L'hemeroteca de la llengua

L'hemeroteca de la llengua és un recull d'articles publicats als mitjans de comunicació i relacionats amb l'ensenyament en valencià, del valencià o el seu ús social, que busca impulsar un debat fructífer. Intersindical Valenciana no es fa responsable de les opinions expressades pels autors o autores dels documents ni de la línia editorial dels respectius mitjans.

  
4/12/11   La Junta "Quantificadora" i la normalització pendent Josep Manuel Esteve. Levante-EMV

14/06/11

  Where´re you going, mr. Font de Mora? Josep Vicent Bataller. Levante-EMV

14/06/11

  El valor de la nostra llengua. Tudi Torró. Levante-EMV

8/06/11

  L'etiqueta de plurilingüe. Vicent Brotons. Vilaweb

7/06/11

  Plurilingüisme. Carme Miquel. Levante-EMV

6/06/11

  La mort del valencià? Francesc de P. Burguera. Levante-EMV

3/06/11

  La lògica sociolingüística del PP. Josep-Lluís Navarro. Levante-EMV

09/05/11

  Lo Rat Penat i la llengua. Francesc de P. Burguera. Levante-EMV

07/05/11

  La política lingüística: un balanç. Manuel Pérez Saldanya. Levante-EMV

03/05/11

  Els ossos o la llengua? Josep Miquel Bausset. Levante-EMV

03/05/11

  Per un espai comunicatiu propi. Joan Carles Girbés. L'Informatiu.

04/04/11

  El senyor retor. Josep L. Pitarch. El Punt

22/03/11

  Educació plurilingüe. Carme Miquel. Levante EMV

14/03/11

  Alcaldes sense dignitat. Ferran Suay. El Punt

01/03/11

  Contra el nacionalisme lingüístic. Ferran Suay. Pica'm

24/02/11

  Persecució a la comunicació en valencià. Francesc Martínez. El Punt.

22/02/11

  TV3. Àlex Nebot. El Punt.

02/02/11

  En defensa de Canal 9. Pere Fuset. Pica'm

29/01/11

  Som clients, tenim drets. Ferran Suay. El Punt

25/01/11

  Ja en tinc prou de Canal Nueve. Josep Lluís Bausset. Levante-EMV

20/01/11

  Valencians que reneguen del valencià. J.E.T./M.À.S. L'informatiu

13/01/11

  Carta a l'AVL. Joan Garí. Levante-EMV

05/01/11

  El laberint de la música. Pau Climent Montaner. El Punt.

27/12/10

  Ara, contra la llei del valencià. Ester Pinter. El Punt

24/12/10

  Tòpics sobre el valencià a València. Ferran Suay. El Punt

21/12/10

  Lo Rat Penat, Burguera i l´anticatalanisme. Sal·lus Herrero i Gomar. Levante-EMV

21/12/10

  Amb l’escopeta carregada. Joan Carles Girbés. L'Informatiu

18/12/10

  Torturar les dades. Ferran Suay. El Punt

14/12/10

  Identitat minvant. Jesús Puig. Levante-EMV

13/12/10

  En defensa de la llengua comuna. Francesc de P. Burguera. Levante-EMV

13/12/10

  Quin model d’educació plurilingüe i intercultural?. Diego Gómez i García. L'Informatiu

09/12/10

 

La llengua a l´església. Josep Miquel Bausset. Levante-EMV

05/12/10

 

El negoci de la llengua. Josep L. Pitarch. El Punt.

03/12/10

  Aposta el PP de sobte pel valencià? Mónica López. Pica'm.

23/11/10

  Un nou consens pel valencià. Vicent Moreno, President d'Escola Valenciana. Levante EMV

10/11/10

  Sobre Rajoy i Ratzinger a propòsit de la llengua, Sal·lus Herrero. Levante EMV

09/11/10

  Les trobades pel valencià. Francesc de P. Burguera. Levante EMV

05/11/10

  Un bon símptoma. Josep Lluís Doménech. Levante EMV

04/11/10

  I el dia de la llengua, Sr. Camps?. Josep Lluís Bausset. Pica'm

22/10/10

  Mariano Rajoy i la nostra llengua. Sal·lus Herrero. Levante-EMV

22/10/10

  L'herència de Camps: la llengua. Vicent Luna. Blog Tirant al blanc

20/10/10

  L´Esglèsia i el valencià des del 1707 fins ara. Sal·lus Herrero. Levante-EMV

13/10/10

  Aeroports de casa nostra?. Ferran Suay. Avui-El Punt

08/10/10

  El valencià a la biblioteca. Carles Lluch. La Veu de Benicarló

22/09/10

  Mala educació? Ferran Suay. De l’horta estant.

22/09/10

  El PP i el valencià. Consol Castillo. Levante EMV

07/09/10

  Nou curs, vells abusos. Avui-El Punt

06/09/10

  Llengua i discriminació. Toni Mollà. El periòdic de Catalunya.

03/09/10

  Bajoques, bledes i llobarros. Sico Fons. Avui-El Punt
     

La Junta “Quantificadora” i la normalització pendent

Josep Manuel Esteve*

Levante-EMV, 4/12/2011


És temps tardorenc, de nous propòsits i de renovació d’iniciatives pendents, potser de tornar a intentar aprovar l’examen de la Junta que quedà pendent el mes de juny passat. De nou s’engalanen els amfiteatres decorats per a l’ocasió en centres públics –tot i que enguany menys abarrotats- per a passar la prova de valencià que pot dotar l’examinand d’un títol més o menys anhelat.
L’historial de la Junta ens fa saber que, segons èpoques i convocatòries, hi ha hagut més o menys aprovats, i que aquests fets, merament conjunturals, han anat oscil·lant de la mateixa manera que han anat canviant les administracions públiques de signe polític, sense massa estridències. L’aspirant a aconseguir un títol, com a màxim s’apercep d’alguna complicació més en un test ortogramatical que li fa les coses una mica més complicades.
Des dels temps de la LUEV (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) s’ha insistit més en l’ensenyament que no en l’ús efectiu de l’idioma en condicions normals. Qui creia que a més coneixement lingüístic, més ús, pot sentir-se desenganyat des de fa temps, perquè no ha anat d’eixa manera ni ací ni en els altres territoris del nostre domini lingüístic. El valencià no és una llengua ni més fàcil ni més difícil que les altres; qui ha cregut que amb una titulació administrativa ja està tot fet o que pel fet de generalitzar el seu ús a l’escola -cosa que realment no s’ha assolit- es garanteix el seu prestigi , va prou errat qui s’ho creu, com ho demostren les estadístiques més fiables, quan s’analitza l’ús al mateix pati de l’escola, al carrer, als mitjans de comunicació i en altres àmbits importants per a la pervivència d’una llengua.
Això sí, l’administració de torn amb gran parafernàlia anunciarà que ha fet una collita de no sé quants milers de títols més i que les coses van bé, i el lector dels diaris –de paper o electrònics- podrà sentir-se reconfortat i pensar que les coses van bé per al valencià. L’engany, al meu parer és múltiple, perquè ni l’ús social depén d’un titulació, ni l’aprenentatge de les destreses comunicatives, com ara, saber parlar, escriure, o entendre, es dirimeixen en una prova més o menys atzarosa.
Si les estadístiques basades en criteris merament quantitatius són fàcils de manipular i, a més, a això s’afegeix la perversió creixent en l’ús de paraules com “normalització lingüística”, “bilingüisme” o “plurilingüisme”, per a amagar la realitat d’una llengua en conflicte com és la nostra, s’ha dibuixat un paisatge tan tranquil·litzador com el que és referit a L’alqueria blanca en Canal 9. Només cal esperar un moment per a veure Cinema en valencià com si d’una excepció es tractara. Se li acudeix a algú que en algun país s’anunciara cinema en la seua llengua una vegada a la setmana i això es vera “normal”.¿Que no figurava en els estatuts de Canal 9 promoure la llengua pròpia des del seu començament?
Si mirem alguna altra legislació lingüística similar a l’Estat espanyol, ¿com es pot entendre que els mitjans de comunicació, anuncien tant de rebombori a Catalunya per tres queixes contra la immersió lingüística o una denúncia contra una retolació en un negoci només en català, quan s’han desatés milers de denúncies per no retolar en la llengua pròpia?
Caldria pensar si la major part de mitjans de comunicació que, ja sabem en quina llengua s’expressen i quins interessos representen, no deuen estar donant una visió interessada per tal d’amagar realitats que no són “políticament correctes”. Tampoc no és molt correcte desmantellar i afeblir la xarxa d’ensenyament públic, obligatori o no (línies en valencià, el valencià a les escoles oficials d’idiomes, subvencions a la promoció de la llengua, la política d’exempcions massives creixents...), o amagar que més d’un 30% de l’alumnat en edat d’escolarització obligatòria s’educa en centres concertats- privats, on el valencià és merament una assignatura, o que una gran part de funcionaris públics, en aconseguir la titulació, la deixen en conserva –com es deien les olives en salmorra- i no usen el valencià.
Què fem de la major part dels polítics del nostre parlament autonòmic, ¿no haurien de ser un model per als ciutadans? Les quotes d’ús i de correcció en l’expressió l’idioma són ben minses. ¿ Com pretenen integrar la immigració en la llengua del país que els acull i dotar de prestigi una llengua que ha passat per mil vicissituds?
Quan toca quedar bé en campanya electoral i amplificar del cant de la sirena amb altaveus mediàtics, sentim oradors polítics d’un i d’altre signe dient coses com “conserveu el vostre idioma que és una gran riquesa”, “estem per l’ensenyament públic en valencià (i també en xinés, anglés, etc...)”; caldria que els diguérem, quan les veus discordants entren en el panorama polític parlamentari i extraparlamentari, que no volem una llengua de “diumenges”, residual o “emblemàtica” per a un discurs a l’any, el 9 d’octubre, que la llengua no és patrimoni exclusiu dels que s’autoanomenen de centre-dreta o d’esquerres, és patrimoni del poble i cal creure’s el que es predica.
No debades, Martí Domínguez i Barberà, gran escriptor i periodista, sabia què deia quan afirmava: “Més que per la naixença, s’és bord si es balafia l’heretat patrimoni”.


*Professor d’EOI

 

 

Where´re you going, mr. Font de Mora?

Josep Vicent Bataller

Levante-EMV, 14/06/2011

Desconcert, perplexitat, incredulitat… somni o realitat? No, no pot ser que tot un senyor conseller d´Educació i el seu staff directiu facen aquest plantejament d´educació plurilingüe. És cert que n´estem ja acostumats al rodillo del PP. Les retallades en educació, la reducció dràstica de programes i plantilles (que sempre perjudiquen als mateixos), la manca de tarannà negociador, la imposició com a fórmula bàsica de l´acció de govern és quelcom habitual a la Conselleria d´Educació, però ara no n´estem parlant de tot açò, el fet és molt més greu del que aparenta a primera vista.

Òbvia i evidentment totes i tots compartim amb el senyor Font de Mora la preocupació per arribar a un model plurilingüe de qualitat que supose un bot qualitatiu en l´actual model educatiu, però les coses no es poden fer a la lleugera o començant la casa per la teulada, per molt demagògiques o electoralistes que siguen. Amb l´educació dels nostres fills i filles no es juga. És per això que hem de parlar de fonaments… i si poem als més elementals principis de la psicologia cognitiva o evolutiva, o d´aprenentatge de les llengües estrangeres, ens trobem amb principis tan inqüestionables com que l´aprenentatge s´ha de fer inicialment en la llengua materna per a no trencar els esquemes conceptuals-cognitius amb que l´alumnat arriba a l´escola i que en tant no hom té degudament assolida aquesta no podem passar a altres llengües alienes i estranyes com a llengües vehiculars per a l´aprenentatge.

Un altre principi bàsic és que l´aprenentatge de les llengües estrangeres sols es consolida en un context comunicatiu adient, és a dir, l´alumnat té que emprar eixa llengua de forma habitual fora dels centres, en contextes i situacions comunicatives reals que faciliten la consecució d´aquesta competència. És cert que els centres privats i concertats poden escollir no sols el seu alumnat, sinó tanmateix el professorat, amb el que poden dotar-se amb facilitat amb el professorat adient, o fins i tot centre i famílies poden crear o pagar contextos comunicatius en anglès fora de l´escola.

Però què passa amb l´alumnat més desafavorit que no ho pot fer? Què passarà quan l´alumnat de Primària o l´ESO tinga que conceptualitzar en anglès sense un domini mínimament adient? I el professorat? Si ara mateix és vostè incapaç de complir la pròpia llei que vostès han promulgat al no dotar de professorat d´anglès suficient a l´Educació Infantil, com pensen garantir-ho a la resta de les etapes educatives i més en un context de retallades de plantilles antipedagògic i antisocial? Què passarà amb l´alumnat que tinga que aprendre una matèria en anglès sense un domini adient de la llengua? No hom diu això fracàs escolar? És això el que volem?

No senyor Font de Mora, vostè sap que aquest no és el camí. Cal que reconsidere aquesta iniciativa i si vol potenciar l´anglès ho pot fer fàcilment introduint canvis quantitatius (horaris) i qualitatius (metodologia i enfocament comunicatiu, recursos) en l´aprenentatge de l´anglès, al que per cert ningú ens oposem. Vull pensar que tot ha estat un mal somni i que darrere d´aquesta iniciativa no hi ha un intent de minoritzat encara més la llengua del nostre poble, dels nostres avant-passats, dels seus i dels meus, senyor Font de Mora. I recorde, rectificar és de savis.
 


 

El valor de la nostra llengua


Tudi Torró

Levante-EMV, 14/06/2011

Quan parlem d´equilibrar a tots ens sona molt bé i ens ve la imatge d´una balança en equilibri, el símbol de la justícia, cada plat de la balança està compensat. Tanmateix, les llengües no es poden mesurar com si foren objectes en una balança, és molt més qualitatiu, les llengües no s´aprenen enviant-les a compartiments separats sense cap relació entre elles ni, molt menys, podem parlar d´equilibri lingüístic acceptant la formula plantejada pel govern valencià en l´esborrany de Decret sobre plurilingüisme on planteja a la comunitat educativa la proposta equilibradora de repartir el temps curricular en un 33% en cada llengua d´aprenentatge: valencià, castellà i anglès, deixant l´1% restant supose que probablement al xinès. La situació plantejada ens porta, una vegada més, i ja en són moltes, a una gran indignació contra els que gestionen la política educativa del nostre país, i una vegada més haurem de dir ja ni ha prou, amb la força de les paraules i de la raó, amb els arguments necessaris que sé seran incapaços de contestar i d´argumentar.

Amb la proposta plantejada, la Conselleria d´Educació peca d´irresponsable alarmant a les famílies, l´alumnat i el professorat amb una altra ocurrència que desacredita a l´educació valenciana, intenta manipular a la comunitat educativa presentant un projecte equilibrador de llengües sense cap rigor científic ni pedagògic, altra vegada el conseller d´Educació i els seus tècnics copien formules forànies, en aquest cas gallegues, per vendre´ns un model que s´ha demostrat que no funciona i que té en contra a tota la comunitat educativa gallega.

Al País Valencià ja tenim els programes contrastats que sabem que funcionen, malgrat els entrebancs que ha anat posant la pròpia Administració educativa. Els Programes d´Ensenyament en Valencià i d´Immersió Lingüística funcionen garantint l´equilibri entre el valencià i el castellà. Després vindrà una llengua estrangera i per això tenim aquests programes enriquits. Només ens falta una cosa, que els que ens governen s´ho creguen i posen els mitjans necessaris per la seua correcta aplicació, invertint en la formació del professorat no només en anglès, també en valencià però per damunt de tot en pedagogia, recursos materials i personals. Les famílies cada any augmenten les sol·licituds per matricular-se en els programes d´ensenyament en valencià i d´immersió lingüística enriquits, i per això el govern valencià, que no està pel valencià, suprimeix línies i desvia la matrícula als programes d´Incorporació Progressiva que no garanteixen, com està demostrat, aquest aprenentatge.

Siguem positius, reconeguem el que tenim i sabem que funciona, valorem lo propi, consolidem plantejaments rigorosos i contrastats que ens han funcionat els darrers vint-i-cinc anys, respectem el valor de la nostra paraula, dels nostres mots.
 


 

L'etiqueta de plurilingüe

Vicent Brotons

Vilaweb, 8/06/2011

L'esborrany de decret que ha presentat el conseller Font de Mora presenta moltes incongruències legals i de tota mena. Hi ha males definicions de plurilingüisme, porta implícita la derogació de facto del dret dels pares d'escollir la llengua d'educació, etc. En realitat, es veu molt clar que el decret no respon al pluringüisme que prediquen, sinó que són uns mals programes que introdueixen la llengua estrangera de males maneres sense criteri i atempten contra el valencià, que és la llengua pròpia del territori.

És una operació perfectament orquestrada dels departaments de màrqueting de la Generalitat contra els programes en valencià per a eliminar-los. En el fons, hi posen l'etiqueta de plurilingüe per a acabar tenint un programa bilingüe. Aquests últims vint-i-cinc anys els programes en valencià han demostrat que eren els més eficients. I, atenció, cal un decret de plurilingüisme, per dos motius: perquè cal que tots els nostres xiquets dominen les dues llengües oficials (pensem que solament el trenta per cent s'educa en programes en valencià) i perquè han d'aprendre anglès, i tant. Però el decret de Font de Mora no en té res, de plurilingüisme, fora del nom, i és un gran destrellat educatiu. Aquest decret no tindrà resultats plurilingües reals perquè cal un decret que tinga en compte totes les investigacions fetes sobre plurilingüisme, que són moltes. I totes van clarament en una altra direcció. D'entrada, indiquen que el valencià, com a llengua pròpia i minoritzada que és, ha de tenir una presència curricular mínima del 50%.

La Unitat per l'Educació Multilingüe, que dirigisc, treballa en aquests moments en un estudi seriós, acadèmic i documentat, sobre aquest decret. L'estudi, el farem arribar a les autoritats, organismes, i a l'opinió pública quan el presentem, ben prompte.

La Generalitat, en realitat, es limita a actuar segons un document publicat ja fa uns quants anys per la FAES, una fundació controlada per Aznar, en què es deia que en els llocs on el PP poguera actuar amb una certa llibertat, calia deixar en situació marginal també en l'ensenyament les llengües perifèriques, com en diuen ells. Volen que el valencià esdevinga folclòric, ètnic. I jo crec que el PP en tots els àmbits ha aplicat aquest document, perquè no s'ha avançat mai. Però en l'àmbit educatiu sí. Ara, en aquests últims anys, s'avançava. És una tasca que ha fet especialment Escola Valenciana i que ha demostrat a la societat que els programes en valencià o d'immersió lingüística eren els programes que valien la pena i que oferien millors resultats per als xiquets, no solament en l'àmbit lingüístic. Per això hi ha una part molt important i àmplia de la societat valenciana que no entén de cap manera això que vol fer Font de Mora.

 


 
 

Plurilingüisme


Carme Miquel

Levante-EMV, 7/06/2011

La darrera ocurrència de Font de Mora d'eliminar les línies en valencià a favor d'una suposada distribució igualitària del temps escolar dedicat a les llengües, és antipedagògica. I per explicar-ho començaré manifestant que, si normalitzar l'ús de la nostra llengua en els àmbits socials respon a raons de justícia, la introducció del valencià a l'ensenyament respon, sobretot, a raons pedagògiques. I pedagogia és el que el conseller no fa, a pesar que coneix els resultats de les investigacions realitzades que proven que és l'ensenyament en valencià el que aporta millors resultats. L'alumnat de les línies en valencià (PEV i PIL) aprèn les dues llengües oficials fàcilment, mentre que els alumnes de línies amb més poca introducció de la nostra llengua, no domina -generalment-- el valencià ni el seu coneixement del castellà és millor que el que tenen els alumnes de les línies valencianes.

Doncs bé, en una situació de fracàs escolar generalitzat com és el de la Comunitat Valenciana ¿quin sentit té suprimir, precisament, aquells aspectes del model escolar que funcionen bé? Perquè cal afegir que els alumnes que dominen les dues llengües oficials, estan molt més preparats per aprendre'n d'altres. I això és el veritable plurilingüisme.

En el cas valencià, ensenyar anglés només serà eficaç si es parteix d'un bon domini de valencià i castellà. I per dominar valencià és imprescindible que des de l'inici de l'escolaritat, l'alumnat tinga molt de temps per treballar-lo i practicar-lo. Perquè cal saber que les llengües s'aprenen també fora de l'escola, en els contextos socials. I preguntem-nos: quants espais televisius de totes les cadenes que l'infant pot vore li permeten escoltar/ practicar valencià? Quantes revistes infantils? Quants espais publicitaris? Quants viedeojocs? Quants espectacles? El desavantatge per al valencià és impressionant i això és precisament el que haurà de compensar l'escola. Per això, la suposada distribució equitativa del temps dedicat a llengües és una falàcia. La pedagogia demana precisament el contrari del que proposa el conseller. Reajustar els models bilingües actuals sí que calia, però amb més i millor valencià i no menys.
 


 

La mort del valencià?

Francesc de P. Burguera

Levante-EMV, 6/06/2011

Sembla ser que això és el que volen el Gens Honorable president Camps, i un dels seus acòlits, el conseller Font de Mora, amb el decret anunciat: la mort del valencià. «El que es pretén amb el decret és capgirar el model educatiu valencià i fer-ho amb criteris ideològics i no pedagògics, ignorant l´opinió dels experts, situant-se fora del consens que naix de l´aprovació a les Corts de la Llei d´ús i ensenyament del valencià (LUEV) sense cap vot en contra, fent-ho per la via de la imposició i menystenint l´experiència de més d´un quart de segle d´immersió lingüística en valencià». Així s´ha pronunciat Escola Valenciana referint-se al decret. I continua amb aquestes paraules: «Relegar el valencià a l´ensenyament com proposa el nou decret suposarà retrocedir greument en el progrés de la nostra llengua, perquè l´àmbit educatiu sempre ha estat clau en la normalització lingüística del valencià. El nou model arracona la llengua i implica un perill real de desaparició en poques generacions». A la vista de la situació que s´aveïna si aquest decret segueix endavant, Escola Valenciana ha presentat un ´Manifest per l´ensenyament plurilingüe de qualitat: Sí al valencià, en el què afirma que «per totes aquestes raons, ens oposem a l´aprovació del decret del nou model perquè significa un pas enrere en l´ensenyament plurilingüe, s´oposa al criteri dels experts, se situa fora del consens educatiu, hipoteca les capacitats lingüístiques de les noves generacions, arracona el valencià a l´ensenyament i posa en perill la seua supervivència a la societat».

És el que volen el senyor Camps, el senyor Font de Mora i molts dirigents i militants del PP. No té res d´estrany. Hi ha dirigents, militants i no pocs votants del Partit Popular que no tenen cap interés pel valencià. Uns perquè, malgrat que el parlen, no es preocupen pel seu ensenyament. Altres perquè són castellanoparlants i s´interessen ben poc per la nostra llengua. El cas del conseller d´Educació, Font de Mora, és curiós. És valencianoparlant i natural de Vila-real. Malgrat això, el que li agradaria és que l´ensenyament de les llengües fora la del castellà i la de l´anglés. Per a Font de Mora el valencià no val la pena. I amb el nou decret, com deiem abans, s´arracona el valencià i implica un perill real de desaparició en poques generacions.

Però hi ha ciutadans que no estan d´acord amb aquestes maniobres que vol portar a terme el conseller Font de Mora i ha començat a trobar-se amb grups de gent que li piten i demanen la seua dimissió. I això en el seu poble. El divendres passat Font de Mora va ser rebut amb una pitada en Vila-real, després d´inaugurar la biblioteca, encara sense llibres. Xiulits, trompetes, pancartes i crits de dimissió per a rebutjar la situació de l´educació pública i la supressió de la línia en valencià. El conseller havia anat al seu poble a fer algunes inauguracions que porten el seu nom. Una, el col.legi Cervantes, on ell havia estudiat i amb la placa següent: «Fue inaugurado siendo consejero Alejandro Font de Mora, exalumno del Cervantes». Hui dilluns, tornarà a Vila-real per inaugurar el «Centro de Tecnificación Deportiva». No sabem si també amb el seu nom.

Per altra banda tenim que, mentre el conseller Font de Mora vol marejar amb l´ensenyament del valencià, la senyora alcaldessa de València, donya Rita Barberà, no utilitza el valencià per a parlar sinó el castellà. Tampoc el valencià s´utilitza en les sessions de l´Ajuntament. El cas de la senyora alcaldessa resulta curiós, no s´assembla al seu pare, José Barberà Armelles, president que fou de l´Associació de la Premsa Valenciana, director de la Hoja del Lunes i del vespertí Jornada i valencianoparlant. I no sols això. Amic i admirador de Joan Fuster. A Sueca solia vindre de quan en quan a sopar amb Fuster i un grup d´amics que formavem una colla valencianista.

El cas és que a hores d´ara, el valencià no té molt de predicament en l´ajuntament del cap i casal. Els tres regidors electes de la Coalició Compromís tornaren al consistori la documentació que han de complimentar per a la seua inscripció com a edils, perquè l´havien rebuda només en castellà. «Volem recodar les seues obligacions d´una manera tranquila però amb tota fermesa: no es tracta de cap numeret, sols volem complir la llei i les ordenances», explicà Joan Ribó. «Anem a ser sensibles a l´atenció a l´educació i a la normalització lingüística», va corroborar Consol Castillo, regidora també de la Coalició Compromís. Convé que tinguem present aquestes paraules: «A fi que la societat valenciana avance en la seua autoestima i en la consideració i potenciació del valencià com a principal senya d´identitat, cal arribar a formalitzar un gran pacte cívic, polític i social, i convindre que qualsevol element que no contribuïsca a fer del valencià una senya d´identificació comunitària i d´unió entre els valencians, entrebanca la recuperació de la nostra identitat com a poble». Són paraules de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, Secció de Foment de l´Ús del Valencià, del 29 de juny de 2005.
 


 

La lògica sociolingüística del PP


Josep-Lluís Navarro

Levante-EMV, 3/06/2011

No cal treballar a l´ensenyament per saber que el govern valencià del PP pretén extirpar les línies en valencià, així com eliminar grups dels centres públics (per augmentar-los als de l´Església), retallar hores de reforç, recursos i professorat, apujar el nombre d´alumnes per aula i la jornada laboral, abaixar salaris d´educadors i aportacions als centres, etc. Intenten camuflar tot això sota el rètol «modelo único plurilingüe», però no s´ho creuen ni ells. De sempre, les nostres classes dirigents han odiat el valencià i ara per fi han vist l´ocasió d´eliminar-lo, carregant-se la faena de 30 anys d´ensenyament públic en valencià.

