Informe anual del curs 1999-2000
Mesa per l'Ensenyament en Valencià

Representants dels sindicats Comissions Obreres del País Valencià (CCOOPV), Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià-Intersindical valenciana (STEPV-IV), Unió General dels Treballadors del País Valencià (UGTPV); per representants de la Federació Escola Valenciana; per professorat de l’educació primària i secundària i per professorat, estudiants i personal de l’administració i serveis de les universitats valencianes.

- Presentació
- 1ª part: L’autorització de llibres de text i materials curriculars
- 2ª part: Sobre el requisir lingüístic de conèixer la llengua pròpia per a l'accés a la Funció Pública Docent

Presentació

Fa ara poc més de quatre anys, es va crear la mesa per l’ensenyament en valencià, entitat cívica formada per representants dels sindicats Comissions Obreres, Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià-Intersindical Valenciana (STEPV-Iv), Unió General dels Treballadors del País Valencià; per representants de la Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la llengua; per professorat de l’educació primària i secundària, estudiants i personal de l’administració i serveis de les universitats valencianes.

La mesa per l’ensenyament en valencià és un moviment social que integra tots els nivells educatius de forma unitària amb una finalitat cívica: la defensa de l’ensenyament en i del valencià en tots els nivells educatius.

Des d’un primer moment la mesa es plantejava quatre objectius bàsics: garantir la possibilitat efectiva de l’aprenentatge en valencià en tots els àmbits educatius, el reconeixement de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana com a autoritat legal en matèria lingüística, la creació d’un organisme de participació social per a garantir l’ús del valencià i l’adscripció de la Direcció General de Política Lingüística a la presidència de la Generalitat.

A finals dels darrers anys, la mesa s’adreçava a tots els grups del Parlament valencià per manifestar l’oposició al retall que el pressupost de la Generalitat valenciana preveia per a la promoció del valencià. El projecte dels pressupostos d’aquests anys resultava insuficient per a implantar l’ús del valencià a l’àmbit social i oficial, i a més suprimia altres programes complementaris destinats al foment del valencià. Insuficiències aquestes, que junt amb altres, hem denunciat contínuament als diferents mitjans de comunicació.

Davant les propostes del Mapa Escolar realitzades per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, la mesa va incidir especialment que el Mapa era una peça clau del desenvolupament de la planificació i la reforma educativa. I per això hauria d’orientar-se segons els criteris contemplats en el nostre ordenament normatiu on clarament es reconeix la voluntat social de normalitzar el valencià.

Per tot això, declaràvem que cal una planificació racional que abaste tots els nivells educatius i formatius, que integre els cicles educatius sense produir escissions i que, per tant, s’hi plantege ampliar les modalitats de normalització i la necessària catalogació dels llocs de treball en valencià, que presente criteris clars i mesurables d’avanç en el procés de redreçament cultural i de normalització lingüística, amb un ventall de mesures de formació del professorat i de suport a la producció de materials didàctics en valencià.

També hem adreçat diferents manifests a l’opinió pública: per demanar als diferents partits polítics que feren compliment dels drets lingüístics i que garantiren l’efectivitat de l’aprenentatge en valencià en tots els nivells educatius i fomentar l’ús social del valencià; pel reconeixement explícit de la denominació tradicional i estatutària de valencià als Estatus de l’Institut d’Estudis Catalans; pel decret d’homologació lingüística i per la unitat de la llengua.

Darrerament, hem manifestat la nostra disconformitat a diferents editorials pel tractament que donen al tema de la unitat de la llengua en els llibres de text de primària i de secundària, perquè pensem que atempten contra aquesta unitat. A més de reafirmar la defensa d’aquesta unitat lingüística des de l’escola pública valenciana i de qualitat.

Tots aquests aspectes i d’altres els recollim en un dossier anual, un dels quals anava recolzat amb un informe sobre la situació del valencià en els diferents nivells educatius.

L’informe 2.000 consta de dues parts:  

• Informe sobre l’autorització de llibres de text i materials curriculars, en el qual fem una comparació entre la legislació vigent al País Valencià i en altres autonomies.
• Informe sobre el requisit lingüístic, on comparem la normativa que regula l’obligació del coneixement per part del professorat de les llengües pròpies de les diferents comunitats autònomes.

tornar començament

Introducció

La Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana encara manté vigent l’autorització prèvia de llibres de text.

