|
|
|
La Junta “Quantificadora” i la normalització pendent
Josep Manuel Esteve*
Levante-EMV, 4/12/2011
És temps tardorenc, de nous propòsits i de renovació d’iniciatives pendents, potser de tornar a intentar aprovar l’examen de la Junta que quedà pendent el mes de juny passat. De nou s’engalanen els amfiteatres decorats per a l’ocasió en centres públics –tot i que enguany menys abarrotats- per a passar la prova de valencià que pot dotar l’examinand d’un títol més o menys anhelat.
L’historial de la Junta ens fa saber que, segons èpoques i convocatòries, hi ha hagut més o menys aprovats, i que aquests fets, merament conjunturals, han anat oscil·lant de la mateixa manera que han anat canviant les administracions públiques de signe polític, sense massa estridències. L’aspirant a aconseguir un títol, com a màxim s’apercep d’alguna complicació més en un test ortogramatical que li fa les coses una mica més complicades.
Des dels temps de la LUEV (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) s’ha insistit més en l’ensenyament que no en l’ús efectiu de l’idioma en condicions normals. Qui creia que a més coneixement lingüístic, més ús, pot sentir-se desenganyat des de fa temps, perquè no ha anat d’eixa manera ni ací ni en els altres territoris del nostre domini lingüístic. El valencià no és una llengua ni més fàcil ni més difícil que les altres; qui ha cregut que amb una titulació administrativa ja està tot fet o que pel fet de generalitzar el seu ús a l’escola -cosa que realment no s’ha assolit- es garanteix el seu prestigi , va prou errat qui s’ho creu, com ho demostren les estadístiques més fiables, quan s’analitza l’ús al mateix pati de l’escola, al carrer, als mitjans de comunicació i en altres àmbits importants per a la pervivència d’una llengua.
Això sí, l’administració de torn amb gran parafernàlia anunciarà que ha fet una collita de no sé quants milers de títols més i que les coses van bé, i el lector dels diaris –de paper o electrònics- podrà sentir-se reconfortat i pensar que les coses van bé per al valencià. L’engany, al meu parer és múltiple, perquè ni l’ús social depén d’un titulació, ni l’aprenentatge de les destreses comunicatives, com ara, saber parlar, escriure, o entendre, es dirimeixen en una prova més o menys atzarosa.
Si les estadístiques basades en criteris merament quantitatius són fàcils de manipular i, a més, a això s’afegeix la perversió creixent en l’ús de paraules com “normalització lingüística”, “bilingüisme” o “plurilingüisme”, per a amagar la realitat d’una llengua en conflicte com és la nostra, s’ha dibuixat un paisatge tan tranquil·litzador com el que és referit a L’alqueria blanca en Canal 9. Només cal esperar un moment per a veure Cinema en valencià com si d’una excepció es tractara. Se li acudeix a algú que en algun país s’anunciara cinema en la seua llengua una vegada a la setmana i això es vera “normal”.¿Que no figurava en els estatuts de Canal 9 promoure la llengua pròpia des del seu començament?
Si mirem alguna altra legislació lingüística similar a l’Estat espanyol, ¿com es pot entendre que els mitjans de comunicació, anuncien tant de rebombori a Catalunya per tres queixes contra la immersió lingüística o una denúncia contra una retolació en un negoci només en català, quan s’han desatés milers de denúncies per no retolar en la llengua pròpia?
Caldria pensar si la major part de mitjans de comunicació que, ja sabem en quina llengua s’expressen i quins interessos representen, no deuen estar donant una visió interessada per tal d’amagar realitats que no són “políticament correctes”. Tampoc no és molt correcte desmantellar i afeblir la xarxa d’ensenyament públic, obligatori o no (línies en valencià, el valencià a les escoles oficials d’idiomes, subvencions a la promoció de la llengua, la política d’exempcions massives creixents...), o amagar que més d’un 30% de l’alumnat en edat d’escolarització obligatòria s’educa en centres concertats- privats, on el valencià és merament una assignatura, o que una gran part de funcionaris públics, en aconseguir la titulació, la deixen en conserva –com es deien les olives en salmorra- i no usen el valencià.
Què fem de la major part dels polítics del nostre parlament autonòmic, ¿no haurien de ser un model per als ciutadans? Les quotes d’ús i de correcció en l’expressió l’idioma són ben minses. ¿ Com pretenen integrar la immigració en la llengua del país que els acull i dotar de prestigi una llengua que ha passat per mil vicissituds?
Quan toca quedar bé en campanya electoral i amplificar del cant de la sirena amb altaveus mediàtics, sentim oradors polítics d’un i d’altre signe dient coses com “conserveu el vostre idioma que és una gran riquesa”, “estem per l’ensenyament públic en valencià (i també en xinés, anglés, etc...)”; caldria que els diguérem, quan les veus discordants entren en el panorama polític parlamentari i extraparlamentari, que no volem una llengua de “diumenges”, residual o “emblemàtica” per a un discurs a l’any, el 9 d’octubre, que la llengua no és patrimoni exclusiu dels que s’autoanomenen de centre-dreta o d’esquerres, és patrimoni del poble i cal creure’s el que es predica.
No debades, Martí Domínguez i Barberà, gran escriptor i periodista, sabia què deia quan afirmava: “Més que per la naixença, s’és bord si es balafia l’heretat patrimoni”.
*Professor d’EOI
|
|
|
|
|
|
Where´re you going, mr. Font de Mora?
Josep Vicent Bataller
Levante-EMV, 14/06/2011
Desconcert, perplexitat, incredulitat… somni o realitat? No, no pot ser
que tot un senyor conseller d´Educació i el seu staff directiu facen
aquest plantejament d´educació plurilingüe. És cert que n´estem ja
acostumats al rodillo del PP. Les retallades en educació, la reducció
dràstica de programes i plantilles (que sempre perjudiquen als mateixos),
la manca de tarannà negociador, la imposició com a fórmula bàsica de
l´acció de govern és quelcom habitual a la Conselleria d´Educació, però
ara no n´estem parlant de tot açò, el fet és molt més greu del que
aparenta a primera vista.
Òbvia i evidentment totes i tots compartim amb el senyor Font de Mora la
preocupació per arribar a un model plurilingüe de qualitat que supose un
bot qualitatiu en l´actual model educatiu, però les coses no es poden
fer a la lleugera o començant la casa per la teulada, per molt
demagògiques o electoralistes que siguen. Amb l´educació dels nostres
fills i filles no es juga. És per això que hem de parlar de fonaments… i
si poem als més elementals principis de la psicologia cognitiva o
evolutiva, o d´aprenentatge de les llengües estrangeres, ens trobem amb
principis tan inqüestionables com que l´aprenentatge s´ha de fer
inicialment en la llengua materna per a no trencar els esquemes
conceptuals-cognitius amb que l´alumnat arriba a l´escola i que en tant
no hom té degudament assolida aquesta no podem passar a altres llengües
alienes i estranyes com a llengües vehiculars per a l´aprenentatge.
Un altre principi bàsic és que l´aprenentatge de les llengües
estrangeres sols es consolida en un context comunicatiu adient, és a dir,
l´alumnat té que emprar eixa llengua de forma habitual fora dels
centres, en contextes i situacions comunicatives reals que faciliten la
consecució d´aquesta competència. És cert que els centres privats i
concertats poden escollir no sols el seu alumnat, sinó tanmateix el
professorat, amb el que poden dotar-se amb facilitat amb el professorat
adient, o fins i tot centre i famílies poden crear o pagar contextos
comunicatius en anglès fora de l´escola.
Però què passa amb l´alumnat més desafavorit que no ho pot fer? Què
passarà quan l´alumnat de Primària o l´ESO tinga que conceptualitzar en
anglès sense un domini mínimament adient? I el professorat? Si ara
mateix és vostè incapaç de complir la pròpia llei que vostès han
promulgat al no dotar de professorat d´anglès suficient a l´Educació
Infantil, com pensen garantir-ho a la resta de les etapes educatives i
més en un context de retallades de plantilles antipedagògic i
antisocial? Què passarà amb l´alumnat que tinga que aprendre una matèria
en anglès sense un domini adient de la llengua? No hom diu això fracàs
escolar? És això el que volem?
No senyor Font de Mora, vostè sap que aquest no és el camí. Cal que
reconsidere aquesta iniciativa i si vol potenciar l´anglès ho pot fer
fàcilment introduint canvis quantitatius (horaris) i qualitatius (metodologia
i enfocament comunicatiu, recursos) en l´aprenentatge de l´anglès, al
que per cert ningú ens oposem. Vull pensar que tot ha estat un mal somni
i que darrere d´aquesta iniciativa no hi ha un intent de minoritzat
encara més la llengua del nostre poble, dels nostres avant-passats, dels
seus i dels meus, senyor Font de Mora. I recorde, rectificar és de savis. |
|
|
|
|
|
El valor de la nostra llengua
Tudi Torró
Levante-EMV, 14/06/2011
Quan parlem d´equilibrar a tots ens sona molt bé i ens ve la imatge
d´una balança en equilibri, el símbol de la justícia, cada plat de la
balança està compensat. Tanmateix, les llengües no es poden mesurar com
si foren objectes en una balança, és molt més qualitatiu, les llengües
no s´aprenen enviant-les a compartiments separats sense cap relació
entre elles ni, molt menys, podem parlar d´equilibri lingüístic
acceptant la formula plantejada pel govern valencià en l´esborrany de
Decret sobre plurilingüisme on planteja a la comunitat educativa la
proposta equilibradora de repartir el temps curricular en un 33% en cada
llengua d´aprenentatge: valencià, castellà i anglès, deixant l´1%
restant supose que probablement al xinès. La situació plantejada ens
porta, una vegada més, i ja en són moltes, a una gran indignació contra
els que gestionen la política educativa del nostre país, i una vegada
més haurem de dir ja ni ha prou, amb la força de les paraules i de la
raó, amb els arguments necessaris que sé seran incapaços de contestar i
d´argumentar.
Amb la proposta plantejada, la Conselleria d´Educació peca
d´irresponsable alarmant a les famílies, l´alumnat i el professorat amb
una altra ocurrència que desacredita a l´educació valenciana, intenta
manipular a la comunitat educativa presentant un projecte equilibrador
de llengües sense cap rigor científic ni pedagògic, altra vegada el
conseller d´Educació i els seus tècnics copien formules forànies, en
aquest cas gallegues, per vendre´ns un model que s´ha demostrat que no
funciona i que té en contra a tota la comunitat educativa gallega.
Al País Valencià ja tenim els programes contrastats que sabem que
funcionen, malgrat els entrebancs que ha anat posant la pròpia
Administració educativa. Els Programes d´Ensenyament en Valencià i
d´Immersió Lingüística funcionen garantint l´equilibri entre el valencià
i el castellà. Després vindrà una llengua estrangera i per això tenim
aquests programes enriquits. Només ens falta una cosa, que els que ens
governen s´ho creguen i posen els mitjans necessaris per la seua
correcta aplicació, invertint en la formació del professorat no només en
anglès, també en valencià però per damunt de tot en pedagogia, recursos
materials i personals. Les famílies cada any augmenten les sol·licituds
per matricular-se en els programes d´ensenyament en valencià i
d´immersió lingüística enriquits, i per això el govern valencià, que no
està pel valencià, suprimeix línies i desvia la matrícula als programes
d´Incorporació Progressiva que no garanteixen, com està demostrat,
aquest aprenentatge.
Siguem positius, reconeguem el que tenim i sabem que funciona, valorem
lo propi, consolidem plantejaments rigorosos i contrastats que ens han
funcionat els darrers vint-i-cinc anys, respectem el valor de la nostra
paraula, dels nostres mots. |
|
|
|
|
|
L'etiqueta de plurilingüe
Vicent Brotons
Vilaweb, 8/06/2011
L'esborrany de decret que ha presentat el conseller Font de Mora
presenta moltes incongruències legals i de tota mena. Hi ha males
definicions de plurilingüisme, porta implícita la derogació de facto del
dret dels pares d'escollir la llengua d'educació, etc. En realitat, es
veu molt clar que el decret no respon al pluringüisme que prediquen,
sinó que són uns mals programes que introdueixen la llengua estrangera
de males maneres sense criteri i atempten contra el valencià, que és la
llengua pròpia del territori.És una operació perfectament orquestrada
dels departaments de màrqueting de la Generalitat contra els programes
en valencià per a eliminar-los. En el fons, hi posen l'etiqueta de
plurilingüe per a acabar tenint un programa bilingüe. Aquests últims
vint-i-cinc anys els programes en valencià han demostrat que eren els
més eficients. I, atenció, cal un decret de plurilingüisme, per dos
motius: perquè cal que tots els nostres xiquets dominen les dues
llengües oficials (pensem que solament el trenta per cent s'educa en
programes en valencià) i perquè han d'aprendre anglès, i tant. Però el
decret de Font de Mora no en té res, de plurilingüisme, fora del nom, i
és un gran destrellat educatiu. Aquest decret no tindrà resultats
plurilingües reals perquè cal un decret que tinga en compte totes les
investigacions fetes sobre plurilingüisme, que són moltes. I totes van
clarament en una altra direcció. D'entrada, indiquen que el valencià,
com a llengua pròpia i minoritzada que és, ha de tenir una presència
curricular mínima del 50%.
La Unitat per l'Educació Multilingüe, que dirigisc, treballa en
aquests moments en un estudi seriós, acadèmic i documentat, sobre aquest
decret. L'estudi, el farem arribar a les autoritats, organismes, i a
l'opinió pública quan el presentem, ben prompte.
La Generalitat, en realitat, es limita a actuar segons un document
publicat ja fa uns quants anys per la FAES, una fundació controlada per
Aznar, en què es deia que en els llocs on el PP poguera actuar amb una
certa llibertat, calia deixar en situació marginal també en
l'ensenyament les llengües perifèriques, com en diuen ells. Volen que el
valencià esdevinga folclòric, ètnic. I jo crec que el PP en tots els
àmbits ha aplicat aquest document, perquè no s'ha avançat mai. Però en
l'àmbit educatiu sí. Ara, en aquests últims anys, s'avançava. És una
tasca que ha fet especialment Escola Valenciana i que ha demostrat a la
societat que els programes en valencià o d'immersió lingüística eren els
programes que valien la pena i que oferien millors resultats per als
xiquets, no solament en l'àmbit lingüístic. Per això hi ha una part molt
important i àmplia de la societat valenciana que no entén de cap manera
això que vol fer Font de Mora. |
|
|
|
|
|
|
Plurilingüisme
Carme Miquel
Levante-EMV, 7/06/2011
La darrera ocurrència de Font de Mora d'eliminar les línies en valencià
a favor d'una suposada distribució igualitària del temps escolar dedicat
a les llengües, és antipedagògica. I per explicar-ho començaré
manifestant que, si normalitzar l'ús de la nostra llengua en els àmbits
socials respon a raons de justícia, la introducció del valencià a
l'ensenyament respon, sobretot, a raons pedagògiques. I pedagogia és el
que el conseller no fa, a pesar que coneix els resultats de les
investigacions realitzades que proven que és l'ensenyament en valencià
el que aporta millors resultats. L'alumnat de les línies en valencià (PEV
i PIL) aprèn les dues llengües oficials fàcilment, mentre que els
alumnes de línies amb més poca introducció de la nostra llengua, no
domina -generalment-- el valencià ni el seu coneixement del castellà és
millor que el que tenen els alumnes de les línies valencianes.
Doncs bé, en una situació de fracàs escolar generalitzat com és el de la
Comunitat Valenciana ¿quin sentit té suprimir, precisament, aquells
aspectes del model escolar que funcionen bé? Perquè cal afegir que els
alumnes que dominen les dues llengües oficials, estan molt més preparats
per aprendre'n d'altres. I això és el veritable plurilingüisme.
En el cas valencià, ensenyar anglés només serà eficaç si es parteix d'un
bon domini de valencià i castellà. I per dominar valencià és
imprescindible que des de l'inici de l'escolaritat, l'alumnat tinga molt
de temps per treballar-lo i practicar-lo. Perquè cal saber que les
llengües s'aprenen també fora de l'escola, en els contextos socials. I
preguntem-nos: quants espais televisius de totes les cadenes que
l'infant pot vore li permeten escoltar/ practicar valencià? Quantes
revistes infantils? Quants espais publicitaris? Quants viedeojocs?
Quants espectacles? El desavantatge per al valencià és impressionant i
això és precisament el que haurà de compensar l'escola. Per això, la
suposada distribució equitativa del temps dedicat a llengües és una
falàcia. La pedagogia demana precisament el contrari del que proposa el
conseller. Reajustar els models bilingües actuals sí que calia, però amb
més i millor valencià i no menys. |
|
|
|
|
|
La mort del valencià?
Francesc de P. Burguera
Levante-EMV, 6/06/2011
Sembla ser que això és el que volen el Gens Honorable president Camps, i
un dels seus acòlits, el conseller Font de Mora, amb el decret anunciat:
la mort del valencià. «El que es pretén amb el decret és capgirar el
model educatiu valencià i fer-ho amb criteris ideològics i no
pedagògics, ignorant l´opinió dels experts, situant-se fora del consens
que naix de l´aprovació a les Corts de la Llei d´ús i ensenyament del
valencià (LUEV) sense cap vot en contra, fent-ho per la via de la
imposició i menystenint l´experiència de més d´un quart de segle
d´immersió lingüística en valencià». Així s´ha pronunciat Escola
Valenciana referint-se al decret. I continua amb aquestes paraules:
«Relegar el valencià a l´ensenyament com proposa el nou decret suposarà
retrocedir greument en el progrés de la nostra llengua, perquè l´àmbit
educatiu sempre ha estat clau en la normalització lingüística del
valencià. El nou model arracona la llengua i implica un perill real de
desaparició en poques generacions». A la vista de la situació que
s´aveïna si aquest decret segueix endavant, Escola Valenciana ha
presentat un ´Manifest per l´ensenyament plurilingüe de qualitat: Sí al
valencià, en el què afirma que «per totes aquestes raons, ens oposem a
l´aprovació del decret del nou model perquè significa un pas enrere en
l´ensenyament plurilingüe, s´oposa al criteri dels experts, se situa
fora del consens educatiu, hipoteca les capacitats lingüístiques de les
noves generacions, arracona el valencià a l´ensenyament i posa en perill
la seua supervivència a la societat».
És el que volen el senyor Camps, el senyor Font de Mora i molts
dirigents i militants del PP. No té res d´estrany. Hi ha dirigents,
militants i no pocs votants del Partit Popular que no tenen cap interés
pel valencià. Uns perquè, malgrat que el parlen, no es preocupen pel seu
ensenyament. Altres perquè són castellanoparlants i s´interessen ben poc
per la nostra llengua. El cas del conseller d´Educació, Font de Mora, és
curiós. És valencianoparlant i natural de Vila-real. Malgrat això, el
que li agradaria és que l´ensenyament de les llengües fora la del
castellà i la de l´anglés. Per a Font de Mora el valencià no val la
pena. I amb el nou decret, com deiem abans, s´arracona el valencià i
implica un perill real de desaparició en poques generacions.
Però hi ha ciutadans que no estan d´acord amb aquestes maniobres que vol
portar a terme el conseller Font de Mora i ha començat a trobar-se amb
grups de gent que li piten i demanen la seua dimissió. I això en el seu
poble. El divendres passat Font de Mora va ser rebut amb una pitada en
Vila-real, després d´inaugurar la biblioteca, encara sense llibres.
Xiulits, trompetes, pancartes i crits de dimissió per a rebutjar la
situació de l´educació pública i la supressió de la línia en valencià.
El conseller havia anat al seu poble a fer algunes inauguracions que
porten el seu nom. Una, el col.legi Cervantes, on ell havia estudiat i
amb la placa següent: «Fue inaugurado siendo consejero Alejandro Font de
Mora, exalumno del Cervantes». Hui dilluns, tornarà a Vila-real per
inaugurar el «Centro de Tecnificación Deportiva». No sabem si també amb
el seu nom.
Per altra banda tenim que, mentre el conseller Font de Mora vol marejar
amb l´ensenyament del valencià, la senyora alcaldessa de València, donya
Rita Barberà, no utilitza el valencià per a parlar sinó el castellà.
Tampoc el valencià s´utilitza en les sessions de l´Ajuntament. El cas de
la senyora alcaldessa resulta curiós, no s´assembla al seu pare, José
Barberà Armelles, president que fou de l´Associació de la Premsa
Valenciana, director de la Hoja del Lunes i del vespertí Jornada i
valencianoparlant. I no sols això. Amic i admirador de Joan Fuster. A
Sueca solia vindre de quan en quan a sopar amb Fuster i un grup d´amics
que formavem una colla valencianista.
El cas és que a hores d´ara, el valencià no té molt de predicament en
l´ajuntament del cap i casal. Els tres regidors electes de la Coalició
Compromís tornaren al consistori la documentació que han de complimentar
per a la seua inscripció com a edils, perquè l´havien rebuda només en
castellà. «Volem recodar les seues obligacions d´una manera tranquila
però amb tota fermesa: no es tracta de cap numeret, sols volem complir
la llei i les ordenances», explicà Joan Ribó. «Anem a ser sensibles a
l´atenció a l´educació i a la normalització lingüística», va corroborar
Consol Castillo, regidora també de la Coalició Compromís. Convé que
tinguem present aquestes paraules: «A fi que la societat valenciana
avance en la seua autoestima i en la consideració i potenciació del
valencià com a principal senya d´identitat, cal arribar a formalitzar un
gran pacte cívic, polític i social, i convindre que qualsevol element
que no contribuïsca a fer del valencià una senya d´identificació
comunitària i d´unió entre els valencians, entrebanca la recuperació de
la nostra identitat com a poble». Són paraules de l´Acadèmia Valenciana
de la Llengua, Secció de Foment de l´Ús del Valencià, del 29 de juny de
2005. |
|
|
|
|
|
La lògica sociolingüística del PP
Josep-Lluís Navarro
Levante-EMV, 3/06/2011
No cal treballar a l´ensenyament per saber que el govern valencià del PP
pretén extirpar les línies en valencià, així com eliminar grups dels
centres públics (per augmentar-los als de l´Església), retallar hores de
reforç, recursos i professorat, apujar el nombre d´alumnes per aula i la
jornada laboral, abaixar salaris d´educadors i aportacions als centres,
etc. Intenten camuflar tot això sota el rètol «modelo único plurilingüe»,
però no s´ho creuen ni ells. De sempre, les nostres classes dirigents
han odiat el valencià i ara per fi han vist l´ocasió d´eliminar-lo,
carregant-se la faena de 30 anys d´ensenyament públic en valencià.
Ells ho veuen instintivament, i tenen raó: una ciutadania instruïda i
il·lustrada no permetria la impunitat de què gaudeixen. Aquesta és la
seua lògica sociolingüística: la promoció del valencià els posa en
evidència perquè destapa la seua coentor i defecció lingüística, minant
el seu poder. Per això els cal eliminar-lo com a llengua culta i vehicle
educatiu. Necessiten una educació confessional, retrògrada i
castellanista per mantindre la seua hegemonia, però ara potser se´ls ha
anat la maneta: no compten amb la força del món educatiu ni amb
l´emergència del 15-M. Si confluïren aquests dos factors els podríem
obligar a fer marxa arrere en les últimes agressions i en les que
preparen.
Perquè ara tots ens preguntem: Què farem? Tornarem a caure en els
mateixos errors de sempre? Tornarem a confiar en els líders que al final
sempre acaben traïcionant-nos i desfent les mobilitzacions que tantes
energies costen? Permetrem que decidisquen per nosaltres? Doncs no,
companys, aquesta volta no. Tinguem present l´última i no tornem a
espifiar-la. Recordeu? Només fa dos cursos: 2008/09. El 29 de novembre
hi hagué a València una macro-manifestació històrica (desenes de milers
de persones), que culminava mesos de mobilitzacions com no s´havien vist
ací en dècades. La gent se sentia eufòrica, invencible, però poc
després, els líders de la Plataforma (o la seua majoria), sense
consultar ningú i satisfets amb la retirada de la «Citizenship»,
claudiquen i desfan el moviment, firmant la pau amb Font de Mora. Quina
vergonya!
Afortunadament, ara estem en una altra fase i no ens deixarem segrestar
per cap cúpula. Ara tenim, gràcies al Moviment 15-M, una societat civil
en ebullició i connexió creixent, per això ara les mobilitzacions no
seran tan fàcils de segrestar. Sindicats, FAPA, Escola Valenciana,
partits, associacions i entitats seran benvinguts, però alerta: res de
líders que negocien en nom nostre i que s´atribuïsquen poder de decisió.
Necessitem connectar les lluites educatives (suprimir les línies és la
punta d´una immensa retallada que pretén pegar-li el colp de gràcia a
l´ensenyament públic), i el 15-M pot ser-ne el mitjà, el referent i
l´espurna: hem d´aprofitar-lo i aprendre´n. Preparem ja tancaments i
acampades als centres contra aquest atac brutal. Posem en peu de nou el
món educatiu, i ara sense delegar en cap líder, amb representants
rotatoris i sense claudicar ni tan sols amb la dimissió de Font de Mora,
que és ja un cadàver polític. L´onada mobilitzadora que ara comença
només hauria de parar quan tinguem garanties fiables d´una altra
política educativa i així ho decidisquen les assemblees sobiranes. Ara o
mai.
Cap d´Estudis de l´institut Lluís Vives de València |
|
|
|
|
La política lingüística: un balançManuel
Pérez Saldanya
Levante-EMV, 7/05/2011
El pròxim 22 de maig elegirem els representants a les Corts i als
ajuntaments i el resultat marcarà d´una manera decisiva la forma com
s´aborden els reptes econòmics, medioambientals, socials… i també
lingüístics. La passada legislatura ha presentat llums i ombres pel que
fa a la llengua. S´ha rebaixat el clima de confrontació política
centrada en les «essències» de la llengua, i això és un símptoma positiu,
però no s´ha avançat en els debats i l´aplicació de les polítiques
lingüístiques necessàries per a assegurar el futur i la vitalitat del
valencià. És difícil d´entendre que les mateixes Corts que van crear
l´Acadèmia Valenciana de la Llengua no hagen reunit ni una sola vegada
la comissió encarregada de vetlar per les iniciatives recollides en el
Pacte pel Valencià.
Cal destacar també l´evolució del model d´ensenyament plurilingüe que va
posar en marxa el 1997 el govern del PP. El model ha aconseguit un alt
grau d´acceptació social, que s´ha traduït en un creixement continuat de
la demanda d´ensenyament en valencià. Per això, és inacceptable que
darrerament s´hagen entrebancat les sol·licituds de nous programes
d´ensenyament en valencià. I encara ho és més que es pretenga limitar
l´increment del valencià en els programes d´incorporació progressiva,
per la porta falsa d´un decret que regula l´accés a la funció directiva.
Tots els estudis conclouen que els alumnes escolaritzats en programes
d´ensenyament en valencià tenen una competència en castellà igual o
superior a la dels alumnes que s´han escolaritzat en castellà, i que el
bilingüisme, si és equilibrat, millora les capacitats cognitives i
facilita l´aprenentatge d´altres llengües. El nou govern farà bé
d´escoltar els especialistes i de tindre en compte les propostes
realistes elaborades per Escola Valenciana. Un objectiu inajornable que
haurà d´assumir el nou govern és convertir el valencià en la llengua
d´ús habitual de l´acció de govern i de l´Administració, tal com
estableix la Llei d´ús i ensenyament del valencià.