Ells ho veuen instintivament, i tenen raó: una ciutadania instruïda i il·lustrada no permetria la impunitat de què gaudeixen. Aquesta és la seua lògica sociolingüística: la promoció del valencià els posa en evidència perquè destapa la seua coentor i defecció lingüística, minant el seu poder. Per això els cal eliminar-lo com a llengua culta i vehicle educatiu. Necessiten una educació confessional, retrògrada i castellanista per mantindre la seua hegemonia, però ara potser se´ls ha anat la maneta: no compten amb la força del món educatiu ni amb l´emergència del 15-M. Si confluïren aquests dos factors els podríem obligar a fer marxa arrere en les últimes agressions i en les que preparen.

Perquè ara tots ens preguntem: Què farem? Tornarem a caure en els mateixos errors de sempre? Tornarem a confiar en els líders que al final sempre acaben traïcionant-nos i desfent les mobilitzacions que tantes energies costen? Permetrem que decidisquen per nosaltres? Doncs no, companys, aquesta volta no. Tinguem present l´última i no tornem a espifiar-la. Recordeu? Només fa dos cursos: 2008/09. El 29 de novembre hi hagué a València una macro-manifestació històrica (desenes de milers de persones), que culminava mesos de mobilitzacions com no s´havien vist ací en dècades. La gent se sentia eufòrica, invencible, però poc després, els líders de la Plataforma (o la seua majoria), sense consultar ningú i satisfets amb la retirada de la «Citizenship», claudiquen i desfan el moviment, firmant la pau amb Font de Mora. Quina vergonya!

Afortunadament, ara estem en una altra fase i no ens deixarem segrestar per cap cúpula. Ara tenim, gràcies al Moviment 15-M, una societat civil en ebullició i connexió creixent, per això ara les mobilitzacions no seran tan fàcils de segrestar. Sindicats, FAPA, Escola Valenciana, partits, associacions i entitats seran benvinguts, però alerta: res de líders que negocien en nom nostre i que s´atribuïsquen poder de decisió. Necessitem connectar les lluites educatives (suprimir les línies és la punta d´una immensa retallada que pretén pegar-li el colp de gràcia a l´ensenyament públic), i el 15-M pot ser-ne el mitjà, el referent i l´espurna: hem d´aprofitar-lo i aprendre´n. Preparem ja tancaments i acampades als centres contra aquest atac brutal. Posem en peu de nou el món educatiu, i ara sense delegar en cap líder, amb representants rotatoris i sense claudicar ni tan sols amb la dimissió de Font de Mora, que és ja un cadàver polític. L´onada mobilitzadora que ara comença només hauria de parar quan tinguem garanties fiables d´una altra política educativa i així ho decidisquen les assemblees sobiranes. Ara o mai.

Cap d´Estudis de l´institut Lluís Vives de València
 



La política lingüística: un balanç

Manuel Pérez Saldanya

Levante-EMV, 7/05/2011

El pròxim 22 de maig elegirem els representants a les Corts i als ajuntaments i el resultat marcarà d´una manera decisiva la forma com s´aborden els reptes econòmics, medioambientals, socials… i també lingüístics. La passada legislatura ha presentat llums i ombres pel que fa a la llengua. S´ha rebaixat el clima de confrontació política centrada en les «essències» de la llengua, i això és un símptoma positiu, però no s´ha avançat en els debats i l´aplicació de les polítiques lingüístiques necessàries per a assegurar el futur i la vitalitat del valencià. És difícil d´entendre que les mateixes Corts que van crear l´Acadèmia Valenciana de la Llengua no hagen reunit ni una sola vegada la comissió encarregada de vetlar per les iniciatives recollides en el Pacte pel Valencià.

Cal destacar també l´evolució del model d´ensenyament plurilingüe que va posar en marxa el 1997 el govern del PP. El model ha aconseguit un alt grau d´acceptació social, que s´ha traduït en un creixement continuat de la demanda d´ensenyament en valencià. Per això, és inacceptable que darrerament s´hagen entrebancat les sol·licituds de nous programes d´ensenyament en valencià. I encara ho és més que es pretenga limitar l´increment del valencià en els programes d´incorporació progressiva, per la porta falsa d´un decret que regula l´accés a la funció directiva. Tots els estudis conclouen que els alumnes escolaritzats en programes d´ensenyament en valencià tenen una competència en castellà igual o superior a la dels alumnes que s´han escolaritzat en castellà, i que el bilingüisme, si és equilibrat, millora les capacitats cognitives i facilita l´aprenentatge d´altres llengües. El nou govern farà bé d´escoltar els especialistes i de tindre en compte les propostes realistes elaborades per Escola Valenciana. Un objectiu inajornable que haurà d´assumir el nou govern és convertir el valencià en la llengua d´ús habitual de l´acció de govern i de l´Administració, tal com estableix la Llei d´ús i ensenyament del valencià.

Un últim apunt. És sagnant que encara no s´haja arribat a cap acord de reciprocitat pel que fa a les emissions dels canals televisius catalans, valencians i baleàrics. En un món globalitzat com l´actual no s´entén que es creen fronteres entre els territoris que comparteixen una mateixa llengua. Tant de bo que amb les pròximes eleccions s´encete una nova manera de fer política: política en general i política lingüística en particular.

 


Lo Rat Penat i la llengua

Francesc de P. Burguera

Levante-EMV, 9/05/2011

El dimecres passat, día 4, l'Aula Magna de la Universitat va acollir un acte en el que la directora dels cursos de valencià de Lo Rat Penat, Marta Lanuza, pronuncià una conferència en la que, malgrat criticar els models lingüístics usats per la Universitat de València i l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, per «artificials» i allunyats de la societat, es mostrà partidària de convergir si es té en compte les variants defensades per Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. De fet, afirmà que és hora d´acabar aquesta lluita i elaborar, estendre i consolidar d´una vegada per totes un estàndard genuïnament valencià sense complexos. Això sí, per a portar-ho a terme, s'ha comptar amb les aportacions de lo Rat Penat i de la RACV «que són les úniques institucions que representen la realitat valenciana». Dona, això de què son les úniques… Be. Anem a pams i no a vares.

Perquè a veure: ¿què és el que ha passat amb el valencià? Quan s´acabà la guerra, els joves que teníem vocació d´escriure en la nostra llengua no teníem qui ens publicara. Un jesuïta amic meu ens recomanà a Fuster i a mí, que anàrem a visitar  Xavier Casp i Miquel Adlert. Ells estaven preparant una editorial en valencià. I a veure´ls anàrem. I així és com passarem a formar part del Grup Torre. Torre era el nom de l´editorial. I en l´editorial Torre publicàrem Fuster i jo els primers llibrets de versos. I en quina llengua, en quin valencià? Jo vos ho diré. Editorial Torre publicava la Col·lecció L´Espiga. I aquesta era la propaganda que feia: «Colección L´Espiga de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud i economia. Imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana Contemporànea». No es tracta solament de la unitat de la llengua sinó que els autors valencians que publicàvem en L´Espiga, pertanyiem a la «Literatura Catalana Contemporànea». ¡Més catalanistes que Casp i Adlert no hi havia ningú! Però ja arribarà el moment en que canviaran de jaqueta.

Doncs, bé. Des que acabà la guerra i durant tot el franquisme, el valencià ha estat la mateixa llengua que el català. L´Editorial Torre, és a dir, Adlert i Casp, l'Editorial 3 i 4, Lo Rat Penat, les altres editorials, els llibres, la premsa, etc, que han estat publicades en valencià ho han estat fent en la llengua comuna. És quan arriba la transició que comença el desgavell.

Pel que fa a Adlert i Casp i a la llengua, la parella s´inventen una cosa que es deia Consell Valencià a través del qual, i sota la capa protectora d´un pretés intel·lectualisme, tractaven de fomentar l´anticatalanisme. Fruit de l´activisme d´aquests dos resentits va ser la publicació a la premsa de València, el 18 de novembre de 1.977, d´un manifest titulat «Al poble valencià», on es poden llegir aquestes coses: «Els firmants, hòmens de les més diverses ideologies, però units pel comú denominador d´un idèntic amor a València en la seua irrenunciable personalitat… rebugem de ple els inadmissibles intents de posar en entredit l´autoctonia de la llengua valenciana —que prestigiaren els clàssics nostres i que el poble ha mantingut en sa evolució natural, relegant-la a un terme secundari i purament dialectal… Reprovem la introducció de texts pedagògics i religiosos que en realitat estan redactats en llengua estranya i dificilment comprensible per als seus destinataris…»

La veritat és que llegir aquest manifest fa riure. Es reproven uns textos que, segons diuen els signants —entre ells Adlert i Casp— «estan redactats en llengua estranya». ¿Quina llengua deu ser aquesta? Perquè, ben mirat, el manifest està redactat en un ben apreciable català. Tant és així que qualsevol lector del manifest desconeixedor de la maniobra, be podrika creure que es tracta d´un text en «castellà» ja que, en cap moment, els redactors no utilitzaren la paraula «català» pera designar aquesta llengua estranya. El manifest diu que els texts pedagògics i religiosos estan redactats en llengua estranya no comprensible per als seus destinataris. ¿Estranya? Es la mateixa llengua en que està escrit el Manifest. Si és així, tampoc el Manifest serà comprensible per al seu destinatari que és el poble.

El fet és que el mateix dia que és publicà en la premsa el Manifest dirigit al poble valencià, vaig telefonar a Xavier Casp per a què m´aclarira què volien fer amb aquest manifest i així li ho vaig dir: «Però, Paco —a Casp els amics li déiem Paco— ¿vosaltres sabeu el que esteu fent? ¿Qué aneu a fer amb la llengua? ¿Disfressar-la amb castellanismes?» La seua resposta va ser ràpida: «Aquestes coses no son per a parlar-les per telèfon», i em va penjar. Va ser l´última vegada que vaig parlar amb Casp. WWWW

A partir d´ací, Casp i Adlert, comencen els desgavells. Han perdut el Nord. No poden veure com Fuster s´ha convertit en la figura que estima la joventut universitària. Van quedant-se aillats, cabretjats, i canvien de xaqueta. Ja no formem part de la «literatura Catalana Contemporànea». Comencen a inventar-se un valencià que fora distint del català, inventant-se ortografies estranyes, disfressant paraules, eliminant els accents, castellanitzant paraules… D´ací naixerà el blaverisme que és el nom amb el qual s´identificarà el moviment irracional anticatalanista. I entra en dança la política. A la dreta això de l´anticatalanisme li venia molt be. No tenint programa que oferir al votant, presentar-se davant el veïnat parlant-li de que els catalans ens volen imposar la seua llengua i furtar-nos els nostres clàssics, la paella, l´arròs amb fessols i nap, la cerámica de Manises i les mantes de Morella… podría resultar un miting atractiu.

Afortunadament, els escriptors valencians conscients i les editorials valencianes sensates, han seguit escrivint i editant en la llengua comuna, com s´ha vingut fent des de les Normes de Castelló fins als dies de hui. I així seguirán.

Com deia al principi, la directora dels cursos de valencià de lo Rat Penat, Marta Lanuza, es mostrà partidària de convergir si es tenen en compte les variants defensades per Lo Rat Penat i Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Ès una llàstima que Lo Rat Penat de hui no fora el que havía durant el franquisme, ni la que hui és Real Acadèmia de Cultura Valenciana no fora el Centre de Cultura Valenciana que era durant el franquisme. No faría falta massa coses. Solament que Lo Rat Penat i el que hui és Real Acadèmia de Cultura Valenciana, mantingueren la mateixa opinió, la mateixa consideració i estima que tenien sobre la llengua comuna durant el franquisme, fins al día de hui, sería prou.

Diu, però, la ponent d´aquesta proposició, Marta Lanuza, que hi ha que comptar amb les aportacions de Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, «que son les úniques institucions que representen la realitat valenciana». És a dir, que ni la Universitat ni l´Acadèmia Valenciana de la Llengua son institucions que, pel que es veu, no representen la realitat valenciana. Aleshores, ¿per a qué molestarles? Deixem-ho correr.

 


Els ossos o la llengua?

Josep Miquel Bausset

Levante-EMV, 3/05/2011

Hem celebrat la festa de Sant Vicent Ferrer, patró dels valencians. Són molts els llocs que recorden amb veneració el pas de Sant Vicent pels seus carrers: Catí, Morella, Sant Mateu, Llíria, Agullent, La Llosa, Teulada, Xilxes, València, on va nàixer el nostre sant i tants altres pobles. Per commemorar la festa del nostre patró, se sol celebrar la missa en valencià, o si més no el sermó, per recordar que el nostre sant predicà en la nostra llengua per tot Europa.

El Col·legi Imperial de Xiquets Orfes, fundat per Sant Vicent el 1410, guarda una relíquia d'aquest dominic universal: concretament l´os radi del braç dret del sant, que és venerat pels devots del patró dels valencians. També Teulada venera una altra relíquia, un fragment de les costelles d´aquest sant valencià.

No seré jo qui renegue de les relíquies, pel fet que són restes d'aquells personatges que venerem com a sants i amics de Déu i que ens són presentats per l'Església com a models de fe. Està bé venerar els ossos de Sant Vicent!. Però i la llengua?. Què ha fet l´Església valenciana de la llengua del nostre sant, absent encara a la predicació, la litúrgia, la catequesi, l'administració eclesiàstica, o als estudis a la Facultat de Teologia i als Seminaris valencians?.

La llengua de Sant Vicent ha quedat reduïda a una anècdota, a pur folklore el dia del nostre patró. I la resta de l'any?. Per què l´Església continua ignorant la llengua dels cristians de Gandia, Borriana, Xàtiva, Nules, Alcoi, Morella o Dénia?. Per què venerem i ens enorgullim dels ossos de Sant Vicent i del seu pas pels nostres pobles i no som capaços de recuperar la llengua, en la qual ell va predicar i en la qual trobem escrits els seus sermons?. El Concili Vaticà II recomanava l´ús de les llengües vernacles a la litúrgia.

I el Vaticà II es va clausurar fa més de 45 anys!. I els cristians valencians, encara estem com si res!!. Pau VIè deia en el discurs de clausura del Concili: «les llengües innombrables que parlen els pobles, han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als hòmens».

Per què la litúrgia es fa en castellà, quan la gent parla valencià?. Per què les lectures i els textos eucològics són en castellà i els avisos es fan en valencià?. Això em recorda una anècdota d´un cristià dels Estats Units, que, després del Concili, en la discussió entre llatí i llengua vernacla deia: «no hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l´anglès. I en l'església mai no em demanen diners en llatí!!».

Tant de bo que l'Església Valenciana (perquè siga realment valenciana) a Vinaròs i Elx, a l´Alcora, Bocairent, i Onda, a Altea, Peníscola, Torrent i Almenara, torne a recuperar la llengua del nostre patró. Perquè els valencians només volem allò que tenen els cristians de Salamanca, de Burgos o de Toledo: poder adreçar-nos a Déu, en la nostra llengua!.

Levante-EMV informava el passat 5 de febrer, de la missió d´evangelització que el matrimoni valencià Rubio Millan anava a començar a Ucraïna. I deien els dos esposos, amb tota naturalitat, que per anunciar l´Evangeli haurien d´aprendre ucraïnès i rus, les dues llengües que parlen allà!. I això que és normal a Ucraïna, per què encara no ho és als bisbats valencians?.

Sóc partidari de venerar els ossos de Sant Vicent, sí. Però sóc igual de partidari de venerar i d'introduir a l'Església la llengua del nostre patró, perquè es faça realitat enmig nostre una nova Pentecosta. Per això, si venerem els ossos de Sant Vicent, amb el mateix motiu també hem de venerar la llengua del nostre sant!!. Els ossos, sí!. Però la llengua, també!!.

 


Per un espai comunicatiu propi

Joan Carles Girbés

L'Informatiu, 3/05/2011

Fins el moment, els lectors catalans podien trobar als quioscos, com a mínim (depenent de la zona), quatre diaris en la seua (nostra) llengua: Avui, El Punt, El Periódico i Ara. Aquest matí, l’oferta ha augmentat amb la incorporació de la versió en català de La Vanguardia, un projecte llargament desitjat pels lectors i per la ciutadania que es materialitza, per fi, 130 anys després de la creació d’aquest periòdic de referència dins i fora del Principat. És, sens dubte, una fita d’excepcional importància cultural, social i política en les terres veïnes.

Del País Valencià estant, aquests avanços es veuen i es viuen amb certa distància i tímida admiració. O també podríem confessar que ens provoquen enveja i frustració. I no només perquè els catalans tenen al seu abast una oferta àmplia i plural en la llengua pròpia, sinó, i sobretot, perquè han tingut el coratge, els pebrots i els dallonses de bastir un espai comunicatiu propi. Els cinc diaris esmentats han estat impulsats i reforçats per empresaris catalans, s’han obert a altres negocis afins (de l’editorial a l’audiovisual) i han estat animats i sostinguts per polítics de tot signe i pelatge (en el govern i en l’oposició) i per activistes i ciutadans conscients que per forjar un discurs propi cal proveir-se de les eines necessàries per impulsar-lo com més lluny, millor.

Resulta lamentable que una societat en essència emprenedora com la valenciana haja arribat al punt de dependència i sucursalisme actuals, també en l’àmbit de la comunicació. Necessitem altaveus propis

En comparació a aquell desplegament de mitjans, els valencians només trobarem als quioscos una única pàgina en la nostra llengua; una pionera, voluntariosa, heroica però anecdòtica i residual pàgina: la secció “Panorama” de Levante-EMV. I si esquifit és aquest reducte per a parlants indígenes (som molts els qui voldríem una versió sencera en valencià), més preocupant resulta que no disposem ja de cap diari netament nostre, creat ací i sostingut per accionariat autòcton. On estan els nostres empresaris quan se’ls necessita?

Resulta lamentable que una societat en essència emprenedora com la valenciana haja arribat al punt de dependència i sucursalisme actuals, també en l’àmbit de la comunicació. Necessitem altaveus propis que ens ajuden a reflexionar, a avançar, que generen respecte, prestigi i consciència de pertanyença col·lectiva. Però no està tot perdut. A falta d’un diari en paper als quioscos, a la xarxa funcionen iniciatives tan absolutament imprescindibles com la que acull ara aquestes línies, i que amb valentia fiscalitzadora i esperit propositiu poden ser el germen de projectes més grans si ens els creiem i hi apostem. Polítics en campanya, empresaris en crisi, conciutadans indignats: espavilem i fem créixer el potencial que tenim, perquè si no ens proveïm d’un espai propi, només ens quedarà la resignació de compartir el que ens vulguen concedir altres, amb interessos forans.

 



El senyor retor

Josep L. Pitarch

El Punt, 4/04/2011

Com he recomanat en tres ocasions la sèrie Senyor retor de Canal 9, ja hi ha qui m'ho ha retret i voldria donar alguna explicació. Per descomptat, no tinc cap dubte a qualificar la televisió autonòmica de nefasta per a la llengua, per a la convivència, per a la mo-ral, per a la salut mental i per a la butxaca dels valencians; a més a més, perquè no compleix l'objectiu que indica la llei de la seua creació, que és servir a la normalització del valencià.

Dit açò, el cas del Senyor retor és una excepció pel fet que un dels actors és el meu amic Albert Forner (l'alcalde) i un dels directors, Rafa Montesinos, també; inclús hi treballen dos joves de Silla. Com la sèrie, a més, és en valencià, en la línia folklòrica de L'Alqueria Blanca però en valencià normalitzat, això és un altre motiu per a fer-ne una excepció.

Ambientada en un hipotètic Benifassem, poblet de la serra i no molt lluny de València, tothom s'hi expressa en valencià: l'alcalde, el policia municipal, els retors, les beates, la dona de l'alcalde, les mestres, els botiguers, els xiquets, tot el veïnat. La normalitat de llengua s'acaba, però, quan fan missa, perquè aleshores tot canvia, i la fan en castellà! Segons han explicat els adaptadors, han volgut reflectir la realitat, perquè això és el que passa a tot el País, que els retors continuen sense emprar la llengua del poble en la litúr-gia. Inexplicablement, però, el bisbe sí que és valencianoparlant, quan la trista realitat és que, des de fa segles, els bisbes són castellanoparlants i fins i tot, alguns bel·ligerantment antivalencians.

El poble té, inexplicablement, un alcalde comunista, que és l'Albert Forner, que decora el seu despatx amb fotografies de Castro i del Che Guevara i manté una confrontació sistemàtica amb els retors. Ja veurem com s'explica que un poble tan beato tinga un alcalde comunista, perquè de moment els veïns que hi apareixen no semblen proclius a la laïcitat que defensa i proclama l'alcalde. Els personatges retraten l'entramat social del poble: la dona de l'alcalde, que és de les més beates; la catequista; una mestra que comença a enrotllar-se amb el retor jove, que és el protagonista; un rector jubilat, que és el Pep Cortés, que recorda els rectors d'època; etc. Si volguérem fer una crítica, començaríem per les incongruències que anem trobant, però no ho farem, perquè segurament la sèrie s'haurà hagut d'ajustar a un pressupost insuficient.

En definitiva, el Senyor retor és, de moment, una distracció per als dimecres a la nit i és en valencià. Ideològicament, la trama fa tuf a reaccionària, cosa que anirem comprovant l'enfrontament entre l'església i l'alcalde comunista, de moment, l'estan guanyat els rectors. Com la sèrie és originària de Galícia, no és d'estranyar.

De tota manera, com les úniques raons que tinc per a “recomanar” aquesta sèrie són les que he dites, reconec que són xovinistes i personals. Si se'm fa la boca aigua quan actua l'Albert, és evident que és perquè fou un dels meus alumnes predilectes a l'Institut de Silla i perquè l'animí a dedicar-se al teatre; però, com les crítiques que llig de la seua capacitat interpretativa són positives, encara més al meu favor. Ara bé, en quant acaba la sèrie, plaf!, canvie de canal. Així ho he fet un poc des de sempre, però ara més que mai. Recorde que quan començà a emetre Canal 9, ja manifestí els meus temors que al final acabaríem lamentant tenir una televisió autonòmica i així ha estat. Primer amb els socialistes i ara, més insuportablement encara, amb els populars.
 



Educació plurilingüe

Carme Miquel

Levante EMV, 22/03/2011

El conseller d'Educació ha parlat diverses vegades d'educació plurilingüe, sense que les seues paraules respongueren a cap plantejament concret. Perquè no s'hi tracta simplement d'introduir l'anglés a l'edat de tres anys en alguns centres, o ensenyar xinés mandarin en algun altre lloc, ni cap altra ocurrència No. L'educació plurilingüe és un plantejament global, un model educatiu que ha de donar resposta a les necessitats de l'alumnat valencià per tal que puga ser membre, de plé dret, d'una societat valenciana que s'autoestima i que, alhora, forma part d'un món global on el coneixement, la convivència i la interculturalitat han de ser valors bàsics. No es tracta doncs, d'improvisar sinó que cal investigar, planificar i dotar l'escola i la societat dels mitjans necessaris.

La Federació Escola Valenciana i la Unitat per a l'Educació Multilingüe de la Universitat d'Alacant, han elaborat una proposta ben documentada que sota el títol Un model d'educació plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu valencià, constitueix un document important que han oferit a l'administració educativa i a la societat valenciana en general. Es tracta d'una proposta que no parteix de zero sinó que té en compte l'experiència d'educació bilingüe aplicada al nostre País des de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. I aquesta experiència reafirma que els programes on l'ensenyament ha sigut, bàsicament, en valencià, són els que millors resultats han donat. Per això mateix, l'educació pluringüe ha de partir del coneixement, ús i reforç del valencià. És d'aquesta manera que l'alumnat del nostre país podrà esdevindre bon coneixedor i usuari de totes les llengües presents en l'ensenyament: castellà, valencià, anglés i alguna altra.

Però el saber no baixa del cel, sinó que calen unes condicions per assolir-lo. El document que esmentem és precís també a l'hora d'assenyalar aquestes condicions, entre les quals destaca que la conselleria ha de tindre un projecte educatiu plurilingüe real i que en la planificació que hi faça ha d'incloure la dotació suficient de professorat preparat així com recursos, assessorament i formació. Però sobretot, l'administració ha d'actuar amb voluntat política de dur endavant aquest model.
 



Alcaldes sense dignitat

Ferran Suay

El Punt, 14/03/2011

“En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m'aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules —òbviament en versió castellana— les va dir l'alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l'alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l'havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

És normal que persones amb poder polític acoten el cap de manera tan servil davant d'una colla de bròfecs? Tant la senyora Català com el senyor Rubert deuen posseir un conjunt de qualitats i mèrits personals que els han permès d'arribar a ocupar els càrrecs que ostenten. I tanmateix, callen, obeeixen, i renuncien mansament a parlar en la seua llengua, en un míting del seu partit, al seu propi territori. Més encara, la senyora alcaldessa de Torrent demana perdó i qualifica com un defecte el fet de ser valencianoparlant.

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n'avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

El vostre partit s'ha especialitzat en el transvestisme de tot tipus. Fer passat lladres consumats per gestors honrats, ocultar l'orientació homosexual d'alguns dels seus líders, que hipòcritament desfilen al capdavant de manifestacions homòfobes, o fer proclames valencianistes quan senten —i li donen cobertura política— un odi profund i amarg per la llengua del seu poble, i —per tant— pel seu mateix poble.

Vós —tot i els vostres càrrecs i la vostra autoritat— us comporteu com a vassalls submisos dels illetrats que tenen la gosadia d'esbroncar-vos a casa vostra quan us expresseu en valencià. No és ja una qüestió d'ideologia. I —sens dubte— no és una qüestió d'espanyolisme, perquè segons la vostra pròpia ideologia, els valencians seríem tan espanyols com els castellans. O és que no us arribeu a creure allò que prediqueu amb tanta passió?

És —ras i curt— una qüestió de dignitat. De dignitat personal i de valor. Jo tenia entès que els partits de dretes servaven una alta consideració per l'autoritat. Doncs, si en algun moment, algú ha de demostrar qui mana, vós, senyor alcalde i senyora alcaldessa, heu perdut una ocasió magnífica de mostrar que sou persones amb dignitat i no simples esbirros d'una colla de colons semianalfabets, que arriben a estar orgullosos d'ignorar la llengua del poble que els ha donat a menjar durant la major part de les seues vides. Quina paradoxa! Ells, tan pagats de la seua discapacitat intel·lectual, i vós tan avergonyits de ser valencians i tan penedits de saber parlar la vostra llengua.

Com a alcaldes de Torrent i de Vila-real, representeu tota la gent dels vostres pobles. És això el que penseu d'ells? Que tenen el defecte de ser valencians? Que han de demanar disculpes per parlar en valencià? Si és així, i ja que de dignitat sembla que no us en queda gens, tingueu al menys la decència de dir-ho en la propera campanya electoral. Digueu als vostres conciutadans que penseu que ser valencià és una vergonya que s'ha d'ocultar; que ser valencianoparlant és un defecte pel qual s'ha de demanar perdó. Ja que no sou dignes, sigueu —al menys— sincers.
 



