys de vigència.

5. Hi ha un nombre tan elevat d’exempcions de l’assignatura de valencià a les zones castellanoparlants (quan l’obligatorietat hauria de ser el mínim que permetria parlar de cooficialitat) que, de fet, no es pot dir que el valencià és llengua cooficial en tot el país. Quan l’alumnat que ha fet ús del dret a demanar l’exempció (en massa ocasions com a conseqüència de campanyes perfectament organitzades des dels propis centres) es desplaça per seguir els seus estudis en un altre centre de zona valencianoparlant, es troba amb vertaders problemes. A més, el fet que l’alumnat exempt de l’avaluació del valencià haja de romandre a l’aula fa impossible l’aprofitament de les classes per a la resta. Davant d’açò, cal actuar en positiu, amb campanyes institucionals específiques per a aquestes zones, tot i que la cooficialitat ha de ser el punt de partida de tota acció institucional, per a la qual cosa caldria modificar la LUEV.

Igualment, a les zones valencianoparlants, encara es permeten les al·legacions de les famílies per tal de no seguir el programa bilingüe aprovat pel consell escolar del centre. Concretament, pretenen que no se’ls aplique el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), quan es tracta d’un programa de mínims que, encara ben fet, difícilment garanteix que l’alumnat arribe a poder utilitzar les dues llengües en igualtat de condicions. En aquest sentit, molts centres privats concertats comencen ara a plantejar-se això de que l’Àrea de Coneixements del Medi, en un PIP, s’ha d’impartir en valencià, cosa que fa alguns anys haurien d’estar fent. Sorprenentment, ni la pròpia Administració té les dades que permetrien conèixer l’abast d’aquestes disfuncions.

Per altra banda, el Pla de normalització lingüística, una eina ben pensada per a l’extensió de l’ús del valencià més enllà de l’àmbit curricular, ha de ser objecte de seguiment per la inspecció educativa si es vol redreçar una situació que considerem molt insatisfactòria. A les zones castellanoparlants, molt pocs centres el fan. I a les zones valencianoparlants, en són molts els que no l’apliquen.

6. Darrerament, la mateixa Administració s’ha quedat al marge de la LOGSE pel que fa a l’ús del valencià en la relació amb els centres i amb la societat: senzillament el valencià sembla que ha deixat de ser llengua oficial perquè s’usa ben poc. Aquesta actitud és generalitzable al conjunt del Consell, també a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, i molt especialment als usos lingüístics de la Presidència de la Generalitat. El Govern no té la voluntat de jugar un paper exemplificador que afirmaria la cooficialitat i li donaria al valencià el prestigi que atorguen les institucions.

En conclusió, el nombre de centres que tenen un programa d’ensenyament en valencià va en augment, però el ritme d’ampliació s’ha ralentitzat de forma notable en els darrers anys. En el cas d’Alacant, és constatable una autèntica congelació. Però tot i que les dades indiquen que hi ha demanda social, el que s’està fent des de la Generalitat permet que el valencià no sols no reba l’especial protecció estatutària, sinó que estiga condemnat a romandre ben lluny del tracte que gaudeix l’altra llengua oficial. És especialment greu que els centres privats concertats configuren, de fet, una xarxa educativa al marge de la incorporació del valencià com a llengua d’ensenyament i de comunicació. A pesar del temps transcorregut des de l’aprovació de la LUEV, cada curs proliferen les queixes per no proveir els programes d’ensenyament bilingüe de professorat amb la necessària competència lingüística, la qual cosa provoca el seu desprestigi i conculca el dret de les famílies a rebre un ensenyament de qualitat quan la llengua elegida és el valencià. La demanda social, per tant, pot deixar de ser el motor de la normalització si no rep l’estímul polític i social que la retroalimente.

Vicent Esteve

Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià – Intersindical Valenciana (STEPV-Iv)

< tornar a fent camí / tornar a pàgina principal >