Un últim apunt. És sagnant que encara no s´haja arribat a cap acord de
reciprocitat pel que fa a les emissions dels canals televisius catalans,
valencians i baleàrics. En un món globalitzat com l´actual no s´entén
que es creen fronteres entre els territoris que comparteixen una mateixa
llengua. Tant de bo que amb les pròximes eleccions s´encete una nova
manera de fer política: política en general i política lingüística en
particular. |
|
|
|
|
Lo Rat Penat i la llengua
Francesc de P. Burguera
Levante-EMV, 9/05/2011
El dimecres passat, día 4, l'Aula Magna de la Universitat va acollir un
acte en el que la directora dels cursos de valencià de Lo Rat Penat,
Marta Lanuza, pronuncià una conferència en la que, malgrat criticar els
models lingüístics usats per la Universitat de València i l´Acadèmia
Valenciana de la Llengua, per «artificials» i allunyats de la societat,
es mostrà partidària de convergir si es té en compte les variants
defensades per Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. De
fet, afirmà que és hora d´acabar aquesta lluita i elaborar, estendre i
consolidar d´una vegada per totes un estàndard genuïnament valencià sense
complexos. Això sí, per a portar-ho a terme, s'ha comptar amb les
aportacions de lo Rat Penat i de la RACV «que són les úniques
institucions que representen la realitat valenciana». Dona, això de què
son les úniques… Be. Anem a pams i no a vares.
Perquè a veure: ¿què és el que ha passat amb el valencià? Quan s´acabà
la guerra, els joves que teníem vocació d´escriure en la nostra llengua
no teníem qui ens publicara. Un jesuïta amic meu ens recomanà a Fuster i
a mí, que anàrem a visitar Xavier Casp i Miquel Adlert. Ells
estaven preparant una editorial en valencià. I a veure´ls anàrem. I així
és com passarem a formar part del Grup Torre. Torre era el nom de
l´editorial. I en l´editorial Torre publicàrem Fuster i jo els primers
llibrets de versos. I en quina llengua, en quin valencià? Jo vos ho
diré. Editorial Torre publicava la Col·lecció L´Espiga. I aquesta era la
propaganda que feia: «Colección L´Espiga de obras valencianas.
Biblioteca de suma selección, pulcritud i economia. Imprescindible para
el buen conocimiento de la Literatura Catalana Contemporànea». No es
tracta solament de la unitat de la llengua sinó que els autors
valencians que publicàvem en L´Espiga, pertanyiem a la «Literatura
Catalana Contemporànea». ¡Més catalanistes que Casp i Adlert no hi havia
ningú! Però ja arribarà el moment en que canviaran de jaqueta.
Doncs, bé. Des que acabà la guerra i durant tot el franquisme, el
valencià ha estat la mateixa llengua que el català. L´Editorial Torre,
és a dir, Adlert i Casp, l'Editorial 3 i 4, Lo Rat Penat, les altres
editorials, els llibres, la premsa, etc, que han estat publicades en
valencià ho han estat fent en la llengua comuna. És quan arriba la
transició que comença el desgavell.
Pel que fa a Adlert i Casp i a la llengua, la parella s´inventen una
cosa que es deia Consell Valencià a través del qual, i sota la capa
protectora d´un pretés intel·lectualisme, tractaven de fomentar
l´anticatalanisme. Fruit de l´activisme d´aquests dos resentits va ser
la publicació a la premsa de València, el 18 de novembre de 1.977, d´un
manifest titulat «Al poble valencià», on es poden llegir aquestes coses:
«Els firmants, hòmens de les més diverses ideologies, però units pel
comú denominador d´un idèntic amor a València en la seua irrenunciable
personalitat… rebugem de ple els inadmissibles intents de posar en
entredit l´autoctonia de la llengua valenciana —que prestigiaren els
clàssics nostres i que el poble ha mantingut en sa evolució natural,
relegant-la a un terme secundari i purament dialectal… Reprovem la
introducció de texts pedagògics i religiosos que en realitat estan
redactats en llengua estranya i dificilment comprensible per als seus
destinataris…»
La veritat és que llegir aquest manifest fa riure. Es reproven uns
textos que, segons diuen els signants —entre ells Adlert i Casp— «estan
redactats en llengua estranya». ¿Quina llengua deu ser aquesta? Perquè,
ben mirat, el manifest està redactat en un ben apreciable català. Tant
és així que qualsevol lector del manifest desconeixedor de la maniobra,
be podrika creure que es tracta d´un text en «castellà» ja que, en cap
moment, els redactors no utilitzaren la paraula «català» pera designar
aquesta llengua estranya. El manifest diu que els texts pedagògics i
religiosos estan redactats en llengua estranya no comprensible per als
seus destinataris. ¿Estranya? Es la mateixa llengua en que està escrit
el Manifest. Si és així, tampoc el Manifest serà comprensible per al seu
destinatari que és el poble.
El fet és que el mateix dia que és publicà en la premsa el Manifest
dirigit al poble valencià, vaig telefonar a Xavier Casp per a què
m´aclarira què volien fer amb aquest manifest i així li ho vaig dir: «Però,
Paco —a Casp els amics li déiem Paco— ¿vosaltres sabeu el que esteu
fent? ¿Qué aneu a fer amb la llengua? ¿Disfressar-la amb
castellanismes?» La seua resposta va ser ràpida: «Aquestes coses no son
per a parlar-les per telèfon», i em va penjar. Va ser l´última vegada
que vaig parlar amb Casp. WWWW
A partir d´ací, Casp i Adlert, comencen els desgavells. Han perdut el
Nord. No poden veure com Fuster s´ha convertit en la figura que estima
la joventut universitària. Van quedant-se aillats, cabretjats, i canvien
de xaqueta. Ja no formem part de la «literatura Catalana Contemporànea».
Comencen a inventar-se un valencià que fora distint del català,
inventant-se ortografies estranyes, disfressant paraules, eliminant els
accents, castellanitzant paraules… D´ací naixerà el blaverisme que és el
nom amb el qual s´identificarà el moviment irracional anticatalanista. I
entra en dança la política. A la dreta això de l´anticatalanisme li
venia molt be. No tenint programa que oferir al votant, presentar-se
davant el veïnat parlant-li de que els catalans ens volen imposar la
seua llengua i furtar-nos els nostres clàssics, la paella, l´arròs amb
fessols i nap, la cerámica de Manises i les mantes de Morella… podría
resultar un miting atractiu.
Afortunadament, els escriptors valencians conscients i les editorials
valencianes sensates, han seguit escrivint i editant en la llengua
comuna, com s´ha vingut fent des de les Normes de Castelló fins als dies
de hui. I així seguirán.
Com deia al principi, la directora dels cursos de valencià de lo Rat
Penat, Marta Lanuza, es mostrà partidària de convergir si es tenen en
compte les variants defensades per Lo Rat Penat i Real Acadèmia de
Cultura Valenciana. Ès una llàstima que Lo Rat Penat de hui no fora el
que havía durant el franquisme, ni la que hui és Real Acadèmia de
Cultura Valenciana no fora el Centre de Cultura Valenciana que era
durant el franquisme. No faría falta massa coses. Solament que Lo Rat
Penat i el que hui és Real Acadèmia de Cultura Valenciana, mantingueren
la mateixa opinió, la mateixa consideració i estima que tenien sobre la
llengua comuna durant el franquisme, fins al día de hui, sería prou.
Diu, però, la ponent d´aquesta proposició, Marta Lanuza, que hi ha que
comptar amb les aportacions de Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de
Cultura Valenciana, «que son les úniques institucions que representen la
realitat valenciana». És a dir, que ni la Universitat ni l´Acadèmia
Valenciana de la Llengua son institucions que, pel que es veu, no
representen la realitat valenciana. Aleshores, ¿per a qué molestarles?
Deixem-ho correr. |
|
|
|
|
Els ossos o la llengua?
Josep Miquel Bausset
Levante-EMV, 3/05/2011
Hem celebrat la festa de Sant Vicent Ferrer, patró dels valencians. Són
molts els llocs que recorden amb veneració el pas de Sant Vicent pels
seus carrers: Catí, Morella, Sant Mateu, Llíria, Agullent, La Llosa,
Teulada, Xilxes, València, on va nàixer el nostre sant i tants altres
pobles. Per commemorar la festa del nostre patró, se sol celebrar la
missa en valencià, o si més no el sermó, per recordar que el nostre sant
predicà en la nostra llengua per tot Europa.
El Col·legi Imperial de Xiquets Orfes, fundat per Sant Vicent el 1410,
guarda una relíquia d'aquest dominic universal: concretament l´os radi
del braç dret del sant, que és venerat pels devots del patró dels
valencians. També Teulada venera una altra relíquia, un fragment de les
costelles d´aquest sant valencià.
No seré jo qui renegue de les relíquies, pel fet que són restes
d'aquells personatges que venerem com a sants i amics de Déu i que ens
són presentats per l'Església com a models de fe. Està bé venerar els
ossos de Sant Vicent!. Però i la llengua?. Què ha fet l´Església
valenciana de la llengua del nostre sant, absent encara a la predicació,
la litúrgia, la catequesi, l'administració eclesiàstica, o als estudis a
la Facultat de Teologia i als Seminaris valencians?.
La llengua de Sant Vicent ha quedat reduïda a una anècdota, a pur
folklore el dia del nostre patró. I la resta de l'any?. Per què
l´Església continua ignorant la llengua dels cristians de Gandia,
Borriana, Xàtiva, Nules, Alcoi, Morella o Dénia?. Per què venerem i ens
enorgullim dels ossos de Sant Vicent i del seu pas pels nostres pobles i
no som capaços de recuperar la llengua, en la qual ell va predicar i en
la qual trobem escrits els seus sermons?. El Concili Vaticà II
recomanava l´ús de les llengües vernacles a la litúrgia.
I el Vaticà II es va clausurar fa més de 45 anys!. I els cristians
valencians, encara estem com si res!!. Pau VIè deia en el discurs de
clausura del Concili: «les llengües innombrables que parlen els pobles,
han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu,
i la Paraula de Déu als hòmens».
Per què la litúrgia es fa en castellà, quan la gent parla valencià?. Per
què les lectures i els textos eucològics són en castellà i els avisos es
fan en valencià?. Això em recorda una anècdota d´un cristià dels Estats
Units, que, després del Concili, en la discussió entre llatí i llengua
vernacla deia: «no hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el
que jo entenc és l´anglès. I en l'església mai no em demanen diners en
llatí!!».
Tant de bo que l'Església Valenciana (perquè siga realment valenciana) a
Vinaròs i Elx, a l´Alcora, Bocairent, i Onda, a Altea, Peníscola,
Torrent i Almenara, torne a recuperar la llengua del nostre patró.
Perquè els valencians només volem allò que tenen els cristians de
Salamanca, de Burgos o de Toledo: poder adreçar-nos a Déu, en la nostra
llengua!.
Levante-EMV informava el passat 5 de febrer, de la missió
d´evangelització que el matrimoni valencià Rubio Millan anava a començar
a Ucraïna. I deien els dos esposos, amb tota naturalitat, que per
anunciar l´Evangeli haurien d´aprendre ucraïnès i rus, les dues llengües
que parlen allà!. I això que és normal a Ucraïna, per què encara no ho
és als bisbats valencians?.
Sóc partidari de venerar els ossos de Sant Vicent, sí. Però sóc igual de
partidari de venerar i d'introduir a l'Església la llengua del nostre
patró, perquè es faça realitat enmig nostre una nova Pentecosta. Per
això, si venerem els ossos de Sant Vicent, amb el mateix motiu també hem
de venerar la llengua del nostre sant!!. Els ossos, sí!. Però la
llengua, també!!. |
|
|
|
|
Per un espai comunicatiu propi
Joan Carles Girbés
L'Informatiu, 3/05/2011
Fins el moment, els lectors catalans podien trobar als quioscos, com a
mínim (depenent de la zona), quatre diaris en la seua (nostra) llengua:
Avui, El Punt, El Periódico i Ara. Aquest matí, l’oferta ha augmentat
amb la incorporació de la versió en català de La Vanguardia, un projecte
llargament desitjat pels lectors i per la ciutadania que es
materialitza, per fi, 130 anys després de la creació d’aquest periòdic
de referència dins i fora del Principat. És, sens dubte, una fita
d’excepcional importància cultural, social i política en les terres
veïnes.
Del País Valencià estant, aquests avanços es veuen i es viuen amb certa
distància i tímida admiració. O també podríem confessar que ens
provoquen enveja i frustració. I no només perquè els catalans tenen al
seu abast una oferta àmplia i plural en la llengua pròpia, sinó, i
sobretot, perquè han tingut el coratge, els pebrots i els dallonses de
bastir un espai comunicatiu propi. Els cinc diaris esmentats han estat
impulsats i reforçats per empresaris catalans, s’han obert a altres
negocis afins (de l’editorial a l’audiovisual) i han estat animats i
sostinguts per polítics de tot signe i pelatge (en el govern i en
l’oposició) i per activistes i ciutadans conscients que per forjar un
discurs propi cal proveir-se de les eines necessàries per impulsar-lo
com més lluny, millor.
Resulta lamentable que una societat en essència emprenedora com la
valenciana haja arribat al punt de dependència i sucursalisme actuals,
també en l’àmbit de la comunicació. Necessitem altaveus propis
En comparació a aquell desplegament de mitjans, els valencians només
trobarem als quioscos una única pàgina en la nostra llengua; una
pionera, voluntariosa, heroica però anecdòtica i residual pàgina: la
secció “Panorama” de Levante-EMV. I si esquifit és aquest reducte per a
parlants indígenes (som molts els qui voldríem una versió sencera en
valencià), més preocupant resulta que no disposem ja de cap diari
netament nostre, creat ací i sostingut per accionariat autòcton. On
estan els nostres empresaris quan se’ls necessita?
Resulta lamentable que una societat en essència emprenedora com la
valenciana haja arribat al punt de dependència i sucursalisme actuals,
també en l’àmbit de la comunicació. Necessitem altaveus propis que ens
ajuden a reflexionar, a avançar, que generen respecte, prestigi i
consciència de pertanyença col·lectiva. Però no està tot perdut. A falta
d’un diari en paper als quioscos, a la xarxa funcionen iniciatives tan
absolutament imprescindibles com la que acull ara aquestes línies, i que
amb valentia fiscalitzadora i esperit propositiu poden ser el germen de
projectes més grans si ens els creiem i hi apostem. Polítics en
campanya, empresaris en crisi, conciutadans indignats: espavilem i fem
créixer el potencial que tenim, perquè si no ens proveïm d’un espai
propi, només ens quedarà la resignació de compartir el que ens vulguen
concedir altres, amb interessos forans. |
|
|
|
|
El senyor retor
Josep L. Pitarch
El Punt, 4/04/2011
Com he recomanat en tres ocasions la sèrie Senyor retor de Canal 9, ja
hi ha qui m'ho ha retret i voldria donar alguna explicació. Per
descomptat, no tinc cap dubte a qualificar la televisió autonòmica de
nefasta per a la llengua, per a la convivència, per a la mo-ral, per a
la salut mental i per a la butxaca dels valencians; a més a més, perquè
no compleix l'objectiu que indica la llei de la seua creació, que és
servir a la normalització del valencià.
Dit açò, el cas del Senyor retor és una excepció pel fet que un dels
actors és el meu amic Albert Forner (l'alcalde) i un dels directors,
Rafa Montesinos, també; inclús hi treballen dos joves de Silla. Com la
sèrie, a més, és en valencià, en la línia folklòrica de L'Alqueria
Blanca però en valencià normalitzat, això és un altre motiu per a fer-ne
una excepció.
Ambientada en un hipotètic Benifassem, poblet de la serra i no molt
lluny de València, tothom s'hi expressa en valencià: l'alcalde, el
policia municipal, els retors, les beates, la dona de l'alcalde, les
mestres, els botiguers, els xiquets, tot el veïnat. La normalitat de
llengua s'acaba, però, quan fan missa, perquè aleshores tot canvia, i la
fan en castellà! Segons han explicat els adaptadors, han volgut
reflectir la realitat, perquè això és el que passa a tot el País, que
els retors continuen sense emprar la llengua del poble en la litúr-gia.
Inexplicablement, però, el bisbe sí que és valencianoparlant, quan la
trista realitat és que, des de fa segles, els bisbes són
castellanoparlants i fins i tot, alguns bel·ligerantment antivalencians.
El poble té, inexplicablement, un alcalde comunista, que és l'Albert
Forner, que decora el seu despatx amb fotografies de Castro i del Che
Guevara i manté una confrontació sistemàtica amb els retors. Ja veurem
com s'explica que un poble tan beato tinga un alcalde comunista, perquè
de moment els veïns que hi apareixen no semblen proclius a la laïcitat
que defensa i proclama l'alcalde. Els personatges retraten l'entramat
social del poble: la dona de l'alcalde, que és de les més beates; la
catequista; una mestra que comença a enrotllar-se amb el retor jove, que
és el protagonista; un rector jubilat, que és el Pep Cortés, que recorda
els rectors d'època; etc. Si volguérem fer una crítica, començaríem per
les incongruències que anem trobant, però no ho farem, perquè segurament
la sèrie s'haurà hagut d'ajustar a un pressupost insuficient.
En definitiva, el Senyor retor és, de moment, una distracció per als
dimecres a la nit i és en valencià. Ideològicament, la trama fa tuf a
reaccionària, cosa que anirem comprovant l'enfrontament entre l'església
i l'alcalde comunista, de moment, l'estan guanyat els rectors. Com la
sèrie és originària de Galícia, no és d'estranyar.
De tota manera, com les úniques raons que tinc per a “recomanar” aquesta
sèrie són les que he dites, reconec que són xovinistes i personals. Si
se'm fa la boca aigua quan actua l'Albert, és evident que és perquè fou
un dels meus alumnes predilectes a l'Institut de Silla i perquè l'animí
a dedicar-se al teatre; però, com les crítiques que llig de la seua
capacitat interpretativa són positives, encara més al meu favor. Ara bé,
en quant acaba la sèrie, plaf!, canvie de canal. Així ho he fet un poc
des de sempre, però ara més que mai. Recorde que quan començà a emetre
Canal 9, ja manifestí els meus temors que al final acabaríem lamentant
tenir una televisió autonòmica i així ha estat. Primer amb els
socialistes i ara, més insuportablement encara, amb els populars. |
|
|
|
|
Educació plurilingüe
Carme Miquel
Levante EMV, 22/03/2011
El conseller d'Educació ha parlat diverses vegades d'educació
plurilingüe, sense que les seues paraules respongueren a cap
plantejament concret. Perquè no s'hi tracta simplement d'introduir
l'anglés a l'edat de tres anys en alguns centres, o ensenyar xinés
mandarin en algun altre lloc, ni cap altra ocurrència No. L'educació
plurilingüe és un plantejament global, un model educatiu que ha de donar
resposta a les necessitats de l'alumnat valencià per tal que puga ser
membre, de plé dret, d'una societat valenciana que s'autoestima i que,
alhora, forma part d'un món global on el coneixement, la convivència i
la interculturalitat han de ser valors bàsics. No es tracta doncs,
d'improvisar sinó que cal investigar, planificar i dotar l'escola i la
societat dels mitjans necessaris.
La Federació Escola Valenciana i la Unitat per a l'Educació Multilingüe
de la Universitat d'Alacant, han elaborat una proposta ben documentada
que sota el títol Un model d'educació plurilingüe i intercultural per al
sistema educatiu valencià, constitueix un document important que han
oferit a l'administració educativa i a la societat valenciana en
general. Es tracta d'una proposta que no parteix de zero sinó que té en
compte l'experiència d'educació bilingüe aplicada al nostre País des de
l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. I aquesta
experiència reafirma que els programes on l'ensenyament ha sigut,
bàsicament, en valencià, són els que millors resultats han donat. Per
això mateix, l'educació pluringüe ha de partir del coneixement, ús i
reforç del valencià. És d'aquesta manera que l'alumnat del nostre país
podrà esdevindre bon coneixedor i usuari de totes les llengües presents
en l'ensenyament: castellà, valencià, anglés i alguna altra.
Però el saber no baixa del cel, sinó que calen unes condicions per
assolir-lo. El document que esmentem és precís també a l'hora
d'assenyalar aquestes condicions, entre les quals destaca que la
conselleria ha de tindre un projecte educatiu plurilingüe real i que en
la planificació que hi faça ha d'incloure la dotació suficient de
professorat preparat així com recursos, assessorament i formació. Però
sobretot, l'administració ha d'actuar amb voluntat política de dur
endavant aquest model. |
|
|
|
|
Alcaldes sense dignitat
Ferran Suay
El Punt, 14/03/2011
“En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al
valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em
perdoneu. Em perdoneu, m'aviseu i passaré ràpidament al castellà”.
Aquestes paraules —òbviament en versió castellana— les va dir
l'alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació
dels candidats del PP a València. Un moment abans, l'alcalde de
Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el
seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l'havien
escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell.
Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben
importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens
ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.
És normal que persones amb poder polític acoten el cap de manera tan
servil davant d'una colla de bròfecs? Tant la senyora Català com el
senyor Rubert deuen posseir un conjunt de qualitats i mèrits personals
que els han permès d'arribar a ocupar els càrrecs que ostenten. I
tanmateix, callen, obeeixen, i renuncien mansament a parlar en la seua
llengua, en un míting del seu partit, al seu propi territori. Més
encara, la senyora alcaldessa de Torrent demana perdó i qualifica com un
defecte el fet de ser valencianoparlant.
No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna
com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o
manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n'avergonyeixen, per
quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix
que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si
som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra.
Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per
aquest motiu.
El vostre partit s'ha especialitzat en el transvestisme de tot tipus.
Fer passat lladres consumats per gestors honrats, ocultar l'orientació
homosexual d'alguns dels seus líders, que hipòcritament desfilen al
capdavant de manifestacions homòfobes, o fer proclames valencianistes
quan senten —i li donen cobertura política— un odi profund i amarg per
la llengua del seu poble, i —per tant— pel seu mateix poble.
Vós —tot i els vostres càrrecs i la vostra autoritat— us comporteu com a
vassalls submisos dels illetrats que tenen la gosadia d'esbroncar-vos a
casa vostra quan us expresseu en valencià. No és ja una qüestió
d'ideologia. I —sens dubte— no és una qüestió d'espanyolisme, perquè
segons la vostra pròpia ideologia, els valencians seríem tan espanyols
com els castellans. O és que no us arribeu a creure allò que prediqueu
amb tanta passió?
És —ras i curt— una qüestió de dignitat. De dignitat personal i de
valor. Jo tenia entès que els partits de dretes servaven una alta
consideració per l'autoritat. Doncs, si en algun moment, algú ha de
demostrar qui mana, vós, senyor alcalde i senyora alcaldessa, heu perdut
una ocasió magnífica de mostrar que sou persones amb dignitat i no
simples esbirros d'una colla de colons semianalfabets, que arriben a
estar orgullosos d'ignorar la llengua del poble que els ha donat a
menjar durant la major part de les seues vides. Quina paradoxa! Ells,
tan pagats de la seua discapacitat intel·lectual, i vós tan avergonyits
de ser valencians i tan penedits de saber parlar la vostra llengua.
Com a alcaldes de Torrent i de Vila-real, representeu tota la gent dels
vostres pobles. És això el que penseu d'ells? Que tenen el defecte de
ser valencians? Que han de demanar disculpes per parlar en valencià? Si
és així, i ja que de dignitat sembla que no us en queda gens, tingueu al
menys la decència de dir-ho en la propera campanya electoral. Digueu als
vostres conciutadans que penseu que ser valencià és una vergonya que
s'ha d'ocultar; que ser valencianoparlant és un defecte pel qual s'ha de
demanar perdó. Ja que no sou dignes, sigueu —al menys— sincers. |
|
|
|
|
Contra el nacionalisme lingüístic
Ferran Suay
Pica'm, 1/03/2011
He vist que hi ha un nou manifest contra el nacionalisme lingüístic,
promogut —es veu que— per pares i mares que viuen en comunitats
autònomes d’aquelles que anomenen “amb llengua pròpia” (que les altres
no en tenen?; són mudes?). I vull adherir-m’hi immediatament i sense
reserves. Encara no he tingut l’oportunitat de llegir-lo detalladament,
però d’acord amb la informació que ha aparegut en premsa, no tinc cap
dubte que recollirà un conjunt de reivindicacions que tant jo com la
immensa majoria de les meues amistats subscriurem plenament. N’esmentaré
unes poques.
Estic content de ser capaç de parlar en diverses llengües, inclòs
l’espanyol. Ara bé, em sembla ridícul estar obligat per llei —la
constitució espanyola— a conéixer-lo, simplement perquè a l’apartat
‘Nacionalitat’ del meu passaport, diu “espanyol”. Hi ha algun argument
més radicalment nacionalista per a fer conéixer un idioma? Segur que el
manifest es posiciona contra aquesta intolerable aberració del
nacionalisme més impositiu.
En canvi, estic ben cansat de no tenir la llibertat d’assistir a
espectacles teatrals i pel·lícules en la meua llengua. Les sales de
cinema de les ciutats valencianes no ofereixen cap títol en valencià, i
únicament els cicles que programen universitats o entitats
valencianistes venen a compensar —minsament— la brutal mancança d’oci en
l’única de les dos llengües oficials que no té ni un exèrcit ni una
policia que la defensen. Això, que estiguen plenament disponibles
espectacles fets en llengües que disposen d’exèrcit és una mostra tan
evident de nacionalisme lingüístic, que estic segur que el manifest s’hi
posicionarà clarament en contra.
Si ens fixem en la televisió, resulta que l’oferta de cadenes en
castellà és abassegadora, metre que —després del darrer acte de censura
inquisitorial de TV3— l’oferta en valencià pot ser qualificada de
miserable, ja que Canal 9 no arriba a emetre ni un 25% del temps en la
llengua que els seus estatuts defineixen com a pròpia i principal de la
RTVV. També estic convençut que aquest aspecte quedarà plenament
recollit en les reivindicacions dels heroics opositors al nacionalisme
lingüístic.
Pel que fa a la llibertat de rebre l’educació en la llengua materna,
tindran en mi un aliat incondicional. Les meues filles parlen amb sa
mare en èuscar, de manera que estaré ben content que puguen rebre
algunes classes en la mil·lenària llengua dels bascos que —actualment—
només poden practicar a casa. De ben segur que les moltíssimes criatures
que —vivint en territori valencià— tenen com a idioma matern el quítxua,
el romanés, l’àrab o el tamazig, estaran tan d’acord com jo amb la idea
d’habilitar línies educatives en totes aquestes —i en unes altres—
llengües. Vull agrair-los especialment que s’hagen fixat en aquesta meua
situació familiar que —no per ser minoritària— ha de meréixer menys
respecte per part dels esforçats autors del manifest.
D’altra banda, acabar amb el nacionalisme lingüístic serà un gran
benefici per a la nostra societat. Ja que el vigent estatut d’autonomia
estableix que tenim dos llengües oficials, resulta especialment ridícul
que persones amb profundes discapacitats lingüístiques puguen accedir
-no sols a la funció pública- sinó també als nivells més alts de
representativitat institucional. És incomprensible que polítics com
Paula Sánchez de León (PP), Ángel Luna (PSOE) o Marga Sanz (EU) —per
citar-ne només tres— estiguen representant-nos mentre es mantenen en un
complet analfabetisme funcional en valencià.