Contra el nacionalisme lingüístic

Ferran Suay

Pica'm, 1/03/2011

He vist que hi ha un nou manifest contra el nacionalisme lingüístic, promogut —es veu que— per pares i mares que viuen en comunitats autònomes d’aquelles que anomenen “amb llengua pròpia” (que les altres no en tenen?; són mudes?). I vull adherir-m’hi immediatament i sense reserves. Encara no he tingut l’oportunitat de llegir-lo detalladament, però d’acord amb la informació que ha aparegut en premsa, no tinc cap dubte que recollirà un conjunt de reivindicacions que tant jo com la immensa majoria de les meues amistats subscriurem plenament. N’esmentaré unes poques.

Estic content de ser capaç de parlar en diverses llengües, inclòs l’espanyol. Ara bé, em sembla ridícul estar obligat per llei —la constitució espanyola— a conéixer-lo, simplement perquè a l’apartat ‘Nacionalitat’ del meu passaport, diu “espanyol”. Hi ha algun argument més radicalment nacionalista per a fer conéixer un idioma? Segur que el manifest es posiciona contra aquesta intolerable aberració del nacionalisme més impositiu.

En canvi, estic ben cansat de no tenir la llibertat d’assistir a espectacles teatrals i pel·lícules en la meua llengua. Les sales de cinema de les ciutats valencianes no ofereixen cap títol en valencià, i únicament els cicles que programen universitats o entitats valencianistes venen a compensar —minsament— la brutal mancança d’oci en l’única de les dos llengües oficials que no té ni un exèrcit ni una policia que la defensen. Això, que estiguen plenament disponibles espectacles fets en llengües que disposen d’exèrcit és una mostra tan evident de nacionalisme lingüístic, que estic segur que el manifest s’hi posicionarà clarament en contra.

Si ens fixem en la televisió, resulta que l’oferta de cadenes en castellà és abassegadora, metre que —després del darrer acte de censura inquisitorial de TV3— l’oferta en valencià pot ser qualificada de miserable, ja que Canal 9 no arriba a emetre ni un 25% del temps en la llengua que els seus estatuts defineixen com a pròpia i principal de la RTVV. També estic convençut que aquest aspecte quedarà plenament recollit en les reivindicacions dels heroics opositors al nacionalisme lingüístic.

Pel que fa a la llibertat de rebre l’educació en la llengua materna, tindran en mi un aliat incondicional. Les meues filles parlen amb sa mare en èuscar, de manera que estaré ben content que puguen rebre algunes classes en la mil·lenària llengua dels bascos que —actualment— només poden practicar a casa. De ben segur que les moltíssimes criatures que —vivint en territori valencià— tenen com a idioma matern el quítxua, el romanés, l’àrab o el tamazig, estaran tan d’acord com jo amb la idea d’habilitar línies educatives en totes aquestes —i en unes altres— llengües. Vull agrair-los especialment que s’hagen fixat en aquesta meua situació familiar que —no per ser minoritària— ha de meréixer menys respecte per part dels esforçats autors del manifest.

D’altra banda, acabar amb el nacionalisme lingüístic serà un gran benefici per a la nostra societat. Ja que el vigent estatut d’autonomia estableix que tenim dos llengües oficials, resulta especialment ridícul que persones amb profundes discapacitats lingüístiques puguen accedir -no sols a la funció pública- sinó també als nivells més alts de representativitat institucional. És incomprensible que polítics com Paula Sánchez de León (PP), Ángel Luna (PSOE) o Marga Sanz (EU) —per citar-ne només tres— estiguen representant-nos mentre es mantenen en un complet analfabetisme funcional en valencià.

Només poden fer-ho perquè han usat —i abusat— dels privilegis lingüístics que l’exèrcit franquista va garantir —per la força de les armes— als parlants de la llengua nacional (la de l’exèrcit nacionalista, evidentment). Sense aquests privilegis, aquestes persones, de la capacitat intel·lectual de les quals no en tinc cap dubte, haurien aprés perfectament les dos llengües oficials i no perpetrarien el ridícul que suposa ignorar el 50% dels idiomes del poble que representen.

Aquest serà un avantatge addicional de liquidar —d’una vegada per totes— el nacionalisme lingüístic. Un nacionalisme que es va imposar a sang i foc i que —en canvi— haurà de ser desallotjat del poder a còpia de lletra, cultura, aprenentatge, obertura de ment i augment de la capacitació de totes les persones que vivim i compartim en la societat valenciana. Ja saben els valents i esforçats autors d’aquest manifest que poden comptar amb mi per a eradicar aquesta lacra inacceptable del monolingüisme caspós i empobridor que hem heretat —en última instància— del miserable franquisme, i que s’esforcen en mantenir tots els seus continuadors, independentment de les sigles en què militen.
 



Persecució a la comunicació en valencià

Francesc Martínez

22/02/11, El Punt

Aquesta setmana passada, s'ha escrit una pàgina trista en la història de la comunicació. El tancament dels repetidors de la Televisió de Catalunya per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), a causa de les multes del Consell contra aquesta entitat, és un capítol més de la crònica negra escrita pel govern del PP contra la nostra llengua. Persecució, desídia i abandó. Aquests són els qualificatius que descriuen la política de Francisco Camps contra als mitjans de comunicació en valencià, llevat de RTVV, és clar. L'acaçament del Consell contra ACPV per impedir les emissions de la televisió catalana és un greu atemptat contra la llibertat d'informació i l'espai de comunicació en la llengua autòctona.

Malauradament, es un exemple entre tants del que està passant en altres sectors comunicatius. Amb un discurs xenòfob anticatalà, el Consell està afavorint de forma conscient la castellanització de l'espai comunicatiu valencià, deixant la nostra llengua contra les cordes de la inanició. Malgrat que avui hi ha més de 170 mitjans en valencià, és un sector feble i minoritzat. Pel que fa a la premsa, a hores d'ara tenim un centenar de periòdics no diaris en valencià, la majoria d'ells editats per associacions, els quals sumen una tirada d'eixida de 409.000 exemplars. Però malgrat que la xifra és aparentment elevada, solament el 9% de la població llegeix premsa en valencià.

La premsa en valencià sobreviu gràcies al voluntarisme dels editors i periodistes que n'estan al front. Pateix invisibilitat social i marginació de les institucions. Per altra banda, l'ús del valencià en la premsa en castellà és escàs, llevat de casos dignes i meritoris com Levante-EMV i El País, que editen pàgines especials en valencià.

El conflicte lingüístic, atiat encara per la dreta, genera actituds de rebuig vers la llengua normativa. I el que és pitjor, la Generalitat no recolza suficientment els mitjans. Contrasta l'ajuda de 120.000 euros que donà en 2010 el Consell per al foment del valencià en els mitjans enfront els 7 milions d'euros que aportà Catalunya, els 5,7 milions del País Basc i els 3,5 milions de Galícia. I fins i tot Astúries, amb 415.000 euros, supera amb escreix l'ajuda valenciana. El Consell sols mima RTVV, perquè serveix els seus interessos polítics de control informatiu, sense preocupar-se massa de l'onerós deute de més de 1.100 milions d'euros que té l'ens ni de la situació de penúria econòmica que està provocant en la indústria audiovisual valenciana.

La manca d'ajudes institucionals i la marginació publicitària d'alguns poders polítics, ha provocat en els últims anys la desaparició de bastants periòdics emblemàtics, com és el cas de L'Avanç, Crònica de la Vall d'Albaida o Quinze Dies de la Safor, mentre que Saó i un bon grapat publicacions petites estan vivint una situació econòmica molt delicada. Ens agrade o no, pel fet de ser el valencià una llengua minoritzada, la seua supervivència passa per regular un model de suport de la llengua en els mitjans semblant al que s'està fent al País Basc, Catalunya o Galícia. I d'això els partits polítics de les Corts Valencianes haurien de prendre nota.

Els mitjans en valencià són una indústria i un patrimoni cultural que cal protegir i preservar. Calen polítiques públiques de comunicació per part de la Generalitat que ajuden a redreçar la situació. Però aquest camí és difícil que a hores d'ara l'encete el Consell. L'apagada de la Televisió de Catalunya és la prova evident que el Consell no li importa una part de la ciutadania valenciana. Amb un govern com aquest no ens fan falta invasors. El mal d'Almansa el tenim dins de casa. Si Jaume I alçara el cap no dubtaria dir en dir-li a Camps i els seus consellers: Vergonya cavallers, vergonya!
 



TV3

Àlex Nebot

El Punt, 22/02/2011

Mon pare votava conservador però era de Castelló. No és que això siga garantia de res, perquè ja em direu Carlos Fabra d'on és i on és elegit. Però a Castelló algunes coses les tenen clares. I entre elles la unitat de la llengua.

Mon pare votava conservador però quan es va fer la campanya per a poder veure TV3 al País Valencià, fa més d'un quart de segle, va vendre bons per a recaptar fons. Gràcies a molts conservadors castellonencs com ell, que van vendre o van comprar aquests bons, el seus nets —els meus fills— van poder escoltar els altres accents de la nostra llengua amb Les tres bessones, Deu més dos o Els barrufets.

Gràcies a conservadors com mon pare, hem pogut veure durant un quart de segle una televisió de qualitat i en la nostra llengua. Allò que tots voldríem per a Canal 9, aquesta infecta sèquia d'aigua bruta (Recorde que en un article en aquestes mateixes pàgines, se citava la resposta que va donar Joan Monleon —el primer i únic ídol de masses creat per aquesta televisió dels nostres pecats i els seus vicis—, a un periodista que li preguntava que pensava, quan començava a parlar-se d'açò, de la possibilitat de fer un canal de televisió valencià,: “Xe, no serà un canal, serà una sèquia”, respongué).

Ben és cert que ara els meus fills, amb l'oferta televisiva actual, han deixat de veure tant els canals de la televisió catalana ja que hi ha ofertes ben suculentes en castellà per a la gent jove. En un temps només estaven els dos canals estatals i TV3, i ara és tanta l'oferta televisiva que aquests canals han disminuït el seu pes, perduts en la jungla audiovisual actual; la qual cosa fa palesa, encara més, la gratuïtat de la mesura de tancament de TV3. Just ara quan menys mal li feia i menys molestava a la delicada sensibilitat audiovisual dels conservadors valencians.

I qui guanya amb aquesta mesura? Evidentment Francisco Camps. No creu u que el PP estatal guanye amb aquest tancament. D'ací un any seran les eleccions generals i el PP té totes les cartes per a guanyar-les. L´única incògnita és si serà per majoria absoluta o per majoria simple. En aquest darrer cas, li caldrà comptar amb els vots dels partits nacionalistes basc i català.

Estarà disposada CiU a mirar cap a altre costat ignorar aquest atac a la cultura i la llengua comuna i actuar com si no passara res? No creu u, per tant, que al PP estatal li haja agradat molt la mesura presa per la seua delegació regional en aquests moments. Especialment ara en què l'interessa rebaixar les tensions amb els seus possibles socis catalans i, en general, amb la societat catalana després de l'aventura de l'Estatut.

Aquesta mesura de tancament de la TV3 al País Valencià, en canvi, és perfectament coherent amb l'estratègia personal de Francisco Camps, el qual, segons s'ha dit nombroses vegades, tindria amenaçada la central madrilenya del seu partit amb la possibilitat de crear un partit regionalista que dividiria el vot conservador valencià en cas de que el PP no es doblegara a les seues exigències polítiques. Camps fa així mèrits per a convertir-se en un líder regional autònom en últim terme. Ell sap que tindria la reelecció com a diputat regional assegurada.

El periodista Enric Juliana, fa temps que quan parla del PP l'anomena la “Confederación Española de Derechas Autónomas”. I fa temps que els historiadors saben que durant la Restauració canovista, el pretés centralisme i uniformisme dels partits del torn —els conservadors i els liberals—, no era tanta. Que a les províncies havien de pactar amb els cacics locals, i que no els era tan fàcil imposar la seua voluntat centralista. Per a mostra d'açò el mateix “Cossi”, el partit provincial fundat a Castelló per Victorino Fabra, el primer Fabra de la gloriosa dinastia del Fabres, el darrer representant de la qual és un autèntic poder amb el què ha de comptar tant el PP de València com el de Madrid, perquè ell té força suficient a la província com per a ocasionar més d'un disgust als “seus”.

Francisco Camps juga ara a cacic regional i una més de les seues cacicades ha sigut el tancament de TV3. Supose que a Madrid estaran dels nervis. Açò ha de portar conseqüències dins i fora d'aquesta increïble Comunidad Valenciana. A Castelló, són del PP però no presenten el grau de bogeria analfabeta i autoagresiva de València i rodalies. Allí també als conservadors els agradava veure TV3 i mon pare que votava conservador va vendre bons per a poder veure-la al País Valencià.
 



En defensa de Canal 9

Pere Fuset

Pica'm, 2/02/2011

Com ho llegiu. Isc en defensa de Canal 9. En la més clara, meridiana, enèrgica i apassionada defensa de la nostra Ràdio i Televisió públiques per sentit comú i per valencianisme. En defensa - reitere- puix per anar a la contra ja estan els seus gestors, i a jutjar pels esdeveniments, es basten i es sobren per a guanyar-se el favor de l’opinió pública, - paradoxalment també entre les files progressistes - al mateix ritme amb què baixen les seues audiències i augmenta el seu dèficit.

Com qui clama al desert escrivia fa uns dies Fani Grande, qui fa honor al seu llinatge, a les pàgines del diari El País coses com “A los trabajadores que desde hace veinte años somos testigos de todo lo que ha pasado aquí nos cae el alma a los pies cuando escuchamos tanta información negativa sobre una empresa que aún sentimos muy nuestra por mucho que se nos hayan roto dentro los sueños profesionales.”

I qui - junt a Diego Braguinsky, Son Gokuh, Carme Juan o Ricard Jordan - entre molts altres m’ensenyaren a divertir-me en valencià, mereix la major de les meues empaties així com el meu reconeixement per la seua valentía. No és fàcil parlar així de clar des de dins més encara quan la pitjor de les censures és la pròpia por, tan natural com castrant.

De sobra és conegut el saldo negatiu de la nostra televisió pública: manipulació, deute abismal i negocis foscos amb trames què, a poc a poc, veuen la llum. Però a qui com Jesús Puig en les pàgines del Levante-EMV es pregunta per la necessitat de creure en la seua continuitat caldrà plantejar-li una altra pregunta.

Potser això què es denuncia de la RTVV no és una constant de molts dels servicis públics depenents del nostre autogovern i dels seus actuals gestors? Caldrà per tant tancar esta paradeta oficialment coneguda oficialment com Comunitat Valenciana?

La meua resposta, òbviament és no. I confie que - malgrat l’estratègia imperant - tots aquells que creiem en la viabilitat d’este país, ( antic regne i oficiosa tribu) siguem capaços de discernir entre el què és l‘estat i el partit. O per dir-ho més clar, entre el que és una necessitat i una mala gestió.

La magra situació de RTVV és reversible, i ho és per què ho ha de ser, com ho és, i ho ha de ser el conjunt de les nostres institucions, organismes i administracions igualment deteriorades. Llançar la tovallola sobre Canal 9 és , així doncs, un símptoma de llançar la tovallola sobre el país.

Els valencians necessitem d’una RTVV tant com els catalans necessiten la seua TV3 o els britànics la seua BBC. La nostra industria audiovisual la necessita, els dobladors professionals la necessiten, els qui volem la normalització del valencià ho necessitem, ho necessitem tots i totes per rebre informació del què passa al nostre entorn, i també els festers de Rafelguaraf o els jubilats de Sant Joan per presumir del campanar local.

Els motius pels quals necessitem d’una RTVV estan en realitat prou definits en la seua llei de creació, Només cal, aixó sí, que la llei es complisca.

I per a això serà molt positiu què determinats sectors de la societat valenciana recuperem l’autoestima col·lectiva i la il·lusió per redreçar-la, que són sempre imprescindibles per generar dinàmiques de canvi. Puix al remat en este, com en altres sentits, la RTVV és una bona metàfora del què ens passa.

Eixa il·lusió col·lectiva, fonamentada en l’esperança i el treball incansable a favor dels nostres interessos, és la que farà què algun dia programes com Autoindefinits, Gormandia o l’Alqueria Blanca siguen més que una anècdota en la graella de Canal 9 i que la seua informació, a banda de propera, siga també plural i veraç. Com és d’esperar en una televisió pública.

Per això, alçar la mà davant la pregunta de si és viable una RTVV pública, en valencià i de qualitat és el primer pas per aconseguir que els concursos a Canal 9 siguen com els què presentava Joan Monleón i no els d’acreedors que ara amenacen l’ens.

Amb la tele, com amb el país, serà positiu treballar més i millor en la seua defensa. Per a treballar en contra ja estan els seus gestors. Canviem el xip, per favor.
 



Som clients, tenim drets

Ferran Suay

El Punt, 29/01/2011

Sovint, les persones catalanoparlants ens comportem amb gran comprensió i tolerància amb persones i empreses que no respecten els nostres drets lingüístics. Si una empresa no etiqueta o no s'anuncia en català, no per això pensem immediatament a deixar de comprar els seus productes. Tendim a entendre que actuen així «per interessos comercials» més que no per ideologia anticatalanista. Callem, seguim comprant els seus productes, i contribuïm així a que continuen donant per bona la política lingüística discriminadora que ens apliquen.

La comprensió i la tolerància em semblen qualitats absolutament desitjables i dignes de ser promogudes entre la gent. Ara bé, ¿com és que no pensem que entre els «interessos comercials» també se'ns hauria de tenir en compte a nosaltres? ¿Fins a quin punt la nostra comprensió i tolerància no és simplement acceptació de la inferioritat i renúncia a un tracte correcte i igualitari? Nosaltres paguem —per tots aquests productes— el mateix preu que els altres consumidors, que sí que hi troben perfectament respectats els seus drets lingüístics. Per tant, ens resulten més cars que a ells: del paquet 'producte+respecte' només n'obtenim la primera part, el producte.

Fa poc vaig enviar un correu a l'empresa Vinos García Carrión, que comercialitza vins i caves (Don Simon, Jaume Serra...) a Catalunya, entre altres territoris. Els demanava —amb un missatge ben breu— respecte pels drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants. La resposta del cap del departament de qualitat va ser aquesta: «Debido a que se dirige a nosotros en un dialecto que desconozco, le rogaría me trasmitiese sus inquietudes en una lengua que nos resultase comprensible para poder atenderle con total dedicación». Li vaig respondre, en anglès, que és una de les dues opcions idiomàtiques que ofereixen a la web. Es veu que l'anglès tampoc no és una de les llengües que els resulten comprensibles, perquè no m'ha atès amb total dedicació. De fet, no m'ha atès amb cap dedicació; no m'ha contestat.

Probablement, això de 'dialecte' ho escrivia amb la pretensió d'ofendre. Hauria de saber, però, que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I aquest senyor, tan cofoi amb la seua discapacitat lingüística com ben disposat a l'hora d'insultar els clients, òbviament no està capacitat per a ofendre'ns. Ara bé, deixant de banda l'anècdota, el departament d'atenció al client de Vinos García Carrión ens ha deixat ben clar que no tenen cap respecte pels consumidors que preferim expressar-nos en català, ni cap intenció de dispensar-nos un tracte igualitari.

Ens ho podem mirar des d'una perspectiva legal. A dia d'avui, hi ha gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en espanyol en els territoris de parla catalana. Des d'ara, la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya que estableix —també— l'obligatorietat de l'etiquetatge en català, tal com ja passava amb el castellà. Per tant, en no fer-ho, aquesta empresa està violant la llei, i les autoritats competents haurien d'adoptar les mesures adients. Els consumidors, però, no tenim la capacitat de fer això. Sí que tenim, en canvi, la possibilitat de comprar o no comprar els seus productes, i també la capacitat de comunicar-ho, amb un senzill correu electrònic, a l'empresa ( atcliente@jgc.esemail protegit ).

Aquesta, i totes les altres empreses que —amb unes o altres excuses— incompleixen sistemàticament les lleis relatives a l'etiquetatge i l'atenció al client, també ens estan faltant personalment al respecte. Accepten de bon grat els nostres diners, però no assumeixen que —per tal d'aconseguir-los— ens han de respectar tant com a la resta de la seua clientela. I no ho fan perquè —generalment— això no els suposa cap cost. Si més no, no són conscients de quants clients perden per aquest motiu. Potser seria hora de fer-los-ho veure. Que sàpiguen que quan etiqueten només en castellà per acontentar un cert percentatge dels seus clients, també n'ofenen uns altres. Que sàpiguen que fent això també perden vendes. I que siguen conscient que respectar-nos seria una bona manera d'incrementar el seu volum de negoci.

N'hi ha moltes, d'empreses lingüísticament poc respectuoses, i la que he citat més amunt és tan bona com qualsevol altra per a posar en marxa l'evolució cap a formes més respectuoses i democràtiques de relació amb els consumidors. Què passarà si deixem de comprar els seus productes fins que modifiquen la seua política lingüística? I, sobretot, què passarà si els ho fem saber? La resposta a aquestes preguntes depèn només de nosaltres. No es tracta de convèncer-los de res, ni de provar de modificar la seua ideologia lingüística. Només cal que els fem saber que no ens tindran com a clients si no ens respecten; si no respecten el nostre dret —legalment reconegut— a llegir les etiquetes i comunicar-nos amb ells en català. Senzillament perquè així ho volem. Perquè som clients, i tenim drets.
 



Ja en tinc prou de Canal Nueve

Josep Lluís Bausset

25/01/2011. Levante-EMV

Sí, ja en tinc prou d´una televisió que es diu valenciana i que menysprea, es burla i margina la nostra llengua. No en vull saber res més d´una televisió que no és sinó escombraries!! Per a mi, s´ha acabat eixa televisió que vomita un odi atroç contra la nostra llengua i la nostra cultura! Eixa és la política de RTVV! I eixe és el projecte d´informació que té el Govern Valencià!

Dic tot això perquè el dimarts 18 de gener, per casualitat, vaig anar a parar al programa DBT en el qual tots els anomenats «prestigiosos periodistes» (amb la pluralitat a que ens té acostumats Canal Nueve: ABC, Periodista Digital, Las Provincias, El Mundo...) i parlant en castellà debatien (millor diria que se´n reien i es burlaven) del debat del Senat, en el qual s´introduïen les llengües oficials no castellanes. Tot el «debat» va consistir en ridiculitzar la nostra llengua i també el gallec i el basc i en destacar el preu que costava eixa traducció. En cap moment, ni ho espere, van parlar dels sous que van cobrar eixa nit els periodistes per menysprear la nostra llengua. I això en una televisió que es diu valenciana!! Entre bromes de mal gust i burles sense to ni so, els periodistes en qüestió només destacaven els diners que costaria «ese invento».

Sé que a Canal Nueve hi ha bons treballadors, bons professionals. Però quina llàstima de directius que hi ha! La demagògia, una parcialitat descarada, l´insult, el menyspreu per tot allò que és valencià, és la tònica de Canal Nueve!! D´una TV que es diu valenciana!! Quin sarcasme!! I quina llàstima i quina vergonya de televisió! I en els diners que costa mantindre uns periodistes que ni tan sols van tindre el detall de parlar en valencià!! Per a què, pensarien, si el mateix president Camps utilitza ben poc la nostra llengua!!

La demagògia, la mentida i la falsedat d´aquells «periodistes» en cap moment van fer menció al fet que a Suïssa hi ha quatre llengües nacionals (alemany, francès, italià i romanx) amb traducció per a aquells que no en saben una d´elles, tot i que la major part dels suïssos en saben parlar més d´una!! O a Bèlgica, amb el neerlandès, el francès i el való i sense cap problema per a les traduccions!

La manipulació a què ens té sotmesos als valencians Canal Nueve, que constantment utilitza l´encenser per riure-li les gracietes al poc Honorable Camps i als seus consellers, se´n passa de la ratlla! Per a mi s´ha acabat de vore una cadena que tracta amb menyspreu la llengua que vaig aprendre dels meus pares i que jo he transmès als meus fills.

Vergonya, Canal Nueve, vergonya!!!
 



Valencians que reneguen del valencià

J.E.T./M.À.S

20/01/2011

Que a Espanya hi ha un gran nombre de polítics amb representació—ja siga autonòmica, espanyola o europea— que es trobarien més còmodes en la "España una" que en la més plural que arreplega la Constitució Espanyola de 1978, és de sobra conegut. Solen ser els mateixos, no obstant açò, que consideren la carta magna intocable, encara que se n'obliden quan justifica —com va succeir despús-ahir— que s'avance en la pluralitat de l'estat. La possibilitat, posada en pràctica dimarts passat, d'emprar qualsevol de les llengües cooficials de l'estat al Senat arriba amb més de tres dècades de retard respecte al text constitucional, però alguns, en lloc de celebrar-ho, han muntat en còlera.

Els casos més cridaners són els de representants d'autonomies com la nostra, en les quals conviuen dues llengües, i que reneguen de la pròpia, la llengua materna de molts dels seus conciutadans, que ara rep, en el reduït àmbit de la cambra alta, el tractament que la nostra democràcia deia que els garantia. En el cas valencià, no han sigut pocs els que, en lloc d'assumir la mesura amb la naturalitat o l'alegria que seria d'esperar, han considerat que el valencià i les altres llengües podrien seguir rebent el maltractament institucional.

El senador Pedro Agramunt considerava la mesura un "error innecessari", i també es va poder escoltar ahir dirigir dures crítiques a l'ús de la nostra llengua en la cambra, a l'antic líder d'Unió Valenciana i ara membre del PP acomodat en l'europarlament, José María Chiquillo, que basava la crítica (com molts dels seus col·legues), en la despesa que suposa. El conseller Serafín Castellano preferia, com altres membres del Consell interpel·lats, optar per la diplomàcia i responia vagament que tots "estem absolutament orgullosos de parlar el valencià però també el castellà en el mateix nivell". No obstant açò, el valencià que hi va anar més lluny en les seues crítiques va ser Esteban González Pons.

El projecte d’emprar les llengües cooficials es limita, per ara, al Senat.

El sotsecretari de Comunicació del Partit Popular ha criticat l’ús de les llengües cooficials al Senat afirmant que “els espanyols no tenim una autoestima tan baixa com la que desprenen els nostres senadors amb els seus auriculars". Per si la seua postura no havia quedat clara, en un comentari a la seua pàgina de Facebook ha afirmat que ell parla i, de vegades pensa, en valencià, però que no comparteix “l’espectacle” ofert al Senat. A més, Esteban González Pons ha defensat l’ús del castellà com a llengua oficial, tot arribant a afirmar que, “si no existira, hauríem d’inventar-lo”.