Què fan altres autonomies? Vetlar que els llibres de text i altres materials desenvolupen adequadament els currículums vigents, amb normes pròpies que permeten la supervisió i autorització prèvies dels materials curriculars (Catalunya, Canàries, Galícia, Euskadi).

Què fa el Govern valencià? Mantenir en vigor un decret de la Generalitat Valenciana que a més de la supervisió i autorització prèvies dels projectes editorials, també preveu la possibilitat de revocació de l’homologació dels materials curriculars, en contra del darrer criteri del Ministeri d’Educació i Ciència, que va derogar un Reial Decret de les mateixes característiques i el va substituir per un altre que proclamava els principis constitucionals de la llibertat d’expressió i de càtedra per tal de desterrar la possibilitat de censura prèvia que implicava l’anterior.

Què fa realment el Govern valencià? A més de decret citat, existeix una circular de la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística per la qual s’obliga que els llibres de text i qualsevol material usat a l’aula reflectesquen "respecte a les senyes d’identitat (denominació - Comunitat Valenciana - i de l’idioma valencià)", les úniques que segons la Conselleria es corresponen amb l’Estatut i la Constitució.

Està prohibit escriure País Valencià? No tenim cap escrit que demostre que la Conselleria ha prohibit utilitzar aquest terme en els llibres de text; però autors i editorials n’han estat advertits i, el que és més greu, la quasi total desaparició del terme en els llibres publicats en els darrers temps, ens fa témer que sí.

Però, poden prohibir escriure País Valencià? No. La denominació oficial és Comunitat Valenciana, però al preàmbul de l’Estatut s’usa la denominació de País Valencià per designar la concepció moderna de l’històric Regne de València. A més, hi ha un multitud d’entitats socials, polítiques, sindicals, culturals, etc. d’una importància i abast massiu al nostre país, que fan ús d’aquest terme: ccoopv, eupv, pspv, stepv, ugtpv, etc.

Però, podem escriure llengua catalana? Sí. L’Estatut denomina valencià a la llengua pròpia, denominació que és compatible amb la posició unànime de la romanística que la considera "valencià" com a terme sinònim de català al País Valencià o bé com una varietat de la llengua catalana. Així ho arreplega, per exemple, el Diccionario de la Real Academia Española.

La Conselleria té una actitud que ratlla la il·legalitat? Sí. Només uns exemples:

1. La Conselleria nega al professorat la seua autonomia i, per tant, no acompleix la llei que diu: "Els equips docents han d’elaborar projectes curriculars per a l’etapa educativa corresponent, adaptant el currículum establert en aquest decret a les característiques de l’alumnat, del centre i del seu entorn. [...] Cada professor, en el marc d’aquests projectes curriculars i programacions de cicles i àrees, realitzarà la seua programació d’aula en la qual concretarà les unitats didàctiques, la metodologia i les activitats que desenvoluparà." (Decret 47/1992, de 30 de març del Govern Valencià, pel qual s’estableix el currículum de l’Educació Secundària Obligatòria a la Comunitat Valenciana (DOGV 1992/04/09)
2. Quan, segons sembla, censura l’ús del nom País Valencià va en contra de Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat valenciana el qual diu: "El present Estatut constitueix la manifestació de la voluntat autonòmica dels pobles de les províncies, després de la seua etapa preautonòmica, en la qual va accedir en virtut del Reial Decret-llei deu mil nou-cents setanta-vuit pel qual es creava el Consell del País Valencià. Aprovada la Constitució Espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba la concepció moderna del País Valencià [...]"
3. Quan censura determinats termes, expressions, etc., va en contra de la llei perquè, fins ara, no existeix cap norma emesa per la Generalitat Valenciana que determine l’organisme que tinga atribuïda la competència de fixar la normativa lingüística en tots els àmbits d’ús de la llengua al País Valencià. No obstant això, l’article 7é, apartat 2n de l’Ordre d’1 de setembre de 1984 de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, per la qual es desplega el Decret 79/1984 diu que: "Tot el material didàctic en valencià a utilitzar en les classes, s’haurà d’ajustar a la normativa gramatical de l’Institut de Filologia Valenciana". Per tant, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, creat pel Decret 238/1994, de 22 de novembre, del Govern Valencià, com hereu de l’IFV, continua amb la competència establerta en principi en l’esmentada Ordre i reiterada en l’article 4t. 2.