Només poden fer-ho perquè han usat —i abusat— dels privilegis
lingüístics que l’exèrcit franquista va garantir —per la força de les
armes— als parlants de la llengua nacional (la de l’exèrcit
nacionalista, evidentment). Sense aquests privilegis, aquestes persones,
de la capacitat intel·lectual de les quals no en tinc cap dubte, haurien
aprés perfectament les dos llengües oficials i no perpetrarien el
ridícul que suposa ignorar el 50% dels idiomes del poble que
representen.
Aquest serà un avantatge addicional de liquidar —d’una vegada per totes—
el nacionalisme lingüístic. Un nacionalisme que es va imposar a sang i
foc i que —en canvi— haurà de ser desallotjat del poder a còpia de
lletra, cultura, aprenentatge, obertura de ment i augment de la
capacitació de totes les persones que vivim i compartim en la societat
valenciana. Ja saben els valents i esforçats autors d’aquest manifest
que poden comptar amb mi per a eradicar aquesta lacra inacceptable del
monolingüisme caspós i empobridor que hem heretat —en última instància—
del miserable franquisme, i que s’esforcen en mantenir tots els seus
continuadors, independentment de les sigles en què militen. |
|
|
|
|
Persecució a la comunicació en valencià
Francesc Martínez
22/02/11, El Punt
Aquesta setmana passada, s'ha escrit una pàgina trista en la història de
la comunicació. El tancament dels repetidors de la Televisió de
Catalunya per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), a causa de les
multes del Consell contra aquesta entitat, és un capítol més de la
crònica negra escrita pel govern del PP contra la nostra llengua.
Persecució, desídia i abandó. Aquests són els qualificatius que
descriuen la política de Francisco Camps contra als mitjans de
comunicació en valencià, llevat de RTVV, és clar. L'acaçament del
Consell contra ACPV per impedir les emissions de la televisió catalana
és un greu atemptat contra la llibertat d'informació i l'espai de
comunicació en la llengua autòctona.
Malauradament, es un exemple entre tants del que està passant en altres
sectors comunicatius. Amb un discurs xenòfob anticatalà, el Consell està
afavorint de forma conscient la castellanització de l'espai comunicatiu
valencià, deixant la nostra llengua contra les cordes de la inanició.
Malgrat que avui hi ha més de 170 mitjans en valencià, és un sector
feble i minoritzat. Pel que fa a la premsa, a hores d'ara tenim un
centenar de periòdics no diaris en valencià, la majoria d'ells editats
per associacions, els quals sumen una tirada d'eixida de 409.000
exemplars. Però malgrat que la xifra és aparentment elevada, solament el
9% de la població llegeix premsa en valencià.
La premsa en valencià sobreviu gràcies al voluntarisme dels editors i
periodistes que n'estan al front. Pateix invisibilitat social i
marginació de les institucions. Per altra banda, l'ús del valencià en la
premsa en castellà és escàs, llevat de casos dignes i meritoris com
Levante-EMV i El País, que editen pàgines especials en valencià.
El conflicte lingüístic, atiat encara per la dreta, genera actituds de
rebuig vers la llengua normativa. I el que és pitjor, la Generalitat no
recolza suficientment els mitjans. Contrasta l'ajuda de 120.000 euros
que donà en 2010 el Consell per al foment del valencià en els mitjans
enfront els 7 milions d'euros que aportà Catalunya, els 5,7 milions del
País Basc i els 3,5 milions de Galícia. I fins i tot Astúries, amb
415.000 euros, supera amb escreix l'ajuda valenciana. El Consell sols
mima RTVV, perquè serveix els seus interessos polítics de control
informatiu, sense preocupar-se massa de l'onerós deute de més de 1.100
milions d'euros que té l'ens ni de la situació de penúria econòmica que
està provocant en la indústria audiovisual valenciana.
La manca d'ajudes institucionals i la marginació publicitària d'alguns
poders polítics, ha provocat en els últims anys la desaparició de
bastants periòdics emblemàtics, com és el cas de L'Avanç, Crònica de la
Vall d'Albaida o Quinze Dies de la Safor, mentre que Saó i un bon grapat
publicacions petites estan vivint una situació econòmica molt delicada.
Ens agrade o no, pel fet de ser el valencià una llengua minoritzada, la
seua supervivència passa per regular un model de suport de la llengua en
els mitjans semblant al que s'està fent al País Basc, Catalunya o
Galícia. I d'això els partits polítics de les Corts Valencianes haurien
de prendre nota.
Els mitjans en valencià són una indústria i un patrimoni cultural que
cal protegir i preservar. Calen polítiques públiques de comunicació per
part de la Generalitat que ajuden a redreçar la situació. Però aquest
camí és difícil que a hores d'ara l'encete el Consell. L'apagada de la
Televisió de Catalunya és la prova evident que el Consell no li importa
una part de la ciutadania valenciana. Amb un govern com aquest no ens
fan falta invasors. El mal d'Almansa el tenim dins de casa. Si Jaume I
alçara el cap no dubtaria dir en dir-li a Camps i els seus consellers:
Vergonya cavallers, vergonya! |
|
|
|
|
TV3
Àlex Nebot
El Punt, 22/02/2011
Mon pare votava conservador però era de Castelló. No és que això siga
garantia de res, perquè ja em direu Carlos Fabra d'on és i on és elegit.
Però a Castelló algunes coses les tenen clares. I entre elles la unitat
de la llengua.
Mon pare votava conservador però quan es va fer la campanya per a poder
veure TV3 al País Valencià, fa més d'un quart de segle, va vendre bons
per a recaptar fons. Gràcies a molts conservadors castellonencs com ell,
que van vendre o van comprar aquests bons, el seus nets —els meus fills—
van poder escoltar els altres accents de la nostra llengua amb Les tres
bessones, Deu més dos o Els barrufets.
Gràcies a conservadors com mon pare, hem pogut veure durant un quart de
segle una televisió de qualitat i en la nostra llengua. Allò que tots
voldríem per a Canal 9, aquesta infecta sèquia d'aigua bruta (Recorde
que en un article en aquestes mateixes pàgines, se citava la resposta
que va donar Joan Monleon —el primer i únic ídol de masses creat per
aquesta televisió dels nostres pecats i els seus vicis—, a un periodista
que li preguntava que pensava, quan començava a parlar-se d'açò, de la
possibilitat de fer un canal de televisió valencià,: “Xe, no serà un
canal, serà una sèquia”, respongué).
Ben és cert que ara els meus fills, amb l'oferta televisiva actual, han
deixat de veure tant els canals de la televisió catalana ja que hi ha
ofertes ben suculentes en castellà per a la gent jove. En un temps només
estaven els dos canals estatals i TV3, i ara és tanta l'oferta
televisiva que aquests canals han disminuït el seu pes, perduts en la
jungla audiovisual actual; la qual cosa fa palesa, encara més, la
gratuïtat de la mesura de tancament de TV3. Just ara quan menys mal li
feia i menys molestava a la delicada sensibilitat audiovisual dels
conservadors valencians.
I qui guanya amb aquesta mesura? Evidentment Francisco Camps. No creu u
que el PP estatal guanye amb aquest tancament. D'ací un any seran les
eleccions generals i el PP té totes les cartes per a guanyar-les.
L´única incògnita és si serà per majoria absoluta o per majoria simple.
En aquest darrer cas, li caldrà comptar amb els vots dels partits
nacionalistes basc i català.
Estarà disposada CiU a mirar cap a altre costat ignorar aquest atac a la
cultura i la llengua comuna i actuar com si no passara res? No creu u,
per tant, que al PP estatal li haja agradat molt la mesura presa per la
seua delegació regional en aquests moments. Especialment ara en què
l'interessa rebaixar les tensions amb els seus possibles socis catalans
i, en general, amb la societat catalana després de l'aventura de
l'Estatut.
Aquesta mesura de tancament de la TV3 al País Valencià, en canvi, és
perfectament coherent amb l'estratègia personal de Francisco Camps, el
qual, segons s'ha dit nombroses vegades, tindria amenaçada la central
madrilenya del seu partit amb la possibilitat de crear un partit
regionalista que dividiria el vot conservador valencià en cas de que el
PP no es doblegara a les seues exigències polítiques. Camps fa així
mèrits per a convertir-se en un líder regional autònom en últim terme.
Ell sap que tindria la reelecció com a diputat regional assegurada.
El periodista Enric Juliana, fa temps que quan parla del PP l'anomena la
“Confederación Española de Derechas Autónomas”. I fa temps que els
historiadors saben que durant la Restauració canovista, el pretés
centralisme i uniformisme dels partits del torn —els conservadors i els
liberals—, no era tanta. Que a les províncies havien de pactar amb els
cacics locals, i que no els era tan fàcil imposar la seua voluntat
centralista. Per a mostra d'açò el mateix “Cossi”, el partit provincial
fundat a Castelló per Victorino Fabra, el primer Fabra de la gloriosa
dinastia del Fabres, el darrer representant de la qual és un autèntic
poder amb el què ha de comptar tant el PP de València com el de Madrid,
perquè ell té força suficient a la província com per a ocasionar més
d'un disgust als “seus”.
Francisco Camps juga ara a cacic regional i una més de les seues
cacicades ha sigut el tancament de TV3. Supose que a Madrid estaran dels
nervis. Açò ha de portar conseqüències dins i fora d'aquesta increïble
Comunidad Valenciana. A Castelló, són del PP però no presenten el grau
de bogeria analfabeta i autoagresiva de València i rodalies. Allí també
als conservadors els agradava veure TV3 i mon pare que votava
conservador va vendre bons per a poder veure-la al País Valencià. |
|
|
|
|
En defensa de Canal 9
Pere Fuset
Pica'm, 2/02/2011
Com ho llegiu. Isc en defensa de Canal 9. En la més clara, meridiana,
enèrgica i apassionada defensa de la nostra Ràdio i Televisió públiques
per sentit comú i per valencianisme. En defensa - reitere- puix per anar
a la contra ja estan els seus gestors, i a jutjar pels esdeveniments, es
basten i es sobren per a guanyar-se el favor de l’opinió pública, -
paradoxalment també entre les files progressistes - al mateix ritme amb
què baixen les seues audiències i augmenta el seu dèficit.
Com qui clama al desert escrivia fa uns dies Fani Grande, qui fa honor
al seu llinatge, a les pàgines del diari El País coses com “A los
trabajadores que desde hace veinte años somos testigos de todo lo que ha
pasado aquí nos cae el alma a los pies cuando escuchamos tanta
información negativa sobre una empresa que aún sentimos muy nuestra por
mucho que se nos hayan roto dentro los sueños profesionales.”
I qui - junt a Diego Braguinsky, Son Gokuh, Carme Juan o Ricard Jordan -
entre molts altres m’ensenyaren a divertir-me en valencià, mereix la
major de les meues empaties així com el meu reconeixement per la seua
valentía. No és fàcil parlar així de clar des de dins més encara quan la
pitjor de les censures és la pròpia por, tan natural com castrant.
De sobra és conegut el saldo negatiu de la nostra televisió pública:
manipulació, deute abismal i negocis foscos amb trames què, a poc a poc,
veuen la llum. Però a qui com Jesús Puig en les pàgines del Levante-EMV
es pregunta per la necessitat de creure en la seua continuitat caldrà
plantejar-li una altra pregunta.
Potser això què es denuncia de la RTVV no és una constant de molts dels
servicis públics depenents del nostre autogovern i dels seus actuals
gestors? Caldrà per tant tancar esta paradeta oficialment coneguda
oficialment com Comunitat Valenciana?
La meua resposta, òbviament és no. I confie que - malgrat l’estratègia
imperant - tots aquells que creiem en la viabilitat d’este país, ( antic
regne i oficiosa tribu) siguem capaços de discernir entre el què és
l‘estat i el partit. O per dir-ho més clar, entre el que és una
necessitat i una mala gestió.
La magra situació de RTVV és reversible, i ho és per què ho ha de ser,
com ho és, i ho ha de ser el conjunt de les nostres institucions,
organismes i administracions igualment deteriorades. Llançar la
tovallola sobre Canal 9 és , així doncs, un símptoma de llançar la
tovallola sobre el país.
Els valencians necessitem d’una RTVV tant com els catalans necessiten la
seua TV3 o els britànics la seua BBC. La nostra industria audiovisual la
necessita, els dobladors professionals la necessiten, els qui volem la
normalització del valencià ho necessitem, ho necessitem tots i totes per
rebre informació del què passa al nostre entorn, i també els festers de
Rafelguaraf o els jubilats de Sant Joan per presumir del campanar local.
Els motius pels quals necessitem d’una RTVV estan en realitat prou
definits en la seua llei de creació, Només cal, aixó sí, que la llei es
complisca.
I per a això serà molt positiu què determinats sectors de la societat
valenciana recuperem l’autoestima col·lectiva i la il·lusió per
redreçar-la, que són sempre imprescindibles per generar dinàmiques de
canvi. Puix al remat en este, com en altres sentits, la RTVV és una bona
metàfora del què ens passa.
Eixa il·lusió col·lectiva, fonamentada en l’esperança i el treball
incansable a favor dels nostres interessos, és la que farà què algun dia
programes com Autoindefinits, Gormandia o l’Alqueria Blanca siguen més
que una anècdota en la graella de Canal 9 i que la seua informació, a
banda de propera, siga també plural i veraç. Com és d’esperar en una
televisió pública.
Per això, alçar la mà davant la pregunta de si és viable una RTVV
pública, en valencià i de qualitat és el primer pas per aconseguir que
els concursos a Canal 9 siguen com els què presentava Joan Monleón i no
els d’acreedors que ara amenacen l’ens.
Amb la tele, com amb el país, serà positiu treballar més i millor en la
seua defensa. Per a treballar en contra ja estan els seus gestors.
Canviem el xip, per favor. |
|
|
|
|
Som clients, tenim drets
Ferran Suay
El Punt, 29/01/2011
Sovint, les persones catalanoparlants ens comportem amb gran comprensió
i tolerància amb persones i empreses que no respecten els nostres drets
lingüístics. Si una empresa no etiqueta o no s'anuncia en català, no per
això pensem immediatament a deixar de comprar els seus productes. Tendim
a entendre que actuen així «per interessos comercials» més que no per
ideologia anticatalanista. Callem, seguim comprant els seus productes, i
contribuïm així a que continuen donant per bona la política lingüística
discriminadora que ens apliquen.
La comprensió i la tolerància em semblen qualitats absolutament
desitjables i dignes de ser promogudes entre la gent. Ara bé, ¿com és
que no pensem que entre els «interessos comercials» també se'ns hauria
de tenir en compte a nosaltres? ¿Fins a quin punt la nostra comprensió i
tolerància no és simplement acceptació de la inferioritat i renúncia a
un tracte correcte i igualitari? Nosaltres paguem —per tots aquests
productes— el mateix preu que els altres consumidors, que sí que hi
troben perfectament respectats els seus drets lingüístics. Per tant, ens
resulten més cars que a ells: del paquet 'producte+respecte' només
n'obtenim la primera part, el producte.
Fa poc vaig enviar un correu a l'empresa Vinos García Carrión, que
comercialitza vins i caves (Don Simon, Jaume Serra...) a Catalunya,
entre altres territoris. Els demanava —amb un missatge ben breu—
respecte pels drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants. La
resposta del cap del departament de qualitat va ser aquesta: «Debido a
que se dirige a nosotros en un dialecto que desconozco, le rogaría me
trasmitiese sus inquietudes en una lengua que nos resultase comprensible
para poder atenderle con total dedicación». Li vaig respondre, en
anglès, que és una de les dues opcions idiomàtiques que ofereixen a la
web. Es veu que l'anglès tampoc no és una de les llengües que els
resulten comprensibles, perquè no m'ha atès amb total dedicació. De fet,
no m'ha atès amb cap dedicació; no m'ha contestat.
Probablement, això de 'dialecte' ho escrivia amb la pretensió d'ofendre.
Hauria de saber, però, que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I aquest
senyor, tan cofoi amb la seua discapacitat lingüística com ben disposat
a l'hora d'insultar els clients, òbviament no està capacitat per a
ofendre'ns. Ara bé, deixant de banda l'anècdota, el departament
d'atenció al client de Vinos García Carrión ens ha deixat ben clar que
no tenen cap respecte pels consumidors que preferim expressar-nos en
català, ni cap intenció de dispensar-nos un tracte igualitari.
Ens ho podem mirar des d'una perspectiva legal. A dia d'avui, hi ha
gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en espanyol en els
territoris de parla catalana. Des d'ara, la Llei 22/2010 del Codi de
consum de Catalunya que estableix —també— l'obligatorietat de
l'etiquetatge en català, tal com ja passava amb el castellà. Per tant,
en no fer-ho, aquesta empresa està violant la llei, i les autoritats
competents haurien d'adoptar les mesures adients. Els consumidors, però,
no tenim la capacitat de fer això. Sí que tenim, en canvi, la
possibilitat de comprar o no comprar els seus productes, i també la
capacitat de comunicar-ho, amb un senzill correu electrònic, a l'empresa
( atcliente@jgc.esemail protegit ).
Aquesta, i totes les altres empreses que —amb unes o altres excuses—
incompleixen sistemàticament les lleis relatives a l'etiquetatge i
l'atenció al client, també ens estan faltant personalment al respecte.
Accepten de bon grat els nostres diners, però no assumeixen que —per tal
d'aconseguir-los— ens han de respectar tant com a la resta de la seua
clientela. I no ho fan perquè —generalment— això no els suposa cap cost.
Si més no, no són conscients de quants clients perden per aquest motiu.
Potser seria hora de fer-los-ho veure. Que sàpiguen que quan etiqueten
només en castellà per acontentar un cert percentatge dels seus clients,
també n'ofenen uns altres. Que sàpiguen que fent això també perden
vendes. I que siguen conscient que respectar-nos seria una bona manera
d'incrementar el seu volum de negoci.
N'hi ha moltes, d'empreses lingüísticament poc respectuoses, i la que he
citat més amunt és tan bona com qualsevol altra per a posar en marxa
l'evolució cap a formes més respectuoses i democràtiques de relació amb
els consumidors. Què passarà si deixem de comprar els seus productes
fins que modifiquen la seua política lingüística? I, sobretot, què
passarà si els ho fem saber? La resposta a aquestes preguntes depèn
només de nosaltres. No es tracta de convèncer-los de res, ni de provar
de modificar la seua ideologia lingüística. Només cal que els fem saber
que no ens tindran com a clients si no ens respecten; si no respecten el
nostre dret —legalment reconegut— a llegir les etiquetes i comunicar-nos
amb ells en català. Senzillament perquè així ho volem. Perquè som
clients, i tenim drets. |
|
|
|
|
Ja en tinc prou de Canal Nueve
Josep Lluís Bausset
25/01/2011. Levante-EMV
Sí, ja en tinc prou d´una televisió que es diu valenciana i que
menysprea, es burla i margina la nostra llengua. No en vull saber res
més d´una televisió que no és sinó escombraries!! Per a mi, s´ha acabat
eixa televisió que vomita un odi atroç contra la nostra llengua i la
nostra cultura! Eixa és la política de RTVV! I eixe és el projecte
d´informació que té el Govern Valencià!
Dic tot això perquè el dimarts 18 de gener, per casualitat, vaig anar a
parar al programa DBT en el qual tots els anomenats «prestigiosos
periodistes» (amb la pluralitat a que ens té acostumats Canal Nueve:
ABC, Periodista Digital, Las Provincias, El Mundo...) i parlant en
castellà debatien (millor diria que se´n reien i es burlaven) del debat
del Senat, en el qual s´introduïen les llengües oficials no castellanes.
Tot el «debat» va consistir en ridiculitzar la nostra llengua i també el
gallec i el basc i en destacar el preu que costava eixa traducció. En
cap moment, ni ho espere, van parlar dels sous que van cobrar eixa nit
els periodistes per menysprear la nostra llengua. I això en una
televisió que es diu valenciana!! Entre bromes de mal gust i burles
sense to ni so, els periodistes en qüestió només destacaven els diners
que costaria «ese invento».
Sé que a Canal Nueve hi ha bons treballadors, bons professionals. Però
quina llàstima de directius que hi ha! La demagògia, una parcialitat
descarada, l´insult, el menyspreu per tot allò que és valencià, és la
tònica de Canal Nueve!! D´una TV que es diu valenciana!! Quin sarcasme!!
I quina llàstima i quina vergonya de televisió! I en els diners que
costa mantindre uns periodistes que ni tan sols van tindre el detall de
parlar en valencià!! Per a què, pensarien, si el mateix president Camps
utilitza ben poc la nostra llengua!!
La demagògia, la mentida i la falsedat d´aquells «periodistes» en cap
moment van fer menció al fet que a Suïssa hi ha quatre llengües
nacionals (alemany, francès, italià i romanx) amb traducció per a
aquells que no en saben una d´elles, tot i que la major part dels
suïssos en saben parlar més d´una!! O a Bèlgica, amb el neerlandès, el
francès i el való i sense cap problema per a les traduccions!
La manipulació a què ens té sotmesos als valencians Canal Nueve, que
constantment utilitza l´encenser per riure-li les gracietes al poc
Honorable Camps i als seus consellers, se´n passa de la ratlla! Per a mi
s´ha acabat de vore una cadena que tracta amb menyspreu la llengua que
vaig aprendre dels meus pares i que jo he transmès als meus fills.
Vergonya, Canal Nueve, vergonya!!! |
|
|
|
|
Valencians que reneguen del valencià
J.E.T./M.À.S
20/01/2011
Que a Espanya hi ha un gran nombre de polítics amb representació—ja siga
autonòmica, espanyola o europea— que es trobarien més còmodes en la "España
una" que en la més plural que arreplega la Constitució Espanyola de
1978, és de sobra conegut. Solen ser els mateixos, no obstant açò, que
consideren la carta magna intocable, encara que se n'obliden quan
justifica —com va succeir despús-ahir— que s'avance en la pluralitat de
l'estat. La possibilitat, posada en pràctica dimarts passat, d'emprar
qualsevol de les llengües cooficials de l'estat al Senat arriba amb més
de tres dècades de retard respecte al text constitucional, però alguns,
en lloc de celebrar-ho, han muntat en còlera.
Els casos més cridaners són els de representants d'autonomies com la
nostra, en les quals conviuen dues llengües, i que reneguen de la
pròpia, la llengua materna de molts dels seus conciutadans, que ara rep,
en el reduït àmbit de la cambra alta, el tractament que la nostra
democràcia deia que els garantia. En el cas valencià, no han sigut pocs
els que, en lloc d'assumir la mesura amb la naturalitat o l'alegria que
seria d'esperar, han considerat que el valencià i les altres llengües
podrien seguir rebent el maltractament institucional.
El senador Pedro Agramunt considerava la mesura un "error innecessari",
i també es va poder escoltar ahir dirigir dures crítiques a l'ús de la
nostra llengua en la cambra, a l'antic líder d'Unió Valenciana i ara
membre del PP acomodat en l'europarlament, José María Chiquillo, que
basava la crítica (com molts dels seus col·legues), en la despesa que
suposa. El conseller Serafín Castellano preferia, com altres membres del
Consell interpel·lats, optar per la diplomàcia i responia vagament que
tots "estem absolutament orgullosos de parlar el valencià però també el
castellà en el mateix nivell". No obstant açò, el valencià que hi va
anar més lluny en les seues crítiques va ser Esteban González Pons.
El projecte d’emprar les llengües cooficials es limita, per ara, al
Senat.
El sotsecretari de Comunicació del Partit Popular ha criticat l’ús de
les llengües cooficials al Senat afirmant que “els espanyols no tenim
una autoestima tan baixa com la que desprenen els nostres senadors amb
els seus auriculars". Per si la seua postura no havia quedat clara, en
un comentari a la seua pàgina de Facebook ha afirmat que ell parla i, de
vegades pensa, en valencià, però que no comparteix “l’espectacle” ofert
al Senat. A més, Esteban González Pons ha defensat l’ús del castellà com
a llengua oficial, tot arribant a afirmar que, “si no existira, hauríem
d’inventar-lo”.
La polèmica sobre l’ús de les llengües cooficials deriva, en teoria, del
cost en traductors i logística que suposa esta mesura, sumat a l’actual
conjuntura de crisi econòmica. Tanmateix, la iniciativa té un cost de
11.950 euros per sessió parlamentària -uns 350.000 anuals-, quantitat
que no representa ni tan sols l’1% del pressupost anual de la cambra
alta. Això sí, l’excusa econòmica ha servit per enfrontar els partits
nacionalistes amb el Partit Popular i també per dividir el si del grup
socialista. A hores d'ara no es coneix cap cas, entre els polítics que
han criticat la mesura pel seu cost, que haja renunciat a cap dels
privilegis econòmics que li brinda el seu càrrec, per a alleujar les
penúries del país.
Malgrat les crítiques, este projecte no deixa de ser una bona inversió
per construir l’Estat de les Autonomies i mostrar la pluralitat cultural
d’Espanya fent gala d’una tolerància que pocs diputats han demostrat al
Senat. Tal com afirma Iñaki Anasagasti, senador del PNV, el fet de que
l’ús de les llengües cooficials en el ple del Senat siga “tema de burla”
trenta anys després de l’aprovació de la Constitució, significa que
l’estat de les autonomies “no està acceptat” a Espanya. I és que el que
suposa un honor per als diputats nacionalistes, expressar-se en la seua
llengua pròpia, sembla ser un maldecap per a altres, com el mateix
González Pons.
El projecte d’emprar les llengües cooficials es limita, per ara, al
Senat. No obstant això, Esquerra ha impulsat una proposició de llei al
Congrés, amb el suport de CiU, PNV, CC, BNG i Nafarroa-Bai, per
garantir-ne l'ús també als escrits i les intervencions al Ple i les
comissions parlamentàries del Congrés.
L’objectiu d’esta iniciativa és reprendre la pràctica que es va adoptar
en l’anterior legislatura amb Manuel Marín com a president i que només
va estar vigent tres setmanes. La coneguda com “Fórmula Marín” permetia
als diputats fer una breu introducció de les seues intervencions en una
llengua cooficial sempre que anara acompanyada de la seua traducció al
castellà perquè les seues paraules pogueren ser incorporades pels
taquígrafs al Diari de Sessions. En qualsevol cas, mesures com la que
s’ha posat en marxa al congrés són les que realment permeten que tots
aprenguen a respectar la diversitat lingüística i a estimar les nostres
llengües. Alhora que assenyalen els que no ho fan. |
|
|
|
|
Carta a l'AVL
Joan Garí
Estimats amics i col·legues acadèmics: més d´una dècada després de
la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i a cinc
anys del dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de
la denominació i l´entitat del valencià, crec que seria el moment
oportú d´aturar-vos un moment al camí i fer una reflexió sobre què
està aconseguint la vostra política.
No sóc jo, precisament, un radical essencialista en termes de
llengua —ni en termes de res, substancialment. Sí que em considere,
però, com tants valencians ben nascuts, fondament preocupat per la
situació del valencià i, sobretot, pel seu futur. En el vostre ja
famós dictamen vau exposar clarament que «valencià i català són dos
denominacions de la mateixa llengua», i ho vau publicar, per primera
vegada, al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. Tanmateix
s´ha instal·lat, a nivell oficial, a la nostra societat, el costum
de considerar valencià i català dos idiomes —a la pràctica—
diferents. No empíricament, és clar (cosa impossible per
indemostrable), sinó com un trist i ineluctable fet consumat. I amb
el vostre silenci.