La polèmica sobre l’ús de les llengües cooficials deriva, en teoria, del cost en traductors i logística que suposa esta mesura, sumat a l’actual conjuntura de crisi econòmica. Tanmateix, la iniciativa té un cost de 11.950 euros per sessió parlamentària -uns 350.000 anuals-, quantitat que no representa ni tan sols l’1% del pressupost anual de la cambra alta. Això sí, l’excusa econòmica ha servit per enfrontar els partits nacionalistes amb el Partit Popular i també per dividir el si del grup socialista. A hores d'ara no es coneix cap cas, entre els polítics que han criticat la mesura pel seu cost, que haja renunciat a cap dels privilegis econòmics que li brinda el seu càrrec, per a alleujar les penúries del país.

Malgrat les crítiques, este projecte no deixa de ser una bona inversió per construir l’Estat de les Autonomies i mostrar la pluralitat cultural d’Espanya fent gala d’una tolerància que pocs diputats han demostrat al Senat. Tal com afirma Iñaki Anasagasti, senador del PNV, el fet de que l’ús de les llengües cooficials en el ple del Senat siga “tema de burla” trenta anys després de l’aprovació de la Constitució, significa que l’estat de les autonomies “no està acceptat” a Espanya. I és que el que suposa un honor per als diputats nacionalistes, expressar-se en la seua llengua pròpia, sembla ser un maldecap per a altres, com el mateix González Pons.

El projecte d’emprar les llengües cooficials es limita, per ara, al Senat. No obstant això, Esquerra ha impulsat una proposició de llei al Congrés, amb el suport de CiU, PNV, CC, BNG i Nafarroa-Bai, per garantir-ne l'ús també als escrits i les intervencions al Ple i les comissions parlamentàries del Congrés.

L’objectiu d’esta iniciativa és reprendre la pràctica que es va adoptar en l’anterior legislatura amb Manuel Marín com a president i que només va estar vigent tres setmanes. La coneguda com “Fórmula Marín” permetia als diputats fer una breu introducció de les seues intervencions en una llengua cooficial sempre que anara acompanyada de la seua traducció al castellà perquè les seues paraules pogueren ser incorporades pels taquígrafs al Diari de Sessions. En qualsevol cas, mesures com la que s’ha posat en marxa al congrés són les que realment permeten que tots aprenguen a respectar la diversitat lingüística i a estimar les nostres llengües. Alhora que assenyalen els que no ho fan.
 



Carta a l'AVL
 
Joan Garí
 
13/01/2011. Levante-EMV
 
Estimats amics i col·legues acadèmics: més d´una dècada després de la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i a cinc anys del dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l´entitat del valencià, crec que seria el moment oportú d´aturar-vos un moment al camí i fer una reflexió sobre què està aconseguint la vostra política.

No sóc jo, precisament, un radical essencialista en termes de llengua —ni en termes de res, substancialment. Sí que em considere, però, com tants valencians ben nascuts, fondament preocupat per la situació del valencià i, sobretot, pel seu futur. En el vostre ja famós dictamen vau exposar clarament que «valencià i català són dos denominacions de la mateixa llengua», i ho vau publicar, per primera vegada, al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. Tanmateix s´ha instal·lat, a nivell oficial, a la nostra societat, el costum de considerar valencià i català dos idiomes —a la pràctica— diferents. No empíricament, és clar (cosa impossible per indemostrable), sinó com un trist i ineluctable fet consumat. I amb el vostre silenci.

Vos en posaré alguns exemples trobats molt fàcilment en la vida diària. La factura d´Iberdrola, sense anar més lluny, ofereix la possibilitat de ser emesa en valencià o en català, entre altres «llengües». En el primer cas trobem «Apunte´s a la factura electrònica d´Iberdrola i gaudisca, a més, d´altres avantatges», i en el segon «Apunti´s a la factura electrònica d´Iberdrola i gaudeixi, a més, d´altres avantatges». Per evitar les subjectivitats inherents al subjuntiu (valga la redundància), els millors gramàtics de la nostra «llengua compartida» hi havien considerat sempre preferible l´ús de l´imperatiu: «Apunteu-vos a la factura electrònica i gaudiu, a més, d´altres avantatges». On és la veu autoritzada de l´AVL aconsellant a empreses sotmeses (cal suposar) a l´imperi de la llei una redacció comuna per al català-valencià (i no dues, una per cada cantó)?

La cosa, que en el cas d´Iberdrola és penosa, voreja el patetisme en altres exemples recents, com el de Correus. L´organisme postal té a la venda elements de paqueteria —Caixa Verda i Sobre Verd— on trobem aquest text en català: «Al comprar aquesta caixa col·laboreu amb dos cèntims d´euro per a la plantació d´arbres». Però en valencià —agafeu-vos!— va com segueix: «Amb la compra d´esta caixa col·laboreu amb dos cèntims d´euro per a la plantació d´arbres». Ara ja sabem, doncs, que «al comprar» és català i «amb la compra» és valencià...

Tot això, naturalment, es podria solucionar amb bona voluntat i una orientació positiva i activa —que és el que trobe a faltar— per part de l´AVL. Ja em disculpareu, amics i col·legues acadèmics, però potser quan eixiu del vostre son senatorial serà massa tard. No creieu oportú començar a treballar-hi des d´ara mateix? No vindria malament que vos féreu aquest bon propòsit per a l´any nou.
 



El laberint de la música

Pau Climent Montaner

5/01/2011. El Punt.

Alguna vegada has visitat un laberint de la música? A València, en tenim un, i és, acabat d’estrenar: el Conservatori Superior de Música. Si desitges visitar-lo, el primer problema el tens per a en arribar a l’entrada d’aquest. Si utilitzes el transport públic ho tens ben fotut, perquè no hi aplega ni metro ni tramvia; només alguns pocs autobusos. Llavors, si agarres el cotxe i ets alumne, és molt complicat, perquè a la Fonteta de Sant Lluis amb dificultats podràs trobar algun lloc per a deixar el vehicle, ja que l’aparcament del centre és privat i exclusivament reservat al professorat. Una vegada al centre, buscar l’entrada et serà fàcil, sempre que sàpies anglès o castellà. Hi trobaràs un cartell on diu: ENTRADA CONSERVATORIO – CONSERVATORIUM ENTRANCE. És a dir: només per als estrangers; així pareix més important i més internacional.

Una vegada dins, tot depèn del que hi busques. Si estàs cercant horaris, tutories de professors, recursos, o vol simplement matricular-te... ho has encertat! Perquè tot açò, a la pàgina web del conservatori, no ho trobaràs. Tot i això, hi ha qui diu que a Internet està tot; no és de veres. Si continues observant, ja pots buscar i recercar, que no hi trobaràs cap cafeteria, cap copisteria, sala d’informàtica, sala d’estudi,...; en canvi el que sí que trobaràs serà un extraordinari Hall que pot fer al mateix de cafeteria, sala d’estudi... Hi veuràs gent que utilitza diverses tècniques per a menjar en el tupperware damunt les cames, altres s’hi posen el portàtil, uns repassen apunts en els bancs,... et semblarà increïble la creativitat que tenim els músics per a poder fer totes aquestes coses i això en un simple Hall. Abans, en l’anterior centre, al Hall feien fins i tot concerts! I degué ser que, amb tant de concert de percussió, al final el sostre se’ns va vindre al damunt, així com sona. Ara --tot s’ha de dir-- ja tenim un distingit auditori on mostrar el resultat dels esforços de tots els alumnes.

És veritat que patim una crisi severa, però, hem d’estalviar, fins i tot, amb la tinta dels accents?

Situat ja a l’entrada, podràs fer un passeig i descobrir tots els enigmes que amaga. Si busques la biblioteca, pot ser que la trobes oberta!, tot depén: uns dies estarà oberta de matí i uns altres de vesprada. Es veu que també és una tasca complicada contractar bibliotecaris! I també ho deu ser el fet de trobar professors substituts, ja que fa mesos que hem començat el curs, però no algunes assignatures. Roda i volta, a pagar-ho sempre els mateixos! Sort que comptem amb uns professors, i amics, excel·lents; però tots patim les carències dels serveis més elementals.

Continuant la ruta, als corredors trobaràs codis no gens fàcil de desxifrar. Jo encara no he aconseguit fer-ho! Els veuràs a les portes d’aules, departaments, sales,... A veure si em podeu ajudar? Hi ha un rètol que diu DEPARTAMENT VENT – METAI – PERCUSSIÓ. Això de metai què és? I, en un altre posa: DEPARTAMENT VENT – MADERA. Madera? nosaltres sempre n’hem dit FUSTA. El castellà és més fi i culte per a tractar aquests termes? També podrem trobar, en el nostre itinerari, altres indicacions que descodificar com ara Magatzen, o Departament polifonics entre d’altres. És veritat que patim una crisi severa, però, hem d’estalviar, fins i tot, amb la tinta dels accents? En fi, es veu que també és molt complex trobar filòlegs que ens puguen escriure correctament aquest críptic llenguatge, encara que crec que amb un trist diccionari, i una mica d’amor a la llengua, en tindríem prou.

Tot açò, i de més grosses, en trobaràs en la política educativa del nostre País Valencià.
 



Ara, contra la llei del valencià

Ester Pinter

27/12/2010. El Punt

Recorren al Suprem en no poder escolaritzar el fill en castellà al municipi de Biar. El TSJCV, d'acord amb la normativa, no considera obligatòria la línia en castellà al centre en ser un municipi valencianoparlant

Al País Valencià, segons càlculs de la Federació Escola Valenciana (FEV), 93.700 alumnes d'infantil i primària no reben l'ensenyament en català perquè la conselleria d'Educació no els dóna aquesta opció. Amb tot, el primer a queixar-se davant el Tribunal Suprem no ha estat cap d'ells sinó la mare d'un nen de 12 anys que no ha pogut escolaritzar en castellà el seu fill a Biar (Alt Vinalopó), circumstància bastant excepcional arreu del país.

De fet, només el 44,8% dels centres públics i concertats d'infantil i primària valencians ofereixen línies d'ensenyament en català. A València, per exemple, només 47 dels 95 centres públics permeten estudiar en català, i a Alacant el nombre es redueix fins a només 10 d'un total de 57. La situació, però, és diferent en localitats més petites com ara Biar, d'uns 4.000 habitants, on l'elevada demanda d'ensenyament en català fa que no hi hagi línies en castellà.

Aquest fet va dur la mare del menor, Isabel Aracil, a recórrer davant el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. El TSJPV, però, va resoldre en contra seu argumentant que Biar és considerat per la llei d'ús i ensenyament del valencià municipi valencianoparlant, i per això no hi és obligatòria l'existència d'una línia d'educació en castellà. L'Asociación Nacional por la Libertad Lingüística anunciava dimecres la interposició a la sala contenciosa administrativa de l'alt tribunal d'un recurs de cassació contra la sentència. Aquest col·lectiu i la mare del menor demanen “que es vetlli per la coexistència de línies educatives en cadascuna de les dues llengües cooficials”, i que s'elevi una qüestió d'inconstitucionalitat de la llei d'ús i ensenyament del valencià, en considerar que impedeix que s'escolaritzi el nen en castellà.

El portaveu de la FEV, Gerard Fullana, va lamentar el recurs d'Aracil, perquè “obeeix a una actitud d'absoluta intolerància cap al valencià”, ja que “la línia en català és l'única que assegura l'aprenentatge de les dues llengües oficials”.

Sobre la possibilitat de recórrer ells també al Tribunal Suprem pel motiu contrari al d'Aracil, Fullana va explicar que de moment no apostaran per les demandes massives. “No volem judicialitzar l'escola”, va concloure.

 



Tòpics sobre el valencià a València

Ferran Suay

24/12/2010. El Punt.

Diu el tòpic que a València no parla valencià ni Déu. Potser la frase ve del fet que —efectivament— l'església valenciana va abandonar fa anys i panys la llengua dels valencians, fent allò que tan magistralment ha fet la jerarquia catòlica al llarg dels segles: posar-se del costat dels forts i en contra dels febles. En tot cas, qui la diu no sol referir-se a les parròquies sinó a la gent pel carrer, i particularment als comerços.

«Tot és baixar del tren a l'estació del Nord i ja no sents parlar valencià a ningú!». Segur que aquesta frase l'hem sentida un grapat de vegades. Proveu de preguntar a qui la diu: «I tu, en quina llengua parles quan vas a València?». Si són sincers, la majoria et respondran que en castellà. I d'ací plora la criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que sents depén molt de què dius tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.

Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte de vesprada i —amb la meua companya— vam anar al carrer Colom, conegut centre comercial del Cap i Casal, amb la intenció de comprovar fins a quin punt la realitat s'ajustava o no al tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues, sense descuidar-nos els coneguts grans magatzems. Ens adreçàvem a les dependentes (totes eren dones), preguntant per articles o demanant informació. En total ens atengueren dotze persones, de les quals onze ho van fer en valencià. Cal dir que la que ens atengué en castellà ens tractà amb la mateixa amabilitat que les altres.

Potser algú es preguntarà quin és el truc? L'explicaré amb molt de gust. El truc està en adreçar-te a les persones en valencià. Tant si et sembla que fan cara de ser valencianes com si no (per cert, com és concretament una cara de valencià?). I encara n'hi ha més: si et contesten en castellà, el truc consisteix a seguir parlant en valencià. No per obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement —d'entrada— no ha caigut en el compte que li estaves parlant en valencià, i ha seguit aplicant el vell automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu continues en valencià, li dónes l'oportunitat de notar-ho i de poder passar tranquil·lament al valencià. Donar oportunitats a la gent és —sens dubte— un gest de cortesia i un acte de bona educació.

No sé quantes d'aquelles persones tenien el valencià com a llengua familiar, o quantes l'havien aprés a l'escola o al carrer. I no m'importa gens ni miqueta. Totes elles van fer, senzillament, una cosa ben normal, inequívocament professional i que té tota la lògica: es van adaptar a la llengua del client. Des d'una perspectiva comercial, es tracta —evidentment— d'una estratègia correcta.

Quan entrem en un comerç, és molt probable que la persona que ens atén s'adapte a nosaltres. I això vol dir que la responsabilitat sobre quina llengua s'hi parlarà passa —d'entrada— per la nostra iniciativa. Si decidim fer-ho en valencià, hi ha moltes més probabilitats que ens contesten en la mateixa llengua, que no si optem per amagar la llengua i —treballant a favor de la confirmació del tòpic— parlem directament en castellà.

Els tòpics, com els prejudicis, només s'estavellen contra l'experiència directa. Per això, quan anem a València, quan entrem als comerços o als grans magatzems, provem-ho i comprovem-ho. Provem —d'entrada— a parlar en valencià, i comprovem quanta gent ens respon parlant com nosaltres. I si us ha semblat que les meues xifres són exagerades, em sembla molt bé: feu la vostra pròpia estadística. Proveu i comproveu què passa quan —d'entrada— parleu en valencià.
 



Lo Rat Penat, Burguera i l´anticatalanisme

Sal·lus Herrero i Gomar

21/12/2010. Levante EMV

L´anticatalanisme, en part, una forma grollera i bròfega d´antivalencianisme, el que té és que no té aturador perquè el PP l'ha fomentat abastament durant molts anys; sempre pot haver-hi al teu costat algú més anticatalanista que tu, no parle del senyor Bayarri que fou l´iniciador al llibre "El Perill Català" , quan tenia davant una castellanització totalitaria i no notava prou aquest perill que amenaça la supervivència i la reproducció social del valencià, i, se n´inventava altres que no toquen i estan fora de lloc; i no l´acuse perquè, tot i ser d´ideologia reaccionària sembla que era molt més "erudit" que aquests violents amb impunitat que hi ha hui dia campant per ací; aquell s´entretenia analitzant l´"ànima" valenciana i catalana, des d´esquemes "romàntics", per veure si eren personalitats eclèctiques, contradictòries o convergents, em referisc expresament als seus hereus ideològics que, en degenerar, fan servir aquesta ideologia fòbica de manera ètnica, tribal, totalitària i desficaciada; perquè, com sol passar, els desgavells, -com el material de les fantasies-, en portar-se fins a l´extrem, no tenen cap límit; ens ho advertia Eistein "Hi ha dues coses infinites, l´univers i l´estulticia humana"; l´estupidesa s´encomana i és il·limitada. Les fòbies tendeixen a expandir-se sense finisterre.

De fet, després de la conferència de l´Albelard Saragossà a Lo Rat Penat, el 2 de desembre 2.010, sembla, per foto del Levante-EMV, que, uns dies després, un destrellatat va escriure a les parets d´aquesta entitat secessionista de Trinquet de Cavallers, "Esteve, catalaniste!" (nyàs coca!; clar, fins i tot el seu cognom el delata perquè és català, [com el de Camps, Barberà, Santandreu…], encara que no vulguen i s´oculten arterament en la disfressa "ratpenatista", pepera o gapista, més, ara, ja no es podran pas amagar, l´han pillat el detectors de "catalanistas" i de "metalls preciosos", tot i que ni el nom, el cognom, ni la rosa, -en aquest cassos, com a cabassos-, no fan la cosa i Lo Rat (o el PP) siga una màscara per a no mirar-se a l´espill i acceptar la seua valencianitat o catalanitat); ser "anticata-valencianista", tot i que pot ser 'recompensat' pel poder oficialista de torn amb palmadetes al llom, no ix debades, i, s'ha demostrat que és molt arriscat i perillós, perquè, -exàctament el mateix que li ha passat ara al "traidor" de l´Esteve (per gosar fer una conferència amb un professor de filologia valenciana solvent)-, li passà fa uns anys a Xavier Casp, que l´escridassaren i l´insultaren, conseqüentment, uns quants intolerants, quan s´aprovà al Consell Valencià de Cultura (antre ´pancatalanista´ universalment conegut), les normes per a la creació de l´AVL, perquè, vertaderament, hauria sigut millor, -com segur voldrien aquells bandarres violents-, que el CVC haguera proclamat, clar i ras (i sense eufemismes envitricollats), que el valencià i el català són la mateixa llengua i haguera recomanat, que, donat que ja tením l´Institut d´Estudis Catalans, per estalviar-nos despeses i bestieses, el reconeguérem i l´acceptàrem com a propi mitjançant l´Institut Interuniuversitari Filologia Valenciana (molt més barat, bonic i bo); Casp "catalaniste", "traidor", "venut", li complimentaven, des d´algun partidet especialitzat en escampar l´odi i la catalanofòbia a tot arreu, a un dels que més mèrits havia fet per inventar-se l´anticatalanisme després de guanyar els Jocs Florals a Perpinya, la Catalunya Nord l´any 1950, tot i que s´havia preguntat abans, pel 1949, "On vaig Senyor? (ho manlleve de l´excel·lent llibre "Valencianistes en la postguerra" de Faust Ripoll); a Casp no li serví de res encomanar-se al seu Déu per recapacitar una mica abans d´anar de cap a parar, durant la transició, al clot de la barbàrie més estranya i alienigena que es hereua de les ideologies més reaccionàries i dels residus franquistes fosilitzats i enardits; més tard quan morí Casp, malgrat els meritoris esforços que havia fet junt a Miquel Adlert en vida per borrar tota la tasca de valencianitat i catalanitat a l´Editorial La Torre, que serví per impusar el valencianisme de Fuster, Burguera, Sanchis Guarner, etc, això no li estalvià, que, immediatament, quan encara estava de cos present, l´acusaren de "catalaniste", insultant-lo perquè en el tram final de la seua vida havia "vacil·lat" una mica en el mal d'autodestrucció que estava fent al nostre País perquè no s´havia mantingut prou ferm i fidel al seu fictici artefacte "anticatalanista" que havia creat i inventat del no res, com un déu maldestre i furiós, millor dit, fet d´enveges i gelosies a llurs "deixebles" avantajats que havia promogut inicialment, però, que, després, no acceptava que li hagueren passat al davant en l´ostentació del monopoli de la catalanitat que ell havia conreat: parlem de Fuster, Burguera, Sanchis Guarner, Enric Valor, Maria Beneyto, Estellés… L'enveja fa estralls, però, si durant els primers anys del franquisme Casp i Adlert s'havien fet un nom propi en l'univers de la catalanitat, a causa de la dictadura, perquè allà dalt estaven més lligats de mans, llengua i peus i ací hi havia menys censura o més "tolerància" per consentir vel·leitats "valencianistes" sota el control del règim, quan el franquisme queia a la mort del dictador, els qui es feren important gràcies a la represió del franquisme, li ho havien de tornar al règim en forma de reconversió a les formes més perverses del reaccionarisme: l'espanyolisme anticatalanista foribund que intenta desfer el País Valencià i perpetuar-lo sota la bota d'un franquisme potsfranquista reproduït pel seus malmessors ideològics.

No m´alegre del mal, però, d´alguna manera, com que Casp havia sigut abans, un dels responsables perquè atacaren a aquests emminents i il·lustres valencians que he citat abans, va rebre, desgràciadament, part del que va sembrar atiant la zitzània i l´odi, sense respectar que podien haver valencians regionalistes, nacionalistes, eclèctics, catalanistes, pancatalanistes i internacionalistes, com analitza Faust Ripoll Domènech… I ningú té patent de cors per imposar als altres com senten i estructuren la seua identitat emocional, personal, ideològica o nacional en les actuals societats complexes, on el que sobra és violència, terrorisme i fanatisme fonamentalista, que alguns fan servir com si foren talibans o acòlics replicants de l´Imperi. Si "resiliència", en física, és la capacitat de restituir la posició original després d´una agressió externa (i alienigena) és evident que Lo Rat Penat ha patit una invasió externa antivalencianista i anticatalanista en contra dels seus propósits inicials i dels seus fonaments, on, des de la seua creació des del 31 de juliol de 1878 Teodor Llorente, Félix Pizcueta, el poeta W. Querol, Pasqual i Genis, Vicent Boix, Ciril Amorós, Constantí Llombart i més tard Manuel González i Martí, cercaven la germanor entre el País Valencià, Catalunya i les Illes i en la defensa, promoció d´ús social i enaltiment de la nostra llengua comuna; just al revés que Lo Rat Penat de fa trenta anys.

Haurien d´aprendre la lliçó i saber-ho tots els postulants a ser creuats anticatalanistes perquè aquest fenòmen "extraordinari" (com la dona barbuda de les fires) és un monstre que es fabricà, durant la transició, com ens explicà excel·lentment Francesc de P. Burguera el 13 de desembre al L-EMV, "En defensa de la llengua comuna", amb les mentides de la dreta valenciana ( UCD, PP, UV, i, afegim, d´alguna esquerra acomplexada, desvalencianitzada i poc valenta), amb el menisfotisme i la indiferència social i a hores d´ara sembla que no té fi; si no li plantem cara l´alieginisme artificial secessionista es pensa que va "in crescendo", creix com una bola de greix i de neu que va avall llençada des d´una muntanya alta i esquerpada i que es fa més grossa quan més gira, que mentre roda s´engreixa de desficacis, de mentides, d´insults, d´amenaces, de pintades ultrajants, de lletraferits ressentits, de polítics mediocres i analfabets en la seua pròpia llengua o la del seu País que el voldrien sense nom ni memòria, sense fonaments; una gran bola feta de desgavells, de crits, de ràbia, d´enveges, de frustracions, de gelosies, d´impotències i de fúria incontenible contra la vida mateixa, contra la llengua comuna, contra la societat valenciana (balear o catalana), contra el món i la cultura, contra els llibres, els ordinadors que ens conecten amb "lo català" només amb un clic; féu, si us plau, la prova, si hi ha algú que pensa que no existeix "la llengua comuna", ni Catalunya, ni el País Valencià, o que només existeix en referència al castellà (que d´això és tracta i s´observa, per molt que ho emboliquen).

Aquest monstre de l´anticatalanisme, com Saturn, devora i s´engul als seus fills a mossegades, regalimant sang per les dents, a l´estil més "freeky" impossible, com pressumeixen alguns amenaçant de cremar el patrimoni històric de Sant Miquel dels Reis; col·lectivament en duu a un forat negre sense eixida, com se´n ha adonat l´empresariat valencià i analitza Josep Vicent Boira en "La commonweath catalanovalenciana" i Francesc Viadel en "No mos fareu catalans"; perquè a un anticatalanista com déu mana, mai li semblarà que el del seu costat n´és prou, si a l´altre se li escapa un "nosaltres" o diu "llavors" o "bellugar" (que he oït a llauradors d´Alboraia mentre defensàvem l´Horta, amb l´ecòleg Miquel Gil Corell), o algún altre mot massa valencià-català, s´haurà de mossegar la llengua, com ordenava fa no massa anys l´Amadeu Fabregat en elaborar un llistat de censura i tots els directors de RTVV que per allà han passat l´han seguit empentant els despropòsits i les violacions contra la llengua, com la cosa més normal; li diran els superanticatalanistas: "ei que això no ho pots dir, t´estan absorbint i assimilant els catalans" i coses pitjors; més, si l´anticatalanista "com il faut", no es posa, almenys, com la protagonista de "L´exorcista" llençant bromera per la boca, renegant i trencant parets amb els crits (com el xiquet d´"El tambor de llanda", de Günter Gras), i dient que vol cremar la Generalitat sencera (aquesta i l'altra) no serà declarat pels fanàtics de l´anticatalanisme un camarada "radical" de la valenciania autèntica i vertadera que em compte d'anar a l'arrel va a les fulles seques que s'enduu la tardor; però, si l´altre llença bromera, tu hauràs de llençar foc pe la llengua; però, si contraatacant, l´altre, per demostrar que és més superanti-radical que tu, llença plom i rellamps, tu hauràs d´abocar pels nassos un riu de residus radioactius o energia atòmica, o convulsions solàriques estrepitoses, excrementals i intergalàctiques per tots els forats del teu cos… Si no "vas a més" –amb efectes especials extraordinaris-, sempre pots ser sospitós de "tebiesa", quedar-te "curtet", de ser massa "moderat", poden acusar-te de voler-te´n passar a l´altra banda, a l´"enemic"; pots ser acusat de no haver fet prou ni haver donat de si tot el que podies i ni tan sol havies encara imaginat, com un Neró pots amenaçar de cremar el món sencer o com un Herodes quasevol pots amenaçar de tallar colls, de fer una orgia sanginolenta i restar més amole que llarg; la consigna magnificant incessantment en aquestes sectes perilloses és: "has de lluitar contra els catalanistes que ens envolten inclús en la intimitat, perquè estant guanyant la batalla". No obstant, alerta, perquè si cerques bé, si es mires a l´espill fixament, cara a cara, si t´arranques la pell d´alienigena, pots arribar a descobrir un ver valencianista (o catalanista) al nostre interior, i des de fa segles, com s´explica, amb pèls i senyals, al llibre de la Universitat Jaume I de Castelló, "La llengua catalana en temps de Jaume I" de Germà Colón Domènech i Lluís Gimeno.