1. Normativa sobre autorització de llibres de text i d’altres materials curriculars

Les Administracions educatives de les diferents autonomies controlen els llibres de text o materials curriculars perquè s’ajusten al currículum oficial. Aquest control el regula un decret propi o, en el cas de les Comunitats Autònomes que han rebut les competències el curs passat, un decret aprovat pel Ministeri, mentre no en tinguen un de propi.

El control es tradueix, en la majoria de casos, en una autorització prèvia dels projectes editorials que més tard esdevenen els llibres de text. L’autorització es donava en el moment que el projecte educatiu s’ajustava als continguts dels decret que regulen els diferents ensenyaments.

Ara bé, en els últims dos anys, hi ha administracions que han derogat l’autorització prèvia i han preferit limitar-se a una supervisió més, com la que s’exerceix sobre la resta d’aspectes que conformen el funcionament del sistema educatiu. El perquè es troba en la voluntat de no entrebancar la llibertat de càtedra del professorat i d’aprofundir en l’autonomia dels centres educatius per configurar el seu propi projecte educatiu, com diu la Logse.

A continuació, de forma sinòptica, s’arrepleguen els trets principals de la normativa vigent en cada Comunitat Autònoma.

Administracions que han desistit de regular l’autorització prèvia dels llibres de text

Invocant una experiència que arranca en 1993, determinades Administracions educatives s’han plantejat que ha arribat l’hora de fer canvis significatius en la supervisió dels materials curriculars i llibres de text que s’usen als centres educatius en l’àmbit de les seues competències.

El primer a fer aquesta revisió i engegar una nova normativa va ser el Ministerio de Educación y Cultura en 1998, quan encara tenia un territori sobre el qual exercia competències directes de gestió, abans de concloure el procés de transferències en matèria educativa que l’ha deixat sense territori a administrar. En conseqüència, en aquests moments la seua normativa només actua amb caràcter supletori sobre aquelles Comunitats Autònomes que no hagen fet la seua pròpia regulació.

A principis d’aquest any 2.000, el Govern andalús ha seguit les passes del MEC. S’ha de remarcar la coincidència de criteris i de valoracions entre ambdues administracions tot i estar governades per majories parlamentàries de signe polític diferent. Una lectura dels breus textos seleccionats que corresponen als seus respectius decrets és suficient per adonar-se’n de la liberalització amb què s’encara un nou període en matèria de supervisió de llibres de text. En definitiva, aquestes dues administracions supervisen els llibres de text, com el conjunt del sistema educatiu que tenen sota la seua competència, però no els sotmeten a cap autorització. Per tant, si els autors cometeren cap infracció o delicte quedarien exposats a l’aplicació de la llei ordinària, com qualsevol ciutadà.

A continuació, s’hi reprodueixen uns breus fragments de la normativa esmentada on apareix l’argumentació que justifica el canvi i assenyala un nou tarannà.

Ministerio de Educación y Cultura.

Real Decreto 1744/1998 de 31 de juliol.

"Este Real Decreto (…) concibe y regula esta supervisión de los libros de texto y demás materiales curriculares que se utilizan en los centros docentes, no como autorización administrativa, sino como parte de la supervisión e inspección ordinarias que a la Administración educativa competente le corresponde ejercer (…) La nueva regulación supone un más efectivo reconocimiento de la autonomía que corresponde a los centros (…) parte asimismo del pleno reconocimiento de las competencias y responsabilidades que corresponden a profesores, padres, alumnos y órganos pedagógicos y de gobierno de los centros docentes.

Cuando se detecten en algún libro de texto o material curricular contenidos presuntamente constitutivos de delito, el Ministerio de Educación y Cultura dará cuenta del hecho al Ministerio Fiscal o a los Tribunales".

Consejería de Educación de la Junta de Andalucía

Decreto 5/2000, de 7 de febrer.

"Tras la experiencia obtenida (…) se tienen datos precisos para considerar una nueva etapa en la que dicho proceso de supervisión no revista el carácter de previa autorización y que mantenga la mayor consideración hacia la autonomía que ha de reconocerse a los Centros docentes, hacia el carácter abierto del currículo y hacia el mejor ejercicio de los derechos y libertades de las familias, el profesorado, el alumnado y las empresas editoras"

"En consecuencia, el presente Decreto concibe y regula esta supervisión de los libros de texto y sus materiales complementarios que se utilizen en los centros docentes no como aprobación previa sino como parte de la supervisión y la inspección ordinarias que a la administración educativa le corresponde ejercer sobre la totalidad de los elementos y aspectos que se integran en el proceso de enseñanza y aprendizaje en los Centros docentes. Por otra parte se establece un simple procedimiento de depósito y registro de los libros de texto y de los materiales complementarios que las editoriales tengan a bien ofrecer comercialmente en el mercado. Mediante la consulta de este registro, cuya versión electrónica estará disponible a través de Internet, se facilitará la selección de los libros de texto y materiales complementarios por parte de los Centros educativos".