Vos en posaré alguns exemples trobats molt fàcilment en la vida
diària. La factura d´Iberdrola, sense anar més lluny, ofereix la
possibilitat de ser emesa en valencià o en català, entre altres
«llengües». En el primer cas trobem «Apunte´s a la factura
electrònica d´Iberdrola i gaudisca, a més, d´altres avantatges», i
en el segon «Apunti´s a la factura electrònica d´Iberdrola i
gaudeixi, a més, d´altres avantatges». Per evitar les subjectivitats
inherents al subjuntiu (valga la redundància), els millors gramàtics
de la nostra «llengua compartida» hi havien considerat sempre
preferible l´ús de l´imperatiu: «Apunteu-vos a la factura
electrònica i gaudiu, a més, d´altres avantatges». On és la veu
autoritzada de l´AVL aconsellant a empreses sotmeses (cal suposar) a
l´imperi de la llei una redacció comuna per al català-valencià (i no
dues, una per cada cantó)?
La cosa, que en el cas d´Iberdrola és penosa, voreja el patetisme en
altres exemples recents, com el de Correus. L´organisme postal té a
la venda elements de paqueteria —Caixa Verda i Sobre Verd— on trobem
aquest text en català: «Al comprar aquesta caixa col·laboreu amb dos
cèntims d´euro per a la plantació d´arbres». Però en valencià
—agafeu-vos!— va com segueix: «Amb la compra d´esta caixa
col·laboreu amb dos cèntims d´euro per a la plantació d´arbres». Ara
ja sabem, doncs, que «al comprar» és català i «amb la compra» és
valencià...
Tot això, naturalment, es podria solucionar amb bona voluntat i una
orientació positiva i activa —que és el que trobe a faltar— per part
de l´AVL. Ja em disculpareu, amics i col·legues acadèmics, però
potser quan eixiu del vostre son senatorial serà massa tard. No
creieu oportú començar a treballar-hi des d´ara mateix? No vindria
malament que vos féreu aquest bon propòsit per a l´any nou.
|
|
|
|
|
El laberint de la música
Pau Climent Montaner
5/01/2011. El Punt.
Alguna vegada has visitat un laberint de la música? A València, en tenim
un, i és, acabat d’estrenar: el Conservatori Superior de Música. Si
desitges visitar-lo, el primer problema el tens per a en arribar a
l’entrada d’aquest. Si utilitzes el transport públic ho tens ben fotut,
perquè no hi aplega ni metro ni tramvia; només alguns pocs autobusos.
Llavors, si agarres el cotxe i ets alumne, és molt complicat, perquè a
la Fonteta de Sant Lluis amb dificultats podràs trobar algun lloc per a
deixar el vehicle, ja que l’aparcament del centre és privat i
exclusivament reservat al professorat. Una vegada al centre, buscar
l’entrada et serà fàcil, sempre que sàpies anglès o castellà. Hi
trobaràs un cartell on diu: ENTRADA CONSERVATORIO – CONSERVATORIUM
ENTRANCE. És a dir: només per als estrangers; així pareix més important
i més internacional.
Una vegada dins, tot depèn del que hi busques. Si estàs cercant horaris,
tutories de professors, recursos, o vol simplement matricular-te... ho
has encertat! Perquè tot açò, a la pàgina web del conservatori, no ho
trobaràs. Tot i això, hi ha qui diu que a Internet està tot; no és de
veres. Si continues observant, ja pots buscar i recercar, que no hi
trobaràs cap cafeteria, cap copisteria, sala d’informàtica, sala
d’estudi,...; en canvi el que sí que trobaràs serà un extraordinari Hall
que pot fer al mateix de cafeteria, sala d’estudi... Hi veuràs gent que
utilitza diverses tècniques per a menjar en el tupperware damunt les
cames, altres s’hi posen el portàtil, uns repassen apunts en els
bancs,... et semblarà increïble la creativitat que tenim els músics per
a poder fer totes aquestes coses i això en un simple Hall. Abans, en
l’anterior centre, al Hall feien fins i tot concerts! I degué ser que,
amb tant de concert de percussió, al final el sostre se’ns va vindre al
damunt, així com sona. Ara --tot s’ha de dir-- ja tenim un distingit
auditori on mostrar el resultat dels esforços de tots els alumnes.
És veritat que patim una crisi severa, però, hem d’estalviar, fins i
tot, amb la tinta dels accents?
Situat ja a l’entrada, podràs fer un passeig i descobrir tots els
enigmes que amaga. Si busques la biblioteca, pot ser que la trobes
oberta!, tot depén: uns dies estarà oberta de matí i uns altres de
vesprada. Es veu que també és una tasca complicada contractar
bibliotecaris! I també ho deu ser el fet de trobar professors
substituts, ja que fa mesos que hem començat el curs, però no algunes
assignatures. Roda i volta, a pagar-ho sempre els mateixos! Sort que
comptem amb uns professors, i amics, excel·lents; però tots patim les
carències dels serveis més elementals.
Continuant la ruta, als corredors trobaràs codis no gens fàcil de
desxifrar. Jo encara no he aconseguit fer-ho! Els veuràs a les portes
d’aules, departaments, sales,... A veure si em podeu ajudar? Hi ha un
rètol que diu DEPARTAMENT VENT – METAI – PERCUSSIÓ. Això de metai què
és? I, en un altre posa: DEPARTAMENT VENT – MADERA. Madera? nosaltres
sempre n’hem dit FUSTA. El castellà és més fi i culte per a tractar
aquests termes? També podrem trobar, en el nostre itinerari, altres
indicacions que descodificar com ara Magatzen, o Departament polifonics
entre d’altres. És veritat que patim una crisi severa, però, hem
d’estalviar, fins i tot, amb la tinta dels accents? En fi, es veu que
també és molt complex trobar filòlegs que ens puguen escriure
correctament aquest críptic llenguatge, encara que crec que amb un trist
diccionari, i una mica d’amor a la llengua, en tindríem prou.
Tot açò, i de més grosses, en trobaràs en la política educativa del
nostre País Valencià. |
|
|
|
|
Ara, contra la llei del valencià
Ester Pinter
27/12/2010. El Punt
Recorren al Suprem en no poder escolaritzar el fill en
castellà al municipi de Biar. El TSJCV, d'acord amb la normativa, no
considera obligatòria la línia en castellà al centre en ser un municipi
valencianoparlant
Al País Valencià, segons càlculs de la Federació Escola Valenciana (FEV),
93.700 alumnes d'infantil i primària no reben l'ensenyament en català
perquè la conselleria d'Educació no els dóna aquesta opció. Amb tot, el
primer a queixar-se davant el Tribunal Suprem no ha estat cap d'ells
sinó la mare d'un nen de 12 anys que no ha pogut escolaritzar en
castellà el seu fill a Biar (Alt Vinalopó), circumstància bastant
excepcional arreu del país.
De fet, només el 44,8% dels centres públics i concertats d'infantil i
primària valencians ofereixen línies d'ensenyament en català. A
València, per exemple, només 47 dels 95 centres públics permeten
estudiar en català, i a Alacant el nombre es redueix fins a només 10
d'un total de 57. La situació, però, és diferent en localitats més
petites com ara Biar, d'uns 4.000 habitants, on l'elevada demanda
d'ensenyament en català fa que no hi hagi línies en castellà.
Aquest fet va dur la mare del menor, Isabel Aracil, a recórrer davant el
Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. El TSJPV, però, va
resoldre en contra seu argumentant que Biar és considerat per la llei
d'ús i ensenyament del valencià municipi valencianoparlant, i per això
no hi és obligatòria l'existència d'una línia d'educació en castellà.
L'Asociación Nacional por la Libertad Lingüística anunciava dimecres la
interposició a la sala contenciosa administrativa de l'alt tribunal d'un
recurs de cassació contra la sentència. Aquest col·lectiu i la mare del
menor demanen “que es vetlli per la coexistència de línies educatives en
cadascuna de les dues llengües cooficials”, i que s'elevi una qüestió
d'inconstitucionalitat de la llei d'ús i ensenyament del valencià, en
considerar que impedeix que s'escolaritzi el nen en castellà.
El portaveu de la FEV, Gerard Fullana, va lamentar el recurs d'Aracil,
perquè “obeeix a una actitud d'absoluta intolerància cap al valencià”,
ja que “la línia en català és l'única que assegura l'aprenentatge de les
dues llengües oficials”.
Sobre la possibilitat de recórrer ells també al Tribunal Suprem pel
motiu contrari al d'Aracil, Fullana va explicar que de moment no
apostaran per les demandes massives. “No volem judicialitzar l'escola”,
va concloure.
|
|
|
|
|
Tòpics sobre el valencià a València
Ferran Suay
24/12/2010. El Punt.
Diu el tòpic que a València no parla valencià ni Déu. Potser la frase ve del fet
que —efectivament— l'església valenciana va abandonar fa anys i panys la llengua
dels valencians, fent allò que tan magistralment ha fet la jerarquia catòlica al
llarg dels segles: posar-se del costat dels forts i en contra dels febles. En
tot cas, qui la diu no sol referir-se a les parròquies sinó a la gent pel
carrer, i particularment als comerços.
«Tot és baixar del tren a l'estació del Nord i ja no sents parlar valencià a
ningú!». Segur que aquesta frase l'hem sentida un grapat de vegades. Proveu de
preguntar a qui la diu: «I tu, en quina llengua parles quan vas a València?». Si
són sincers, la majoria et respondran que en castellà. I d'ací plora la
criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que sents depén molt de què dius
tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.
Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte de vesprada i —amb la meua
companya— vam anar al carrer Colom, conegut centre comercial del Cap i Casal,
amb la intenció de comprovar fins a quin punt la realitat s'ajustava o no al
tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues, sense descuidar-nos els coneguts
grans magatzems. Ens adreçàvem a les dependentes (totes eren dones), preguntant
per articles o demanant informació. En total ens atengueren dotze persones, de
les quals onze ho van fer en valencià. Cal dir que la que ens atengué en
castellà ens tractà amb la mateixa amabilitat que les altres.
Potser algú es preguntarà quin és el truc? L'explicaré amb molt de gust. El truc
està en adreçar-te a les persones en valencià. Tant si et sembla que fan cara de
ser valencianes com si no (per cert, com és concretament una cara de valencià?).
I encara n'hi ha més: si et contesten en castellà, el truc consisteix a seguir
parlant en valencià. No per obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement
—d'entrada— no ha caigut en el compte que li estaves parlant en valencià, i ha
seguit aplicant el vell automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu
continues en valencià, li dónes l'oportunitat de notar-ho i de poder passar
tranquil·lament al valencià. Donar oportunitats a la gent és —sens dubte— un
gest de cortesia i un acte de bona educació.
No sé quantes d'aquelles persones tenien el valencià com a llengua familiar, o
quantes l'havien aprés a l'escola o al carrer. I no m'importa gens ni miqueta.
Totes elles van fer, senzillament, una cosa ben normal, inequívocament
professional i que té tota la lògica: es van adaptar a la llengua del client.
Des d'una perspectiva comercial, es tracta —evidentment— d'una estratègia
correcta.
Quan entrem en un comerç, és molt probable que la persona que ens atén s'adapte
a nosaltres. I això vol dir que la responsabilitat sobre quina llengua s'hi
parlarà passa —d'entrada— per la nostra iniciativa. Si decidim fer-ho en
valencià, hi ha moltes més probabilitats que ens contesten en la mateixa
llengua, que no si optem per amagar la llengua i —treballant a favor de la
confirmació del tòpic— parlem directament en castellà.
Els tòpics, com els prejudicis, només s'estavellen contra l'experiència directa.
Per això, quan anem a València, quan entrem als comerços o als grans magatzems,
provem-ho i comprovem-ho. Provem —d'entrada— a parlar en valencià, i comprovem
quanta gent ens respon parlant com nosaltres. I si us ha semblat que les meues
xifres són exagerades, em sembla molt bé: feu la vostra pròpia estadística.
Proveu i comproveu què passa quan —d'entrada— parleu en valencià. |
|
|
|
|
Lo Rat Penat, Burguera i l´anticatalanisme
Sal·lus Herrero i Gomar
21/12/2010. Levante EMV
L´anticatalanisme, en part, una forma grollera i bròfega
d´antivalencianisme, el que té és que no té aturador perquè el PP l'ha
fomentat abastament durant molts anys; sempre pot haver-hi al teu costat
algú més anticatalanista que tu, no parle del senyor Bayarri que fou
l´iniciador al llibre "El Perill Català" , quan tenia davant una
castellanització totalitaria i no notava prou aquest perill que amenaça
la supervivència i la reproducció social del valencià, i, se n´inventava
altres que no toquen i estan fora de lloc; i no l´acuse perquè, tot i
ser d´ideologia reaccionària sembla que era molt més "erudit" que
aquests violents amb impunitat que hi ha hui dia campant per ací; aquell
s´entretenia analitzant l´"ànima" valenciana i catalana, des d´esquemes
"romàntics", per veure si eren personalitats eclèctiques,
contradictòries o convergents, em referisc expresament als seus hereus
ideològics que, en degenerar, fan servir aquesta ideologia fòbica de
manera ètnica, tribal, totalitària i desficaciada; perquè, com sol
passar, els desgavells, -com el material de les fantasies-, en portar-se
fins a l´extrem, no tenen cap límit; ens ho advertia Eistein "Hi ha dues
coses infinites, l´univers i l´estulticia humana"; l´estupidesa
s´encomana i és il·limitada. Les fòbies tendeixen a expandir-se sense
finisterre.
De fet, després de la conferència de l´Albelard Saragossà a Lo Rat
Penat, el 2 de desembre 2.010, sembla, per foto del Levante-EMV, que,
uns dies després, un destrellatat va escriure a les parets d´aquesta
entitat secessionista de Trinquet de Cavallers, "Esteve, catalaniste!" (nyàs
coca!; clar, fins i tot el seu cognom el delata perquè és català, [com
el de Camps, Barberà, Santandreu…], encara que no vulguen i s´oculten
arterament en la disfressa "ratpenatista", pepera o gapista, més, ara,
ja no es podran pas amagar, l´han pillat el detectors de "catalanistas"
i de "metalls preciosos", tot i que ni el nom, el cognom, ni la rosa,
-en aquest cassos, com a cabassos-, no fan la cosa i Lo Rat (o el PP)
siga una màscara per a no mirar-se a l´espill i acceptar la seua
valencianitat o catalanitat); ser "anticata-valencianista", tot i que
pot ser 'recompensat' pel poder oficialista de torn amb palmadetes al
llom, no ix debades, i, s'ha demostrat que és molt arriscat i perillós,
perquè, -exàctament el mateix que li ha passat ara al "traidor" de
l´Esteve (per gosar fer una conferència amb un professor de filologia
valenciana solvent)-, li passà fa uns anys a Xavier Casp, que
l´escridassaren i l´insultaren, conseqüentment, uns quants intolerants,
quan s´aprovà al Consell Valencià de Cultura (antre ´pancatalanista´
universalment conegut), les normes per a la creació de l´AVL, perquè,
vertaderament, hauria sigut millor, -com segur voldrien aquells
bandarres violents-, que el CVC haguera proclamat, clar i ras (i sense
eufemismes envitricollats), que el valencià i el català són la mateixa
llengua i haguera recomanat, que, donat que ja tením l´Institut
d´Estudis Catalans, per estalviar-nos despeses i bestieses, el
reconeguérem i l´acceptàrem com a propi mitjançant l´Institut
Interuniuversitari Filologia Valenciana (molt més barat, bonic i bo);
Casp "catalaniste", "traidor", "venut", li complimentaven, des d´algun
partidet especialitzat en escampar l´odi i la catalanofòbia a tot arreu,
a un dels que més mèrits havia fet per inventar-se l´anticatalanisme
després de guanyar els Jocs Florals a Perpinya, la Catalunya Nord l´any
1950, tot i que s´havia preguntat abans, pel 1949, "On vaig Senyor? (ho
manlleve de l´excel·lent llibre "Valencianistes en la postguerra" de
Faust Ripoll); a Casp no li serví de res encomanar-se al seu Déu per
recapacitar una mica abans d´anar de cap a parar, durant la transició,
al clot de la barbàrie més estranya i alienigena que es hereua de les
ideologies més reaccionàries i dels residus franquistes fosilitzats i
enardits; més tard quan morí Casp, malgrat els meritoris esforços que
havia fet junt a Miquel Adlert en vida per borrar tota la tasca de
valencianitat i catalanitat a l´Editorial La Torre, que serví per
impusar el valencianisme de Fuster, Burguera, Sanchis Guarner, etc, això
no li estalvià, que, immediatament, quan encara estava de cos present,
l´acusaren de "catalaniste", insultant-lo perquè en el tram final de la
seua vida havia "vacil·lat" una mica en el mal d'autodestrucció que
estava fent al nostre País perquè no s´havia mantingut prou ferm i fidel
al seu fictici artefacte "anticatalanista" que havia creat i inventat
del no res, com un déu maldestre i furiós, millor dit, fet d´enveges i
gelosies a llurs "deixebles" avantajats que havia promogut inicialment,
però, que, després, no acceptava que li hagueren passat al davant en
l´ostentació del monopoli de la catalanitat que ell havia conreat:
parlem de Fuster, Burguera, Sanchis Guarner, Enric Valor, Maria Beneyto,
Estellés… L'enveja fa estralls, però, si durant els primers anys del
franquisme Casp i Adlert s'havien fet un nom propi en l'univers de la
catalanitat, a causa de la dictadura, perquè allà dalt estaven més
lligats de mans, llengua i peus i ací hi havia menys censura o més
"tolerància" per consentir vel·leitats "valencianistes" sota el control
del règim, quan el franquisme queia a la mort del dictador, els qui es
feren important gràcies a la represió del franquisme, li ho havien de
tornar al règim en forma de reconversió a les formes més perverses del
reaccionarisme: l'espanyolisme anticatalanista foribund que intenta
desfer el País Valencià i perpetuar-lo sota la bota d'un franquisme
potsfranquista reproduït pel seus malmessors ideològics.
No m´alegre del mal, però, d´alguna manera, com que Casp havia sigut
abans, un dels responsables perquè atacaren a aquests emminents i
il·lustres valencians que he citat abans, va rebre, desgràciadament,
part del que va sembrar atiant la zitzània i l´odi, sense respectar que
podien haver valencians regionalistes, nacionalistes, eclèctics,
catalanistes, pancatalanistes i internacionalistes, com analitza Faust
Ripoll Domènech… I ningú té patent de cors per imposar als altres com
senten i estructuren la seua identitat emocional, personal, ideològica o
nacional en les actuals societats complexes, on el que sobra és
violència, terrorisme i fanatisme fonamentalista, que alguns fan servir
com si foren talibans o acòlics replicants de l´Imperi. Si
"resiliència", en física, és la capacitat de restituir la posició
original després d´una agressió externa (i alienigena) és evident que Lo
Rat Penat ha patit una invasió externa antivalencianista i
anticatalanista en contra dels seus propósits inicials i dels seus
fonaments, on, des de la seua creació des del 31 de juliol de 1878
Teodor Llorente, Félix Pizcueta, el poeta W. Querol, Pasqual i Genis,
Vicent Boix, Ciril Amorós, Constantí Llombart i més tard Manuel González
i Martí, cercaven la germanor entre el País Valencià, Catalunya i les
Illes i en la defensa, promoció d´ús social i enaltiment de la nostra
llengua comuna; just al revés que Lo Rat Penat de fa trenta anys.
Haurien d´aprendre la lliçó i saber-ho tots els postulants a ser creuats
anticatalanistes perquè aquest fenòmen "extraordinari" (com la dona
barbuda de les fires) és un monstre que es fabricà, durant la transició,
com ens explicà excel·lentment Francesc de P. Burguera el 13 de desembre
al L-EMV, "En defensa de la llengua comuna", amb les mentides de la
dreta valenciana ( UCD, PP, UV, i, afegim, d´alguna esquerra
acomplexada, desvalencianitzada i poc valenta), amb el menisfotisme i la
indiferència social i a hores d´ara sembla que no té fi; si no li
plantem cara l´alieginisme artificial secessionista es pensa que va "in
crescendo", creix com una bola de greix i de neu que va avall llençada
des d´una muntanya alta i esquerpada i que es fa més grossa quan més
gira, que mentre roda s´engreixa de desficacis, de mentides, d´insults,
d´amenaces, de pintades ultrajants, de lletraferits ressentits, de
polítics mediocres i analfabets en la seua pròpia llengua o la del seu
País que el voldrien sense nom ni memòria, sense fonaments; una gran
bola feta de desgavells, de crits, de ràbia, d´enveges, de frustracions,
de gelosies, d´impotències i de fúria incontenible contra la vida
mateixa, contra la llengua comuna, contra la societat valenciana (balear
o catalana), contra el món i la cultura, contra els llibres, els
ordinadors que ens conecten amb "lo català" només amb un clic; féu, si
us plau, la prova, si hi ha algú que pensa que no existeix "la llengua
comuna", ni Catalunya, ni el País Valencià, o que només existeix en
referència al castellà (que d´això és tracta i s´observa, per molt que
ho emboliquen).
Aquest monstre de l´anticatalanisme, com Saturn, devora i s´engul als
seus fills a mossegades, regalimant sang per les dents, a l´estil més
"freeky" impossible, com pressumeixen alguns amenaçant de cremar el
patrimoni històric de Sant Miquel dels Reis; col·lectivament en duu a un
forat negre sense eixida, com se´n ha adonat l´empresariat valencià i
analitza Josep Vicent Boira en "La commonweath catalanovalenciana" i
Francesc Viadel en "No mos fareu catalans"; perquè a un anticatalanista
com déu mana, mai li semblarà que el del seu costat n´és prou, si a
l´altre se li escapa un "nosaltres" o diu "llavors" o "bellugar" (que he
oït a llauradors d´Alboraia mentre defensàvem l´Horta, amb l´ecòleg
Miquel Gil Corell), o algún altre mot massa valencià-català, s´haurà de
mossegar la llengua, com ordenava fa no massa anys l´Amadeu Fabregat en
elaborar un llistat de censura i tots els directors de RTVV que per allà
han passat l´han seguit empentant els despropòsits i les violacions
contra la llengua, com la cosa més normal; li diran els
superanticatalanistas: "ei que això no ho pots dir, t´estan absorbint i
assimilant els catalans" i coses pitjors; més, si l´anticatalanista "com
il faut", no es posa, almenys, com la protagonista de "L´exorcista"
llençant bromera per la boca, renegant i trencant parets amb els crits
(com el xiquet d´"El tambor de llanda", de Günter Gras), i dient que vol
cremar la Generalitat sencera (aquesta i l'altra) no serà declarat pels
fanàtics de l´anticatalanisme un camarada "radical" de la valenciania
autèntica i vertadera que em compte d'anar a l'arrel va a les fulles
seques que s'enduu la tardor; però, si l´altre llença bromera, tu hauràs
de llençar foc pe la llengua; però, si contraatacant, l´altre, per
demostrar que és més superanti-radical que tu, llença plom i rellamps,
tu hauràs d´abocar pels nassos un riu de residus radioactius o energia
atòmica, o convulsions solàriques estrepitoses, excrementals i
intergalàctiques per tots els forats del teu cos… Si no "vas a més" –amb
efectes especials extraordinaris-, sempre pots ser sospitós de
"tebiesa", quedar-te "curtet", de ser massa "moderat", poden acusar-te
de voler-te´n passar a l´altra banda, a l´"enemic"; pots ser acusat de
no haver fet prou ni haver donat de si tot el que podies i ni tan sol
havies encara imaginat, com un Neró pots amenaçar de cremar el món
sencer o com un Herodes quasevol pots amenaçar de tallar colls, de fer
una orgia sanginolenta i restar més amole que llarg; la consigna
magnificant incessantment en aquestes sectes perilloses és: "has de
lluitar contra els catalanistes que ens envolten inclús en la intimitat,
perquè estant guanyant la batalla". No obstant, alerta, perquè si
cerques bé, si es mires a l´espill fixament, cara a cara, si t´arranques
la pell d´alienigena, pots arribar a descobrir un ver valencianista (o
catalanista) al nostre interior, i des de fa segles, com s´explica, amb
pèls i senyals, al llibre de la Universitat Jaume I de Castelló, "La
llengua catalana en temps de Jaume I" de Germà Colón Domènech i Lluís
Gimeno.
Aquest llibre, ens pot abduir vers la racionalitat en qüestions
lingüístiques, i, sens dubte, s´hauria de cremar en la foguera pública i
inquisitorial, segons els cànons atiats durant tants anys, pel partit
que governa ara les institucions valencianes, perquè està destinat "ex
professo" per a la meditació i l´estudi i podria fer dissuadir els
creuats alienigenes que aspiren a imitar a la xiqueta de l´exorcista en
la blanca i feliç vida alqueriense de la valenciania hegemònica... El
monstre perillós, violent i totalitari de l´anticatalanisme és,
sobretot, una creació específica de la dreta, que, llavors, va inventar
i moure el fantasma del "catalanisme", i el continua movent quan tanca
els repetidors de TV3, condemna la política lingüística de l´ajuntament
d´Elx perquè rep alguna ajuda de l´altra Generalitat (perquè a aquesta
se li´n fot la promoció del valencià com ha mostrat l´enquesta recent
feta per Rafa Ninyoles), i ha instrumentalitzat políticament des de la
transició aquests bruts, fòbics i tristos afers per a fer-nos més
provincians i desfer el País Valencià; no m´ho crec ni em fie, que, la
dreta, haja decidit superar aquesta vergonyosa, odiosa i indecent etapa
"anti", perquè ho continua usant-lo per boicotejar l´extenció de l´ús
social del valencià i aconseguir el seu retrocés a tots els àmbits com
denunciava a l´article Diego Gómez sobre la política lingüística del
conseller Font de Mora, el 17 de desembre, ara bé, si la dreta pels
motius que siguen ara ha decidit "domesticar-se" una mica perquè, en
alguns moments sembla que pot fer vesar la convivència, l´hauríem
d´ajudar des de totes les bandes per superar els enfrontaments anteriors
consolidar un procés de diàleg, diversitat, la racionalitat i la
pluralitat en una societat que aspira a ser democràtica a l´alçada del
segle XXI. Des de l´altra banda no podem conformar-nos només en la seua
domesticació, hem de demanar la superació de les amenaces, dels
xantages, del totalistarisme, de les defenestracions i la fi de la
impunitat dels violents que usen la irracionalitat i la irreflexió com a
argument i arma llancívola per destruir les potencialitat del nostre
País en una societat que vol ser democràtica, valenciana, culta, amb
alguns grams d'intel·ligència i de supervivència, respectuosa, inclusiva
i plural.
|
|
|
|
Amb l’escopeta carregada
Joan Carles Girbés.
21 desembre 2010. L'INFORMATIU
“Quan s’escolta la paraula ‘cultura’, hi ha pistoles a prop.” Potser no
hi ha un altre indret en tot l’univers on aquesta afirmació de
Lipovetsky i Serroy en el seu últim llibre, La cultura-mundo, siga més
certa. Perquè ací hi ha un pànic institucional autèntic a ajuntar-se,
parlar i arribar a acords amb els representants de la cultura pròpia.