Aquest llibre, ens pot abduir vers la racionalitat en qüestions lingüístiques, i, sens dubte, s´hauria de cremar en la foguera pública i inquisitorial, segons els cànons atiats durant tants anys, pel partit que governa ara les institucions valencianes, perquè està destinat "ex professo" per a la meditació i l´estudi i podria fer dissuadir els creuats alienigenes que aspiren a imitar a la xiqueta de l´exorcista en la blanca i feliç vida alqueriense de la valenciania hegemònica... El monstre perillós, violent i totalitari de l´anticatalanisme és, sobretot, una creació específica de la dreta, que, llavors, va inventar i moure el fantasma del "catalanisme", i el continua movent quan tanca els repetidors de TV3, condemna la política lingüística de l´ajuntament d´Elx perquè rep alguna ajuda de l´altra Generalitat (perquè a aquesta se li´n fot la promoció del valencià com ha mostrat l´enquesta recent feta per Rafa Ninyoles), i ha instrumentalitzat políticament des de la transició aquests bruts, fòbics i tristos afers per a fer-nos més provincians i desfer el País Valencià; no m´ho crec ni em fie, que, la dreta, haja decidit superar aquesta vergonyosa, odiosa i indecent etapa "anti", perquè ho continua usant-lo per boicotejar l´extenció de l´ús social del valencià i aconseguir el seu retrocés a tots els àmbits com denunciava a l´article Diego Gómez sobre la política lingüística del conseller Font de Mora, el 17 de desembre, ara bé, si la dreta pels motius que siguen ara ha decidit "domesticar-se" una mica perquè, en alguns moments sembla que pot fer vesar la convivència, l´hauríem d´ajudar des de totes les bandes per superar els enfrontaments anteriors consolidar un procés de diàleg, diversitat, la racionalitat i la pluralitat en una societat que aspira a ser democràtica a l´alçada del segle XXI. Des de l´altra banda no podem conformar-nos només en la seua domesticació, hem de demanar la superació de les amenaces, dels xantages, del totalistarisme, de les defenestracions i la fi de la impunitat dels violents que usen la irracionalitat i la irreflexió com a argument i arma llancívola per destruir les potencialitat del nostre País en una societat que vol ser democràtica, valenciana, culta, amb alguns grams d'intel·ligència i de supervivència, respectuosa, inclusiva i plural.
 



Amb l’escopeta carregada

Joan Carles Girbés.

21 desembre 2010. L'INFORMATIU

“Quan s’escolta la paraula ‘cultura’, hi ha pistoles a prop.” Potser no hi ha un altre indret en tot l’univers on aquesta afirmació de Lipovetsky i Serroy en el seu últim llibre, La cultura-mundo, siga més certa. Perquè ací hi ha un pànic institucional autèntic a ajuntar-se, parlar i arribar a acords amb els representants de la cultura pròpia. Cansats de tanta desídia irracional, les associacions més representatives de les indústries culturals valencianes han elaborat un comunicat que demana a la Generalitat que frene els retalls pressupostaris que s’acarnissen especialment en l’àmbit de la cultura i que, per contra, impulsen mesures consensuades que incentiven el teixit professional del nostre territori.

El de la cultura és un sector estratègic que crea llocs de treball “sostenibles”, contribueix a dimensionar un territori i a cohesionar una societat, i té una capacitat d’aglutinació simbòlica i de reforçament identitari que no es poden obviar

En el decàleg, elaborat conjuntament per 25 associacions (dels músics als llibrers, dels editors als actors, dels gestors culturals als professionals del doblatge), s’especifica amb una claredat contundent l’objectiu principal de l’escrit: “salvar desenes de milers d’ocupacions, milers d’empreses que generen riquesa descentralitzada en tot el territori valencià i millorar les possibilitats d’accés del públic a la cultura com a dret social irrenunciable”. El de la cultura és un sector estratègic que crea llocs de treball “sostenibles”, contribueix a dimensionar un territori i a cohesionar una societat, i té una capacitat d’aglutinació simbòlica i de reforçament identitari que no es poden obviar. I és per això últim que se li nega el pa i la sal. Si no, no s’entén que siga un sector encara orfe d’interlocució efectiva. La resposta dels responsables de la conselleria de Cultura al decàleg ha estat senzillament que vagen a demanar-li 'també' a altres administracions. De nou amaguen les vergonyes pròpies i passen la pilota al del costat. I després se’n queixaran, com va ocórrer fa poc amb la campanya il·licitana “Fes teu el valencià”.

Però aquesta actitud esquiva que s’excusa en la crisi econòmica resulta insuficient, perquè ací el sector cultural no demana només diners (que també), sinó suport i sensibilitat institucional per fer-se visible i continuar sent viable. “No es tracta de funcionaritzar els artistes, sinó fer que la seua creació siga accessible a tots”, apunten els autors que citàvem a l’inici. En aquest País nostre hi ha creativitat i talent de sobra per connectar les expressions artístiques amb un públic molt més nombrós del que se li reconeix popularment en l’actualitat. La Generalitat hauria d’establir noves relacions amb el mercat, mitjançant projectes en comú amb el sector privat, buscant la complicitat i les sinergies latents, apostant per l’educació artística i ajudant a la diversificació i a la difusió. Això, fet amb coratge i convicció, ens faria créixer com a país, però potser és el que tracten d’evitar.

 



Torturar les dades

Ferran Suay

18/12/2010. El Punt

L'expressió s'aplica a una pràctica comuna entre alguns científics (que no una pràctica científica), que consisteix a aplicar diversos tractaments estadístics a un conjunt de dades, fins que s'aconsegueix que proporcionen resultats favorables als seus punts de vista. No cal dir que no és una bona pràctica. Cal dir , però, que les revistes científiques més prestigioses són força reticents a acceptar articles elaborats mitjançant aquests procediments de dubtosa qualitat ètica i nul·la utilitat científica.

Afortunadament per a ells, el govern valencià no necessita publicar res en revistes científiques. Ja tenen a la seua disposició —i a la del seu partit— els mitjans públics que paguem entre tots els valencians, i una bona colla de mitjans privats però sobradament submisos i bavosament complaents.

És així com afirmen que el 93.9% de la població entén el valencià, i que el 76.7% sap parlar-lo. És veritat que no els ha calgut torturar massa les dades (i això que alguns d'ells deuen tenir la capacitat torturadora profundament inscrita en el seu ADN familiar i polític). S'han limitat a ajuntar els resultats corresponents a les persones que han declarat que l'entenien 'una mica' amb els dels que deien entendre'l 'bastant bé' i 'perfectament', per a obtenir la magnífica xifra d'un 93.9%.

Perquè ens en fem una idea, aplicant aquest procediment a les avaluacions acadèmiques, acabaríem amb el fracàs escolar, sense necessitat de costosos procediments com ara contractar més professors, traure els estudiants dels barracons eternament provisionals en què els han instal·lat, o invertir en formació del personal. Si ajuntem en un mateix sac tots els estudiants que suspenen amb una nota superior a 2, amb els que aproven, els que trauen notables i els excel·lents, podrem afirmar sense enrojolar-nos, que més del 90% dels estudiants triomfen al sistema educatiu. A l'altra banda, a la dels fracassats, només hi haurà aquells que no han estat capaços de superar una minsa nota de 2; probablement, menys d'un 10%. Ben mirat, és estrany que l'homenet que comanda la Conselleria d'Educació no haja pensat encara en aquesta possibilitat de maquillar els nefastos resultats de la seua gestió.

D'altra banda, si ens creiem les seues mentides, i sobretot si —com cal esperar— ells mateixos se les creuen, llavors és absolutament incomprensible que la Generalitat faça un ús tan escàs del valencià. Si més del 90% de la població l'entén, quin és el problema per a usar-lo? Per què els nostres representants públics parlen unes vegades en castellà i les altres en espanyol? Per quins set sous la publicitat institucional de la Generalitat utilitza majoritàriament el castellà? Per quins obscurs motius Canal 9 no emet ni una sola pel·lícula o sèrie en valencià? Si tothom l'entén!

Potser la resposta és que entre aquell 6.1% de persones que han declarat no entendre el valencià ni poc ni molt, s'hi compten molts dels membres del govern valencià i de les seues famílies. Són tots aquells que després de fer la preceptiva declaració d'amor etern i profund a la llengua dels valencians, parlen als seus fills en la dels castellans, i no se'ls escapa una paraula en valencià ni per casualitat. Potser és per això que inverteixen tants esforços i tants diners —dels nostres— per aconseguir que la majoria de la població ens acabem convertint en això que ells ja són ara: una colla de discapacitats lingüístics.

 



Identitat minvant

Jesús Puig

Per enèsima vegada, Camps s´ha pronunciat en defensa de la nostra identitat. I, per enèsima vegada, cal dir-li amb paraules de Mario Moreno, Cantinflas: «No me defiendas, compadre». Puix, la mateixa setmana que el president unfla pit identitari en Aiora, Levante-EMV publica un estudi de la Conselleria d´Educació segons el qual tan sols el 48´5% dels valencians parlen la llengua pròpia. Xifra que revela que l´ús del valencià recula any rere any. Així doncs, si Camps defensa la llengua —«nuestra más importante seña de identidad», acostuma a dir— amb resultats tan deplorables, més cal que s´abstinga de fer-ne cap defensa, seguint la dita de la terra dels mariatxis.

Em pose les mans al cap només de pensar en el futur del valencià si el PP continua governant uns anys més; puix, com veiem, a la política lingüística que desplega li sobra retòrica i li falten resultats. Si aquests no són bons, vol dir que alguna cosa s´està fent mal. O no? Per tant, és de cretins seguir les mateixes polítiques i esperar resultats diferents. La realitat és la que és, i els resultats són els que validen o invaliden les polítiques que s´apliquen: desligitimades, per cert, davant l´ús minvant de la llengua. Ah, i per si no ho sap, senyor Camps, la defensa de la identitat és com la defensa de la família: es demostra amb fets i sense que calga pregonar-ho.

La identitat minvant dels valencians —conseqüència del número decreixent d´usuaris de la llengua pròpia— és corol·lari de la falta de voluntat política que propicia la substitució lingüística i emmascara «la manera de guanyar-se els vots» —com denunciava ahir i ací mateix Francesc de P. Burguera— carregant contra Catalunya. Vaja, que qualsevol diria que un regiment de Mossos d´Esquadra ocupa el cap i casal saquejant fins les pedres del Micalet. I és que la política del PP té molt de simulació, i com que les coses no són com són, sinó com la gent les percep, doncs... vet ací el drama: valencianisme en quart minvant i espanyolisme en quart creixent.
 



En defensa de la llengua comuna

Francesc de P. Burguera

El passat 2 de desembre va tenir lloc a Lo Rat Penat una conferència sobre la unitat de la llengua pronunciada pel professor Abelard Saragossà. El secretari de Lo Rat Penat, Josep Puchades, inicià la seua presentació amb aquestes paraules: «No anem a posar en qüestió els fonaments de Lo Rat Penat ni Abelard Saragossà va a fer-se l´harakiri i va a canviar la seua visió sobre la unitat de la llengua». Res de tot això. En la seua intervenció, Saragossà tractava l´obra de l´autor de Vila-real Josep Nebot, que pretenia unificar el valencià culte i el popular. Volia fer un model de llengua per augmentar la confiança dels valencians de l´època en la seua llengua. Cal dir que l´escriptor Nebot és un lingüística del segle XIX, de la Renaixença.

La conferència de Saragossà, un defensor de la llengua unitària, en els locals d´una institució on el secessionisme lingüístic és, gairebé, dogma de fe, despertà molta expectació. El secretari de Lo Rat Penat, però, ja va advertir a l´inici de la sessió que no s´anaven a posar en qüestió «els fonaments de Lo Rat Penat». Es a dir, el secessionisme lingüístic. Clar que si anem a buscar els vertaders fonaments de Lo Rat Penat tindrem que retornar al 1878, l´any en què es va crear. El 31 de juliol es va celebrar la inauguració de Lo Rat Penat amb el suport de l´Ajuntament de València i la intervenció de Constantí Llombart, aquest amb un discurs en el transcurs del qual afirmà coses com ara «que no és morta nostra expressiva llengua llemosina, com los seus enemics semblava desitjaven, gràcies als generosos esforços dels nostres germans de Catalunya i les illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant devem nosaltres imitar».

Heus ací els primers fonaments sobre els que va començar la vida de Lo Rat Penat. Fonaments inicials que aniran augmentant i fent-se forts amb els Jocs Florals que Lo Rat convocarà tots els anys. I els quals, des de 1879, comptaran pràcticament totes les edicions, amb escriptors de Catalunya i, molt sovint també, de Mallorca.
Tampoc no podem oblidar la importància que va tenir per consolidar els fonaments de Lo Rat Penat, els cartells amb els quals es convocaven els Jocs Florals de cada any. Deien així. «Aquesta societat, complint un de sos principals propòsits, i desitjosa de dur avant lo renaixement de la nostra gloriosa literatura, acordà la celebració de Jocs Florals en lo present any i així convoca als experts escriptors, inspirats poetes i artistes de l´antic Regne de València, als de Catalunya, les Illes Balears i de totes aquelles comarques a on nostra materna llengua és parlada o coneguda». També, però, als Jocs Florals de Barcelona acudien escriptors i poetes valencians i de les Illes. Uns i altres, catalans, illencs i valencians, s´havien posat com objectiu la defensa de la llengua comuna, utilitzant-la. Hui, açò no seria possible. Lo Rat Penat, en arribar la transició, va ser ocupat pels blavers, gent preparada per lletraferits afectats per l´enveja, i per polítics sense un programa poc atractiu per al veïnat, que van trobar, amb l´invent del pancatalanisme, els primers en reprimir les seues gelosies, i els segons, la manera de guanyar-se els vots. «¡Els catalans ens ho volen furtar tot: la paella, els escriptors, la llengua, volen absorbir-nos!» Aquests són els crits amb els quals volien asustar els valencians, la UCD, el PP, la Unió Valenciana i algun altre partidet. Clar que els catalans se´n riuen d´aquests desgavells. Com si no tingueren que fer altra cosa que perdre el temps en aquestes collonades.

Lo Rat Penat i els seus Jocs Florals estaven formats per persones de trellat, vers valencianistes, que hui serien qualificades de «catalanistes» pels qui porten la direcció de Lo Rat. Catalanistes serien Constantí Llombart, Teodor Llorente, Félix Pizcueta, el poeta W. Querol, Pasqual i Genis, Vicent Boix, Ciril Amorós… Tots ells participaren en els actes de Lo Rat Penat, bé com a premiats en els Jocs Florals o pronunciant el discurs del mantenidor. Els dos Jocs Florals, el de València i el de Barcelona, contribuïren a fer que la nostra Renaixença fora exemplar i que ocupara un lloc destacat en la nostra història de finals del segle XIX i primers del segle XX.

Contràriament al que passà a Barcelona durant la dictadura franquista, que van estar prohibits els Jocs Florals, a València, Lo Rat Penat no va tenir cap problema: la institució continuà celebrant els Jocs Florals sense cap molèstia. Arribà, però, la transició, i allò que el franquisme no havia fet, ho feren els seus addictes aconseguint apoderar-se de la direcció de Lo Rat Penat, i començar a desfer tota la línia valencianista i de germanor amb Catalunya i les Illes, que havien seguit els prohoms que he citat més amunt i els que presidiren Lo Rat durant el franquisme, com Manuel Gonzàlez Martí.
 



Quin model d’educació plurilingüe i intercultural?

Diego Gómez i García

El senyor Conseller d’Educació Alejandro Font de Mora, de nou mareja la perdiu i manifesta el seu suport al desenvolupament del seu model d’escola plurilingüe en anglès. Per a ell i per al seu equip encapçalat per la seua Secretaria Autonómica, no hi ha més objectiu que l’anglés i alguna que altra menció al xinés mandarí. I tot el mateix moment en què caldria recordar i reafirmar la validesa de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) aprovada ara fa vint-i-set anys. Ni una paraula de suport a l’ensenyament en valencià, ni a la seua promoció. Política lingüística zero. Sembla que el senyor Conseller, baix les directrius del seu partit i del president Francisco Camps, vol carregar-se la LUEV donat que és el manament bàsic i preescriptiu que entrebanca els seus horitzons de desfeta de l’actual sistema educatiu.

Molta publicitat, però des de la Conselleria de Campanar encara no tenen resposta a qüestions com: quins objectius s’ha de proposar un nou model d’educació plurilingüe i intercultural? quina serà l’organització del sistema educatiu valencià pel que fa a l’articulació de les llengües? Com es realitzarà la seua planificació en els centres? Com s’avaluarà? Amb quins recursos comptaran els centres? Com s’orientarà la formació inicial i permanent del professorat?, etc.

El senyor Conseller té raó en fer palès que la globalització, el desenvolupament tecnològic i la planetarització de la comunicació, han provocat una pressió social creixent per a què els nostres alumnes comencen a estudiar l’anglès cada vegada més prompte. Però evidentment, el senyor Font de Mora s’oblida de reconèixer que si no prenem les mesures necessàries, aquesta situació pot perjudicar greument el valencià, matxucat i premsat per dues llengües dominants: el castellà i l’anglès. S’oblida també que les línies en valencià són també el context idoni d’entrada a una llengua estrangera, del bilingüisme cap al trilingüisme.

La realitat actual dels centres educatius és molt diferent a la de fa un parell de dècades, és cert. A la meua aula d’Infantil de tres anys d’ensenyament en valencià conviuen xiquets i xiquetes àrabs, bolivians, romanesos, d’ètnia gitana, castellonoparlants i pocs valencianoparlants. La resposta educativa a aquesta diversitat no pot ser elitista i emmarcada dins d’unes metes únicament plurilingües. El meu alumnat i l’alumnat dels nostres pobles i ciutats ha d’aconseguir no sols una competència plurilingüe que comprenga el domini profund i equipotent de les dues llengües cooficials i el domini funcional de dues llengües estrangeres. Cal també una competència acadèmica òptima per a la construcció dels coneixements i també cal una competència intercultural que els habilite per a conviure en una societat multilingüe i multicultural.

El 20% de l’alumnat d’Infantil, Primària i Secundària fa tot l’ensenyament en valencià i sols el 7% dels centres concertats fan ensenyament en valencià

Senyor Conseller, si alguna cosa ha quedat demostrada des de la LUEV, és que l’escola valenciana ha sigut l’única opció valida per a impartir el model d’educació bilingüe que el País Valencià necessitava i l’única en aconseguir els complexos objectius que la nostra societat ha anant demanant als centres educatius valencians. Així ho han posat de manifest totes les avaluacions que s’han realitzat en el nostre sistema educatiu (encara que els seus resultats han estat amagats pels departaments corresponents de la Conselleria). Senyor Conseller, per a ser plurilingües cal ser bilingües i les dades i la realitat actual resten molt lluny d’aquesta màxima. Sols dues xifres: el 20% de l’alumnat d’Infantil, Primària i Secundària fa tot l’ensenyament en valencià i sols el 7% dels centres concertats fan ensenyament en valencià. A la vista d’aquestes reflexions i en poques paraules: el model plurilingüe de Font de Mora i Conxa Gomez té un clar transfons polític que poc té a veure en la recerca de les bones pràctiques en educació plurilingüe arreu del món, que no ha empatitzat amb el professorat i que sols compta amb un sector elitista de pares i mares que no valoren el valencià com a llengua pròpia. El projecte de la Conselleria pretén clarament marginar el valencià en favor del castellà i l’anglès.

Des d’Escola Valenciana, amb el seu nou president Vicent Moreno al capdavant, reconeguem que cal fer evolucionar el marc actual d’educació bilingüe cap a una educació plurilingüe i intercultural, que és la seua continuació natural, amb un objectiu global: aconseguir que tots els alumnes i les alumnes desenvolupen la seua potencialitat màxima pel que fa al rendiment lingüístic i acadèmic, i aconseguisquen la plena integració escolar i social. Per tot això paga la pena treballar. Vosté té la paraula Senyor Conseller.

 



La llengua a l´església

Josep Miquel Bausset

El 29 de novembre, convocats per l´AVL, es reunien preveres i laics compromesos pel valencià a l´Església. I és que, després de 45 anys del Vaticà II, encara no ens podem adreçar normalment a Déu en la nostra llengua. Què se n´ha fet del Llibre del Poble de Déu del P. Riutort, aprovat pels bisbes valencians? En la presentació els bisbes deien: «la llengua vernacla dels valencians té ara l´honor de ser un signe extern del misteri de Pentecostés». Què se n´ha fet de l´anhel de més 20.000 valencians (Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc de P. Burguera, Josep Lluís Bausset, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Enric Valor, Josep Iborra, Robert Moròder, l´Ateneu Mercantil, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d´Onda o els Franciscans de Cocentaina) que demanaven l´any 1965 «l´ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a la predicació»? També uns preveres han demanat el valencià a la litúrgia, i l´AVL s´ha adreçat als bisbes valencians, perquè «quede garantit en totes les parròquies el dret dels fidels a l´ús normal de les dues llengües cooficials en la litúrgia, la catequesi i l´administració parroquial».

La conveniència pastoral d´adoptar la llengua del poble és present en documents del Magisteri, fet que fa inexplicable l´absència del valencià a les nostres parròquies. Pius XIè deia: «L´Església és única per a tots els pobles i davall la seua volta troben lloc totes les llengües». I Pius XII: «no hi ha lloc per a oprimir ni obertament ni dissimulada, les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories». El document Ad gentes diu: «L´Església comprèn i abraça en la seua caritat, totes les llengües». I Pau VIè, en el discurs de clausura del Concili, deia: «Les llengües que parlen els pobles, han estat admeses a expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als hòmens». I el Sínode dels bisbes de l´any 1971: «Reafirmem els drets dels pobles a conservar la seua pròpia identitat». I la Sacrosanctum Concilium: «A les nacions on es parlen diverses llengües, es faran traduccions a cada llengua». I Joan Pau II: «Jo vos dic: per tots els mitjans que disposeu, vetleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura». I deia als bisbes del Zaire, el 3 de maig de 1980: «Un dels aspectes d´aquesta evangelització, és la inculturació de l´Evangeli... vosaltres desitgeu ser alhora plenament cristians i plenament africans». I els cristians valencians, no tenim el dret de ser alhora cristians i valencians? En un altre viatge afegí: «Em pregunteu per què he parlat ara en japonès? Ho he fet per manifestar el meu respecte per la vostra cultura. Així com la cultura de tota nació s´expressa entre altres coses primer de tot en la llengua. Aneu, prediqueu a totes les nacions», per poder fer-ho cal conèixer la llengua de les nacions a què ens adrecem». Aquests documents són per al Japó i l´Àfrica, però no pels valencians?

 



El negoci de la llengua

Com l'any que ve hi haurà eleccions, la llengua torna a ser mercaderia electoral i per això el govern popular, que s'ha dedicat a erosionar-la, menystenint-la i reduint al màxim que ha pogut el seu ús, ara va i diu que obligarà els funcionaris a superar una prova del seu coneixement, quan no fa quatre dies que ha aprovat tot el contrari, o siga eliminar el requisit lingüístic per a accedir a la funció pública. Quina contradicció més solemne! Per l'altra banda, els socialistes, que també aprovaren aquesta llei, fent-se còmplices, ara va i critiquen els populars.

Com quedem? Per què, si eliminaren el requisit lingüístic, ara es contradiuen tan estrepitosament, dient que volen que els funcionaris coneguen el valencià? La resposta és senzilla: perquè en realitat no tenen cap interés per la llengua i per això no tenen cap projecte coherent i perquè la llengua sols els interessa com a arma electoral i l'any que ve hi ha eleccions. Si tingueren el més mínim interès i decència, no enganyarien a ningú!

I enganyen a molta gent, malgrat que el seu comportament personal els retrata, perquè ni la parlen (són botiflers de família, ja se sap), ni s'esforcen el més mínim en aprendre-la. En això, el senyor Montilla els ha donat una autèntica lliçó i és un exemple que els xarnegos poden perfectament integrar-se, si volen. És evident que un xarnego, que és un immigrat, un senyor que ha vingut de fora, no és el mateix que un botifler, que són els valencians traïdors a la llengua. Són gent de mala fe i la prova són els anys que porten manant, les promeses que han fet i els incompliments de les mateixes i, sobre tot, els retrocessos en l'ús de la llengua, que s'han produït des que ells manen, com demostren les enquestes d'ús.

Per altra banda, no és el moment, encara que també tinc ganes, de denunciar els socialistes, que tampoc són exemplars en matèria lingüística; en realitat, són més perillosos que els populars, perquè enganyen més i fent-se la moixa te la claven quan poden. La seua actitud en el tema del requisit lingüístics és una prova. Tampoc és el moment de criticar l'arquebisbe, que, tan clar que diuen que ho tenia quan vingué, s'ha desinflat com un globus. Encara ni ha aprovat els missals en valencià, malgrat que jurà que anava a posar-s'hi a la feina.

Per tot plegat, doncs, no és d'estranyar que, encara ara, al cap de trenta anys de democràcia, calguen iniciatives de bona fe i honestes, en defensa de la llengua, d'institucions com Escola Valenciana. Com és natural en aquest país, aquesta organització no rep suport de les institucions valencianes, ni de les polítiques ni de les culturals, i tot el que fan és de bona voluntat i perquè saben organitzar milers d'ensenyants, xiquets i famílies amb el magnífic objectiu de palesar la defensa de la llengua i de lluitar-hi.

Com Escola Valenciana tot el que fa, sense ajuts, ho fa de bona fe i a canvi de res, la crida que acaben de fer als partits, perquè no utilitzen la llengua com a arma electoral, és honesta i creïble. Veritablement admirable. Per això contrasta amb la fantasmada que pretén Acció Cultural del País Valencià, de celebrar que està tants anys vivint de la pantomima, traient diners a cabassos de les institucions, que no s'han traduït en res sòlid ni positiu. Jo ja vaig advertir, als sicaris d'Eliseu Climent que vingueren a buscar-me, que anaren amb compte, perquè segons el que digueren en l'apologia que preparaven, jo diria res o em callaria. Vaig tindre a les mans un primer esborrany del que volien publicar, tan farcit d'inexactituds i mentides a posta, que confiava que el revisarien. Ara veurem.