Saludem els nous usos democràtics i els contrastem amb els de la resta d’administracions i, específicament, amb l’actuació de l’Administració valenciana.

Com es pot comprovar, el Govern valencià no sols manté en vigor un decret el contingut del qual és molt semblant al d’altres governs autonòmics, sinó que, a més, des de la Conselleria d’Educació es pretén que el control siga més aferrissat. Per això s’emet una circular específica per exercir-lo sobre qualsevol tipus de material, l’editat - com fan la resta d’Administracions- però també sobre el material complementari confeccionat als centres - una pràctica inexistent a la resta de l’Estat.

Aquest excés tracta d’evitar, no ja una dolenta aplicació del currículum vigent pels autors i editorials (principal objectiu de tota normativa al respecte, tot i que l’experiència ha demostrat que no hi ha cap intenció de fer-ho), sinó que té com a única finalitat la d’adequar el contingut dels llibres a les preferències polítiques del partit que governa o, el que és el mateix, a contentar una part del seu electorat.

3. Conclusió

La Mesa per l’Ensenyament en Valencià denuncia i deplora l’ús que des de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència es fa del Decret que regula l’autorització de llibres de text, així com dels dictats que estenen aquest mateix control a tot tipus de document usat pel professorat i l’alumnat en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

La Mesa per l’Ensenyament en Valencià comparteix la significació política de les reformes efectuades pel Ministerio de Educación y Cultura i per la Junta de Andalucía en matèria de supervisió de materials curriculars en tant que contribueixen a aprofundir la llibertat de càtedra del professorat i l’autonomia dels centres per determinar el seu projecte educatiu i les adequacions curriculars corresponents.

Per tot això, es compromet a treballar perquè el Govern valencià mamprenga la revisió de l’actual normativa i realitze els canvis necessaris amb la finalitat de democratitzar l’exercici de la docència i la gestió dels centres educatius pel conjunt de la comunitat educativa, amb una aposta clara per la seua autonomia i pel reconeixement de l’exercici responsable de la funció docent.

tornar començament

SOBRE EL REQUISIT LINGÜÍSTIC DE CONÈIXER LA LLENGUA PRÒPIA PER A L'ACCÉS A LA FUNCIÓ PÚBLICA DOCENT

Del present estudi que compara la normativa elaborada en les diferents Comunitats Autònomes de l'Estat que tenen una llengua pròpia cooficial amb el castellà i un sistema bilingüe d'ensenyament, podem deduir que el País Valencià és l'única Comunitat Autònoma que no demana el requisit lingüístic per tal d’accedir a la funció pública docent, siga sota la fórmula que siga.

L'obligació de conèixer la llengua pròpia per a exercir la docència es concreta en l'exigència del requisit o condició d'acreditar-ne el coneixement en totes les administracions amb independència del signe polític que tinguen el seus governs. Són destacables per a contrastar amb l'actitud de l'administració valenciana els casos de Galícia i de Navarra.

La Mesa per l'Ensenyament en Valencià, a partir d'un estudi rigorós de les diferents convocatòries de concurs-oposició per accedir a la docència fetes els dos últims anys, ha observat que en totes elles, o bé, s'ha de realitzar una prova que demostre el domini oral i escrit en les dues llengües oficials, o bé, s'ha de presentar la corresponent titulació lingüística que l'acredite o convalide. En els casos en què s'ha establert una catalogació lingüística o perfil lingüístic dels llocs de treball a ocupar la superació d'aquesta prova és condició per a continuar el procés concurs-oposició.

L'exigència d'acreditar la competència lingüística en la llengua oficial i pròpia de cada Comunitat per part del professorat és vista, en la major part de normatives, com una tasca inherent a la funció docent i no com un mèrit o exigència exterior a la docència. El professorat ha de posseir aquest domini oral i escrit de les llengües, no sols per a garantir els drets lingüístics de l'alumnat sinó com un objectiu general de tots els sistemes educatius bilingües. Totes aquestes Comunitats han harmonitzat la seua legislació educativa a partir de l'aplicació de la LOGSE, la qual estableix que en acabar l'escolarització obligatòria tots els alumnes han d'adquirir un domini oral i escrit de les llengües oficials de cada Comunitat Autònoma.