Cansats de tanta desídia irracional, les associacions més
representatives de les indústries culturals valencianes han elaborat un
comunicat que demana a la Generalitat que frene els retalls
pressupostaris que s’acarnissen especialment en l’àmbit de la cultura i
que, per contra, impulsen mesures consensuades que incentiven el teixit
professional del nostre territori.
El de la cultura és un sector estratègic que crea llocs de treball
“sostenibles”, contribueix a dimensionar un territori i a cohesionar una
societat, i té una capacitat d’aglutinació simbòlica i de reforçament
identitari que no es poden obviar
En el decàleg, elaborat conjuntament per 25 associacions (dels músics
als llibrers, dels editors als actors, dels gestors culturals als
professionals del doblatge), s’especifica amb una claredat contundent
l’objectiu principal de l’escrit: “salvar desenes de milers
d’ocupacions, milers d’empreses que generen riquesa descentralitzada en
tot el territori valencià i millorar les possibilitats d’accés del
públic a la cultura com a dret social irrenunciable”. El de la cultura
és un sector estratègic que crea llocs de treball “sostenibles”,
contribueix a dimensionar un territori i a cohesionar una societat, i té
una capacitat d’aglutinació simbòlica i de reforçament identitari que no
es poden obviar. I és per això últim que se li nega el pa i la sal. Si
no, no s’entén que siga un sector encara orfe d’interlocució efectiva.
La resposta dels responsables de la conselleria de Cultura al decàleg ha
estat senzillament que vagen a demanar-li 'també' a altres
administracions. De nou amaguen les vergonyes pròpies i passen la pilota
al del costat. I després se’n queixaran, com va ocórrer fa poc amb la
campanya il·licitana “Fes teu el valencià”.
Però aquesta actitud esquiva que s’excusa en la crisi econòmica resulta
insuficient, perquè ací el sector cultural no demana només diners (que
també), sinó suport i sensibilitat institucional per fer-se visible i
continuar sent viable. “No es tracta de funcionaritzar els artistes,
sinó fer que la seua creació siga accessible a tots”, apunten els autors
que citàvem a l’inici. En aquest País nostre hi ha creativitat i talent
de sobra per connectar les expressions artístiques amb un públic molt
més nombrós del que se li reconeix popularment en l’actualitat. La
Generalitat hauria d’establir noves relacions amb el mercat, mitjançant
projectes en comú amb el sector privat, buscant la complicitat i les
sinergies latents, apostant per l’educació artística i ajudant a la
diversificació i a la difusió. Això, fet amb coratge i convicció, ens
faria créixer com a país, però potser és el que tracten d’evitar.
|
|
|
|
|
Torturar les dades
Ferran Suay
18/12/2010. El Punt
L'expressió s'aplica a una pràctica comuna entre alguns científics (que
no una pràctica científica), que consisteix a aplicar diversos
tractaments estadístics a un conjunt de dades, fins que s'aconsegueix
que proporcionen resultats favorables als seus punts de vista. No cal
dir que no és una bona pràctica. Cal dir , però, que les revistes
científiques més prestigioses són força reticents a acceptar articles
elaborats mitjançant aquests procediments de dubtosa qualitat ètica i
nul·la utilitat científica.
Afortunadament per a ells, el govern valencià no necessita publicar res
en revistes científiques. Ja tenen a la seua disposició —i a la del seu
partit— els mitjans públics que paguem entre tots els valencians, i una
bona colla de mitjans privats però sobradament submisos i bavosament
complaents.
És així com afirmen que el 93.9% de la població entén el valencià, i que
el 76.7% sap parlar-lo. És veritat que no els ha calgut torturar massa
les dades (i això que alguns d'ells deuen tenir la capacitat torturadora
profundament inscrita en el seu ADN familiar i polític). S'han limitat a
ajuntar els resultats corresponents a les persones que han declarat que
l'entenien 'una mica' amb els dels que deien entendre'l 'bastant bé' i
'perfectament', per a obtenir la magnífica xifra d'un 93.9%.
Perquè ens en fem una idea, aplicant aquest procediment a les
avaluacions acadèmiques, acabaríem amb el fracàs escolar, sense
necessitat de costosos procediments com ara contractar més professors,
traure els estudiants dels barracons eternament provisionals en què els
han instal·lat, o invertir en formació del personal. Si ajuntem en un
mateix sac tots els estudiants que suspenen amb una nota superior a 2,
amb els que aproven, els que trauen notables i els excel·lents, podrem
afirmar sense enrojolar-nos, que més del 90% dels estudiants triomfen al
sistema educatiu. A l'altra banda, a la dels fracassats, només hi haurà
aquells que no han estat capaços de superar una minsa nota de 2;
probablement, menys d'un 10%. Ben mirat, és estrany que l'homenet que
comanda la Conselleria d'Educació no haja pensat encara en aquesta
possibilitat de maquillar els nefastos resultats de la seua gestió.
D'altra banda, si ens creiem les seues mentides, i sobretot si —com cal
esperar— ells mateixos se les creuen, llavors és absolutament
incomprensible que la Generalitat faça un ús tan escàs del valencià. Si
més del 90% de la població l'entén, quin és el problema per a usar-lo?
Per què els nostres representants públics parlen unes vegades en
castellà i les altres en espanyol? Per quins set sous la publicitat
institucional de la Generalitat utilitza majoritàriament el castellà?
Per quins obscurs motius Canal 9 no emet ni una sola pel·lícula o sèrie
en valencià? Si tothom l'entén!
Potser la resposta és que entre aquell 6.1% de persones que han declarat
no entendre el valencià ni poc ni molt, s'hi compten molts dels membres
del govern valencià i de les seues famílies. Són tots aquells que
després de fer la preceptiva declaració d'amor etern i profund a la
llengua dels valencians, parlen als seus fills en la dels castellans, i
no se'ls escapa una paraula en valencià ni per casualitat. Potser és per
això que inverteixen tants esforços i tants diners —dels nostres— per
aconseguir que la majoria de la població ens acabem convertint en això
que ells ja són ara: una colla de discapacitats lingüístics.
|
|
|
|
|
Identitat minvant
Jesús Puig
Per enèsima vegada, Camps s´ha pronunciat en defensa de la nostra
identitat. I, per enèsima vegada, cal dir-li amb paraules de Mario
Moreno, Cantinflas: «No me defiendas, compadre». Puix, la mateixa
setmana que el president unfla pit identitari en Aiora, Levante-EMV
publica un estudi de la Conselleria d´Educació segons el qual tan sols
el 48´5% dels valencians parlen la llengua pròpia. Xifra que revela que
l´ús del valencià recula any rere any. Així doncs, si Camps defensa la
llengua —«nuestra más importante seña de identidad», acostuma a dir— amb
resultats tan deplorables, més cal que s´abstinga de fer-ne cap defensa,
seguint la dita de la terra dels mariatxis.
Em pose les mans al cap només de pensar en el futur del valencià si el
PP continua governant uns anys més; puix, com veiem, a la política
lingüística que desplega li sobra retòrica i li falten resultats. Si
aquests no són bons, vol dir que alguna cosa s´està fent mal. O no? Per
tant, és de cretins seguir les mateixes polítiques i esperar resultats
diferents. La realitat és la que és, i els resultats són els que validen
o invaliden les polítiques que s´apliquen: desligitimades, per cert,
davant l´ús minvant de la llengua. Ah, i per si no ho sap, senyor Camps,
la defensa de la identitat és com la defensa de la família: es demostra
amb fets i sense que calga pregonar-ho.
La identitat minvant dels valencians —conseqüència del número decreixent
d´usuaris de la llengua pròpia— és corol·lari de la falta de voluntat
política que propicia la substitució lingüística i emmascara «la manera
de guanyar-se els vots» —com denunciava ahir i ací mateix Francesc de P.
Burguera— carregant contra Catalunya. Vaja, que qualsevol diria que un
regiment de Mossos d´Esquadra ocupa el cap i casal saquejant fins les
pedres del Micalet. I és que la política del PP té molt de simulació, i
com que les coses no són com són, sinó com la gent les percep, doncs...
vet ací el drama: valencianisme en quart minvant i espanyolisme en quart
creixent. |
|
|
|
|
En defensa de la llengua comuna
Francesc de P. Burguera
El passat 2 de desembre va tenir lloc a Lo Rat Penat una conferència
sobre la unitat de la llengua pronunciada pel professor Abelard
Saragossà. El secretari de Lo Rat Penat, Josep Puchades, inicià la seua
presentació amb aquestes paraules: «No anem a posar en qüestió els
fonaments de Lo Rat Penat ni Abelard Saragossà va a fer-se l´harakiri i
va a canviar la seua visió sobre la unitat de la llengua». Res de tot
això. En la seua intervenció, Saragossà tractava l´obra de l´autor de
Vila-real Josep Nebot, que pretenia unificar el valencià culte i el
popular. Volia fer un model de llengua per augmentar la confiança dels
valencians de l´època en la seua llengua. Cal dir que l´escriptor Nebot
és un lingüística del segle XIX, de la Renaixença.
La conferència de Saragossà, un defensor de la llengua unitària, en els
locals d´una institució on el secessionisme lingüístic és, gairebé,
dogma de fe, despertà molta expectació. El secretari de Lo Rat Penat,
però, ja va advertir a l´inici de la sessió que no s´anaven a posar en
qüestió «els fonaments de Lo Rat Penat». Es a dir, el secessionisme
lingüístic. Clar que si anem a buscar els vertaders fonaments de Lo Rat
Penat tindrem que retornar al 1878, l´any en què es va crear. El 31 de
juliol es va celebrar la inauguració de Lo Rat Penat amb el suport de
l´Ajuntament de València i la intervenció de Constantí Llombart, aquest
amb un discurs en el transcurs del qual afirmà coses com ara «que no és
morta nostra expressiva llengua llemosina, com los seus enemics semblava
desitjaven, gràcies als generosos esforços dels nostres germans de
Catalunya i les illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant
devem nosaltres imitar».
Heus ací els primers fonaments sobre els que va començar la vida de Lo
Rat Penat. Fonaments inicials que aniran augmentant i fent-se forts amb
els Jocs Florals que Lo Rat convocarà tots els anys. I els quals, des de
1879, comptaran pràcticament totes les edicions, amb escriptors de
Catalunya i, molt sovint també, de Mallorca.
Tampoc no podem oblidar la importància que va tenir per consolidar els
fonaments de Lo Rat Penat, els cartells amb els quals es convocaven els
Jocs Florals de cada any. Deien així. «Aquesta societat, complint un de
sos principals propòsits, i desitjosa de dur avant lo renaixement de la
nostra gloriosa literatura, acordà la celebració de Jocs Florals en lo
present any i així convoca als experts escriptors, inspirats poetes i
artistes de l´antic Regne de València, als de Catalunya, les Illes
Balears i de totes aquelles comarques a on nostra materna llengua és
parlada o coneguda». També, però, als Jocs Florals de Barcelona acudien
escriptors i poetes valencians i de les Illes. Uns i altres, catalans,
illencs i valencians, s´havien posat com objectiu la defensa de la
llengua comuna, utilitzant-la. Hui, açò no seria possible. Lo Rat Penat,
en arribar la transició, va ser ocupat pels blavers, gent preparada per
lletraferits afectats per l´enveja, i per polítics sense un programa poc
atractiu per al veïnat, que van trobar, amb l´invent del pancatalanisme,
els primers en reprimir les seues gelosies, i els segons, la manera de
guanyar-se els vots. «¡Els catalans ens ho volen furtar tot: la paella,
els escriptors, la llengua, volen absorbir-nos!» Aquests són els crits
amb els quals volien asustar els valencians, la UCD, el PP, la Unió
Valenciana i algun altre partidet. Clar que els catalans se´n riuen
d´aquests desgavells. Com si no tingueren que fer altra cosa que perdre
el temps en aquestes collonades.
Lo Rat Penat i els seus Jocs Florals estaven formats per persones de
trellat, vers valencianistes, que hui serien qualificades de
«catalanistes» pels qui porten la direcció de Lo Rat. Catalanistes
serien Constantí Llombart, Teodor Llorente, Félix Pizcueta, el poeta W.
Querol, Pasqual i Genis, Vicent Boix, Ciril Amorós… Tots ells
participaren en els actes de Lo Rat Penat, bé com a premiats en els Jocs
Florals o pronunciant el discurs del mantenidor. Els dos Jocs Florals,
el de València i el de Barcelona, contribuïren a fer que la nostra
Renaixença fora exemplar i que ocupara un lloc destacat en la nostra
història de finals del segle XIX i primers del segle XX.
Contràriament al que passà a Barcelona durant la dictadura franquista,
que van estar prohibits els Jocs Florals, a València, Lo Rat Penat no va
tenir cap problema: la institució continuà celebrant els Jocs Florals
sense cap molèstia. Arribà, però, la transició, i allò que el franquisme
no havia fet, ho feren els seus addictes aconseguint apoderar-se de la
direcció de Lo Rat Penat, i començar a desfer tota la línia
valencianista i de germanor amb Catalunya i les Illes, que havien seguit
els prohoms que he citat més amunt i els que presidiren Lo Rat durant el
franquisme, com Manuel Gonzàlez Martí. |
|
|
|
|
Quin model d’educació plurilingüe i intercultural?
Diego Gómez i García
El senyor Conseller d’Educació Alejandro Font de Mora, de nou mareja la
perdiu i manifesta el seu suport al desenvolupament del seu model
d’escola plurilingüe en anglès. Per a ell i per al seu equip encapçalat
per la seua Secretaria Autonómica, no hi ha més objectiu que l’anglés i
alguna que altra menció al xinés mandarí. I tot el mateix moment en què
caldria recordar i reafirmar la validesa de la Llei d’Ús i Ensenyament
del Valencià (LUEV) aprovada ara fa vint-i-set anys. Ni una paraula de
suport a l’ensenyament en valencià, ni a la seua promoció. Política
lingüística zero. Sembla que el senyor Conseller, baix les directrius
del seu partit i del president Francisco Camps, vol carregar-se la LUEV
donat que és el manament bàsic i preescriptiu que entrebanca els seus
horitzons de desfeta de l’actual sistema educatiu.
Molta publicitat, però des de la Conselleria de Campanar encara no tenen
resposta a qüestions com: quins objectius s’ha de proposar un nou model
d’educació plurilingüe i intercultural? quina serà l’organització del
sistema educatiu valencià pel que fa a l’articulació de les llengües?
Com es realitzarà la seua planificació en els centres? Com s’avaluarà?
Amb quins recursos comptaran els centres? Com s’orientarà la formació
inicial i permanent del professorat?, etc.
El senyor Conseller té raó en fer palès que la globalització, el
desenvolupament tecnològic i la planetarització de la comunicació, han
provocat una pressió social creixent per a què els nostres alumnes
comencen a estudiar l’anglès cada vegada més prompte. Però evidentment,
el senyor Font de Mora s’oblida de reconèixer que si no prenem les
mesures necessàries, aquesta situació pot perjudicar greument el
valencià, matxucat i premsat per dues llengües dominants: el castellà i
l’anglès. S’oblida també que les línies en valencià són també el context
idoni d’entrada a una llengua estrangera, del bilingüisme cap al
trilingüisme.
La realitat actual dels centres educatius és molt diferent a la de fa un
parell de dècades, és cert. A la meua aula d’Infantil de tres anys
d’ensenyament en valencià conviuen xiquets i xiquetes àrabs, bolivians,
romanesos, d’ètnia gitana, castellonoparlants i pocs valencianoparlants.
La resposta educativa a aquesta diversitat no pot ser elitista i
emmarcada dins d’unes metes únicament plurilingües. El meu alumnat i
l’alumnat dels nostres pobles i ciutats ha d’aconseguir no sols una
competència plurilingüe que comprenga el domini profund i equipotent de
les dues llengües cooficials i el domini funcional de dues llengües
estrangeres. Cal també una competència acadèmica òptima per a la
construcció dels coneixements i també cal una competència intercultural
que els habilite per a conviure en una societat multilingüe i
multicultural.
El 20% de l’alumnat d’Infantil, Primària i Secundària fa tot
l’ensenyament en valencià i sols el 7% dels centres concertats fan
ensenyament en valencià
Senyor Conseller, si alguna cosa ha quedat demostrada des de la LUEV, és
que l’escola valenciana ha sigut l’única opció valida per a impartir el
model d’educació bilingüe que el País Valencià necessitava i l’única en
aconseguir els complexos objectius que la nostra societat ha anant
demanant als centres educatius valencians. Així ho han posat de manifest
totes les avaluacions que s’han realitzat en el nostre sistema educatiu
(encara que els seus resultats han estat amagats pels departaments
corresponents de la Conselleria). Senyor Conseller, per a ser
plurilingües cal ser bilingües i les dades i la realitat actual resten
molt lluny d’aquesta màxima. Sols dues xifres: el 20% de l’alumnat
d’Infantil, Primària i Secundària fa tot l’ensenyament en valencià i
sols el 7% dels centres concertats fan ensenyament en valencià. A la
vista d’aquestes reflexions i en poques paraules: el model plurilingüe
de Font de Mora i Conxa Gomez té un clar transfons polític que poc té a
veure en la recerca de les bones pràctiques en educació plurilingüe
arreu del món, que no ha empatitzat amb el professorat i que sols compta
amb un sector elitista de pares i mares que no valoren el valencià com a
llengua pròpia. El projecte de la Conselleria pretén clarament marginar
el valencià en favor del castellà i l’anglès.
Des d’Escola Valenciana, amb el seu nou president Vicent Moreno al
capdavant, reconeguem que cal fer evolucionar el marc actual d’educació
bilingüe cap a una educació plurilingüe i intercultural, que és la seua
continuació natural, amb un objectiu global: aconseguir que tots els
alumnes i les alumnes desenvolupen la seua potencialitat màxima pel que
fa al rendiment lingüístic i acadèmic, i aconseguisquen la plena
integració escolar i social. Per tot això paga la pena treballar. Vosté
té la paraula Senyor Conseller.
|
|
|
|
|
La llengua a l´església
Josep Miquel
Bausset
El 29 de novembre, convocats per
l´AVL, es reunien preveres i laics compromesos pel valencià a
l´Església. I és que, després de 45 anys del Vaticà II, encara no
ens podem adreçar normalment a Déu en la nostra llengua. Què se n´ha
fet del Llibre del Poble de Déu del P. Riutort, aprovat pels bisbes
valencians? En la presentació els bisbes deien: «la llengua vernacla
dels valencians té ara l´honor de ser un signe extern del misteri de
Pentecostés». Què se n´ha fet de l´anhel de més 20.000 valencians
(Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc
de P. Burguera, Josep Lluís Bausset, Matilde Salvador, Andreu
Alfaro, Enric Valor, Josep Iborra, Robert Moròder, l´Ateneu
Mercantil, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites
d´Onda o els Franciscans de Cocentaina) que demanaven l´any 1965
«l´ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a
la predicació»? També uns preveres han demanat el valencià a la
litúrgia, i l´AVL s´ha adreçat als bisbes valencians, perquè «quede
garantit en totes les parròquies el dret dels fidels a l´ús normal
de les dues llengües cooficials en la litúrgia, la catequesi i
l´administració parroquial».
La conveniència pastoral d´adoptar la llengua del poble és present
en documents del Magisteri, fet que fa inexplicable l´absència del
valencià a les nostres parròquies. Pius XIè deia: «L´Església és
única per a tots els pobles i davall la seua volta troben lloc totes
les llengües». I Pius XII: «no hi ha lloc per a oprimir ni
obertament ni dissimulada, les peculiaritats culturals i
lingüístiques de les minories». El document Ad gentes diu:
«L´Església comprèn i abraça en la seua caritat, totes les
llengües». I Pau VIè, en el discurs de clausura del Concili, deia:
«Les llengües que parlen els pobles, han estat admeses a expressar
litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als
hòmens». I el Sínode dels bisbes de l´any 1971: «Reafirmem els drets
dels pobles a conservar la seua pròpia identitat». I la Sacrosanctum
Concilium: «A les nacions on es parlen diverses llengües, es faran
traduccions a cada llengua». I Joan Pau II: «Jo vos dic: per tots
els mitjans que disposeu, vetleu per aquesta sobirania que posseeix
cada nació en virtut de la pròpia cultura». I deia als bisbes del
Zaire, el 3 de maig de 1980: «Un dels aspectes d´aquesta
evangelització, és la inculturació de l´Evangeli... vosaltres
desitgeu ser alhora plenament cristians i plenament africans». I els
cristians valencians, no tenim el dret de ser alhora cristians i
valencians? En un altre viatge afegí: «Em pregunteu per què he
parlat ara en japonès? Ho he fet per manifestar el meu respecte per
la vostra cultura. Així com la cultura de tota nació s´expressa
entre altres coses primer de tot en la llengua. Aneu, prediqueu a
totes les nacions», per poder fer-ho cal conèixer la llengua de les
nacions a què ens adrecem». Aquests documents són per al Japó i
l´Àfrica, però no pels valencians?
|
|
|
|
|
El negoci de la llengua
Josep L.
Pitarch
El Punt, 5/12/2010
Com l'any que ve hi haurà
eleccions, la llengua torna a ser mercaderia electoral i per això el
govern popular, que s'ha dedicat a erosionar-la, menystenint-la i
reduint al màxim que ha pogut el seu ús, ara va i diu que obligarà
els funcionaris a superar una prova del seu coneixement, quan no fa
quatre dies que ha aprovat tot el contrari, o siga eliminar el
requisit lingüístic per a accedir a la funció pública. Quina
contradicció més solemne! Per l'altra banda, els socialistes, que
també aprovaren aquesta llei, fent-se còmplices, ara va i critiquen
els populars.
Com quedem? Per què, si
eliminaren el requisit lingüístic, ara es contradiuen tan
estrepitosament, dient que volen que els funcionaris coneguen el
valencià? La resposta és senzilla: perquè en realitat no tenen cap
interés per la llengua i per això no tenen cap projecte coherent i
perquè la llengua sols els interessa com a arma electoral i l'any
que ve hi ha eleccions. Si tingueren el més mínim interès i
decència, no enganyarien a ningú!
I enganyen a molta gent, malgrat
que el seu comportament personal els retrata, perquè ni la parlen
(són botiflers de família, ja se sap), ni s'esforcen el més mínim en
aprendre-la. En això, el senyor Montilla els ha donat una autèntica
lliçó i és un exemple que els xarnegos poden perfectament
integrar-se, si volen. És evident que un xarnego, que és un
immigrat, un senyor que ha vingut de fora, no és el mateix que un
botifler, que són els valencians traïdors a la llengua. Són gent de
mala fe i la prova són els anys que porten manant, les promeses que
han fet i els incompliments de les mateixes i, sobre tot, els
retrocessos en l'ús de la llengua, que s'han produït des que ells
manen, com demostren les enquestes d'ús.
Per altra banda, no és el
moment, encara que també tinc ganes, de denunciar els socialistes,
que tampoc són exemplars en matèria lingüística; en realitat, són
més perillosos que els populars, perquè enganyen més i fent-se la
moixa te la claven quan poden. La seua actitud en el tema del
requisit lingüístics és una prova. Tampoc és el moment de criticar
l'arquebisbe, que, tan clar que diuen que ho tenia quan vingué, s'ha
desinflat com un globus. Encara ni ha aprovat els missals en
valencià, malgrat que jurà que anava a posar-s'hi a la feina.
Per tot plegat, doncs, no és
d'estranyar que, encara ara, al cap de trenta anys de democràcia,
calguen iniciatives de bona fe i honestes, en defensa de la llengua,
d'institucions com Escola Valenciana. Com és natural en aquest país,
aquesta organització no rep suport de les institucions valencianes,
ni de les polítiques ni de les culturals, i tot el que fan és de
bona voluntat i perquè saben organitzar milers d'ensenyants, xiquets
i famílies amb el magnífic objectiu de palesar la defensa de la
llengua i de lluitar-hi.
Com Escola Valenciana tot el que
fa, sense ajuts, ho fa de bona fe i a canvi de res, la crida que
acaben de fer als partits, perquè no utilitzen la llengua com a arma
electoral, és honesta i creïble. Veritablement admirable. Per això
contrasta amb la fantasmada que pretén Acció Cultural del País
Valencià, de celebrar que està tants anys vivint de la pantomima,
traient diners a cabassos de les institucions, que no s'han traduït
en res sòlid ni positiu. Jo ja vaig advertir, als sicaris d'Eliseu
Climent que vingueren a buscar-me, que anaren amb compte, perquè
segons el que digueren en l'apologia que preparaven, jo diria res o
em callaria. Vaig tindre a les mans un primer esborrany del que
volien publicar, tan farcit d'inexactituds i mentides a posta, que
confiava que el revisarien. Ara veurem.
Total, que entre uns i altres,
la casa per agranar i la llengua retrocedint a passos accelerats. El
PP i el PSOE, els partits majoritaris, atacant-la i menystenint-la,
i que conste que menystenir la llengua és encara pitjor que
atacar-la; en definitiva, no fent res, o poca cosa, per normalitzar
el seu ús. L'arquebisbe mut i sense fer res en positiu. Climent fent
negoci de la llengua... Així que, davant d'aquest panorama tan
desolador, podríem pensar que estem perduts, si no fora perquè ens
queda Escola Valenciana, els partits nacionalistes, els sindicats
d'ensenyants, les editorials que heroicament aguanten publicant en
català, algun esforç periodístic... M'he deixat fora la Universitat
a posta, perquè el tema mereix tota una columna en exclusiva, que ja
faré; de tota manera puc avançar que allí la cosa va molt malament
també...
|
|
|
|
|
Aposta el PP de sobte pel valencià?
Mónica López. Pica'm.
A cinc mesos de les eleccions valencianes, el Consell presidit per
Francisco Camps ha fet públic aquests dies un pla de promoció del
valencià. Pretén obligar als funcionaris a superar una prova que
acredite el seu coneixement de la llengua autòctona abans d’
incorporar-se al seu lloc de treball. Tanmateix aquesta política
contrasta amb les dades aparegudes a juny en les que l’ ens gobernat pel
Partit Popular retallava un 33% l’ ajuda al foment de la llengua pròpia.
L’ executiu popular, oposat històricament al requisit lingüístic
reclamat per l’ esquerra, opta ara per una fórmula menys controvertida
que suposa un avenç respecte la situació actual. De sobte, què vol
demostrar el PP? Ja en 2003, amb González Pons com a conseller d’
Educació, la Generalitat impulsà un decàleg que establia l’ ús d’
ambdues llengües en les comunicacions amb el ciutadà i prioritzava el
valencià entre els alts càrrecs. Mai s’ aplicà. S’ oblidarà també ens
uns dies aquesta nova proposta?
Sembla que el Consell pretén llavar la seua imatge pública després de
reduir brutalment l’ ajuda a la promoció de la llengua autòctona i ser
acusat d’ oblidar el valencià en favor del castellà (llengua que
utilitzen majoritàriament tots els consellers en les seues aparicions i
que guanya marge de forma gradual en la programació de Ràdio Televisió
Valenciana).
A més, aquest any per primera vegada els treballadors que opten a la
beca de pràctiques de dos anys als canals de RTVV no tenen obligació de
conèixer el valencià.