Total, que entre uns i altres, la casa per agranar i la llengua retrocedint a passos accelerats. El PP i el PSOE, els partits majoritaris, atacant-la i menystenint-la, i que conste que menystenir la llengua és encara pitjor que atacar-la; en definitiva, no fent res, o poca cosa, per normalitzar el seu ús. L'arquebisbe mut i sense fer res en positiu. Climent fent negoci de la llengua... Així que, davant d'aquest panorama tan desolador, podríem pensar que estem perduts, si no fora perquè ens queda Escola Valenciana, els partits nacionalistes, els sindicats d'ensenyants, les editorials que heroicament aguanten publicant en català, algun esforç periodístic... M'he deixat fora la Universitat a posta, perquè el tema mereix tota una columna en exclusiva, que ja faré; de tota manera puc avançar que allí la cosa va molt malament també...

 



Aposta el PP de sobte pel valencià?


Mónica López. Pica'm.

A cinc mesos de les eleccions valencianes, el Consell presidit per Francisco Camps ha fet públic aquests dies un pla de promoció del valencià. Pretén obligar als funcionaris a superar una prova que acredite el seu coneixement de la llengua autòctona abans d’ incorporar-se al seu lloc de treball. Tanmateix aquesta política contrasta amb les dades aparegudes a juny en les que l’ ens gobernat pel Partit Popular retallava un 33% l’ ajuda al foment de la llengua pròpia.

L’ executiu popular, oposat històricament al requisit lingüístic reclamat per l’ esquerra, opta ara per una fórmula menys controvertida que suposa un avenç respecte la situació actual. De sobte, què vol demostrar el PP? Ja en 2003, amb González Pons com a conseller d’ Educació, la Generalitat impulsà un decàleg que establia l’ ús d’ ambdues llengües en les comunicacions amb el ciutadà i prioritzava el valencià entre els alts càrrecs. Mai s’ aplicà. S’ oblidarà també ens uns dies aquesta nova proposta?

Sembla que el Consell pretén llavar la seua imatge pública després de reduir brutalment l’ ajuda a la promoció de la llengua autòctona i ser acusat d’ oblidar el valencià en favor del castellà (llengua que utilitzen majoritàriament tots els consellers en les seues aparicions i que guanya marge de forma gradual en la programació de Ràdio Televisió Valenciana).

A més, aquest any per primera vegada els treballadors que opten a la beca de pràctiques de dos anys als canals de RTVV no tenen obligació de conèixer el valencià.

El nou pla, aprovat el passat divendres 26, estableix que els funcionaris vegen millorades les seues retribucions si avancen en el coneixement de la llengua. Intencions que xoquen amb fets com els denunciats per Escola Valenciana. Segons els seus estudis, cent mil xiquets i xiquetes no poden seguir amb els seus estudis en valencià per manca de línies en aquesta llengua. Busca la Generalitat erigir-se com la defensora del valencià quan les dades dels darrers anys demostren tot el contrari?

 



Un nou consens pel valencià

Vicent Moreno

Hui es compleixen 27 anys de l´aprovació de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià. Tothom està en disposició de fer-ne un balanç, de fer una llista ben llarga de tot allò que no podem fer plenament en la nostra llengua. La voluntat d´aquest article, no obstant això, no és la d´enumerar els constants incompliments polítics. Des de fa temps hem arribat a la convicció que l´estratègia de la nota de premsa diària en contra de les decisions del govern valencià no és suficient. No es tracta de tirar-nos les pedres al cap, però també és cert, que hem de ser capaços d´avaluar totes les nostres propostes i accions. Aquets és el propòsit d´aquest article: avaluar, proposar i, sobretot, avançar.

Per tot això, el punt de referència inicial ha de ser el consens creat al voltant de la llengua arrel de la proposta Compromís pel Valencià, un projecte de gran acord establert l´any 2003, on es plantejava l´adhesió a un document amb 50 mesures per la llengua. S´hi van sumar tots els sindicats majoritaris; els partits polítics PSPV, Bloc, EU, ERPV i Esquerra Verda; més de 100 entitats cíviques com ara ACPV, Escola Valenciana o la confederació d´Ampes Gonçal Anaya; les universitats públiques valencianes i també més de 60 ajuntaments, entre d´altres. Per tant, no hi ha cap dubte de la incidència que va tindre aquesta proposta. Però, en què ha quedat tot això?

A l´actualitat els consensos estan desapareixent -cal dir les coses pel seu nom. Ens trobem amb una societat valenciana amb una manca alarmant de consens, coordinació i, en definitiva, sentit de país de molts dels agents implicats. Tots i totes en som un poc responsables, però concretament, cal deixar-ho clar, el principal fracàs ha sigut la no inclusió del requisit lingüístic en la Llei de la Funció Pública Valenciana, un dels punts que estava present a les 50 mesures del Compromís pel Valencià. Nosaltres, a Escola Valenciana, assumim tot allò que haguérem pogut fer millor i, a més, ens neguem a limitar-nos amb allò de: «És que ací, amb el PP, no hi ha res a fer». Cal fer autocrítica i plantejar un nou marc d´acció, un marc que ha de tindre una implementació pròpia, més enllà de les dates electorals, cal establir aliances i compartir projectes estratègics sòlids. També, cal generar un nou consens pel valencià, un compromís que recupere allò que va funcionar adés i rectifique aquelles coses que no ho van fer.

Però, hem d´apostar per un pacte real, amb acords que comporten accions visibles i concretes on hi hem d´estar tothom, però sobretot, els agents disposats a anar més enllà de les signatures, les persones i institucions amb voluntat de passar del món de les paraules al dels fets. Per tant proposem fer el primer pas: un acord per despolititzar la llengua, per a que durant el debat electoral quede fora del conflicte polític. Cal fer més gruixuda la línia que separa als polítics que parlen en valencià dels que parlen del valencià, dels que donen suport a la llengua dels que es recolzen en ella per ocultar les seues vergonyes. Som conscients que ens volen fer caure en el desànim, però el moviment cívic valencià disposa de totes les eines necessàries per eixir-se´n, aquest és un sentiment que no han pogut esborrar en 300 anys, i de ben segur que no ho aconseguiran en 300 anys més. Endavant.

 



Sobre Rajoy i Ratzinger a propòsit de la llengua

Sal·lus Herrero i Gomar

L´altre dia vaig, des de València estant, escoltar una entrevista a TV3 del periodista Josep Cuní a M. Rajoy; afirmava que les paraules en català que l´actual Papa Benet XVI dedicaria en la missa de la Sagrada Família seran "les més decisives" de tota la història de Catalunya: "el que farà Sa Santedat, és que el millor li ha passat al català en mil anys...(…) és la millor campanya de promoció del català que s'ha fet mai...". Ho va dir seriosament, tot i que pot semblar un sarcasme o un xiste; només espere que tots els seus seguidors (del Papa i del lider del PP) imiten a Ratzinger i es posen a fer servir el valencià-català, en compte d´atacar-lo i voler-lo esvaïr, com fa amb tantes fatigues i treballs, el consellerd'Educació de la Generalitat Valenciana, Font de Mora, amb les propostes de retalls del valencià al sistema educatiu fins a l'anihilament, quan el que s´hauria de fer és tot el contrari per salvar "el valencià en perill", que, no només és el títol de l´excel·lent llibre d´Eugeni S. Reig, sinó una declaració eloqüent que reflecteix la situació actual de la llengua catalana al nostre País induïda per governants irresponsables als quals no els importa gens "l´idioma valencià" que tan pomposament proclamen des de les seues tribunes, com feia recentment el portaveu del PP de la Comunitat Valenciana, David Serra, burlant-se a les Corts Valencianes, contra una web de la Generalitat de Catalunya que recollia la unitat de la llengua i parlava dels PPCC o dels països de parla catalana; com si pogueren tapar el sol amb un dit, si a tot el món saben, molt bé, no només que el valencià és una de les principals variants del català, sinó que els polítics del PP, -indecentment-, manipulen la llengua al País Valencià per tapar les seues corrupteles; l´anticatalanisme avança que és una barbaritat a València quan la dreta "valenciana" (millor dit, espanyola) ha de guanyar unes eleccions o ha d´amagar la seua corrupció institucional, i si de pas, aconsegueix conflictivitzar el "valencià-català" per fer-lo desaparèixer del mapa i del País; dos pardals d´un tir (o tres!), perquè així aconsegueixen que molta gent abandone el valencià-català (per la seua estigmatització) i se´n passe al castellà (a l´anglés o al xinés).

No obstant, si els devots del PP i del Papa actúen en conseqüència el que haurien de fer, d´ara en davant, no només és deixar de utilitzar la llengua com a instrument "fantasmal" que recorre en País sencer per a tapar els seues vergonyes, sinó també, - en fer cas de les paraules del seu lider catòlic que tan idolatren-, haurien d´aplicar-se la mateixa medecina, com remomanà Artur Mas, i usar-lo sense censures ni prohibicions -com diuen tots els experts en multilingüisme i biilingüísme- si volen preservar el valencià-català i estendre el seu ús social a tots els àmbits de la societat catalana, balear i valenciana… Imagine que després d´escoltar al seus respectius liders, l´arquebisbe de València i el president de la Generalitat Valenciana no perdran l´oportunitat d´usar el valencià-català, s´aprovarà immediatament el missal litúrgic que demanen els sectors progressites de les comunitats cristianes populars, infructuosament, des de fa dècades, s´animarà el clergat perquè faça servir la llengua pròpia sense menyspreus, indiferència i inhibicions que nodreixen l'abandó i l'absoluta marginalitat, es repararan les antenes de TV3 arrencades perquè al País Valencià la gent que vulga, veja la televisió catalana amb llibertat, etc.

Perquè, efectivament, si el Summe Pontífex de Roma fa servir la nostra llengua, els catòlics a Catalunya, Balears i sobretot al país Valencià l´haurien de començar a respectar, reconèixer, valorar i estimar-la, (com quan s´adopta un bebé desvalgut, anèmic, desemparat i abandonat, que és l'estat de la llengua a València) perquè es torne una llengua més robusta, forta i de prestigi social per a utilitzar-la continuament a tots els àmbits, no només en la pura privacitat o "intimitat", com recomanà Aznar que ell feia hipòcritament, i, d'alguna manera, suggeria que s´havia de fer perquè el castellà no perdera la seua posició privilegiada; com feien els seus comilitons falangistes que el precediren en la història contra el català, que tan magistralment analitza Josep Benet en "el genocidi cultural contra Catalunya" i Ferrer i Gironés tots els seus llibres en defensa del català i en denúncia de la "Catalanofòbia" que la dreta espanyola ha impulsat des de fa segles contra el català fins a extrems ignominiosos...

No obstant, a banda que el català (ni el castellà) no té mil anys, a penes vuit-cents i escaig, des de les Homilies d'Organyà, l´afirmació de Rajoy sobre els efectes miraculosos del Papa en l´estensió del català em sembla una exageració exasperant; ens deixa perplex que es pose´n unes paraules en una cerimònia litúrgica (que també es farà en castellà i llatí) per davant del treball filològic d'Ausiàs Marc, Llull, Jaume Roig, Isabel de Villena, Sant Vicent Ferrer, Pompeu Fabra, Coromines, Badia Margarit, Sanchis Guarner, Moll, Carles Salvador, Enric Valor, Joan Solà, Joan Fuster, Alcover-Moll, Ferrer Pastor, Mercè Rodoreda, Monserrat Roig, Carmelina Sánchez-Cutillas, Joan Frabcesc Mira, Quim Monzó, Carme Miquel,Toni Cucarella, etc. de la feina dels escriptors, traductors, novel·listes, confeccionadors de diccionaris, professors que la usen i conreen sistemàticament, de la federació escola valenciana, d´ACPV, de l´Obra Cultural Balear i d´Òmmium Cultural, de l'Institu d'Estudis Catalans, de l'AVL, del moviment de renovació pedagógica, dels sindicats i departaments de l´ensenyament, de les plataformas per la Llengua, de les Associacions de mares i pares a l´escola i de la gent de diversos pobles del país sencer que impulsa una recuperació seriosa del català-valencià-balear a tots els àmbits, sense utilitzar-la demagògicament per interessos polítics electoralistes amb "animus injuriandi" per a destruir-la, fent-la servir com a estoreta per retar-se la brutícia que porten a la sola de les sabates i a les mans no gens netes. Tanmateix, no em posaré a contradir-los i retreure´ls el recent passat i present, només m´assec a veure que ho demostren d´ara endavant amb fets, pèls i senyals, que el que diuen no són hipocresies i mentides que se les endú en vent per la seua absoluta falsedat, sinó la veritat en un desig de pujar-se al carro de la llengua, de la seus dignificació i la seua estensió social sense més enganys i paranys; què espera Rajoy per despenalirzar el seu ús al parlament de Madrid; si despús-ahir encara impugnaven l´ús limitat i restrictiu al Senat del català i les altres llengües distintes a la castellana que es va aprovar fa només uns mesos amb la seua radical oposició?

Al meu parer, sembla que en aquest cas Rajoy ha aplicat, desmesuradament, allò d´"unes paraules seues serviran per a salvar la vostra llengua", en un acte de papolatria, divinització i magnificència virtual que potser no es correspon gens amb la realitat del seu comportament fins ara i el dels seus "obedients" seguidors (Camps, David Serra, Sánchez Camacho, Alejo Vidal-Quadras, Ric Costa, Font de Mora, González Pons, Pio Cabanillas…) que no han parat fins ara d´atacar i de fer mofa i burla contra el català-valencià sistemàticament... No perden mai l'oportunitat els del PP per ficar els dits en els ulls dels catalanoparlants, al País Valencià les mans brutes senceres, sens dubte seguint la dita aquella "Tan et vull que et trec un ull", que només podem exclamar; Si us plau, que no ens estimen tant!".

Desgraciadament no crec en miracles, però, si no volen que eixes paraules no siguen una burlesca més, una banalitat i una fotesa, haurien de canviar dràsticament i prioritzar el català-valencià en les seues vides individuals i públiques… Ho esperem amb candeletes, estic disposat a creure que el meu escepticisme i la meua manca radical de fe en les paraules de Rajoy sobre els efectes espectaculars per a la llengua catalana gràcies a la intervenció del Papa és una greu errada de la que em penediré en el futur; que ens demostren que estem errats els agnòstics i descreguts amb fets com demanava Sant Tomàs a l´Evangeli "fins que no ho veja i pose la mà dins llurs nafres, no m´ho creuré que ha ressuscitat"; com que Jesús diu també que només pels seus fruïts els conèixereu, ara confiem que tots els seus seguidors, (inclús Rajoy), faran el mateix que Joseph Ratzinger en utilitzar el valencià a tot arreu amb una passió i interés inèdit; sí, ara mateix, obric els ulls i veig "El Aleph" de Borges, "el lloc on hi estan, sense confondre´s, tots els llocs de l´orbe, vistos des de tots els àngles", el lloc on passen tots els anuncis i els logos de les multinacionals, totes les infàmies i totes les promeses incomplides del mercat i de la publicitat enganyosa, pels cantons, de reüll, es veuen també totes les vulneracions i marginacions que demanen justícia, com clamaven Walter Benjamin i Max Horkheimer des del socialisme democràtic davant el nazisme que exterminava el poble jueu "et alii"; sense cap dubte, pare l´orella i ho estic escoltant, els catòlics i els de dretes només parlaran, d´ara en davant, en català-valencià, inclús, per ser una llengua més "afeblida i minoritzada"-, el prioritzaran per davant del castellà, Italià, francés o llatí; he vist tota la llum del món reconcentrada en els mots de Rajoy i m´ha encegat, com José Saramago al seu contundent i cruel "assaig sobre la ceguera", perquè és quan l´escolte a Rajoy, dorm o somie que ho veig tot clar; i tan clar que no em puc estar-me de dir, "amén, amén" (que així siga!), tot i que, segurament, a alguns, -per no saber llatí-, els puga semblar "irreverent," no les desmesures estrafolàries del gran estadista espanyol (que totes les enquestes li donen la victòria inclús abans de celebrar-se les eleccions), sinó les meues paraules que només reclamen verificació i certificació, com demanava Karl Popper en "la societat oberta i els seues enemics" o el mateix Jesús davant els fariseus quan enganyaven el poble amb increïbles colps de pit per ocultar les seues culpes. misèries i responsabilitats davant els sofriments dels més desvalguts…

Les paraules de Rajoy ens deixen estupefactes, fins que no ho acabem de païr, no sé si ens recuperarem de tantes rialles que ens provoquen perquè simtomàticament evidèncien l'abismal distància entre el que anuncia la propaganda política i el seu dia a dia a tot arreu per aniquilar la llengua catalana amb tots els seus esforços i demagògies allà on poden fer-ho impunement, al parlament de Madrid, al Tribunal Constitucional, a les Illes Balears, a totes les escoles del País Valencià, a l'ajuntamet de Barcelona, etc; què hi farem!

 



Les trobades pel valencià


Francesc de P. Burguera

El passat 9 d´octubre, milers de pares i mares, xiquets i xiquetes, professors i ciutadans en general, més de 15.000 persones, van acodir a les instalacions de la Fira de València per donar suport a l´acte organitzat per Escola Valenciana, que celebrava els 25 anys de Les Trobades d´escoles en valencià. El suport que no els dona la Generalitat. Per a vergonya del conseller d´Educació, Alejandro Font de Mora, i del president del Consell, Francisco Camps. Però aquesta gent no ne té, de vergonya. I és que la dreta d´aquest país no fa altra cosa que aïllar tot allò que siga moviments culturals, sobre tot, si están oganitzats i recoltzats pels mateixos ciutadans, és a dir, pel mateix poble.

Tenim el cas de la llengua. Pel que fa a la Consellería de Cultura, els Teatres de la Generalitat han abandonat el representar obres en valencià. Al teatre Principal fa anys que no ha pujat a l´escenari cap obra en valencià. I pel que respecta al Rialto i al Talia, apenes una representació allà les mil. I si ens referim a la Consellería d´Educació, el conseller Font de Mora vé dedicant-se a retallar cada any en un milió d´euros la partida destinada a la Promoció i Ús del Valencià en els pressupostos. Ho va fer pera l´any 2010 que ara acaba i ho ha fet per a l´any 2011 que vé. I en quant al retall de les subvencions per a les associacions ciutadanes per al foment de la llengua autòctona, s´ha rebaixat quasi una tercera part en comparació a l´any passat: en 2011 rebrán 278.460 euros, 119.340 menys que en 2010.

Com deia Jesús Puig en aquestes pàgines dimarts passat, el conseller Font de Mora sembla un jugador d´escacs, «que mou les seues peces calculant les próximes jugades, primer desincentiva l´ensenyament en valencià, després en dificulta el foment i per últim no autoritza noves línies; un any congela les ajudes a la llengua i al següent les retalla dràsticament; impulsa l´estudi de l´anglés i lleva matèries al valencià al mateix temps». I ara li ha pegat per impulsar l´estudi del xinés. Però no es tracta del conseller Font de Mora, només. També el senyor Camps i els seus acòlits, no és que no li donen importància al coneixement de la nostra llengua, és que fan tot el possible per entorpir el seu ensenyament i el seu ús.

I és que la dreta valenciana, sobre tot la del Cap i Casal, no fa altra cosa, com deia abans, que meysprear la nostra cultura i la nostra llengua. Al meu poble, a Sueca, hi havía un gran terratinent de terres d´arròs, membre de la burgesía capitalina, que durant la República, quan a Sueca es celebrava alguna manifestació reclamant més escoles, es desfogava dient açò: «Si, si. Demaneu escoles per a que vagen ensenyant-se a llegir i a escriure, i després vorem qui va a segar l´arròs». Sens dubte aquest era un bon exemple de la dreta més reaccionària. Gairebé com la de hui, si be ho mires.

La prova de que als nostres polítics dretans que ens malgovernen els importa un rave la nostra llengua, és que ha tingut que eixir un moviment format per escoles i pares, professors i xiquets, per ciutadans en general preocupats pel valencià, els que des de fa 25 anys venen actuant en favor de la nostra llengua. Fa 25 anys que Escola Valenciana, l´entitat cívica que promou el moviment, fa possibles les Trobades d´Escoles Valencianes per demanar la normalitat cultural, lingüística i educativa de la llengua.

I va ser el passat 9 d´octubre que Escola Valenciana va celebrar a València els 25 anys de les Trobades d´Escoles Valencianes. En el seu discurs, Diego Gómez, el president de la Federació d´Escoles Valencianes, va recordar els inicis de les festes per la llengua en un moment en que els xiquets que estudiaven en valencià no superaven els 10.000, i comparava aquella xifra amb la dels 210.000 que reben, ara, l´ensenyament en la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. «I no ha estat gràcies als governs, ha estat gràcies als ciutadans com vosaltres», deia el president referint-se als pares, professors i alumnes allí presents.

Sens dubte, la tasca que està portant avant la Federació d´Escoles Valencianes és important, i els ciutadans que ens estimem aquest País Valencià nostre, hem d´agrair a tots els responsables el seu esforç en defensa del valencià, en defensa de la nostra llengua. I felicitats per l´èxit de les Trobades.
 



Un bon símptoma


Josep Lluís Doménech

Les pel·lícules d´Alfred Hitchcock que s´estan veient cada setmana per Canal 9 són, clarament, un bon símptoma a favor de la programació de l´ens públic de RTVV. Significa que es pot fer bon cinema doblat al valencià i que el públic ho assumix sense pegues. Enhorabona per a la televisió valenciana i per al director general José López Jaraba com a últim responsable de la decisió que s´ha pres.

Eixe fet fa callar moltes boques que pensaven, i potser encara ho pensen, que no es pot fer cinema de qualitat en valencià, i, sobretot, també fa callar a qui creia, i potser encara creu, que una pel·lícula en valencià és rebutjada per la gent, ja que no es té costum de sentir-la en eixe idioma. Queda demostrat que la gent el que vol és poder vore bon cinema, independentment a què estiga fet en valencià o en castellà. I això, en este cas, ha quedat de nou demostrat. Una altra cosa és que el costum fa que s´estiga més familiaritzat a escoltar els actors més representatius en castellà, però això és un altre tema.

Si ha estat possible amb el cicle de Hitchcock desmitificar allò que es creia, ara pertoca avançar una passa més, o millor més passes, fins arribar a la plenitud de la programació en valencià de Canal 9. Les pel·lícules a què ens hem referit es programen una mica tard. Podrien emetre´s més prompte. Si es fera així n´estem segurs que el públic ho assumiria també. Això seria una passa més. S´avançaria molt sense retrodecir.

Una bona política en la televisió autonòmica exigix que cada vegada es programe més en valencià fins arribar a la totalitat de la programació. Amb això es donaria compliment a la Llei de Creació de RTVV i, a més, no es defraudaria al públic. La gent pot vore moltes cadenes en castellà, i fins i tot, en uns altres idiomes en l´època digital actual, però li oferim poques possibilitats de poder visionar programes fets en l´idioma propi del País Valencià.

Endavant. Les possibilitats de vore televisió en valencià han d´anar en augment, ja que el que s´ha fet no pot convertir-se en un fet esporàdic.

 



I el dia de la llengua, Sr. Camps?


Josep Lluís Bausset

El Gens Honorable (com molt bé el qualifica el meu amic Burguera) President Camps, s’ha tret de la mànega el “Dia del toro”, per reivindicar els bous com a “parte integrante de nuestra cultura i tradición”. Olè, Sr. Camps!! I és que “Paquito el trajeado” (nom ben torero!) ja no sap què fer per distraure l’opinió pública. Si els romans tenien el “panem et circenses”, el tio Paco vol que el valencians tinguem “toros y Canal Nueve”. I és que la demagògia i la manipulació del Gens Honorable, no té límits!!

I el dia de la llengua, Sr. Camps? Ja no dic els dies! En un dia de la llengua ja estaria satisfet! Sí, de la nostra llengua! No de la de vostè (el castellà) perquè cada dia els inquilins del Palau de la Generalitat utilitzen més la llengua de Cervantes que la de Jordi de Sant Jordi. Sap qui era Jordi de Sant Jordi? No s’espante! No és cap imperialista català!! És un escriptor VALENCIÀ, amic del rei Alfons el Magnànim. Bé, és igual. Vostè ni sap qui va ser Jordi de Sant Jordi ni Alfons el Magnànim!

Dic que la llengua de Jordi de Sant Jordi, de Fuster, de Sanchis Guarner, dels escriptors de la Ribera Josep Lozano, Vicent Ortega, Santi Vallés o Jesús Huguet, eixa llengua Sr. Camps, quan tindrà un dia com el dia dels bous?

Clar, per a vostè els bous formen part de “nuestra cultura i tradición”, però la nostra llengua (la llengua que vostè margina i menysprea) no deu formar part de la seua cultura i tradició! Només cal vore-ho en els seus discursos i en els textos, sobretot el que va publicar a Levante (Confianza en nuestro futuro) el passat 9 d’octubre, íntegrament en castellà!!

Sap en quin País viu, Sr. Camps? No en el País de la Valencian International University (un bon nom en “valencià” per a una Universitat fantasma!!) ni en les bromes del Sr. Blackberry’s Fountain i els seus invents d’Educació per a la Ciutadania en anglès, o l’estudi del xinès, ni en l’obstinació d’aquest personatge nefast en contra de la unitat de la llengua. El nostre País és la terra dels qui se sentim discriminats, perquè vostè tanca les línies en valencià a les escoles. És el País dels aturats, als quals el seu govern no fa res per donar-los treball. És el País de les víctimes de l’accident del metro, que vostè ni s’ha dignat a escoltar. És el País dels estudiants que no tenen plaça a les Escoles d’Idiomes. És el País dels malalts dependents que no tenen cap ajuda, malgrat que la llei els empara. És el País dels qui volem una llibertat informativa, sense manipulacions ni censures, com fa vostè amb els repetidors de TV3. Quanta por que té a la llibertat Sr. Camps!!

Un dia per als bous!! I cap dia per a la llengua!! I això que té un conseller (encara que ho amaga a la web de la conselleria) català. Un conseller nascut a Barcelona, però que renega també dels seus orígens!!

Avant Sr. Camps! Només és una manipulació més de les que ens té acostumats! (“yo no conozco al bigotes!”, deia vostè) Per cert, li done una idea, vostè que és tan “valenciano” i tan defensor dels bous: per què no demana a la Unesco que els bous siguen declarats Patrimoni Mundial de la Humanitat? Va, siga valent i coherent. O li fa vergonya? Com riurien els directius de la Unesco amb la seua proposta!!

Sap, Sr. Camps? Segles després de la seua mort, els nostres xiquets (malgrat vostè) sabran qui va ser Jordi de Sant Jordi. I els nostre xiquets saben qui va ser Joan Fuster o Sanchis Guarner.

A vostè ningú el recordarà, a no ser que consulten l’Enciclopèdia de la Corrupció, que vostè encapçalarà!!

Vergonya, Sr. Camps, vergonya!!!!