L'Administració valenciana ha argumentat en diferents ocasions sobre el perill d'inconstitucionalitat o la manca de base legal per a concretar aquesta exigència. En aquest punt s'hauria de recordar la doctrina del Tribunal Constitucional apareguda en diferents sentències sobre el tema. Per a l'Alt Tribunal els poders públics poden establir a l'àmbit de les seues competències el coneixement de la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma per tal d'accedir a determinades places de funcionariat. Aquesta exigència es legitima quan el coneixement ve requerit per les especials característiques del lloc de treball a desenvolupar.

Pel que fa al País Valencià, la Mesa per l'Ensenyament en Valencià ha sol·licitat el dictamen de diferents juristes per tal de demostrar que hi ha una àmplia base legal per a establir el requisit lingüístic.

L'objecció que sol posar-se per l’administració és que el text refós de la Llei de la Funció Pública Valenciana - Decret legislatiu 24/octubre/95- solament exigeix una acreditació a posteriori del coneixement de la llengua amb posterioritat a haver superat el procés selectiu per a l’ingrés a la funció pública quan diu "els qui superen les proves selectives acreditaran els coneixements de valencià" art. 9.4.

En tot cas, aquesta Llei autonòmica solament és d'aplicació al personal docent en aquells temes que no estiguen regulats per una normativa específica o de rang superior, cirsumstància que no s’hi dóna en el cas que ens ocupa. El règim jurídic dels docents està basat en dues normes bàsiques estatals -la Llei 30/1994 de Mesures Urgents per a la Reforma de la Funció Pública i la LOGSE. Aquestes normes permeten a l'Administració la selecció de funcionaris degudament capacitats per a cobrir els llocs de treball a les Comunitats Autònomes amb dues llengües oficials. La LOGSE contempla aquesta capacitació lingüística com a part dels coneixements específics necessaris per a la docència. La possibilitat d'establir procediments per a acreditar el domini de les llengües oficials també apareix regulada al Real Decret 850/1993 sobre l'accés a la funció pública docent.

 2. CONCLUSIONS

 Els professors i professores han de conèixer les dues llengües oficials al País Valencià d'acord amb les exigències de la seua tasca docent i segons allò establert a la Llei d’ús i ensenyament del valencià en el seu article 23.1. No es pot obviar que tant la funció social que realitzen com el lloc de treball que ocupen està en relació amb una sèrie de drets de l'alumnat, el que necessàriament comporta unes determinades obligacions de l'Administració a fi de garantir-los.

A l'igual que han fet en altres Comunitats Autònomes, la Generalitat Valenciana haurà d'actualitzar tota la normativa educativa per tal de posar en consonància l´aplicació de la Llei d´Ús i Ensenyament del valencià amb les prescripcions de la LOGSE i el disseny curricular en aquella part que li és pròpia.

Atesa l’actual manca d’harmonització normativa entre els objectius assenyalats en la LOGSE i la LUEV, per una banda, i la regulació de l’accés a la funció pública docent i als llocs de treball del sistema educatiu, per una altra, la Mesa per l’Ensenyament en Valencià entén que l'instrument escaient per a aquesta harmonització seria un Decret on s'ordenarien totes les actuacions i principis que regiren, entre d’altres:  

• La regulació del coneixement de les dues llengües oficials en l'administració educativa.
• La regulació d'aquest coneixement per part del personal docent, tècnic i d'administració i serveis educatius.
• La catalogació bilingüe dels llocs de treball docent dels diferents nivells educatius.

 La Mesa per l’Ensenyament en Valencià és conscient que la no exigència del requisit lingüístic per a l'accés a la Funció Pública docent hem d'atribuir-la a l'absència de voluntat política per part de l'Administració valenciana i no a entrebancs de tipus jurídic.

La Mesa per l’Ensenyament en Valencià requereix del govern valencià un canvi d’actitud perquè és urgent establir, en les properes convocatòries de concurs-oposició, aquest requisit, tal com es fa en les altres Comunitats Autònomes amb llengua pròpia, i també, en els sistemes de contractació i provisió de llocs de treball.

Amb el marc jurídic vigent aquestes exigències són possibles, però fóra convenient eliminar totes les contradiccions i anacronismes, com per exemple, els que es troben a l'obsoleta Llei de la Funció Pública Valenciana.