El nou pla, aprovat el passat divendres 26, estableix que els
funcionaris vegen millorades les seues retribucions si avancen en el
coneixement de la llengua. Intencions que xoquen amb fets com els
denunciats per Escola Valenciana. Segons els seus estudis, cent mil
xiquets i xiquetes no poden seguir amb els seus estudis en valencià per
manca de línies en aquesta llengua. Busca la Generalitat erigir-se com
la defensora del valencià quan les dades dels darrers anys demostren tot
el contrari?
|
|
|
Un nou consens pel valencià
Vicent Moreno
Hui es compleixen 27 anys de l´aprovació de la Llei d´Ús i Ensenyament
del Valencià. Tothom està en disposició de fer-ne un balanç, de fer una
llista ben llarga de tot allò que no podem fer plenament en la nostra
llengua. La voluntat d´aquest article, no obstant això, no és la
d´enumerar els constants incompliments polítics. Des de fa temps hem
arribat a la convicció que l´estratègia de la nota de premsa diària en
contra de les decisions del govern valencià no és suficient. No es
tracta de tirar-nos les pedres al cap, però també és cert, que hem de
ser capaços d´avaluar totes les nostres propostes i accions. Aquets és
el propòsit d´aquest article: avaluar, proposar i, sobretot, avançar.
Per tot això, el punt de referència inicial ha de ser el consens creat
al voltant de la llengua arrel de la proposta Compromís pel Valencià, un
projecte de gran acord establert l´any 2003, on es plantejava l´adhesió
a un document amb 50 mesures per la llengua. S´hi van sumar tots els
sindicats majoritaris; els partits polítics PSPV, Bloc, EU, ERPV i
Esquerra Verda; més de 100 entitats cíviques com ara ACPV, Escola
Valenciana o la confederació d´Ampes Gonçal Anaya; les universitats
públiques valencianes i també més de 60 ajuntaments, entre d´altres. Per
tant, no hi ha cap dubte de la incidència que va tindre aquesta
proposta. Però, en què ha quedat tot això?
A l´actualitat els consensos estan desapareixent -cal dir les coses pel
seu nom. Ens trobem amb una societat valenciana amb una manca alarmant
de consens, coordinació i, en definitiva, sentit de país de molts dels
agents implicats. Tots i totes en som un poc responsables, però
concretament, cal deixar-ho clar, el principal fracàs ha sigut la no
inclusió del requisit lingüístic en la Llei de la Funció Pública
Valenciana, un dels punts que estava present a les 50 mesures del
Compromís pel Valencià. Nosaltres, a Escola Valenciana, assumim tot allò
que haguérem pogut fer millor i, a més, ens neguem a limitar-nos amb
allò de: «És que ací, amb el PP, no hi ha res a fer». Cal fer
autocrítica i plantejar un nou marc d´acció, un marc que ha de tindre
una implementació pròpia, més enllà de les dates electorals, cal
establir aliances i compartir projectes estratègics sòlids. També, cal
generar un nou consens pel valencià, un compromís que recupere allò que
va funcionar adés i rectifique aquelles coses que no ho van fer.
Però, hem d´apostar per un pacte real, amb acords que comporten accions
visibles i concretes on hi hem d´estar tothom, però sobretot, els agents
disposats a anar més enllà de les signatures, les persones i
institucions amb voluntat de passar del món de les paraules al dels
fets. Per tant proposem fer el primer pas: un acord per despolititzar la
llengua, per a que durant el debat electoral quede fora del conflicte
polític. Cal fer més gruixuda la línia que separa als polítics que
parlen en valencià dels que parlen del valencià, dels que donen suport a
la llengua dels que es recolzen en ella per ocultar les seues vergonyes.
Som conscients que ens volen fer caure en el desànim, però el moviment
cívic valencià disposa de totes les eines necessàries per eixir-se´n,
aquest és un sentiment que no han pogut esborrar en 300 anys, i de ben
segur que no ho aconseguiran en 300 anys més. Endavant.
|
|
|
|
|
Sobre Rajoy i Ratzinger a propòsit de la llengua
Sal·lus Herrero i Gomar
L´altre dia vaig, des de València estant, escoltar una entrevista a TV3
del periodista Josep Cuní a M. Rajoy; afirmava que les paraules en
català que l´actual Papa Benet XVI dedicaria en la missa de la Sagrada
Família seran "les més decisives" de tota la història de Catalunya: "el
que farà Sa Santedat, és que el millor li ha passat al català en mil
anys...(…) és la millor campanya de promoció del català que s'ha fet
mai...". Ho va dir seriosament, tot i que pot semblar un sarcasme o un
xiste; només espere que tots els seus seguidors (del Papa i del lider
del PP) imiten a Ratzinger i es posen a fer servir el valencià-català,
en compte d´atacar-lo i voler-lo esvaïr, com fa amb tantes fatigues i
treballs, el consellerd'Educació de la Generalitat Valenciana, Font de
Mora, amb les propostes de retalls del valencià al sistema educatiu fins
a l'anihilament, quan el que s´hauria de fer és tot el contrari per
salvar "el valencià en perill", que, no només és el títol de
l´excel·lent llibre d´Eugeni S. Reig, sinó una declaració eloqüent que
reflecteix la situació actual de la llengua catalana al nostre País
induïda per governants irresponsables als quals no els importa gens
"l´idioma valencià" que tan pomposament proclamen des de les seues
tribunes, com feia recentment el portaveu del PP de la Comunitat
Valenciana, David Serra, burlant-se a les Corts Valencianes, contra una
web de la Generalitat de Catalunya que recollia la unitat de la llengua
i parlava dels PPCC o dels països de parla catalana; com si pogueren
tapar el sol amb un dit, si a tot el món saben, molt bé, no només que el
valencià és una de les principals variants del català, sinó que els
polítics del PP, -indecentment-, manipulen la llengua al País Valencià
per tapar les seues corrupteles; l´anticatalanisme avança que és una
barbaritat a València quan la dreta "valenciana" (millor dit, espanyola)
ha de guanyar unes eleccions o ha d´amagar la seua corrupció
institucional, i si de pas, aconsegueix conflictivitzar el
"valencià-català" per fer-lo desaparèixer del mapa i del País; dos
pardals d´un tir (o tres!), perquè així aconsegueixen que molta gent
abandone el valencià-català (per la seua estigmatització) i se´n passe
al castellà (a l´anglés o al xinés).
No obstant, si els devots del PP i del Papa actúen en conseqüència el
que haurien de fer, d´ara en davant, no només és deixar de utilitzar la
llengua com a instrument "fantasmal" que recorre en País sencer per a
tapar els seues vergonyes, sinó també, - en fer cas de les paraules del
seu lider catòlic que tan idolatren-, haurien d´aplicar-se la mateixa
medecina, com remomanà Artur Mas, i usar-lo sense censures ni
prohibicions -com diuen tots els experts en multilingüisme i
biilingüísme- si volen preservar el valencià-català i estendre el seu ús
social a tots els àmbits de la societat catalana, balear i valenciana…
Imagine que després d´escoltar al seus respectius liders, l´arquebisbe
de València i el president de la Generalitat Valenciana no perdran
l´oportunitat d´usar el valencià-català, s´aprovarà immediatament el
missal litúrgic que demanen els sectors progressites de les comunitats
cristianes populars, infructuosament, des de fa dècades, s´animarà el
clergat perquè faça servir la llengua pròpia sense menyspreus,
indiferència i inhibicions que nodreixen l'abandó i l'absoluta
marginalitat, es repararan les antenes de TV3 arrencades perquè al País
Valencià la gent que vulga, veja la televisió catalana amb llibertat,
etc.
Perquè, efectivament, si el Summe Pontífex de Roma fa servir la nostra
llengua, els catòlics a Catalunya, Balears i sobretot al país Valencià
l´haurien de començar a respectar, reconèixer, valorar i estimar-la,
(com quan s´adopta un bebé desvalgut, anèmic, desemparat i abandonat,
que és l'estat de la llengua a València) perquè es torne una llengua més
robusta, forta i de prestigi social per a utilitzar-la continuament a
tots els àmbits, no només en la pura privacitat o "intimitat", com
recomanà Aznar que ell feia hipòcritament, i, d'alguna manera, suggeria
que s´havia de fer perquè el castellà no perdera la seua posició
privilegiada; com feien els seus comilitons falangistes que el
precediren en la història contra el català, que tan magistralment
analitza Josep Benet en "el genocidi cultural contra Catalunya" i Ferrer
i Gironés tots els seus llibres en defensa del català i en denúncia de
la "Catalanofòbia" que la dreta espanyola ha impulsat des de fa segles
contra el català fins a extrems ignominiosos...
No obstant, a banda que el català (ni el castellà) no té mil anys, a
penes vuit-cents i escaig, des de les Homilies d'Organyà, l´afirmació de
Rajoy sobre els efectes miraculosos del Papa en l´estensió del català em
sembla una exageració exasperant; ens deixa perplex que es pose´n unes
paraules en una cerimònia litúrgica (que també es farà en castellà i
llatí) per davant del treball filològic d'Ausiàs Marc, Llull, Jaume
Roig, Isabel de Villena, Sant Vicent Ferrer, Pompeu Fabra, Coromines,
Badia Margarit, Sanchis Guarner, Moll, Carles Salvador, Enric Valor,
Joan Solà, Joan Fuster, Alcover-Moll, Ferrer Pastor, Mercè Rodoreda,
Monserrat Roig, Carmelina Sánchez-Cutillas, Joan Frabcesc Mira, Quim
Monzó, Carme Miquel,Toni Cucarella, etc. de la feina dels escriptors,
traductors, novel·listes, confeccionadors de diccionaris, professors que
la usen i conreen sistemàticament, de la federació escola valenciana,
d´ACPV, de l´Obra Cultural Balear i d´Òmmium Cultural, de l'Institu
d'Estudis Catalans, de l'AVL, del moviment de renovació pedagógica, dels
sindicats i departaments de l´ensenyament, de les plataformas per la
Llengua, de les Associacions de mares i pares a l´escola i de la gent de
diversos pobles del país sencer que impulsa una recuperació seriosa del
català-valencià-balear a tots els àmbits, sense utilitzar-la
demagògicament per interessos polítics electoralistes amb "animus
injuriandi" per a destruir-la, fent-la servir com a estoreta per
retar-se la brutícia que porten a la sola de les sabates i a les mans no
gens netes. Tanmateix, no em posaré a contradir-los i retreure´ls el
recent passat i present, només m´assec a veure que ho demostren d´ara
endavant amb fets, pèls i senyals, que el que diuen no són hipocresies i
mentides que se les endú en vent per la seua absoluta falsedat, sinó la
veritat en un desig de pujar-se al carro de la llengua, de la seus
dignificació i la seua estensió social sense més enganys i paranys; què
espera Rajoy per despenalirzar el seu ús al parlament de Madrid; si
despús-ahir encara impugnaven l´ús limitat i restrictiu al Senat del
català i les altres llengües distintes a la castellana que es va aprovar
fa només uns mesos amb la seua radical oposició?
Al meu parer, sembla que en aquest cas Rajoy ha aplicat,
desmesuradament, allò d´"unes paraules seues serviran per a salvar la
vostra llengua", en un acte de papolatria, divinització i magnificència
virtual que potser no es correspon gens amb la realitat del seu
comportament fins ara i el dels seus "obedients" seguidors (Camps, David
Serra, Sánchez Camacho, Alejo Vidal-Quadras, Ric Costa, Font de Mora,
González Pons, Pio Cabanillas…) que no han parat fins ara d´atacar i de
fer mofa i burla contra el català-valencià sistemàticament... No perden
mai l'oportunitat els del PP per ficar els dits en els ulls dels
catalanoparlants, al País Valencià les mans brutes senceres, sens dubte
seguint la dita aquella "Tan et vull que et trec un ull", que només
podem exclamar; Si us plau, que no ens estimen tant!".
Desgraciadament no crec en miracles, però, si no volen que eixes
paraules no siguen una burlesca més, una banalitat i una fotesa, haurien
de canviar dràsticament i prioritzar el català-valencià en les seues
vides individuals i públiques… Ho esperem amb candeletes, estic disposat
a creure que el meu escepticisme i la meua manca radical de fe en les
paraules de Rajoy sobre els efectes espectaculars per a la llengua
catalana gràcies a la intervenció del Papa és una greu errada de la que
em penediré en el futur; que ens demostren que estem errats els
agnòstics i descreguts amb fets com demanava Sant Tomàs a l´Evangeli
"fins que no ho veja i pose la mà dins llurs nafres, no m´ho creuré que
ha ressuscitat"; com que Jesús diu també que només pels seus fruïts els
conèixereu, ara confiem que tots els seus seguidors, (inclús Rajoy),
faran el mateix que Joseph Ratzinger en utilitzar el valencià a tot
arreu amb una passió i interés inèdit; sí, ara mateix, obric els ulls i
veig "El Aleph" de Borges, "el lloc on hi estan, sense confondre´s, tots
els llocs de l´orbe, vistos des de tots els àngles", el lloc on passen
tots els anuncis i els logos de les multinacionals, totes les infàmies i
totes les promeses incomplides del mercat i de la publicitat enganyosa,
pels cantons, de reüll, es veuen també totes les vulneracions i
marginacions que demanen justícia, com clamaven Walter Benjamin i Max
Horkheimer des del socialisme democràtic davant el nazisme que
exterminava el poble jueu "et alii"; sense cap dubte, pare l´orella i ho
estic escoltant, els catòlics i els de dretes només parlaran, d´ara en
davant, en català-valencià, inclús, per ser una llengua més "afeblida i
minoritzada"-, el prioritzaran per davant del castellà, Italià, francés
o llatí; he vist tota la llum del món reconcentrada en els mots de Rajoy
i m´ha encegat, com José Saramago al seu contundent i cruel "assaig
sobre la ceguera", perquè és quan l´escolte a Rajoy, dorm o somie que ho
veig tot clar; i tan clar que no em puc estar-me de dir, "amén, amén"
(que així siga!), tot i que, segurament, a alguns, -per no saber llatí-,
els puga semblar "irreverent," no les desmesures estrafolàries del gran
estadista espanyol (que totes les enquestes li donen la victòria inclús
abans de celebrar-se les eleccions), sinó les meues paraules que només
reclamen verificació i certificació, com demanava Karl Popper en "la
societat oberta i els seues enemics" o el mateix Jesús davant els
fariseus quan enganyaven el poble amb increïbles colps de pit per
ocultar les seues culpes. misèries i responsabilitats davant els
sofriments dels més desvalguts…
Les paraules de Rajoy ens deixen estupefactes, fins que no ho acabem de
païr, no sé si ens recuperarem de tantes rialles que ens provoquen
perquè simtomàticament evidèncien l'abismal distància entre el que
anuncia la propaganda política i el seu dia a dia a tot arreu per
aniquilar la llengua catalana amb tots els seus esforços i demagògies
allà on poden fer-ho impunement, al parlament de Madrid, al Tribunal
Constitucional, a les Illes Balears, a totes les escoles del País
Valencià, a l'ajuntamet de Barcelona, etc; què hi farem!
|
|
|
|
|
Les trobades pel valencià
Francesc de P. Burguera
El passat 9 d´octubre, milers de pares i mares, xiquets i xiquetes,
professors i ciutadans en general, més de 15.000 persones, van acodir a
les instalacions de la Fira de València per donar suport a l´acte
organitzat per Escola Valenciana, que celebrava els 25 anys de Les
Trobades d´escoles en valencià. El suport que no els dona la
Generalitat. Per a vergonya del conseller d´Educació, Alejandro Font de
Mora, i del president del Consell, Francisco Camps. Però aquesta gent no
ne té, de vergonya. I és que la dreta d´aquest país no fa altra cosa que
aïllar tot allò que siga moviments culturals, sobre tot, si están
oganitzats i recoltzats pels mateixos ciutadans, és a dir, pel mateix
poble.
Tenim el cas de la llengua. Pel que fa a la Consellería de Cultura, els
Teatres de la Generalitat han abandonat el representar obres en
valencià. Al teatre Principal fa anys que no ha pujat a l´escenari cap
obra en valencià. I pel que respecta al Rialto i al Talia, apenes una
representació allà les mil. I si ens referim a la Consellería
d´Educació, el conseller Font de Mora vé dedicant-se a retallar cada any
en un milió d´euros la partida destinada a la Promoció i Ús del Valencià
en els pressupostos. Ho va fer pera l´any 2010 que ara acaba i ho ha fet
per a l´any 2011 que vé. I en quant al retall de les subvencions per a
les associacions ciutadanes per al foment de la llengua autòctona, s´ha
rebaixat quasi una tercera part en comparació a l´any passat: en 2011
rebrán 278.460 euros, 119.340 menys que en 2010.
Com deia Jesús Puig en aquestes pàgines dimarts passat, el conseller
Font de Mora sembla un jugador d´escacs, «que mou les seues peces
calculant les próximes jugades, primer desincentiva l´ensenyament en
valencià, després en dificulta el foment i per últim no autoritza noves
línies; un any congela les ajudes a la llengua i al següent les retalla
dràsticament; impulsa l´estudi de l´anglés i lleva matèries al valencià
al mateix temps». I ara li ha pegat per impulsar l´estudi del xinés.
Però no es tracta del conseller Font de Mora, només. També el senyor
Camps i els seus acòlits, no és que no li donen importància al
coneixement de la nostra llengua, és que fan tot el possible per
entorpir el seu ensenyament i el seu ús.
I és que la dreta valenciana, sobre tot la del Cap i Casal, no fa altra
cosa, com deia abans, que meysprear la nostra cultura i la nostra
llengua. Al meu poble, a Sueca, hi havía un gran terratinent de terres
d´arròs, membre de la burgesía capitalina, que durant la República, quan
a Sueca es celebrava alguna manifestació reclamant més escoles, es
desfogava dient açò: «Si, si. Demaneu escoles per a que vagen
ensenyant-se a llegir i a escriure, i després vorem qui va a segar
l´arròs». Sens dubte aquest era un bon exemple de la dreta més
reaccionària. Gairebé com la de hui, si be ho mires.
La prova de que als nostres polítics dretans que ens malgovernen els
importa un rave la nostra llengua, és que ha tingut que eixir un
moviment format per escoles i pares, professors i xiquets, per ciutadans
en general preocupats pel valencià, els que des de fa 25 anys venen
actuant en favor de la nostra llengua. Fa 25 anys que Escola Valenciana,
l´entitat cívica que promou el moviment, fa possibles les Trobades
d´Escoles Valencianes per demanar la normalitat cultural, lingüística i
educativa de la llengua.
I va ser el passat 9 d´octubre que Escola Valenciana va celebrar a
València els 25 anys de les Trobades d´Escoles Valencianes. En el seu
discurs, Diego Gómez, el president de la Federació d´Escoles
Valencianes, va recordar els inicis de les festes per la llengua en un
moment en que els xiquets que estudiaven en valencià no superaven els
10.000, i comparava aquella xifra amb la dels 210.000 que reben, ara,
l´ensenyament en la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. «I no ha
estat gràcies als governs, ha estat gràcies als ciutadans com
vosaltres», deia el president referint-se als pares, professors i
alumnes allí presents.
Sens dubte, la tasca que està portant avant la Federació d´Escoles
Valencianes és important, i els ciutadans que ens estimem aquest País
Valencià nostre, hem d´agrair a tots els responsables el seu esforç en
defensa del valencià, en defensa de la nostra llengua. I felicitats per
l´èxit de les Trobades. |
|
|
|
|
Un bon símptoma
Josep Lluís Doménech
Les pel·lícules d´Alfred Hitchcock que s´estan veient cada setmana per
Canal 9 són, clarament, un bon símptoma a favor de la programació de
l´ens públic de RTVV. Significa que es pot fer bon cinema doblat al
valencià i que el públic ho assumix sense pegues. Enhorabona per a la
televisió valenciana i per al director general José López Jaraba com a
últim responsable de la decisió que s´ha pres.
Eixe fet fa callar moltes boques que pensaven, i potser encara ho
pensen, que no es pot fer cinema de qualitat en valencià, i, sobretot,
també fa callar a qui creia, i potser encara creu, que una pel·lícula en
valencià és rebutjada per la gent, ja que no es té costum de sentir-la
en eixe idioma. Queda demostrat que la gent el que vol és poder vore bon
cinema, independentment a què estiga fet en valencià o en castellà. I
això, en este cas, ha quedat de nou demostrat. Una altra cosa és que el
costum fa que s´estiga més familiaritzat a escoltar els actors més
representatius en castellà, però això és un altre tema.
Si ha estat possible amb el cicle de Hitchcock desmitificar allò que es
creia, ara pertoca avançar una passa més, o millor més passes, fins
arribar a la plenitud de la programació en valencià de Canal 9. Les
pel·lícules a què ens hem referit es programen una mica tard. Podrien
emetre´s més prompte. Si es fera així n´estem segurs que el públic ho
assumiria també. Això seria una passa més. S´avançaria molt sense
retrodecir.
Una bona política en la televisió autonòmica exigix que cada vegada es
programe més en valencià fins arribar a la totalitat de la programació.
Amb això es donaria compliment a la Llei de Creació de RTVV i, a més, no
es defraudaria al públic. La gent pot vore moltes cadenes en castellà, i
fins i tot, en uns altres idiomes en l´època digital actual, però li
oferim poques possibilitats de poder visionar programes fets en l´idioma
propi del País Valencià.
Endavant. Les possibilitats de vore televisió en valencià han d´anar en
augment, ja que el que s´ha fet no pot convertir-se en un fet esporàdic.
|
|
|
I el dia de la llengua, Sr. Camps?
Josep Lluís Bausset
El Gens Honorable (com molt bé el qualifica el meu amic Burguera)
President Camps, s’ha tret de la mànega el “Dia del toro”, per
reivindicar els bous com a “parte integrante de nuestra cultura i
tradición”. Olè, Sr. Camps!! I és que “Paquito el trajeado” (nom ben
torero!) ja no sap què fer per distraure l’opinió pública. Si els romans
tenien el “panem et circenses”, el tio Paco vol que el valencians
tinguem “toros y Canal Nueve”. I és que la demagògia i la manipulació
del Gens Honorable, no té límits!!
I el dia de la llengua, Sr. Camps? Ja no dic els dies! En un dia de la
llengua ja estaria satisfet! Sí, de la nostra llengua! No de la de vostè
(el castellà) perquè cada dia els inquilins del Palau de la Generalitat
utilitzen més la llengua de Cervantes que la de Jordi de Sant Jordi. Sap
qui era Jordi de Sant Jordi? No s’espante! No és cap imperialista
català!! És un escriptor VALENCIÀ, amic del rei Alfons el Magnànim. Bé,
és igual. Vostè ni sap qui va ser Jordi de Sant Jordi ni Alfons el
Magnànim!
Dic que la llengua de Jordi de Sant Jordi, de Fuster, de Sanchis
Guarner, dels escriptors de la Ribera Josep Lozano, Vicent Ortega, Santi
Vallés o Jesús Huguet, eixa llengua Sr. Camps, quan tindrà un dia com el
dia dels bous?
Clar, per a vostè els bous formen part de “nuestra cultura i tradición”,
però la nostra llengua (la llengua que vostè margina i menysprea) no deu
formar part de la seua cultura i tradició! Només cal vore-ho en els seus
discursos i en els textos, sobretot el que va publicar a Levante
(Confianza en nuestro futuro) el passat 9 d’octubre, íntegrament en
castellà!!
Sap en quin País viu, Sr. Camps? No en el País de la Valencian
International University (un bon nom en “valencià” per a una Universitat
fantasma!!) ni en les bromes del Sr. Blackberry’s Fountain i els seus
invents d’Educació per a la Ciutadania en anglès, o l’estudi del xinès,
ni en l’obstinació d’aquest personatge nefast en contra de la unitat de
la llengua. El nostre País és la terra dels qui se sentim discriminats,
perquè vostè tanca les línies en valencià a les escoles. És el País dels
aturats, als quals el seu govern no fa res per donar-los treball. És el
País de les víctimes de l’accident del metro, que vostè ni s’ha dignat a
escoltar. És el País dels estudiants que no tenen plaça a les Escoles
d’Idiomes. És el País dels malalts dependents que no tenen cap ajuda,
malgrat que la llei els empara. És el País dels qui volem una llibertat
informativa, sense manipulacions ni censures, com fa vostè amb els
repetidors de TV3. Quanta por que té a la llibertat Sr. Camps!!
Un dia per als bous!! I cap dia per a la llengua!! I això que té un
conseller (encara que ho amaga a la web de la conselleria) català. Un
conseller nascut a Barcelona, però que renega també dels seus orígens!!
Avant Sr. Camps! Només és una manipulació més de les que ens té
acostumats! (“yo no conozco al bigotes!”, deia vostè) Per cert, li done
una idea, vostè que és tan “valenciano” i tan defensor dels bous: per
què no demana a la Unesco que els bous siguen declarats Patrimoni
Mundial de la Humanitat? Va, siga valent i coherent. O li fa vergonya?
Com riurien els directius de la Unesco amb la seua proposta!!
Sap, Sr. Camps? Segles després de la seua mort, els nostres xiquets
(malgrat vostè) sabran qui va ser Jordi de Sant Jordi. I els nostre
xiquets saben qui va ser Joan Fuster o Sanchis Guarner.
A vostè ningú el recordarà, a no ser que consulten l’Enciclopèdia de la
Corrupció, que vostè encapçalarà!!
Vergonya, Sr. Camps, vergonya!!!!
|
|
|
|
|
|
Mariano Rajoy i la
nostra llengua
Sal·lus Herrero
En unes recents declaracions, Mariano Rajoy, lider del PP, visitava
Catalunya en precampanya electoral i advertia que hi ha dos factors que
estan en contra d’una llengua, “prohibir-la” i “imposar-la”; molt bé,
potser té raó, tot i que els seus criteris “neoliberals” i de hegemonia
del mercat aplicat a la la lingüística siguen esmenables, els déficits
lingüístics i els desigualtats que hi ha, haurien de ser corregides per
banda d’un govern responsable amb el suport del conjunt de la societat
civil. Perquè cal tenir en compte l’extrema feblesa de les llengües
reprimides, censurades i prohibides durant molts anys, inclús ara, per
dissort, en “democràcia”, que encara s'imposa el castellà, posem per
cas, a les Corts espanyoles i molts altres àmbits.
No obstant, Rajoy, per fer aquestes declaracions, segurament no coneix
en detall la política lingüística que fa el PP de la Comunitat
Valenciana, si no es mantindria en silenci, com diuen que sol fer
sovint, aussant els muscles com si fos el campió del meninfotisme.