 


 

Mariano Rajoy i la nostra llengua

Sal·lus Herrero

En unes recents declaracions, Mariano Rajoy, lider del PP, visitava Catalunya en precampanya electoral i advertia que hi ha dos factors que estan en contra d’una llengua, “prohibir-la” i “imposar-la”; molt bé, potser té raó, tot i que els seus criteris “neoliberals” i de hegemonia del mercat aplicat a la la lingüística siguen esmenables, els déficits lingüístics i els desigualtats que hi ha, haurien de ser corregides per banda d’un govern responsable amb el suport del conjunt de la societat civil. Perquè cal tenir en compte l’extrema feblesa de les llengües reprimides, censurades i prohibides durant molts anys, inclús ara, per dissort, en “democràcia”, que encara s'imposa el castellà, posem per cas, a les Corts espanyoles i molts altres àmbits.

No obstant, Rajoy, per fer aquestes declaracions, segurament no coneix en detall la política lingüística que fa el PP de la Comunitat Valenciana, si no es mantindria en silenci, com diuen que sol fer sovint, aussant els muscles com si fos el campió del meninfotisme. Perquè, des de fa molts anys, els del seu partit, ací, prohibixen, censuren, retallen, invisibilitzen, marginen, discriminen i fan minvar el valencià amb la força bruta, la manipulació informativa i les amenaces, i imposen el castellà per tots els mitjans, inclús els més grollers, com indicava el 18 d’octubre, al L-EMV, l’amic sociòleg Gil-Manuel Hernàndez al seu excel·lent article “L’anticatalanisme com a solució”, que potser inicie un decliu al tot el país d’esta xenòfòbia que arruïna el territori que habiten valencianes i valencians… S’haurien de posar d’acord els liders del PP d’aquesta Comunitat “Valenciana” i el senyor Rajoy per a no grinyolar de manera tan estrident i incoherent, a no ser que el del lider del PP tinga, -com ens temem-, un discurs demagògic, hipòcrita i de doble vara de mesurar, que diga, en realitat, de manera poc honesta i corrupta -com els del PP de València-, que s’ha de prohibir el valencià-català sempre que es puga i s’ha d’imposar el castellà, també anomenatespanyol (segons el nom internacional arreplegat per la Constitució) sempre; tan és així que s’ha imposat per la força de l’autoritarisme inclús a les mares i pares de l’alumnat que vol estudiar en valencià, als espectadors valencians que volen veure TV3, als músics que volen cantar el valencià, als actors i actrius que volen fer teatre, cinema i documentals en valencià, a les universitats que volen fer constar que el valencià, també es diu, académicament, català, i “els seus” han recorregut a la justícia per esborrar el nom, confondre, embolicar i prohibir el nom de “català” a la nostra llengua” (reconegut així en tots els departaments de llengües romàniques del món, on saben mot bé que el valencià o el català de València és una variant de la llegua catalana), amb la no aplicació de les més de setenta set sentènciesjudicials sobre la unitat de la llengua i fent tot el possible per disminuir l’ús social del valencià al nostre país, prohibint una llengua, imposant l’altra que quasi sempre ha sigut llengua d’imposició…

Com denunciava perfectament, el nostre gran centenari Josep-Lluís Bausset a l’article “Tio Paco, Sarkozy Pètain” sobre el gitanos valencians i la incapacitat de Francisco Camps per a criticar les vergonyoses deportacions a França de gitanos romanesos, tot i que, feia uns anys els deia compliments; els valencianoparlants també hem fet molt més pel nostre país que el que rebem a canvi: censures, prohibicions, imposicions, discriminacions flagrants, senyor Rajoy, com les que vosté denuncia que hi ha a Catalunya contra el castellà i no és cert… Perquè a Catalunya el que està en risc encara és el català i no el castellà, diga el que diga la premsa espanyola a Madrid des de fa més de dos-cents anys, que sempre diu el mateix, com s’observa als estudis de “catalanofòbia”; que la dreta espanyola ha fomentat abastament a Catalunya i a València (no l’estudi sinó la catalanofòbia!), com explica Vicent Bello en “La pesta blava” i el més recent llibre titulat “No ens fareu catalans” de Francesc Viadel, que també marca un punt d’inflexió en l’anàlisi de l’anticatalanisme, com F. Ferrer i Gironés l’analitzà abans. L’actual, violenta catalanofòbia, és feble i està de cap a caiguda perquè només se sosté, institucionalment i social, amb les desmesures manipuladores, intoxicadores i xenòfobes d’un PP que ha perdut el nord i usa el “tot val” per a aferrar-se al poder enmig d’un marasme de corrupció, que, tard o d’hora, li farà aigua per totes bandes fins a afonar-se pels seus propis “excessos”, doncs, tot excés es paga ( Sèneca).

Quina credibilitat tenen aquests polítics (Rajoy, Sánchez-Camacho, Camps) que diuen una cosa en Catalunya i fan la contrària a València? Ací, diuen que potser “els gitanos han aportat més del que reben”, el president de la Generalitat (l’”oncle Paco”, segons Bausset) es commou i ho declarà, fa un temps, davant el representant del Poble Gitano, potser per assegurar-se, -amb torrons i bones parauletes-, que li atorguen el suport electoral; en canvi, a Badalona, el PP de Sánchez-Camacho i de Rajoy (com els guàrdies civils de la dictadura i d’abans de la II República, que denucià García Lorca), els persegueixen per aconseguir un grapat de vots instrumentalitzant la política sàdica de l’odi; allà dalt parlen de llengua, una mica més “acuradament” per a no ferir la sensibilitat de CiU perquè poden necessitar-se mútuament per a garantir la “governança” a Barcelona i a Madrid; i perquè Artur Mas, públicament, li planta cara al PP i no es col·loca en el paper de ‘víctima’; no obstant, a València, el PP té barra lliure, tracta la llengua com un elefant en una tenda de porcellana…

Per desgràcia, fan servir també el discurs més dur contra els immigrants, vulnerant els drets humans i l’estat de dret (que sembla mentida en un home nascut a Galícia, terra d’emmigrants!), hauria de saber que fer servir instrumentalment els immigrants (la llengua, l’odi, el terror…) per guanyar les eleccions és com calar foc a una muntanya seca, és omplir la societat de patiments, de víctimes i de piròmans vocacionals que accentúen la seua inclinació cruel; després no pot dir que va llençar el seu “puro” damunt d’unes herbes seques, que fou només una broma per atemorir els excursionistes... S’ho haurien de fer mirar, veure si poden coordinar els seus propis discursos arreu de l’Estat, almenys entre Catalunya i el País Valencià; perquè, si els compares, -en el contrast-, sembla un circ de clows, un teatre de pallassos i titelles o els protagonistes d’un film dels germans Marx intercanviant-se principis durant la negociació, en aquest cas, davant el procés electoral on es procura l’ascens al poder. Li fiquen el dit brut a l’ull de Zapatero, a Montilla, a Carod-Rovida com l’’home del sac’ (per a donar-li colps de boxa) i als sindicats tot el dia i totes les nits; però, si aquelles ‘víctimes’ es queixen i demanen “respecte” i “educació”, encara els esbronquen més, es riuen i els insulten molt més encara (els mateixos que davant un insult contra “els seus”, demanen dimissions immediates, van als tribunals o declaren la guerra sense quartel, etc), mentrestant, passen la mà pel llom dels seus estimats extremistes per animar-los a lladrar amb més ràbia, fan servir bé els catalans, bé els bascos, bé els emmigrats, bé els gitanos, bé el català, bé posant zitzània amb Marroc…Tots plegats, ubicats com a bocs emissaris a utilitzar per treure pit, infar-se com a gripaus, marcar territori com els gossos i els gats i aglutinar una “identitat espanyola” pètria, patricarcal i patriòtica al crit marcial del “se rompe España”, o d’altres més actualitzats que fan servir com a mitjants per aconseguir la seua fi (Kant)... Si ho mires bé, encara els ho hem d’agraïr perquè sabem que no ho fan per aterroritzar-nos, només ho fan per entretindre’ns, per “mostrar-nos tal com són”, per guanyar el campionat esportiu amb males arts, perquè ho passem d’allò més bé, com si estiguérem a un camp de futbol rodejats de busca-bregues; al cap i a la fi, els liders polítics estan al nostre servei (i nosaltres no haurien d’estar al seu, no ho oblidem), si no, -sense aquests ‘alicients’ i “excitacions” que tant ‘agraden’ i fan crèixer els instints humans més primàris-, la vida seria molt avorrida, deuen pensar. Que déu els ho pague amb escreix!

 


 
L'herència de Camps: la llengua

Vicent Luna

Després de 15 anys de govern del PP l’herència que sobre el procés de normalització del valencià ens deixa Camps i el seu conseller Font de Mora és la d’una llengua, el valencià, que no acaba d’enlairar-se, doncs a poc a poc “sin que se note el cuidado, pero que se consiga el efecto” van tallant-li les ales.

Tots sabem que el PP mai ha cregut en la diversitat lingüística de l’Estat espanyol, i per tant mai l’ha feta seua. Per als populars l’article de la Constitució que diu que “ El castellà és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la” va a missa, mentre aquell altre que diu que “ La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció” és com un gra que molesta, que fa nosa i que cal anar fent alguna cosa perquè moleste el menys possible. Així de clar.

I mireu si és així que ,en guanyar les primeres eleccions autonòmiques l’any 1995 al País Valencià, una de les primeres mesures que va prendre va ser eliminar la Direcció General de Política Lingüística amb l’objectiu de frenar, laminar i de vegades eliminar iniciatives, lleis i mesures que tenien com a objectiu avançar en el procés de normalització. El PP sap que la millor manera d’aturar aquest procés és no tindre cap projecte, i això és el que els tres presidents del PP que hem tingut, Zaplana, Olivas i Camps han dut a terme. Anar fent alguna cosa superficial però sense convenciment, posant pals a les rodes, entrebancant el procés. El curs 1995-1996 l’alumnat que estudiava al País Valencià en català representava el 10% del total. Dotze anys després, el curs 2007-2008 només representava el 26%. Un estudi d’Escola Valenciana (EV) demostra que el 61% de les famílies que matriculen els seues fills de 3 anys per al curs 2010-2011 volen que estudien en valencià però no tenen possibilitats. En l’actualitat hi ha 448.295 alumnes d’infantil i primària i només sols 148.403 poden estudiar en aquesta llengua. Si la conselleria tinguera en compte l’opció elegida pels pares en serien 274.357. La conclusió és que en l’actualitat, i després de més 25 anys d’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), només tres de cada deu famílies poden aprendre en la llengua pròpia. Però això no és tot. Existeixen diferències substancials, mentre primària escolaritza un 31% d’alumnat en valencià, secundària només un 19% i la universitat encara menys. El 94% de l’alumnat escolaritzat en valencià ho fa en centres públics mentre només un 6%, quina vergonya! ho fa en concertats i en els privats és anecdòtic. És evident que no volen que en els centres privats i concertats s’estudie en valencià ( “nuestros hijos no pueden perder el tiempo estudiando en esa lengua regional”).

És més que evident que les autoritats polítiques valencianes practiquen una autèntica política de contraplanificació lingüística, destinada a ofegar progressivament la presència del català. Mentre milers i milers de xiquets i xiquetes no poden estudiar en la llengua pròpia, el conseller Font de Mora introdueix al currículum cicles i assignatures en anglés, o la darrera del xinés mandarí. El mateix conseller va dir fa uns dies que “No s’hi pot sostindre una doble línia en valencià i castellà en tots els llocs i en tota la C. Valenciana” Segurament té raó, però el que també sap el conseller – tot i que hipòcritament no ho diu- és que dels dos models lingüísitics més importants que té el nostre sistema educatiu, Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) i Programa d’Incoporació Progessiva (PIP), només el model PEV aconsegueix el que diu la LUEV en el seu article 19.2, és a dir que en acabar l’ensenyament obligatori l’alumnat ha de dominar per igual el valencià i el castelà. Si no és sostenible mantindre en tots els centres les dues modalitat, PEV i PIV, el que hauria de fer és, i coincidesc totalment amb el professor i amic Vicent Brotons, director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant, per decret generalitzar la modalitat PEV i la immersió lingüística a tots els centres del País Valencià. I per què? Doncs perquè són garantia que l’alumnat acabe dominant les dues llengües, i així ho reconeixen tots els especialistes. Fins i tot la UE, que en l’informe que elaborà l’any 2008 donà el seu total suport a la modalitat PEV i al sistema d’immersió lingüística, vigent al País Valencià i a Catalunya. L’executiu comunitari insistia que és un model eficient que hauria de servir d'exemple per “exportar-se a tots els Estats de la unió” El nostre conseller això no ho diu. Vol un sistema trilingüe, però a costa d’anar laminant el valencià.

Després de 15 anys de govern del PP l’herència que sobre el procés de normalització del valencià ens deixa Camps i el seu conseller Font de Mora és la d’una llengua, el valencià, que no acaba d’enlairar-se, doncs a poc a poc “sin que se note el cuidado, pero que se consiga el efecto” van tallant-li les ales . La volen tancada en pany i clau, dintre d’una urna. Al llarg d’aquests anys han frenant l’augment de les línies PEV, tot i prioritzant l’ensenyament de l’espanyol i de l’anglés. Amb aquesta política educativa el valencià dintre d’uns anys restarà com una insignificant assignatura més del currículum, l’objectiu és llatinitzar-la.

Per altra banda, el foment de la llengua a nivell social és de vergonya. El Síndic de Greuges ha insistit més d’una vegada que l’administració vulnera la LUEV: exclou el valencià en la retolació de centres de salut, transport públic, webs de conselleries, ajuntaments… A més a més sempre s’ha negat a exigir el requisit lingüístic al funcionariat i, després de divuit sentències del Tribunal Superior de Justícia i quatre del Tribunal Suprem, considera que els llicenciats en Filologia Catalana no tenen acreditats coneixements de valencià per a exercir com a mestres i per tant, indirectament, continuen sense admetre la unitat de la llengua. Per acabar-ho d’adobar ni el president Camps ni Font de Mora mai han volgut rebre els representants d’EV, una de les entitats que més treballa i lluita per la nostra llengua. En la mateixa línia és descarada la persecusió i el menyspreu que el Consell aplica a entitats i mitjans de comunicació com ACPV,TV3, Saó, El Temps, Vilaweb, El Punt…, entitats totes elles que promouen l’ús de la nostra llengua.

Fet i fet, si d’entrada el futur del català al País Valencià és incert, com recentment ens han recordat els pares de la filologia en el Congrés Internacional de Filologia Romànica celebrat a València, amb la política lingüística que el PP està portant a cap la nostra llengua no té cap futur. Si no fos pel treball constant i la tossuderia de milers d’alumnes, mestres, pares, persones i entitats que ens estimem la llengua, aquests nous botiflers ens tornarien als temps del Tio Canya.
 



L´Esglèsia i el valencià des del 1707 fins ara



Sal·lus Herrero


El 9 d’octubre d’enguany hi havia dues aportacions interessants al Levante-EMV sobre l’”Església i el Valencià”; en primer lloc, l’Honori Pasqual es pregunta, eloqüentment,“L’Església, si no és valenciana, qué serà?; després repassa els distint arquebisbes de València a les darreres dècades, García Lahiguera, Miguel Roca, Agustín García-Gasco i Carlos Osoro, tots ‘espanyols’ fins al moll de l’ós, com deia S. Carrillo de si mateix, durant la “transició”; cap que parle en valencià als darres segles i amb pràctiques lingüístiques heretades del decret de Nova Planta i del franquisme, seguidors Mayoral que intentà esborrar el valencià de l’espai públic, com hui dia ho procura el conseller Font de Mora i Francisco Camps; tots plegats semblen acòlits destacats del nacionalcatolicisme, que tan estupendament analitza Faust Ripoll a “Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), acabat de publicar. L’Honori, adverteix que “l’Església no pot romandre com una institució desvalencianitzadora. El repertori d’excuses que ha donat per justificar la seua inoperància ja s’ha exhaurit; i a més mai no han estat convincents (…) si el Déu que ella presenta no parla ni entén el valencià, les valencianes i valencians deduiran, sense grans debats teòrics, que eixe Déu no pot ser”… Aquestes “excuses” han sigut absurdes per a una part important de la societat civil i la Federació Escola Valenciana, que, des de finals de la dictadura, inicià la recuperació del valencià com a llengua d’ús, més o menys ‘normal’, a l’escola i a d’altres àmbits (“pocs”, tot s’ha de dir i ara en retrocés); s’avançà una mica, als primers anys de “democràcia” a pesar de les resistències institucionals; però, a causa d’aquests entrebancs, l’estensió social del valencià es desplegà tímidament, amb èxits socialment raquítics, com assenyalà, per sorpresa, l’acadèmic R. Alemany, des de Benidorm, el Dia Nacional de la Pàtria Valenciana. No obstant, per a la pròpia Església, les “justificacions” que ha donat han estat molt útils i funcionals, fins al punt que la majoria de catòlics del País Valencià continuen com si encara estigueren al temps de Tutankàmon (o al franquisme mateix), com si no hi haguera “democràcia” i el valencià els sonara a “xinés”, una llengua a fer servir només, folckòricament, el 9 d’Octubre, per Sant Josep a les Falles i per Sant Vicent Ferrer, en el teatret de miracles a la Plaça de la Verge o a la del Tossal, tal com es féu després de la “Victória” del “Generalísimo”…

Tanmateix, l’arquebisbe Osoro, que abans de venir d’Astúries anuncià que tenia “predisposició” per aprendre el valencià, han passat dos anys, encara no ha aprovat els missals litúrgics corresponents, ni ha fet cap gest seriós ni programàtic per la recuperació del valencià al si de l’Església, però, en canvi, sembla que sí que va fer el Te Deum en valencià segons ens informa un article Josep Lluís Doménech que anima a continuar per aquest camí… Admirablement monsenyor va proclamar el 9 d’octubre que “la llengua és molt important”; ho és tant que per no ‘desgastar-la’ només s’usa tres o quatre vegades a l’any, de cara a la galeria per a cobrir l’escassa exigència dels seus fidels castellanitzats; llevat de benemèrites i excepcionals minories, en general, els catòlics, inclús els que parlen en valencià, només pensen en espanyol. Per tant, l’Església Valenciana, des fa més de tres-cents anys va decidir, únicament i exclusivament, ser Església castellana o “espanyola”, després de desvalencianitzar el país, ens han tractat pitjor que si forem terra conquerida i colonial, on es procura “tenir en compte” una mica les llengües autòctones, sobretot a partir del concili Vaticà II quan s’acordà les diposicions per a l’aplicació de les llengües vernacles per congraciar-se amb els missionats, del tot inèdit ací; en aquesta “província” eclesiástica gens Valentina allò no ha arribat encara, com si es visquera en una gal·laxia aïllada i envoltada en formol, a diferència de Catalunya, el País Basc o Galícia; des fa anys hi ha al País Valencià més misses en anglés o en alemany que en valencià; s’ha fet servir la religió per fomentar l’anticatalanisme, l’autoodi i l’odi al valencià durant anys i anys; no sembla que s’invertisca aquesta tendència antisocial, malaltisa, autodestructiva i suïcida per al país de les valencianes i valencians. L`excel·lent filòleg Vicent Pitarch a “Llengua i l’Església durant el barroc valencià”, ho esplica amb tot luxe de detalls.

En la segona aportació, el monjo de Monserrat Josep Lluís Bausset a l’article “No volem fer política”, L-EMV, s’interroga “Com podem demanar als missioners d’Àfrica i d’Àsia que entenguen el poble que van a servir si els rectors valencians no introdueixen la nostra llengua (la que parlen cada dia amb la gent!) a les celebracions. Resar en valencià és fer política? Els cristians valencians ens preguntem per què encara no podem adreçar-nos a Déu en la llengua del País Valencià”. Em complau respondre-li a l’amic Bausset, a meitat dels anys setenta, quan estava al seminari de Montcada, hi hagué una efímera ‘primavera valencianista’ a la Facultat de Teologia “Sant Vicent Ferrer”, el professor Avel·lí Flors, de Castelló de la Plana, ens impartí una assignatura optativa de filologia catalana, basada en textos poètics de Maragall, Verdaguer, Llorente, Joan Fuster, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, etc. (una meravella!), els estudiants portàrem a M. Sanchis Guarner, perquè ens conferenciara sobre “La II República al PV, el Diccionari català-valencià-balear i la llengua dels valencians”, s’iniciaren una o dues misses en valencià a la setmana al seminari de València, però, hi havia tres seminaristes que deixaren d’anar a la litúrgia i proclamaren a crits que preferien “anar-se’n de putes” abans d’assistir a una missa en valencià perquè els feia fàstic. En aquest context, de xantatges inacceptables i tronats, el llavors rector, -i actual bisbe- Juan Antonio Reig Pla, decidí, -amb raons de “falsa concòrdia” i demandes de bona voluntat per superar el ‘conflicte’-, atendre les pregáries grolleres (que potser ell havia nodrit i tramat, en continuar la formació del rector Rodilla, com es va confirmar posteriorment amb llur croada contra el valencià quan fou bisbe a Castelló), i suprimí les misses en valencià, m’expulsaren perquè m’oposí a que es suprimirá, doncs s’havia aprovat en assemblea per majoria, es deixà de fer l’assignatura de valencià a la Facultat de Teologia i tot tornà a la “normalitat” dels darrers segles; el retorn a l’arquebisbe Mayoral i al cardenal Gomà (antecessor del Roucco Varela) que fou un dels que va promoure amb més força i amb cruels proclames, el colp d’Estat i la Guerra (in)civil del 36 al 39. Ara, com indica Honori s’ha liquidat del tot i “en els seminaris i centres de formació ni s’estudia llengua ni cultura valencianes, ni s’imparteix cap assignatura en valencià (…) si els futurs preveres han estat formats teològicament i pastoral únicament en castellà, és impossible que prediquen, catequitzen, preguen i celebren en valencià”. Des fa temps -però, ara amb més freqüència, a causa del flux migratori-, hi ha molts capellans, posem per cas, al meu poble i a d’altres, que vénen d’altres països (del País Basc, de Navarra, de La Rioja o d’Aragó) frares agustins i d’altres ordres que no diuen ni “Bon dia” en valencià, malgrat portar més de trenta o quaranta anys ací; hi ha clergat que ve d’Amèrica Llatina que tampoc vol saber res del valencià, perquè, lògicament, si els nascuts ací no l’aprenen, ni el parlen, ni l’escriuen, ni el valoren ni l’estimen, ¿Com ho han de fer els que vénen de fora? Si els valencianoparlants, que tenen la clau, abandonen la seua llengua i la desen en el calaix, els altres, en general, més fons encara, tancada amb set panys i mig; si no se’ls parla, no l’aprenen, perquè per infusió de l’Esperit Sant, segons l’Evangeli, només a Pentacosta; sembla que allò de les llengües de foc no s’ha tornat a repetir o és que ara els apostòlics són molt més soques?

Llavors, als anys setanta quan estudiàvem a la Facultat de teologia i vivíem al seminari, Enric Benavent, de Quatretonda, (i jo d’un poble del costat de La Vall d’Albaida, érem com germans, ell era, -a més de llest i intel·ligent- i tant valencianista com el que més), l’ara bisbe de la diocesi de València, conreava el valencià culte, llegíem els clàssics de la literatura catalana, a Tirant lo Blanc, a l’Estellés, a Joan Fuster, a Sanchis Guaner, a Monserrat Roig, a Sant Vicent Ferrer, a Sor Isabel de Villena, a Mercè Rodoreda, a Torres i Bages, a Batllori, a Carmelina Sánchez Cutillas, a Jaume Roig, a Vicens Vives, a Issa Tròleg, al monjo de Monserrat, Lluís Duch, etc., ens feia tant de goig llegir i salvar la nostra llengua d’una desaparició segura, mot a mot, mentre apreníem a escriure’l i a parlar-lo acuradament per treure’ns de sobre el pés de la dictadura que havia orquestrat un genocidi cultural contra els nostres pobles; a colps de lectures i de compromís pel nostre país creíem que l’Església es posava al dia i recobrava el pols de la vida perdut en legitimar monarquies absolutistes, dictadures, creuades i règims impresentables i caducs; anàvem a manifestacions i ens implicàvem per viure les joies i les penes, els temors i les esperances de la nostra gent en una democràcia incipient que construiem dia a dia, participàrem amb un entusiasme que s’ha esvaït del tot; l’Enric, llavors admirava a Francesc Burguera, tenia fortes “conviccions valencianistes” que, prompte esdevingueren simples “vel·leitats jovenívols” en tallar-se de soca-rel quan fou cridat a l’ordre i s’adaptà als requeriments eclesiàstics que venien de dalt perquè “quan veges les barbers del teu veí tallar, posa les teues a remullar”; l’ara bisbe “Don Enrique”, m’ho va dir molt clar, fa uns quinze anys, quan quedàrem a dinar junts, abans d’anar-se’n a fer el doctorat a Roma, en explicar, funcionarialment, perquè s’havien bifurcat les nostres vides: “Tu optares per la política (i pel valencià), jo optí per l’església”; com si l’Església no fes política a cada instant, li repliquí, molt més quan imposa el castellà al nostre País, dóna suport a la dreta i crucifica el valencià; i callà amb un somriure nerviós acusant-me amicalment de “provocador”.

Per molt que monsenyor Osoro diga que “el valencià és molt important”, dia a dia, ens mostren, -veritablement i sense fariseismes- quina és la importància que li atorgen al valencià; per a ells parlar en valencià sembla que encara és fer política “separatista” i “antiespanyola” com deien els falangistes i ens recordà la Conferència Episcopal el novembre del 2002 quan remarcaven en el decret contra els altres nacionalismes “perifèrics” i en suport al nacionalisme espanyol, que “Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir su propio destino… resulta moralmente inaceptable que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en consecuencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad”… El seu Déu ací només procura, entén, parla, escriu reglons de la dreta i defén allò espanyol, la resta és prescindible i no té dret a existir, com s’observa després de llegir els avantpassats ideològics ultracatòlics que s’analitzen en el llibre “Reaccionaris valencians”, coordinat per Gustau Muñoz i per comprendre com les juga la dreta, les complicitats de l’Església i “la profunda i creixent alienació que patim com a poble” és convenient llegir-se “La instauració del franquisme al País Valencià” del jove historiador i amic Andreu Ginés.