Finalment, aquestes mesures proposades són l'única manera efectiva de garantir, tal com diu el nostre ordenament, la disponibilitat de professorat suficient amb competència lingüística perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu i el programa d'ensenyament bilingüe que haja determinat.

 3. Apèndix: estudi comparatiu de la normativa que regula l'obligació del coneixement per part del professorat de les llengües pròpies de les diferents comunitats autònomes

• LLEI 10/1982, 24-novembre, bàsica de normalització de l'ús de l'euskera (BOPV 16-12-82).
• LLEI 6/1989, 6-juliol, de la Funció Pública Basca (BOPV núm.144 de 1989).
• DECRET 47/1993, 9- març, (BOPV 2-4-1993) pel qual s'estableixen els criteris per a determinar els perfils lingüístics i les dates de preceptivitat en els llocs de treball docents.
• DECRET 6/2000, 18-gener, (BOPV 20-1-2000) modificació del Decret de perfils lingüístics anteriors (criteris, models de centre, terminis de preceptivitat, etc.).

 NAVARRA

• ORDRE FORAL 99/2000, 22 de març (BON 31-3-2000) per la qual s'aprova la convocatòria de procediments selectius d'ingrés d'accés al cos de professors d'Educació Secundària, i d'ingrés als cossos de professors d'Escoles Oficials d'Idiomes i del cos de professors tècnics de Formació Professional al servei de l'Administració de la Comunitat Foral de Navarra.

• LLEI 3/1983, 15 de juny de Normalització Lingüística (DOG 14-7-1983).
• DECRET 247/1995, 14 de setembre (DOG 15-9-1995) pel qual es desenvolupa la Llei 3/1998 de Normalització Lingüística per a la seua aplicació a l'ensenyament en llengua gallega dels ensenyaments de règim general.
• ORDRE de 15 de març i ORDRE de 16 de març,(DOG 22-3-2000) per les quals es convoquen concursos-oposició per a l'ingrés als diferents cossos docents de la Comunitat Autònoma de Galícia (Mestres, Secundària, PTFP, Escoles Idiomes, Música, etc.).

• DECRET 92/1997 de 4 de juliol (BOCAIB 17-7-97) que regula l'ús i l'ensenyament en llengua catalana pròpia de les Illes Balears en els centres docents no universitaris.
• ORDRE del Conseller d'Educació, Cultura i Esports de catalogació de places bilingües dels llocs de feina de Col·legis Públics (BOCAIB 18-8-98).
• ORDRE del 2 de febrer del 2000 (BOCAIB 12-2-2000) que actualitza la catalogació de places bilingües a les plantilles dels instituts d'Educació Secundària, als col·legis públics on s'imparteix el primer cicle de l'ESO, a les Escoles Oficials d'Idiomes, als centres d'educació de persones adultes, a les escoles de disseny i restauració i d'art, etc.
• ORDRE de 10 d'abril del 2000, (BOIB 15-4-2000) de convocatòria de proves per a la provisió de places de funcionaris docents i per a l'adquisició de noves especialitats als centres públics de les Illes Balears.

• LLEI 1/1998 de 7 de gener (DOGC 9-1-98) de política lingüística. Aquesta llei actualitza la Llei de Normalització Lingüística de 18 d'abril de 1983.
• DECRET 244/1991 de 28 d'octubre (DOGC 29-11-91) sobre el coneixement de les dues llengües oficials per a la provisió de llocs de treball docents dels centres públics d'ensenyament no universitari de Catalunya, dependents del Departament d'Ensenyament.
• RESOLUCIÓ de 27 de març (DOGC 30-3-2000) de convocatòria de places de funcionaris docents i per a l'adquisició de noves especialitats.

• LLEI 4/1983 de 23 de novembre (DOGV 1-12-1983) d'Ús i Ensenyament del Valencià.
• ORDRE 10 d'abril de 2000, de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, per la qual es convoca concurs-oposició per a l'ingrés en el cos de mestres i adquisició de noves especialitats (DOGV 13-4-2000).
• ORDRE 10 d'abril del 2000 per la qual es convoquen procediments selectius d'ingrés i accés als cossos docents de professors d'ensenyament secundari, professors tècnics de formació professional i procediment d'adquisició de noves especialitats (DOGV 13-4-2000).

< tornar començament | fent camí | ensenyament >