Perquè, des de fa molts anys, els del seu partit, ací, prohibixen,
censuren, retallen, invisibilitzen, marginen, discriminen i fan minvar
el valencià amb la força bruta, la manipulació informativa i les
amenaces, i imposen el castellà per tots els mitjans, inclús els més
grollers, com indicava el 18 d’octubre, al L-EMV, l’amic sociòleg
Gil-Manuel Hernàndez al seu excel·lent article “L’anticatalanisme com a
solució”, que potser inicie un decliu al tot el país d’esta xenòfòbia
que arruïna el territori que habiten valencianes i valencians… S’haurien
de posar d’acord els liders del PP d’aquesta Comunitat “Valenciana” i el
senyor Rajoy per a no grinyolar de manera tan estrident i incoherent, a
no ser que el del lider del PP tinga, -com ens temem-, un discurs
demagògic, hipòcrita i de doble vara de mesurar, que diga, en realitat,
de manera poc honesta i corrupta -com els del PP de València-, que s’ha
de prohibir el valencià-català sempre que es puga i s’ha d’imposar el
castellà, també anomenatespanyol (segons el nom internacional arreplegat
per la Constitució) sempre; tan és així que s’ha imposat per la força de
l’autoritarisme inclús a les mares i pares de l’alumnat que vol estudiar
en valencià, als espectadors valencians que volen veure TV3, als músics
que volen cantar el valencià, als actors i actrius que volen fer teatre,
cinema i documentals en valencià, a les universitats que volen fer
constar que el valencià, també es diu, académicament, català, i “els
seus” han recorregut a la justícia per esborrar el nom, confondre,
embolicar i prohibir el nom de “català” a la nostra llengua” (reconegut
així en tots els departaments de llengües romàniques del món, on saben
mot bé que el valencià o el català de València és una variant de la
llegua catalana), amb la no aplicació de les més de setenta set
sentènciesjudicials sobre la unitat de la llengua i fent tot el possible
per disminuir l’ús social del valencià al nostre país, prohibint una
llengua, imposant l’altra que quasi sempre ha sigut llengua d’imposició…
Com denunciava perfectament, el nostre gran centenari Josep-Lluís
Bausset a l’article “Tio Paco, Sarkozy Pètain” sobre el gitanos
valencians i la incapacitat de Francisco Camps per a criticar les
vergonyoses deportacions a França de gitanos romanesos, tot i que, feia
uns anys els deia compliments; els valencianoparlants també hem fet molt
més pel nostre país que el que rebem a canvi: censures, prohibicions,
imposicions, discriminacions flagrants, senyor Rajoy, com les que vosté
denuncia que hi ha a Catalunya contra el castellà i no és cert… Perquè a
Catalunya el que està en risc encara és el català i no el castellà, diga
el que diga la premsa espanyola a Madrid des de fa més de dos-cents
anys, que sempre diu el mateix, com s’observa als estudis de
“catalanofòbia”; que la dreta espanyola ha fomentat abastament a
Catalunya i a València (no l’estudi sinó la catalanofòbia!), com explica
Vicent Bello en “La pesta blava” i el més recent llibre titulat “No ens
fareu catalans” de Francesc Viadel, que també marca un punt d’inflexió
en l’anàlisi de l’anticatalanisme, com F. Ferrer i Gironés l’analitzà
abans. L’actual, violenta catalanofòbia, és feble i està de cap a
caiguda perquè només se sosté, institucionalment i social, amb les
desmesures manipuladores, intoxicadores i xenòfobes d’un PP que ha
perdut el nord i usa el “tot val” per a aferrar-se al poder enmig d’un
marasme de corrupció, que, tard o d’hora, li farà aigua per totes bandes
fins a afonar-se pels seus propis “excessos”, doncs, tot excés es paga (
Sèneca).
Quina credibilitat tenen aquests polítics (Rajoy, Sánchez-Camacho,
Camps) que diuen una cosa en Catalunya i fan la contrària a València?
Ací, diuen que potser “els gitanos han aportat més del que reben”, el
president de la Generalitat (l’”oncle Paco”, segons Bausset) es commou i
ho declarà, fa un temps, davant el representant del Poble Gitano, potser
per assegurar-se, -amb torrons i bones parauletes-, que li atorguen el
suport electoral; en canvi, a Badalona, el PP de Sánchez-Camacho i de
Rajoy (com els guàrdies civils de la dictadura i d’abans de la II
República, que denucià García Lorca), els persegueixen per aconseguir un
grapat de vots instrumentalitzant la política sàdica de l’odi; allà dalt
parlen de llengua, una mica més “acuradament” per a no ferir la
sensibilitat de CiU perquè poden necessitar-se mútuament per a garantir
la “governança” a Barcelona i a Madrid; i perquè Artur Mas, públicament,
li planta cara al PP i no es col·loca en el paper de ‘víctima’; no
obstant, a València, el PP té barra lliure, tracta la llengua com un
elefant en una tenda de porcellana…
Per desgràcia, fan servir també el discurs més dur contra els
immigrants, vulnerant els drets humans i l’estat de dret (que sembla
mentida en un home nascut a Galícia, terra d’emmigrants!), hauria de
saber que fer servir instrumentalment els immigrants (la llengua, l’odi,
el terror…) per guanyar les eleccions és com calar foc a una muntanya
seca, és omplir la societat de patiments, de víctimes i de piròmans
vocacionals que accentúen la seua inclinació cruel; després no pot dir
que va llençar el seu “puro” damunt d’unes herbes seques, que fou només
una broma per atemorir els excursionistes... S’ho haurien de fer mirar,
veure si poden coordinar els seus propis discursos arreu de l’Estat,
almenys entre Catalunya i el País Valencià; perquè, si els compares, -en
el contrast-, sembla un circ de clows, un teatre de pallassos i titelles
o els protagonistes d’un film dels germans Marx intercanviant-se
principis durant la negociació, en aquest cas, davant el procés
electoral on es procura l’ascens al poder. Li fiquen el dit brut a l’ull
de Zapatero, a Montilla, a Carod-Rovida com l’’home del sac’ (per a
donar-li colps de boxa) i als sindicats tot el dia i totes les nits;
però, si aquelles ‘víctimes’ es queixen i demanen “respecte” i
“educació”, encara els esbronquen més, es riuen i els insulten molt més
encara (els mateixos que davant un insult contra “els seus”, demanen
dimissions immediates, van als tribunals o declaren la guerra sense
quartel, etc), mentrestant, passen la mà pel llom dels seus estimats
extremistes per animar-los a lladrar amb més ràbia, fan servir bé els
catalans, bé els bascos, bé els emmigrats, bé els gitanos, bé el català,
bé posant zitzània amb Marroc…Tots plegats, ubicats com a bocs emissaris
a utilitzar per treure pit, infar-se com a gripaus, marcar territori com
els gossos i els gats i aglutinar una “identitat espanyola” pètria,
patricarcal i patriòtica al crit marcial del “se rompe España”, o
d’altres més actualitzats que fan servir com a mitjants per aconseguir
la seua fi (Kant)... Si ho mires bé, encara els ho hem d’agraïr perquè
sabem que no ho fan per aterroritzar-nos, només ho fan per
entretindre’ns, per “mostrar-nos tal com són”, per guanyar el campionat
esportiu amb males arts, perquè ho passem d’allò més bé, com si
estiguérem a un camp de futbol rodejats de busca-bregues; al cap i a la
fi, els liders polítics estan al nostre servei (i nosaltres no haurien
d’estar al seu, no ho oblidem), si no, -sense aquests ‘alicients’ i
“excitacions” que tant ‘agraden’ i fan crèixer els instints humans més
primàris-, la vida seria molt avorrida, deuen pensar. Que déu els ho
pague amb escreix! |
|
|
|
|
|
L'herència de Camps: la llengua
Vicent Luna
Després de 15 anys de govern del PP l’herència que sobre el procés de
normalització del valencià ens deixa Camps i el seu conseller Font de
Mora és la d’una llengua, el valencià, que no acaba d’enlairar-se, doncs
a poc a poc “sin que se note el cuidado, pero que se consiga el efecto”
van tallant-li les ales.
Tots sabem que el PP mai ha cregut en la diversitat lingüística de
l’Estat espanyol, i per tant mai l’ha feta seua. Per als populars
l’article de la Constitució que diu que “ El castellà és la llengua
oficial de l'Estat espanyol. Tots els espanyols tenen el deure de
conèixer-la i el dret d'usar-la” va a missa, mentre aquell altre que diu
que “ La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és
un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció”
és com un gra que molesta, que fa nosa i que cal anar fent alguna cosa
perquè moleste el menys possible. Així de clar.
I mireu si és així que ,en guanyar les primeres eleccions autonòmiques
l’any 1995 al País Valencià, una de les primeres mesures que va prendre
va ser eliminar la Direcció General de Política Lingüística amb
l’objectiu de frenar, laminar i de vegades eliminar iniciatives, lleis i
mesures que tenien com a objectiu avançar en el procés de normalització.
El PP sap que la millor manera d’aturar aquest procés és no tindre cap
projecte, i això és el que els tres presidents del PP que hem tingut,
Zaplana, Olivas i Camps han dut a terme. Anar fent alguna cosa
superficial però sense convenciment, posant pals a les rodes,
entrebancant el procés. El curs 1995-1996 l’alumnat que estudiava al
País Valencià en català representava el 10% del total. Dotze anys
després, el curs 2007-2008 només representava el 26%. Un estudi d’Escola
Valenciana (EV) demostra que el 61% de les famílies que matriculen els
seues fills de 3 anys per al curs 2010-2011 volen que estudien en
valencià però no tenen possibilitats. En l’actualitat hi ha 448.295
alumnes d’infantil i primària i només sols 148.403 poden estudiar en
aquesta llengua. Si la conselleria tinguera en compte l’opció elegida
pels pares en serien 274.357. La conclusió és que en l’actualitat, i
després de més 25 anys d’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del
Valencià (LUEV), només tres de cada deu famílies poden aprendre en la
llengua pròpia. Però això no és tot. Existeixen diferències
substancials, mentre primària escolaritza un 31% d’alumnat en valencià,
secundària només un 19% i la universitat encara menys. El 94% de
l’alumnat escolaritzat en valencià ho fa en centres públics mentre només
un 6%, quina vergonya! ho fa en concertats i en els privats és
anecdòtic. És evident que no volen que en els centres privats i
concertats s’estudie en valencià ( “nuestros hijos no pueden perder el
tiempo estudiando en esa lengua regional”).
És més que evident que les autoritats polítiques valencianes practiquen
una autèntica política de contraplanificació lingüística, destinada a
ofegar progressivament la presència del català. Mentre milers i milers
de xiquets i xiquetes no poden estudiar en la llengua pròpia, el
conseller Font de Mora introdueix al currículum cicles i assignatures en
anglés, o la darrera del xinés mandarí. El mateix conseller va dir fa
uns dies que “No s’hi pot sostindre una doble línia en valencià i
castellà en tots els llocs i en tota la C. Valenciana” Segurament té
raó, però el que també sap el conseller – tot i que hipòcritament no ho
diu- és que dels dos models lingüísitics més importants que té el nostre
sistema educatiu, Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) i Programa
d’Incoporació Progessiva (PIP), només el model PEV aconsegueix el que
diu la LUEV en el seu article 19.2, és a dir que en acabar l’ensenyament
obligatori l’alumnat ha de dominar per igual el valencià i el castelà.
Si no és sostenible mantindre en tots els centres les dues modalitat,
PEV i PIV, el que hauria de fer és, i coincidesc totalment amb el
professor i amic Vicent Brotons, director de la Unitat per a l’Educació
Multilingüe de la Universitat d’Alacant, per decret generalitzar la
modalitat PEV i la immersió lingüística a tots els centres del País
Valencià. I per què? Doncs perquè són garantia que l’alumnat acabe
dominant les dues llengües, i així ho reconeixen tots els especialistes.
Fins i tot la UE, que en l’informe que elaborà l’any 2008 donà el seu
total suport a la modalitat PEV i al sistema d’immersió lingüística,
vigent al País Valencià i a Catalunya. L’executiu comunitari insistia
que és un model eficient que hauria de servir d'exemple per “exportar-se
a tots els Estats de la unió” El nostre conseller això no ho diu. Vol un
sistema trilingüe, però a costa d’anar laminant el valencià.
Després de 15 anys de govern del PP l’herència que sobre el procés de
normalització del valencià ens deixa Camps i el seu conseller Font de
Mora és la d’una llengua, el valencià, que no acaba d’enlairar-se, doncs
a poc a poc “sin que se note el cuidado, pero que se consiga el efecto”
van tallant-li les ales . La volen tancada en pany i clau, dintre d’una
urna. Al llarg d’aquests anys han frenant l’augment de les línies PEV,
tot i prioritzant l’ensenyament de l’espanyol i de l’anglés. Amb aquesta
política educativa el valencià dintre d’uns anys restarà com una
insignificant assignatura més del currículum, l’objectiu és
llatinitzar-la.
Per altra banda, el foment de la llengua a nivell social és de vergonya.
El Síndic de Greuges ha insistit més d’una vegada que l’administració
vulnera la LUEV: exclou el valencià en la retolació de centres de salut,
transport públic, webs de conselleries, ajuntaments… A més a més sempre
s’ha negat a exigir el requisit lingüístic al funcionariat i, després de
divuit sentències del Tribunal Superior de Justícia i quatre del
Tribunal Suprem, considera que els llicenciats en Filologia Catalana no
tenen acreditats coneixements de valencià per a exercir com a mestres i
per tant, indirectament, continuen sense admetre la unitat de la
llengua. Per acabar-ho d’adobar ni el president Camps ni Font de Mora
mai han volgut rebre els representants d’EV, una de les entitats que més
treballa i lluita per la nostra llengua. En la mateixa línia és
descarada la persecusió i el menyspreu que el Consell aplica a entitats
i mitjans de comunicació com ACPV,TV3, Saó, El Temps, Vilaweb, El Punt…,
entitats totes elles que promouen l’ús de la nostra llengua.
Fet i fet, si d’entrada el futur del català al País Valencià és incert,
com recentment ens han recordat els pares de la filologia en el Congrés
Internacional de Filologia Romànica celebrat a València, amb la política
lingüística que el PP està portant a cap la nostra llengua no té cap
futur. Si no fos pel treball constant i la tossuderia de milers
d’alumnes, mestres, pares, persones i entitats que ens estimem la
llengua, aquests nous botiflers ens tornarien als temps del Tio Canya. |
|
|
|
|
L´Esglèsia i el valencià des del 1707 fins ara
Sal·lus Herrero
El 9 d’octubre d’enguany hi havia dues aportacions interessants al Levante-EMV
sobre l’”Església i el Valencià”; en primer lloc, l’Honori Pasqual es pregunta,
eloqüentment,“L’Església, si no és valenciana, qué serà?; després repassa els
distint arquebisbes de València a les darreres dècades, García Lahiguera, Miguel
Roca, Agustín García-Gasco i Carlos Osoro, tots ‘espanyols’ fins al moll de
l’ós, com deia S. Carrillo de si mateix, durant la “transició”; cap que parle en
valencià als darres segles i amb pràctiques lingüístiques heretades del decret
de Nova Planta i del franquisme, seguidors Mayoral que intentà esborrar el
valencià de l’espai públic, com hui dia ho procura el conseller Font de Mora i
Francisco Camps; tots plegats semblen acòlits destacats del nacionalcatolicisme,
que tan estupendament analitza Faust Ripoll a “Valencianistes en la postguerra.
Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), acabat de
publicar. L’Honori, adverteix que “l’Església no pot romandre com una institució
desvalencianitzadora. El repertori d’excuses que ha donat per justificar la seua
inoperància ja s’ha exhaurit; i a més mai no han estat convincents (…) si el Déu
que ella presenta no parla ni entén el valencià, les valencianes i valencians
deduiran, sense grans debats teòrics, que eixe Déu no pot ser”… Aquestes
“excuses” han sigut absurdes per a una part important de la societat civil i la
Federació Escola Valenciana, que, des de finals de la dictadura, inicià la
recuperació del valencià com a llengua d’ús, més o menys ‘normal’, a l’escola i
a d’altres àmbits (“pocs”, tot s’ha de dir i ara en retrocés); s’avançà una
mica, als primers anys de “democràcia” a pesar de les resistències
institucionals; però, a causa d’aquests entrebancs, l’estensió social del
valencià es desplegà tímidament, amb èxits socialment raquítics, com assenyalà,
per sorpresa, l’acadèmic R. Alemany, des de Benidorm, el Dia Nacional de la
Pàtria Valenciana. No obstant, per a la pròpia Església, les “justificacions”
que ha donat han estat molt útils i funcionals, fins al punt que la majoria de
catòlics del País Valencià continuen com si encara estigueren al temps de
Tutankàmon (o al franquisme mateix), com si no hi haguera “democràcia” i el
valencià els sonara a “xinés”, una llengua a fer servir només, folckòricament,
el 9 d’Octubre, per Sant Josep a les Falles i per Sant Vicent Ferrer, en el
teatret de miracles a la Plaça de la Verge o a la del Tossal, tal com es féu
després de la “Victória” del “Generalísimo”…
Tanmateix, l’arquebisbe Osoro, que abans de venir d’Astúries anuncià que tenia
“predisposició” per aprendre el valencià, han passat dos anys, encara no ha
aprovat els missals litúrgics corresponents, ni ha fet cap gest seriós ni
programàtic per la recuperació del valencià al si de l’Església, però, en canvi,
sembla que sí que va fer el Te Deum en valencià segons ens informa un article
Josep Lluís Doménech que anima a continuar per aquest camí… Admirablement
monsenyor va proclamar el 9 d’octubre que “la llengua és molt important”; ho és
tant que per no ‘desgastar-la’ només s’usa tres o quatre vegades a l’any, de
cara a la galeria per a cobrir l’escassa exigència dels seus fidels
castellanitzats; llevat de benemèrites i excepcionals minories, en general, els
catòlics, inclús els que parlen en valencià, només pensen en espanyol. Per tant,
l’Església Valenciana, des fa més de tres-cents anys va decidir, únicament i
exclusivament, ser Església castellana o “espanyola”, després de
desvalencianitzar el país, ens han tractat pitjor que si forem terra conquerida
i colonial, on es procura “tenir en compte” una mica les llengües autòctones,
sobretot a partir del concili Vaticà II quan s’acordà les diposicions per a
l’aplicació de les llengües vernacles per congraciar-se amb els missionats, del
tot inèdit ací; en aquesta “província” eclesiástica gens Valentina allò no ha
arribat encara, com si es visquera en una gal·laxia aïllada i envoltada en
formol, a diferència de Catalunya, el País Basc o Galícia; des fa anys hi ha al
País Valencià més misses en anglés o en alemany que en valencià; s’ha fet servir
la religió per fomentar l’anticatalanisme, l’autoodi i l’odi al valencià durant
anys i anys; no sembla que s’invertisca aquesta tendència antisocial, malaltisa,
autodestructiva i suïcida per al país de les valencianes i valencians.
L`excel·lent filòleg Vicent Pitarch a “Llengua i l’Església durant el barroc
valencià”, ho esplica amb tot luxe de detalls.
En la segona aportació, el monjo de Monserrat Josep Lluís Bausset a l’article
“No volem fer política”, L-EMV, s’interroga “Com podem demanar als missioners
d’Àfrica i d’Àsia que entenguen el poble que van a servir si els rectors
valencians no introdueixen la nostra llengua (la que parlen cada dia amb la
gent!) a les celebracions. Resar en valencià és fer política? Els cristians
valencians ens preguntem per què encara no podem adreçar-nos a Déu en la llengua
del País Valencià”. Em complau respondre-li a l’amic Bausset, a meitat dels anys
setenta, quan estava al seminari de Montcada, hi hagué una efímera ‘primavera
valencianista’ a la Facultat de Teologia “Sant Vicent Ferrer”, el professor
Avel·lí Flors, de Castelló de la Plana, ens impartí una assignatura optativa de
filologia catalana, basada en textos poètics de Maragall, Verdaguer, Llorente,
Joan Fuster, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, etc. (una meravella!), els
estudiants portàrem a M. Sanchis Guarner, perquè ens conferenciara sobre “La II
República al PV, el Diccionari català-valencià-balear i la llengua dels
valencians”, s’iniciaren una o dues misses en valencià a la setmana al seminari
de València, però, hi havia tres seminaristes que deixaren d’anar a la litúrgia
i proclamaren a crits que preferien “anar-se’n de putes” abans d’assistir a una
missa en valencià perquè els feia fàstic. En aquest context, de xantatges
inacceptables i tronats, el llavors rector, -i actual bisbe- Juan Antonio Reig
Pla, decidí, -amb raons de “falsa concòrdia” i demandes de bona voluntat per
superar el ‘conflicte’-, atendre les pregáries grolleres (que potser ell havia
nodrit i tramat, en continuar la formació del rector Rodilla, com es va
confirmar posteriorment amb llur croada contra el valencià quan fou bisbe a
Castelló), i suprimí les misses en valencià, m’expulsaren perquè m’oposí a que
es suprimirá, doncs s’havia aprovat en assemblea per majoria, es deixà de fer
l’assignatura de valencià a la Facultat de Teologia i tot tornà a la
“normalitat” dels darrers segles; el retorn a l’arquebisbe Mayoral i al cardenal
Gomà (antecessor del Roucco Varela) que fou un dels que va promoure amb més
força i amb cruels proclames, el colp d’Estat i la Guerra (in)civil del 36 al
39. Ara, com indica Honori s’ha liquidat del tot i “en els seminaris i centres
de formació ni s’estudia llengua ni cultura valencianes, ni s’imparteix cap
assignatura en valencià (…) si els futurs preveres han estat formats
teològicament i pastoral únicament en castellà, és impossible que prediquen,
catequitzen, preguen i celebren en valencià”. Des fa temps -però, ara amb més
freqüència, a causa del flux migratori-, hi ha molts capellans, posem per cas,
al meu poble i a d’altres, que vénen d’altres països (del País Basc, de Navarra,
de La Rioja o d’Aragó) frares agustins i d’altres ordres que no diuen ni “Bon
dia” en valencià, malgrat portar més de trenta o quaranta anys ací; hi ha
clergat que ve d’Amèrica Llatina que tampoc vol saber res del valencià, perquè,
lògicament, si els nascuts ací no l’aprenen, ni el parlen, ni l’escriuen, ni el
valoren ni l’estimen, ¿Com ho han de fer els que vénen de fora? Si els
valencianoparlants, que tenen la clau, abandonen la seua llengua i la desen en
el calaix, els altres, en general, més fons encara, tancada amb set panys i mig;
si no se’ls parla, no l’aprenen, perquè per infusió de l’Esperit Sant, segons
l’Evangeli, només a Pentacosta; sembla que allò de les llengües de foc no s’ha
tornat a repetir o és que ara els apostòlics són molt més soques?
Llavors, als anys setanta quan estudiàvem a la Facultat de teologia i vivíem al
seminari, Enric Benavent, de Quatretonda, (i jo d’un poble del costat de La Vall
d’Albaida, érem com germans, ell era, -a més de llest i intel·ligent- i tant
valencianista com el que més), l’ara bisbe de la diocesi de València, conreava
el valencià culte, llegíem els clàssics de la literatura catalana, a Tirant lo
Blanc, a l’Estellés, a Joan Fuster, a Sanchis Guaner, a Monserrat Roig, a Sant
Vicent Ferrer, a Sor Isabel de Villena, a Mercè Rodoreda, a Torres i Bages, a
Batllori, a Carmelina Sánchez Cutillas, a Jaume Roig, a Vicens Vives, a Issa
Tròleg, al monjo de Monserrat, Lluís Duch, etc., ens feia tant de goig llegir i
salvar la nostra llengua d’una desaparició segura, mot a mot, mentre apreníem a
escriure’l i a parlar-lo acuradament per treure’ns de sobre el pés de la
dictadura que havia orquestrat un genocidi cultural contra els nostres pobles; a
colps de lectures i de compromís pel nostre país creíem que l’Església es posava
al dia i recobrava el pols de la vida perdut en legitimar monarquies
absolutistes, dictadures, creuades i règims impresentables i caducs; anàvem a
manifestacions i ens implicàvem per viure les joies i les penes, els temors i
les esperances de la nostra gent en una democràcia incipient que construiem dia
a dia, participàrem amb un entusiasme que s’ha esvaït del tot; l’Enric, llavors
admirava a Francesc Burguera, tenia fortes “conviccions valencianistes” que,
prompte esdevingueren simples “vel·leitats jovenívols” en tallar-se de soca-rel
quan fou cridat a l’ordre i s’adaptà als requeriments eclesiàstics que venien de
dalt perquè “quan veges les barbers del teu veí tallar, posa les teues a
remullar”; l’ara bisbe “Don Enrique”, m’ho va dir molt clar, fa uns quinze anys,
quan quedàrem a dinar junts, abans d’anar-se’n a fer el doctorat a Roma, en
explicar, funcionarialment, perquè s’havien bifurcat les nostres vides: “Tu
optares per la política (i pel valencià), jo optí per l’església”; com si
l’Església no fes política a cada instant, li repliquí, molt més quan imposa el
castellà al nostre País, dóna suport a la dreta i crucifica el valencià; i callà
amb un somriure nerviós acusant-me amicalment de “provocador”.
Per molt que monsenyor Osoro diga que “el valencià és molt important”, dia a
dia, ens mostren, -veritablement i sense fariseismes- quina és la importància
que li atorgen al valencià; per a ells parlar en valencià sembla que encara és
fer política “separatista” i “antiespanyola” com deien els falangistes i ens
recordà la Conferència Episcopal el novembre del 2002 quan remarcaven en el
decret contra els altres nacionalismes “perifèrics” i en suport al nacionalisme
espanyol, que “Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir su propio
destino… resulta moralmente inaceptable que las naciones pretendan
unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en
consecuencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad”…
El seu Déu ací només procura, entén, parla, escriu reglons de la dreta i defén
allò espanyol, la resta és prescindible i no té dret a existir, com s’observa
després de llegir els avantpassats ideològics ultracatòlics que s’analitzen en
el llibre “Reaccionaris valencians”, coordinat per Gustau Muñoz i per comprendre
com les juga la dreta, les complicitats de l’Església i “la profunda i creixent
alienació que patim com a poble” és convenient llegir-se “La instauració del
franquisme al País Valencià” del jove historiador i amic Andreu Ginés.
L’Església ens marca, (sens dubte, des del paradigma de la ‘racionalitat’, la
‘inclusió’, la ‘defensa dels drets humans’ i la ‘no-discriminació’), quin és el
camí de la veritat i quina és la llengua de Déu; no és ni la nostra ni és el
nostre camí. Fa molt temps que no esperem res, només enganys, paranys i
mentides; l’Església ja decideix el destí del nostre país en contra de la
voluntat de les valencianes i valencians que persistim, que, -contra vent i
marea-, des de fa temps hem decidit autodeterminar-nos sense cap tutela
d’esglésies, ni de partits forasters, ni de mitjans de comunicació forans o
entitats institucionals que ens voldrien sotmesos, derrotats, vençuts i
assimilats… El futur no està mai escrit, però, tot apunta que hem de seguir
maldant per construir un País més lliure, més culte, i més il·lustrat, on la
jerarquia de l’Església continuarà fent el paper que ha fet des del 1707 fins
ara: el d’una Església que fa un paper desastrós, contrària i d’esquenes al
poble valencià; igual com l’Estat espanyol, que encara no ha despenalitzat
parlar en valencià al congrés de diputats, ni ensenya “les altres llengües” a
l’escola de les comunitats autònomes monolingües, ni ha fet encara que
reconeguen aquestes llengües al parlament europeu; amb l’”excusa” de la crisi
econòmica, ara el conseller d’educació de la sucursal estatal d’ací, programa
l’aniquilament en deixar sense el valencià a milers i milers d’infants a
l’escola, l’únic àmbit on s’havia refugiat fins ara amb una certa “solvència” i
una mica d’empara i d’esperança.