L’Església ens marca, (sens dubte, des del paradigma de la ‘racionalitat’, la ‘inclusió’, la ‘defensa dels drets humans’ i la ‘no-discriminació’), quin és el camí de la veritat i quina és la llengua de Déu; no és ni la nostra ni és el nostre camí. Fa molt temps que no esperem res, només enganys, paranys i mentides; l’Església ja decideix el destí del nostre país en contra de la voluntat de les valencianes i valencians que persistim, que, -contra vent i marea-, des de fa temps hem decidit autodeterminar-nos sense cap tutela d’esglésies, ni de partits forasters, ni de mitjans de comunicació forans o entitats institucionals que ens voldrien sotmesos, derrotats, vençuts i assimilats… El futur no està mai escrit, però, tot apunta que hem de seguir maldant per construir un País més lliure, més culte, i més il·lustrat, on la jerarquia de l’Església continuarà fent el paper que ha fet des del 1707 fins ara: el d’una Església que fa un paper desastrós, contrària i d’esquenes al poble valencià; igual com l’Estat espanyol, que encara no ha despenalitzat parlar en valencià al congrés de diputats, ni ensenya “les altres llengües” a l’escola de les comunitats autònomes monolingües, ni ha fet encara que reconeguen aquestes llengües al parlament europeu; amb l’”excusa” de la crisi econòmica, ara el conseller d’educació de la sucursal estatal d’ací, programa l’aniquilament en deixar sense el valencià a milers i milers d’infants a l’escola, l’únic àmbit on s’havia refugiat fins ara amb una certa “solvència” i una mica d’empara i d’esperança.

Més, la Generalitat, si no és valenciana, què sera? Podríem continuar per la senda que marca l’article de Gregorio Martín, l’onze d’octubre al L-EMV, “Cerrar Canal 9 para poder abrir la Fe” perquè la televisió, si no és valenciana, per a què? La resposta està en el vent. Tots els qui anàrem a celebrar els 25 anys d’escola valenciana a la Fira de Benimàmet ho poguérem contemplar, com se’ns deia amb grans lletres d’acer a les portes “Feria de Valencia”, amb uns cartells al costat insultants. “Nosotros somos inmortales”, per això ho escriuen en castellà; els altres, els que escriuen en valencià, som mortals, Fuster ho savia perfectament quan, el 1954, molt jove, titolà per als seus poemes “Escrit per al silenci” i més avant, el 20 de setembre de 1958, en una carta a Sanchis Guarner es pregunta si estem a l’altura de les circumstàncies i dels problemes de l’època… Conclusió: Si no actualitzem i acurem les estratègies de supervivència i de reproducció cultural i els plantem cara, -com feren els valencianistes en la postguerra-, ens liquidaran en quatre dies (anys o dècades); sota una falsa aparença d’”amabilitat” postmoderna i una veritable ideologia ultrarreaccionària i antivalencianista de fons que es fomenta, hui sembla que ho tenim més difícil encara que llavors; perquè els polítics en el govern, -una mica més sibil·lins, tret de quan cal impedir que l’AVL es pronuncie per la unitat de la llengua o exigesca més ús social del valencià, on mostren el seu autèntic rostre- estoven “els valencianistes” d’ara amb càrrecs honorífics als consells de cultura i a les acadèmies, subvencionen el secessionisme i d’altres entitats perquè tot semble que va com una rosa, -narcotitzen i engreixen amb diner, TVV i martingales els súbdits-, i hi ha gent que es confia, mentre programen finiquitar el valencià, com a solució final, sense que es note massa; inclús ‘crescuts’ i envanits no importa massa que es note, tenen prou “intel·lectuals, periodistes, funcionaris, sindicalistes, bisbes, diplomàtics i artistes” agafats per on més cou per fer-los ballar la seua dança, per silenciar el que no convé, per banalitzar els contestataris, per ajudar els governants a embolicar llurs corrupteles amb l’exposició de la Senyera a l’Ajuntament, organitzant cues d’estil totalitari que semblen “espontànies”, com feia el camarada Stalin, Hitler, Mussolini, Castro o Franco, amb saraus i desfilades perquè continue la festa, tot pagat a divertir-se, que tot es pot comprar i tot és mercaderia, que no hi ha res a fer, que no paga la pena cap ‘requisit lingüístic’ ni cap estensió de l’ús social, que governen els mercats i manen els que paguen (Fabra dixit), que el “Valencià, clar que sí, (naturalment vers la intimitat)”, que ens hem d’aconformar, messellament, perquè “el sano regionalismo bien entendido” és el destí “natural” de l’autorealització reconsagrada de l’Església i de l’Estat, en comandita; “amb l’Església hem topat amic Sancho”, sempre ens ha fotut, deia amb perspicacia, Cervantes en “Don Quixot”; amics, ho sent, m’agradaria que les esperançes de J.L. Doménech foren sòlides i els clams de l’Honori i el Josep Lluís Bausset tingueren èxit, però, em tem que l’Església no portarà cap “bona nova”, seguirà igual, al costat dels poderosos, ultrajant, perseguint amb sanya, escarni i ignominia el valencià-català per crucificar-lo, nodrint els botxins secessionistes que ens ataquen i persegueixen; a les antípodes del Jesús, Ghandi, Buda i Luter King.
 



Aeroports de casa nostra?



Ferran Suay


Anar de València a Menorca és més car que anar a Londres o Berlín, per posar un cas. Això, potser parla ben clar de la fragmentació a què ens han sotmés durant els darrers tres segles, i que no fa traça d'aturar-se, si tenim en compte com la inversió estatal prioritza les comunicacions amb Madrid, prescindint olímpicament del fet inqüestionable que el major volum de negoci es fa entre València i Barcelona, i no entre València i Madrid.

A banda de la qüestió econòmica, els aeroports que visitem durant el viatge a l'illa més oriental de les Balears són tota una font d'informació sobre què pensa AENA, l'empresa que gestiona els aeroports, sobre nosaltres.

A l'aeroport de València, la presència de la llengua pròpia és merament residual. Es limita a una de les versions menys privilegiades, des del punt de vista de la captació d'atenció, dels rètols i indicadors oficials. La més visible, no cal dir-ho, correspon al castellà. La millor síntesi de tot, però, la trobem en la megafonia. Després d'anunciar els vols en espanyol i anglés, el volum de la veu baixa considerablement per a fer l'anunci en valencià. Així ens transmeten —amb claredat meridiana— que això del valencià és innecessari, que és equiparable a contaminació acústica, i que si a molts dels viatgers els passa desapercebut, millor, no siga que algú s'ofenga de sentir una llengua tan impròpia i tan local en un context tan elegant i cosmopolita com un aeroport. AENA considera que els valencians hem d'estar avergonyits de la nostra llengua.

A Palma, les coses no milloren ni poc ni massa. Per megafonia s'anuncien els vols en espanyol, anglés i alemany, per aquest ordre. A l'hora de fer-ho en català, el volum no baixa, i tanmateix, el resultat és igualment penós i insultant. La veu anuncia que el vol número tal, amb destinació IBIZA sortirà a les .... Així, el topònim eivissenc pronunciat en perfecte castellà, com si la major de les Pitiüses no haguera tingut mai un nom fins que les tropes castellanes se'n van apoderar. I la mateixa regla de fonètica impròpia s'aplica als vols que fan cap a València i a Barcelona. En canvi, en anglés, la mateixa veu pronuncia correctament Eivissa, sense que cap llamp justicier no caiga del cel sobre l'altaveu pecador.

Dins de l'avió, la immensa major part de les instruccions les escoltem en espanyol i anglés. Això sí, tenen la deferència de dir unes paraules en català (més o menys reconeixible com a tal, en funció de les distintes capacitats de les hostesses encarregades de l'al·locució). Potser n'hauríem d'estar agraïts, si no fos que els continguts que se'ns transmeten en la llengua pròpia dels llocs de què partim i on arribem, no arriba ni a la tercera part dels que se'ns han comunicat en els altres dos idiomes, i es limiten a una mera salutació o benvinguda, sense cap informació d'interés per als passatgers.

És a Menorca on el paisatge sonor de l'aeroport s'acosta més a la normalitat. Els vols s'anuncien primer en català, i després en espanyol i en anglés. Totes les versions amb idèntic volum de veu. Això sí, Palma, es converteix en Palma de Mallorca, tal com ho volen i ho diuen els castellans, quan per a nosaltres sempre ha estat senzillament Palma.

De tornada a València, la visió de Menorca des del cel ens reconcilia momentàniament amb el món, i fins i tot amb Air Nostrum, que ens permet de contemplar tanta bellesa. Ara bé, l'hostessa de l'empresa originàriament valenciana té greus dificultats per a entendre que volem un suc de taronja (ni que siga de pot). Després de fer un parell de ganyotes i composar un somriure forçat per a formular —entre dents— un «perdoneperonolentiendo», encara li cal una classe particular —també impartida amb un somriure sincer— abans de servir-nos la comanda:

—'Suc de taronja' means orange juice. Now, you've got it. Please, don't forget it for the next time.
 



El valencià a la biblioteca



Carles Lluch. La Veu de Benicarló

Vaig amb els meus fills a la Biblioteca Municipal, i ens passem una estona remirant llibres de la secció dedicada als primers lectors. Me n'adono que són molts més els llibres en castellà que en valencià. En arribar-nos al taulell de préstec, li ho comento al bibliotecari de torn. Em respon amb vaguetats que no m'acaben de convéncer. Tot sovint m'arriben catàlegs d'editorials valencianes i catalanes amb col·leccions de llibres infantils, i no en veig gairebé cap a la biblioteca.

No són els únics, els xiquets, amb més oferta en castellà. En la secció de novel·la per a adults, el greuge comparatiu és encara més gran. No només és difícil trobar algunes de les millors novel·les publicades en català, sinó que si vols algun dels llibres d'autor internacional, no trobes les traduccions en la nostra llengua: has d'anar a petar al castellà tant si vols com no (em va passar a mi eixe dia).

És incomprensible, pel que fa a la secció infantil de la biblioteca, que el valencià tinga una posició secundària. La pràctica totalitat dels xiquets de Benicarló aprenen a llegir i escriure en valencià, i resulta que quan aquests mateixos xiquets van a la biblioteca troben molts més llibres en castellà. Una incoherència pedagògica, fins i tot. Ja fa un temps vaig escriure que en el nostre poble l'educació sembla anar per una banda i la realitat del carrer per una altra. A l'escola, valencià, però fora, una diglòssia desaforada, un predomini incontestable del castellà. Què estem ensenyant als nostres fills? Que el valencià no serveix per a res en la vida real? O encara: que el que s'ensenya en l'escola no té utilitat pràctica al carrer?

Però és encara més trist si tenim en compte el panorama general de la biblioteca i que aquesta du el nom de l'enyorat Manel Garcia Grau. En el lloc que el poble que el va veure nàixer li ha dedicat, la presència de la llengua de Garcia Grau, aquella en què va escriure tots els llibres i a la qual va dedicar tantes energies, és purament testimonial. Fins i tot folklòrica: el valencià és apte per a llegir els autors de la terreta (no tots), però no val per a la lectura de les grans obres de la literatura mundial, ni tan sols per als best-sellers. I com més va, més s'aprofundeix la discriminació: mireu el butlletí de novetats que hi ha sobre el taulell, o consulteu-lo a la plana web de l'Ajuntament. La majoria de novetats són, de manera aplastant, mes rera mes, en castellà.

No culpo, en absolut, els professionals que treballen a la biblioteca, que fan molt bé la seua feina. No sé qui n'és el responsable, i és possible que tot plegat siga inconscient. Però cal una reflexió a fons i situar el valencià, com a mínim, en pla d'igualtat amb el castellà. I no em val l'argument que la gent llegeix més en castellà. Donem primer les dues opcions, si no juguem la partida amb desavantatge. A més, és una qüestió d'educació social. Si el valencià tinguera una situació normal en la biblioteca, això acabaria fent que la gent s'acostumara a percebre'l i llegir-lo de manera normal. Només així la biblioteca de Benicarló faria honor a la trajectòria i la significació d'aquell escriptor del qual va prendre el nom.

 



Mala educació?


Ferran Suay

Fa uns dies vaig tornar a sentir un vell argument en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà. Es tracta de l’antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al davant no s’està expressant en el nostre idioma. A més d’antic, l’argument és una pura fal·làcia, i fa aigües per tots els costats. Vegem-ne alguns.

Principalment, aquesta afirmació és un insult a les persones que opten per adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles (o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor catalanoparlant.

D’altra banda, si resulta que això de canviar de llengua per educació només s’ha d’aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel castellà com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa que entre dos persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en la seua llengua), una és mal educada i l’altra no. Òbviament, això violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les persones, que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap demòcrata no podria acceptar mai una norma basada en tan evident discriminació.

Més encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la possibilitat d’entendre què s’està dient en l’altra llengua, sense estar capacitat per a parlar-la) és molt elevada (segurament, propera al 100% si ens centrem en la variant valenciana), aleshores hem d’admetre que la educació no hi té res a vore. Potser els prejudicis, la prepotència lingüística o un fort sentiment nacionalista, resumit habitualment en la sofisticada idea que “estamos en España y se ha de hablar español”, poden explicar molt millor aquesta actitud que s’escuda darrere d’una tramposa apel·lació a la bona educació.

Ser ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar a l’altre. Si pot ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots aquells que proclamen que s’estimen tant la seua llengua, farien bé de passar a l’acció i donar als altres l’oportunitat d’escoltar-la i també de parlar-la. Perquè la pràctica demostra que, també entre les persones que opten habitualment per expressar-se en castellà, n’hi ha moltes que són perfectament ben educades. Fins i tot n’hi ha que estan plenament capacitades per a expressar-se –també– en l’altra llengua oficial, i algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donem l’oportunitat. I si no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a escoltar-nos, entendre’ns, i respondre’ns en el seu idioma, que nosaltres també entenem perfectament.

I amb tot això, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació flueix sense entrebancs d’importància. Ens entenem, ens acceptem i ens respectem, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de retraure’ns –amb tramposes acusacions centrades en la bona educació– quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències en matèria de llengua.

Una de les formes més evidents que conec de ser mal educat és acusar els altres de no ser prou ben educats, quan no fan les coses tal i com nosaltres considerem que s’han de fer. I puc assegurar –sense el mínim temor d’enganyar-me– que els humans tenim la capacitat de ser grollers, mal educats i estúpids en qualsevol dels idiomes que parlem.

 


 


El PP i el valencià



Consol Castillo


Les darreres declaracions del conseller d´Educació de la Generalitat Valenciana, senyor Font de Mora, tornen a posar de manifest quina és la sensibilitat del PP valencià en matèria lingüística, en aquest cas l´argument emprat no és altre que l´econòmic. El sistema lingüístic valencià no es pot sostenir donat el seu cost. No val la pena perdre el temps contra argumentant. De sempre la sensibilitat dels dos partit majoritaris valencians respecte de tema lingüístic ha estat molt tèbia, però hem de reconèixer que amb el pas del temps les coses no han anat a millor, sinó a pitjor. Des de la promulgació de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, l´actitud ha estat sempre timorata i de falta de confiança en allò que s´estava legislant. Ja m´ho deien els meus alumnes de Burjassot quan jo m´entestava que parlaren valencià i ells em deien «però si el valencià no el gasta ni el president de la Generalitat (tan se val Lerma, Zaplana o Camps: tots tres en el fons sentien la mateixa consideració per la llengua) ni l´alcaldessa de València, incapaç d´articular un discurs polític en la nostra llengua».
Ells la veien com una llengua per anar per casa i contar acudits. I aquells xavals que ara són metges, bombers, policies, obrers, administratius… que feren l´esforç d´aprendre una llengua que no era seua per tradició familiar, però que van fer seua perquè ells eren valencians de naixement o de vivència i ho eren amb tota la càrrega cultural i històrica que això representava de cara al futur, deuen observar atònits a aquests representants del poble valencià que a poc a poc van actuant en contra de tot allò a què molts valencians tenim dret.

Crearen una Radiotelevisió Valenciana que no tenia altra raó de ser que ser element de transmissió i coneixement de la llengua pròpia dels valencians, i passen els anys i ni uns ni altres, i en determinats moments amb la complicitat d´uns tercers, fan res perquè les coses milloren i assolisquen un nivell de dignitat lingüística mínim.

Signen una llei de funció pública (PP i PSOE) sense demanar com a condició indispensable el requisit lingüístic. Que significarà que el meu fill quan vulga cursar el batxillerat en qualsevol institut de la ciutat de València, trobarà que no tindrà garantit, tot i demanar la línia en valencià, que tots els professors que li donen classes, aquestes siguen impartides en valencià.

I també significarà que jo podré anar a qualsevol dependència autonòmica (el metge, per exemple) o municipal, i estarà en funció de la bona voluntat del funcionari o funcionària, ja no el fet de ser atesa en valencià, sinó el fet que jo no em puga expressar en valencià perquè ells no tenen l´obligació d´entendre´m si jo m´expresse en aquesta llengua.

Per tant, senyor Font de Mora, no es tracta de diners. A vostés, i també al principal partit de l´oposició ací al País Valencià, el tema de la llengua els importa ben poc; és més, els molesta prou, i aquesta situació de crisi els ve de perles per reduir el que s´inverteix en ella.

Trobat a Levante-EMV

 



Nou curs, vells abusos

Ferran Suay

Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València. Si ningú —des de l'equip rectoral— no fa res per canviar-ho, un bon grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l'arc de triomf i —prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als seus grups— faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de què s'ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor.

No m'estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se'ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s'imagina un professor dient, el primer dia de classe: «Ja sé que l'assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat»? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i —si arribara el cas— el mateix rector, prendrien cartes en l'assumpte i el cridarien a l'ordre sense remissió.

Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d'un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants —de diverses carreres— que hauran triat l'opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i —per tant— en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta —la seua— llengua.

L'argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien —ara a final de curs, i generalment, per ordre d'antiguitat en el càrrec— quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden —senzillament— no triar els grups que estan programats —i clarament etiquetats— en aquesta llengua. D'aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s'hi hauran matriculat, seran democràticament respectats.

També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se'n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies —en forma de males qualificacions— contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s'oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d'una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants.

Estic convençut que l'actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l'esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que —any rere any— s'han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que —per unes o altres raons— trien l'opció —plenament legítima— de matricular-se en grups que s'haurien d'impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se'ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera i uns altres de segona?

 



Llengua i discriminació


Toni Mollà



És just potenciar el paper cohesionador del català i assegurar que compleix la funció d'ascensor social

La Defensora del Poble en funcions, María Luisa Cava de Llano, ha recorregut davant el Tribunal Constitucional la llei catalana d'acollida d'immigrants, que considera el català com a primera llengua. El nou codi de consum de la Generalitat també està sota sospita per les seves exigències lingüístiques. Podríem pensar que l'ofensiva es deu a necessitats tàctiques davant la pròxima convocatòria electoral. Però, al meu parer, es tracta d'impugnacions severes d'un incipient model de política lingüística més ambiciós que l'aplicat fins ara.

La llengua és, per definició, un factor de cohesió (o de discriminació) social. Aquesta naturalesa ambivalent determina l'obertura o el rebuig de la comunitat lingüística cap a d'altres parlants. La psicologia social distingeix, en aquest context, dos tipus de motivacions per a l'aprenentatge de l'idioma: les motivacions integratives (o simbòliques) i les instrumentals. Les primeres revelen el propòsit d'incorporar-se a un grup lingüístic i de participar de les seves aspiracions, cosa que suposa l'adopció de certs valors del nou grup. Per la seva part, les motivacions instrumentals es refereixen al calibre funcional de l'idioma, l'ús del qual s'adquirirà per les possibilitats de promoció i èxit socioeconòmic que ofereix. Les polítiques lingüístiques exitoses -com les d'Israel, per exemple- són el resultat de combinar creativament aquesta fèrtil ambivalència. El cas irlandès, contràriament, és un exemple de simbolització de la llengua al marge dels seus usos reals. La República d'Irlanda és avui un Estat europeu amb una sola llengua nacional: l'anglès. L'emfàtica declaració constitucional («La llengua irlandesa, com a llengua nacional, és la primera llengua oficial d'Irlanda») no ha evitat que el gaèlic sigui un idioma residual socialment i geogràficament.

Tornem al nostre cas. Els recursos esmentats, més enllà de la humiliació que representen, atempten directament contra la normalització de l'ús del català. Per definició, la llei d'acollida potencia els valors integratius de l'idioma. El codi de consum, els instrumentals. Són mesures que afavoreixen el seu aprenentatge com a via d'accés a la ciutadania plena dels nous usuaris. Al cap i a la fi, la llengua és un bé públic que ha de tendir a la maximització del benestar social de la col·lectivitat. Com és preceptiu, aquesta perspectiva materialista dels usos lingüístics exigeix unes polítiques públiques amb un cert component coactiu davant de les imperfeccions del mercat. Com va assenyalar Jesús Royo fa molts anys, una llengua és (també) un mercat. La normalització lingüística no consisteix en el mític i etern retorn a un estadi anterior, sinó en la vertebració d'una societat possible dins de la complexitat sociocultural del món actual. Ara bé, una comunitat lingüística no es construeix només amb una xarxa escolar ni fins i tot amb una (excel·lent) cadena pública de televisió. Una política lingüística adequada a les societats urbanes i postindustrials requereix pensar les funcions de la llengua dins de l'estructura social real. La novetat implica potenciar el poder cohesionador/discriminatori inherent a l'idioma i assegurar que el català compleixi la seva funció d'ascensor social i d'element proteccionista d'un cert mercat interior.

La identitat social catalana, lluny de fonamentar-se en trets excloents, és el resultat d'un sentiment de pertinença caracteritzat per l'acceptació de la diversitat i la construcció d'una cultura d'elements heterogenis. El concepte d'identitat com a projecte inconclús s'ha de basar, precisament, en la capacitat d'integració dels al·lòctons, lluny de les visions xenòfobes i excloents. Si algun homenatge es mereix el PSUC encara és el derivat de la seva impagable contribució en la lluita pels drets universals dels ciutadans de Catalunya al marge del seu origen o de la seva llengua familiar. Des d'aquesta perspectiva, la normalització real exigeix reforçar el paper que atorguen a la llengua la llei d'acollida, el codi de consum o la tímida -encara que excessiva per a alguns- llei Tresserras del cine. Són, al meu parer, propostes modestes, encara inconnexes, del que ha de ser una efectiva política lingüística arrelada al medi i no a les seves versions essencialistes.

El gran èxit de la propaganda anticatalanista consisteix a fer-nos creure, com ha declarat la Defensora del Poble en funcions, que «el català és un patrimoni comú del qual ens hem d'enorgullir». Si sabem de què parlem al parlar de normalització lingüística, entendrem que l'èxit sociolingüístic de la nostra empresa depèn del fet que l'ús del català deixi de representar un simple valor afegit en un mercat global de forta concurrència i que passi a ser, almenys en els seus usos públics i oficials, un requisit discriminatori. Al cap i a la fi, el mercat -del qual, no ho oblidem, forma part l'oferta pública- és la manera de distribuir els béns i serveis a la nostra societat. Gràcies a aquests béns i serveis precisament (educació, sanitat, serveis socials...) és com aprendran el català els que no el saben, i no al valor patrimonial que li atorga, per exemple, la ciutadana María Luisa Cava de Llano.

 



Bajoques, bledes i llobarros



Sico Fons

Com que des de fa un cert temps, empés per les circumstàncies de la vida i una impensada vocació sobtada, m'he vist abocat a l'art culinari, de tant en tant, m'he de recórrer mercats, supermercats i botigues per tal de proveir com cal el meu rebost.

Un dia vaig decidir que em feia falta adquirir, per tal de cuinar-me bons bullits i guisats, bajoques. I ja estava preparant-me la llista i la cartera —ai, pobra i dissortada cartera meua!— quan em vaig adonar que ignorava com es diuen les bajoquetes en castellà. Perquè clar, als supermercats, on es minimitza el tracte humà i abunden els congelats, es tracta, sobretot, de llegir i triar els noms dels diferents productes. I si no saps el nom del producte cercat, com te les apanyes per a trobar-lo entre tan gran varietat de queviures?

Bé, el cas és que la cosa no semblava tan complicada. Vaig decidir fer el que pareixia més senzill, preguntar a la gent més propera i així esbrinar la solució de tan aspre problema lingüístic: Com anomenen els nostres veïns i amos castellans a les casolanes i humils bajoques? Vaig preguntar a familiars, coneguts i, fins i tot, algun desconegut que passava pel carrer i per a sorpresa meua, ningú no va saber aclarir-me el dubte. «Bajoca?», pronunciat amb jota castellana, va aventurar algú, agosarat. «Bajoquita?» va dir un altre, temerari. «Fessolos?», va arriscar un valent. Res, la cosa va continuar sent un misteri irresoluble per a mi, i molts altres.

La cosa semblava divertida, però la veritat és que si ho penses bé, no te cap gràcia. Com és possible, pregunte jo, que al teu poble no pugues anar a comprar en la teua pròpia llengua (un poble, val a dir, catalanoparlant en un 100 % si excloem els emigrants)? No tenim dret a una cosa tan elemental i justa com eixa? I en canvi ve una persona de Madrid, Burgos o Valladolid... o Colòmbia, o Bolívia o Argentina, i té més drets lingüístics que nosaltres? Jo no vull posseir més drets que ningú, compte! però menys tampoc. I si me'n vaig a Madrid, Burgos o Valladolid i he d'esbrinar per a comprar bajoquetes la seua traducció al castellà, no veig per què ells —que al capdavall no deuen ser menys intel·ligents ni cultes que nosaltres— no poden fer el mateix ací?

Perquè a mi m'han passat algunes errades de comprensió viatjant per Alemanya, França, Espanya o Anglaterra, però que em passe això en la meua terra és una cosa que no sé si em trau de polleguera, em produeix tristor, desfici o indignació.

El que és ben clar és que en aquest país hi ha certes coses que no funcionen bé, i moltes vegades per culpa dels propis indígenes.

Com aquella vegada que vaig demanar a una peixatera —tan valenciana i del poble com jo— si tenia llobarros i va resultar que no sabia ni què era. Fins que vaig descobrir que ella els anomenava «lubines». Mot totalment desconegut fins aquell moment per a mi, per cert. Em van agarrar ganes d'agarrar un llobarro i posar-li'l de barret.

O aquella altra volta que volia comprar bledes, i com que no recordava massa bé quin era el seu aspecte ni el seu nom en castellà, me'n vaig anar finalment a casa amb un preciós i verdíssim ramell de julivert. Ben bo i granat, això sí.

No, la cosa tanmateix no té gens de gràcia i si ens en riguem deu ser potser per ironia, ràbia o apatia. Espere si més no que aquestes paraules meues servisquen per a reflexionar sobre un tema que ens hauria de preocupar una mica.

Ah, i no em pregunteu com es diuen en castellà les bajoques o les bledes perquè no tinc ni idea. Ni ganes de saber-ho, tampoc. I si voleu aprendre idiomes, us compreu un bon diccionari, que jo tinc massa coses al cap com per a posar-me a estudiar idiomes ara. Au.
 


 

< anar al començament | index ensenyament públic | All-i-Oli | Principal >