Més, la Generalitat, si no és valenciana, què sera? Podríem continuar per la
senda que marca l’article de Gregorio Martín, l’onze d’octubre al L-EMV, “Cerrar
Canal 9 para poder abrir la Fe” perquè la televisió, si no és valenciana, per a
què? La resposta està en el vent. Tots els qui anàrem a celebrar els 25 anys
d’escola valenciana a la Fira de Benimàmet ho poguérem contemplar, com se’ns
deia amb grans lletres d’acer a les portes “Feria de Valencia”, amb uns cartells
al costat insultants. “Nosotros somos inmortales”, per això ho escriuen en
castellà; els altres, els que escriuen en valencià, som mortals, Fuster ho savia
perfectament quan, el 1954, molt jove, titolà per als seus poemes “Escrit per al
silenci” i més avant, el 20 de setembre de 1958, en una carta a Sanchis Guarner
es pregunta si estem a l’altura de les circumstàncies i dels problemes de
l’època… Conclusió: Si no actualitzem i acurem les estratègies de supervivència
i de reproducció cultural i els plantem cara, -com feren els valencianistes en
la postguerra-, ens liquidaran en quatre dies (anys o dècades); sota una falsa
aparença d’”amabilitat” postmoderna i una veritable ideologia ultrarreaccionària
i antivalencianista de fons que es fomenta, hui sembla que ho tenim més difícil
encara que llavors; perquè els polítics en el govern, -una mica més sibil·lins,
tret de quan cal impedir que l’AVL es pronuncie per la unitat de la llengua o
exigesca més ús social del valencià, on mostren el seu autèntic rostre- estoven
“els valencianistes” d’ara amb càrrecs honorífics als consells de cultura i a
les acadèmies, subvencionen el secessionisme i d’altres entitats perquè tot
semble que va com una rosa, -narcotitzen i engreixen amb diner, TVV i
martingales els súbdits-, i hi ha gent que es confia, mentre programen
finiquitar el valencià, com a solució final, sense que es note massa; inclús
‘crescuts’ i envanits no importa massa que es note, tenen prou “intel·lectuals,
periodistes, funcionaris, sindicalistes, bisbes, diplomàtics i artistes” agafats
per on més cou per fer-los ballar la seua dança, per silenciar el que no convé,
per banalitzar els contestataris, per ajudar els governants a embolicar llurs
corrupteles amb l’exposició de la Senyera a l’Ajuntament, organitzant cues
d’estil totalitari que semblen “espontànies”, com feia el camarada Stalin,
Hitler, Mussolini, Castro o Franco, amb saraus i desfilades perquè continue la
festa, tot pagat a divertir-se, que tot es pot comprar i tot és mercaderia, que
no hi ha res a fer, que no paga la pena cap ‘requisit lingüístic’ ni cap
estensió de l’ús social, que governen els mercats i manen els que paguen (Fabra
dixit), que el “Valencià, clar que sí, (naturalment vers la intimitat)”, que ens
hem d’aconformar, messellament, perquè “el sano regionalismo bien entendido” és
el destí “natural” de l’autorealització reconsagrada de l’Església i de l’Estat,
en comandita; “amb l’Església hem topat amic Sancho”, sempre ens ha fotut, deia
amb perspicacia, Cervantes en “Don Quixot”; amics, ho sent, m’agradaria que les
esperançes de J.L. Doménech foren sòlides i els clams de l’Honori i el Josep
Lluís Bausset tingueren èxit, però, em tem que l’Església no portarà cap “bona
nova”, seguirà igual, al costat dels poderosos, ultrajant, perseguint amb sanya,
escarni i ignominia el valencià-català per crucificar-lo, nodrint els botxins
secessionistes que ens ataquen i persegueixen; a les antípodes del Jesús,
Ghandi, Buda i Luter King.
|
|
|
|
Aeroports de casa nostra?
Ferran Suay
Anar de València a Menorca és més car que anar a Londres o Berlín, per posar un
cas. Això, potser parla ben clar de la fragmentació a què ens han sotmés durant
els darrers tres segles, i que no fa traça d'aturar-se, si tenim en compte com
la inversió estatal prioritza les comunicacions amb Madrid, prescindint
olímpicament del fet inqüestionable que el major volum de negoci es fa entre
València i Barcelona, i no entre València i Madrid.
A banda de la qüestió econòmica, els aeroports que visitem durant el viatge a
l'illa més oriental de les Balears són tota una font d'informació sobre què
pensa AENA, l'empresa que gestiona els aeroports, sobre nosaltres.
A l'aeroport de València, la presència de la llengua pròpia és merament
residual. Es limita a una de les versions menys privilegiades, des del punt de
vista de la captació d'atenció, dels rètols i indicadors oficials. La més
visible, no cal dir-ho, correspon al castellà. La millor síntesi de tot, però,
la trobem en la megafonia. Després d'anunciar els vols en espanyol i anglés, el
volum de la veu baixa considerablement per a fer l'anunci en valencià. Així ens
transmeten —amb claredat meridiana— que això del valencià és innecessari, que és
equiparable a contaminació acústica, i que si a molts dels viatgers els passa
desapercebut, millor, no siga que algú s'ofenga de sentir una llengua tan
impròpia i tan local en un context tan elegant i cosmopolita com un aeroport.
AENA considera que els valencians hem d'estar avergonyits de la nostra llengua.
A Palma, les coses no milloren ni poc ni massa. Per megafonia s'anuncien els
vols en espanyol, anglés i alemany, per aquest ordre. A l'hora de fer-ho en
català, el volum no baixa, i tanmateix, el resultat és igualment penós i
insultant. La veu anuncia que el vol número tal, amb destinació IBIZA sortirà a
les .... Així, el topònim eivissenc pronunciat en perfecte castellà, com si la
major de les Pitiüses no haguera tingut mai un nom fins que les tropes
castellanes se'n van apoderar. I la mateixa regla de fonètica impròpia s'aplica
als vols que fan cap a València i a Barcelona. En canvi, en anglés, la mateixa
veu pronuncia correctament Eivissa, sense que cap llamp justicier no caiga del
cel sobre l'altaveu pecador.
Dins de l'avió, la immensa major part de les instruccions les escoltem en
espanyol i anglés. Això sí, tenen la deferència de dir unes paraules en català
(més o menys reconeixible com a tal, en funció de les distintes capacitats de
les hostesses encarregades de l'al·locució). Potser n'hauríem d'estar agraïts,
si no fos que els continguts que se'ns transmeten en la llengua pròpia dels
llocs de què partim i on arribem, no arriba ni a la tercera part dels que se'ns
han comunicat en els altres dos idiomes, i es limiten a una mera salutació o
benvinguda, sense cap informació d'interés per als passatgers.
És a Menorca on el paisatge sonor de l'aeroport s'acosta més a la normalitat.
Els vols s'anuncien primer en català, i després en espanyol i en anglés. Totes
les versions amb idèntic volum de veu. Això sí, Palma, es converteix en Palma de
Mallorca, tal com ho volen i ho diuen els castellans, quan per a nosaltres
sempre ha estat senzillament Palma.
De tornada a València, la visió de Menorca des del cel ens reconcilia
momentàniament amb el món, i fins i tot amb Air Nostrum, que ens permet de
contemplar tanta bellesa. Ara bé, l'hostessa de l'empresa originàriament
valenciana té greus dificultats per a entendre que volem un suc de taronja (ni
que siga de pot). Després de fer un parell de ganyotes i composar un somriure
forçat per a formular —entre dents— un «perdoneperonolentiendo», encara li cal
una classe particular —també impartida amb un somriure sincer— abans de
servir-nos la comanda:
—'Suc de taronja' means orange juice. Now, you've got it. Please, don't forget
it for the next time. |
|
|
|
|
El valencià a la biblioteca
Carles Lluch. La Veu de Benicarló
Vaig amb els meus fills a la Biblioteca Municipal, i ens passem una estona
remirant llibres de la secció dedicada als primers lectors. Me n'adono que són
molts més els llibres en castellà que en valencià. En arribar-nos al taulell de
préstec, li ho comento al bibliotecari de torn. Em respon amb vaguetats que no
m'acaben de convéncer. Tot sovint m'arriben catàlegs d'editorials valencianes i
catalanes amb col·leccions de llibres infantils, i no en veig gairebé cap a la
biblioteca.
No són els únics, els xiquets, amb més oferta en castellà. En la secció de
novel·la per a adults, el greuge comparatiu és encara més gran. No només és
difícil trobar algunes de les millors novel·les publicades en català, sinó que
si vols algun dels llibres d'autor internacional, no trobes les traduccions en
la nostra llengua: has d'anar a petar al castellà tant si vols com no (em va
passar a mi eixe dia).
És incomprensible, pel que fa a la secció infantil de la biblioteca, que el
valencià tinga una posició secundària. La pràctica totalitat dels xiquets de
Benicarló aprenen a llegir i escriure en valencià, i resulta que quan aquests
mateixos xiquets van a la biblioteca troben molts més llibres en castellà. Una
incoherència pedagògica, fins i tot. Ja fa un temps vaig escriure que en el
nostre poble l'educació sembla anar per una banda i la realitat del carrer per
una altra. A l'escola, valencià, però fora, una diglòssia desaforada, un
predomini incontestable del castellà. Què estem ensenyant als nostres fills? Que
el valencià no serveix per a res en la vida real? O encara: que el que s'ensenya
en l'escola no té utilitat pràctica al carrer?
Però és encara més trist si tenim en compte el panorama general de la biblioteca
i que aquesta du el nom de l'enyorat Manel Garcia Grau. En el lloc que el poble
que el va veure nàixer li ha dedicat, la presència de la llengua de Garcia Grau,
aquella en què va escriure tots els llibres i a la qual va dedicar tantes
energies, és purament testimonial. Fins i tot folklòrica: el valencià és apte
per a llegir els autors de la terreta (no tots), però no val per a la lectura de
les grans obres de la literatura mundial, ni tan sols per als best-sellers. I
com més va, més s'aprofundeix la discriminació: mireu el butlletí de novetats
que hi ha sobre el taulell, o consulteu-lo a la plana web de l'Ajuntament. La
majoria de novetats són, de manera aplastant, mes rera mes, en castellà.
No culpo, en absolut, els professionals que treballen a la biblioteca, que fan
molt bé la seua feina. No sé qui n'és el responsable, i és possible que tot
plegat siga inconscient. Però cal una reflexió a fons i situar el valencià, com
a mínim, en pla d'igualtat amb el castellà. I no em val l'argument que la gent
llegeix més en castellà. Donem primer les dues opcions, si no juguem la partida
amb desavantatge. A més, és una qüestió d'educació social. Si el valencià
tinguera una situació normal en la biblioteca, això acabaria fent que la gent
s'acostumara a percebre'l i llegir-lo de manera normal. Només així la biblioteca
de Benicarló faria honor a la trajectòria i la significació d'aquell escriptor
del qual va prendre el nom.
|
|
|
|
|
Mala educació?
Ferran Suay
Fa uns dies vaig tornar a sentir un vell argument en favor del predomini
absolut i omnipresent del castellà. Es tracta de l’antiga idea segons la
qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al
davant no s’està expressant en el nostre idioma. A més d’antic,
l’argument és una pura fal·làcia, i fa aigües per tots els costats.
Vegem-ne alguns.
Principalment, aquesta afirmació és un insult a les persones que opten
per adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles
(o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen
canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor catalanoparlant.
D’altra banda, si resulta que això de canviar de llengua per educació
només s’ha d’aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel
castellà com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa
que entre dos persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en
la seua llengua), una és mal educada i l’altra no. Òbviament, això
violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les persones,
que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap demòcrata no
podria acceptar mai una norma basada en tan evident discriminació.
Més encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes
ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la possibilitat
d’entendre què s’està dient en l’altra llengua, sense estar capacitat
per a parlar-la) és molt elevada (segurament, propera al 100% si ens
centrem en la variant valenciana), aleshores hem d’admetre que la
educació no hi té res a vore. Potser els prejudicis, la prepotència
lingüística o un fort sentiment nacionalista, resumit habitualment en la
sofisticada idea que “estamos en España y se ha de hablar español”,
poden explicar molt millor aquesta actitud que s’escuda darrere d’una
tramposa apel·lació a la bona educació.
Ser ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar a l’altre. Si pot
ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots aquells
que proclamen que s’estimen tant la seua llengua, farien bé de passar a
l’acció i donar als altres l’oportunitat d’escoltar-la i també de
parlar-la. Perquè la pràctica demostra que, també entre les persones que
opten habitualment per expressar-se en castellà, n’hi ha moltes que són
perfectament ben educades. Fins i tot n’hi ha que estan plenament
capacitades per a expressar-se –també– en l’altra llengua oficial, i
algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donem l’oportunitat. I si
no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a escoltar-nos,
entendre’ns, i respondre’ns en el seu idioma, que nosaltres també
entenem perfectament.
I amb tot això, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació
flueix sense entrebancs d’importància. Ens entenem, ens acceptem i ens
respectem, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de
retraure’ns –amb tramposes acusacions centrades en la bona educació–
quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències en
matèria de llengua.
Una de les formes més evidents que conec de ser mal educat és acusar els
altres de no ser prou ben educats, quan no fan les coses tal i com
nosaltres considerem que s’han de fer. I puc assegurar –sense el mínim
temor d’enganyar-me– que els humans tenim la capacitat de ser grollers,
mal educats i estúpids en qualsevol dels idiomes que parlem.
|
|
|
|
|
|
El PP i el valencià
Consol Castillo
Les darreres declaracions del conseller d´Educació de la Generalitat
Valenciana, senyor Font de Mora, tornen a posar de manifest quina és la
sensibilitat del PP valencià en matèria lingüística, en aquest cas
l´argument emprat no és altre que l´econòmic. El sistema lingüístic
valencià no es pot sostenir donat el seu cost. No val la pena perdre el
temps contra argumentant. De sempre la sensibilitat dels dos partit
majoritaris valencians respecte de tema lingüístic ha estat molt tèbia,
però hem de reconèixer que amb el pas del temps les coses no han anat a
millor, sinó a pitjor. Des de la promulgació de la Llei d´Ús i
Ensenyament del Valencià, l´actitud ha estat sempre timorata i de falta
de confiança en allò que s´estava legislant. Ja m´ho deien els meus
alumnes de Burjassot quan jo m´entestava que parlaren valencià i ells em
deien «però si el valencià no el gasta ni el president de la Generalitat
(tan se val Lerma, Zaplana o Camps: tots tres en el fons sentien la
mateixa consideració per la llengua) ni l´alcaldessa de València,
incapaç d´articular un discurs polític en la nostra llengua».
Ells la veien com una llengua per anar per casa i contar acudits. I
aquells xavals que ara són metges, bombers, policies, obrers,
administratius… que feren l´esforç d´aprendre una llengua que no era
seua per tradició familiar, però que van fer seua perquè ells eren
valencians de naixement o de vivència i ho eren amb tota la càrrega
cultural i històrica que això representava de cara al futur, deuen
observar atònits a aquests representants del poble valencià que a poc a
poc van actuant en contra de tot allò a què molts valencians tenim dret.
Crearen una Radiotelevisió Valenciana que no tenia altra raó de ser que
ser element de transmissió i coneixement de la llengua pròpia dels
valencians, i passen els anys i ni uns ni altres, i en determinats
moments amb la complicitat d´uns tercers, fan res perquè les coses
milloren i assolisquen un nivell de dignitat lingüística mínim.
Signen una llei de funció pública (PP i PSOE) sense demanar com a
condició indispensable el requisit lingüístic. Que significarà que el
meu fill quan vulga cursar el batxillerat en qualsevol institut de la
ciutat de València, trobarà que no tindrà garantit, tot i demanar la
línia en valencià, que tots els professors que li donen classes,
aquestes siguen impartides en valencià.
I també significarà que jo podré anar a qualsevol dependència autonòmica
(el metge, per exemple) o municipal, i estarà en funció de la bona
voluntat del funcionari o funcionària, ja no el fet de ser atesa en
valencià, sinó el fet que jo no em puga expressar en valencià perquè
ells no tenen l´obligació d´entendre´m si jo m´expresse en aquesta
llengua.
Per tant, senyor Font de Mora, no es tracta de diners. A vostés, i també
al principal partit de l´oposició ací al País Valencià, el tema de la
llengua els importa ben poc; és més, els molesta prou, i aquesta
situació de crisi els ve de perles per reduir el que s´inverteix en
ella.
Trobat a Levante-EMV
|
|
|
|
|
Nou curs, vells abusos
Ferran Suay
Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València.
Si ningú —des de l'equip rectoral— no fa res per canviar-ho, un bon
grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l'arc de triomf
i —prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als
seus grups— faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de
què s'ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor.
No m'estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries
distintes de les que se'ls ha assignat, o a que dicten les seues classes
en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s'imagina un professor
dient, el primer dia de classe: «Ja sé que l'assignatura es diu Dret
Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré
comptabilitat»? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho
permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i —si
arribara el cas— el mateix rector, prendrien cartes en l'assumpte i el
cridarien a l'ordre sense remissió.
Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d'un grup en
castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc
no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants —de
diverses carreres— que hauran triat l'opció de rebre les classes en
valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o
professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià,
ell o ella se sent més competent en castellà, i —per tant— en benefici
de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta —la seua— llengua.
L'argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors
trien —ara a final de curs, i generalment, per ordre d'antiguitat en el
càrrec— quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar
que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i
també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents
que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden
—senzillament— no triar els grups que estan programats —i clarament
etiquetats— en aquesta llengua. D'aquesta manera, unes altres persones,
plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels
estudiants que s'hi hauran matriculat, seran democràticament respectats.
També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet
afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se'n queixen.
Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar
represàlies —en forma de males qualificacions— contra aquells alumnes
que els porten la contrària, o s'oposen obertament a les seues
propostes. Estic convençut que es tracta d'una creença no fonamentada,
però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir
les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho
és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de
posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels
estudiants.
Estic convençut que l'actual equip rectoral està format per persones de
profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per
la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l'esperança que en
aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els
mateixos abusos que —any rere any— s'han estat perpetrant, sempre contra
el mateix sector de la població: els estudiants que —per unes o altres
raons— trien l'opció —plenament legítima— de matricular-se en grups que
s'haurien d'impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als
estudiants que es matriculen en castellà se'ls respecta escrupolosament
el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el
valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera i
uns altres de segona? |
|
|
|
|
Llengua i discriminació
Toni Mollà
És just potenciar el paper cohesionador del català i
assegurar que compleix la funció d'ascensor social
La Defensora del Poble en funcions, María Luisa Cava de Llano, ha
recorregut davant el Tribunal Constitucional la llei catalana d'acollida
d'immigrants, que considera el català com a primera llengua. El nou codi
de consum de la Generalitat també està sota sospita per les seves
exigències lingüístiques. Podríem pensar que l'ofensiva es deu a
necessitats tàctiques davant la pròxima convocatòria electoral. Però, al
meu parer, es tracta d'impugnacions severes d'un incipient model de
política lingüística més ambiciós que l'aplicat fins ara.
La llengua és, per definició, un factor de cohesió (o de discriminació)
social. Aquesta naturalesa ambivalent determina l'obertura o el rebuig
de la comunitat lingüística cap a d'altres parlants. La psicologia
social distingeix, en aquest context, dos tipus de motivacions per a
l'aprenentatge de l'idioma: les motivacions integratives (o simbòliques)
i les instrumentals. Les primeres revelen el propòsit d'incorporar-se a
un grup lingüístic i de participar de les seves aspiracions, cosa que
suposa l'adopció de certs valors del nou grup. Per la seva part, les
motivacions instrumentals es refereixen al calibre funcional de l'idioma,
l'ús del qual s'adquirirà per les possibilitats de promoció i èxit
socioeconòmic que ofereix. Les polítiques lingüístiques exitoses -com
les d'Israel, per exemple- són el resultat de combinar creativament
aquesta fèrtil ambivalència. El cas irlandès, contràriament, és un
exemple de simbolització de la llengua al marge dels seus usos reals. La
República d'Irlanda és avui un Estat europeu amb una sola llengua
nacional: l'anglès. L'emfàtica declaració constitucional («La llengua
irlandesa, com a llengua nacional, és la primera llengua oficial
d'Irlanda») no ha evitat que el gaèlic sigui un idioma residual
socialment i geogràficament.
Tornem al nostre cas. Els recursos esmentats, més enllà de la humiliació
que representen, atempten directament contra la normalització de l'ús
del català. Per definició, la llei d'acollida potencia els valors
integratius de l'idioma. El codi de consum, els instrumentals. Són
mesures que afavoreixen el seu aprenentatge com a via d'accés a la
ciutadania plena dels nous usuaris. Al cap i a la fi, la llengua és un
bé públic que ha de tendir a la maximització del benestar social de la
col·lectivitat. Com és preceptiu, aquesta perspectiva materialista dels
usos lingüístics exigeix unes polítiques públiques amb un cert component
coactiu davant de les imperfeccions del mercat. Com va assenyalar Jesús
Royo fa molts anys, una llengua és (també) un mercat. La normalització
lingüística no consisteix en el mític i etern retorn a un estadi
anterior, sinó en la vertebració d'una societat possible dins de la
complexitat sociocultural del món actual. Ara bé, una comunitat
lingüística no es construeix només amb una xarxa escolar ni fins i tot
amb una (excel·lent) cadena pública de televisió. Una política
lingüística adequada a les societats urbanes i postindustrials requereix
pensar les funcions de la llengua dins de l'estructura social real. La
novetat implica potenciar el poder cohesionador/discriminatori inherent
a l'idioma i assegurar que el català compleixi la seva funció d'ascensor
social i d'element proteccionista d'un cert mercat interior.
La identitat social catalana, lluny de fonamentar-se en trets excloents,
és el resultat d'un sentiment de pertinença caracteritzat per
l'acceptació de la diversitat i la construcció d'una cultura d'elements
heterogenis. El concepte d'identitat com a projecte inconclús s'ha de
basar, precisament, en la capacitat d'integració dels al·lòctons, lluny
de les visions xenòfobes i excloents. Si algun homenatge es mereix el
PSUC encara és el derivat de la seva impagable contribució en la lluita
pels drets universals dels ciutadans de Catalunya al marge del seu
origen o de la seva llengua familiar. Des d'aquesta perspectiva, la
normalització real exigeix reforçar el paper que atorguen a la llengua
la llei d'acollida, el codi de consum o la tímida -encara que excessiva
per a alguns- llei Tresserras del cine. Són, al meu parer, propostes
modestes, encara inconnexes, del que ha de ser una efectiva política
lingüística arrelada al medi i no a les seves versions essencialistes.
El gran èxit de la propaganda anticatalanista consisteix a fer-nos
creure, com ha declarat la Defensora del Poble en funcions, que «el
català és un patrimoni comú del qual ens hem d'enorgullir». Si sabem de
què parlem al parlar de normalització lingüística, entendrem que l'èxit
sociolingüístic de la nostra empresa depèn del fet que l'ús del català
deixi de representar un simple valor afegit en un mercat global de forta
concurrència i que passi a ser, almenys en els seus usos públics i
oficials, un requisit discriminatori. Al cap i a la fi, el mercat -del
qual, no ho oblidem, forma part l'oferta pública- és la manera de
distribuir els béns i serveis a la nostra societat. Gràcies a aquests
béns i serveis precisament (educació, sanitat, serveis socials...) és
com aprendran el català els que no el saben, i no al valor patrimonial
que li atorga, per exemple, la ciutadana María Luisa Cava de Llano.
|
|
|
|
|
Bajoques, bledes i llobarros
Sico Fons
Com que des de fa un cert temps, empés per les circumstàncies de la vida
i una impensada vocació sobtada, m'he vist abocat a l'art culinari, de
tant en tant, m'he de recórrer mercats, supermercats i botigues per tal
de proveir com cal el meu rebost.
Un dia vaig decidir que em feia falta adquirir, per tal de cuinar-me
bons bullits i guisats, bajoques. I ja estava preparant-me la llista i
la cartera —ai, pobra i dissortada cartera meua!— quan em vaig adonar
que ignorava com es diuen les bajoquetes en castellà. Perquè clar, als
supermercats, on es minimitza el tracte humà i abunden els congelats, es
tracta, sobretot, de llegir i triar els noms dels diferents productes. I
si no saps el nom del producte cercat, com te les apanyes per a
trobar-lo entre tan gran varietat de queviures?
Bé, el cas és que la cosa no semblava tan complicada. Vaig decidir fer
el que pareixia més senzill, preguntar a la gent més propera i així
esbrinar la solució de tan aspre problema lingüístic: Com anomenen els
nostres veïns i amos castellans a les casolanes i humils bajoques? Vaig
preguntar a familiars, coneguts i, fins i tot, algun desconegut que
passava pel carrer i per a sorpresa meua, ningú no va saber aclarir-me
el dubte. «Bajoca?», pronunciat amb jota castellana, va aventurar algú,
agosarat. «Bajoquita?» va dir un altre, temerari. «Fessolos?», va
arriscar un valent. Res, la cosa va continuar sent un misteri
irresoluble per a mi, i molts altres.
La cosa semblava divertida, però la veritat és que si ho penses bé, no
te cap gràcia. Com és possible, pregunte jo, que al teu poble no pugues
anar a comprar en la teua pròpia llengua (un poble, val a dir,
catalanoparlant en un 100 % si excloem els emigrants)? No tenim dret a
una cosa tan elemental i justa com eixa? I en canvi ve una persona de
Madrid, Burgos o Valladolid... o Colòmbia, o Bolívia o Argentina, i té
més drets lingüístics que nosaltres? Jo no vull posseir més drets que
ningú, compte! però menys tampoc. I si me'n vaig a Madrid, Burgos o
Valladolid i he d'esbrinar per a comprar bajoquetes la seua traducció al
castellà, no veig per què ells —que al capdavall no deuen ser menys
intel·ligents ni cultes que nosaltres— no poden fer el mateix ací?
Perquè a mi m'han passat algunes errades de comprensió viatjant per
Alemanya, França, Espanya o Anglaterra, però que em passe això en la
meua terra és una cosa que no sé si em trau de polleguera, em produeix
tristor, desfici o indignació.
El que és ben clar és que en aquest país hi ha certes coses que no
funcionen bé, i moltes vegades per culpa dels propis indígenes.
Com aquella vegada que vaig demanar a una peixatera —tan valenciana i
del poble com jo— si tenia llobarros i va resultar que no sabia ni què
era. Fins que vaig descobrir que ella els anomenava «lubines». Mot
totalment desconegut fins aquell moment per a mi, per cert. Em van
agarrar ganes d'agarrar un llobarro i posar-li'l de barret.
O aquella altra volta que volia comprar bledes, i com que no recordava
massa bé quin era el seu aspecte ni el seu nom en castellà, me'n vaig
anar finalment a casa amb un preciós i verdíssim ramell de julivert. Ben
bo i granat, això sí.
No, la cosa tanmateix no té gens de gràcia i si ens en riguem deu ser
potser per ironia, ràbia o apatia. Espere si més no que aquestes
paraules meues servisquen per a reflexionar sobre un tema que ens hauria
de preocupar una mica.
Ah, i no em pregunteu com es diuen en castellà les bajoques o les bledes
perquè no tinc ni idea. Ni ganes de saber-ho, tampoc. I si voleu
aprendre idiomes, us compreu un bon diccionari, que jo tinc massa coses
al cap com per a posar-me a estudiar idiomes ara. Au.
|
|
|
<
anar al començament
| index
ensenyament públic |
All-i-Oli |
Principal
> |
|
|