|
|
|
|
|
tornar a de tot l'ensenyament públic |
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
15 anys de la Llei Valenciana de Formació de Persones Adultes El Govern Valencià retalla en un 35% els pressupostos de la FPA, desbordada enguany per la demanda
Aquesta setmana es compleixen 15 anys de la Llei Valenciana de Formació de Persones Adultes. Aquesta llei va nàixer fruit d'un gran consens social amb la voluntat de regular la formació de les persones adultes en el marc de l'educació permanent. Ara, quinze anys després, queden moltes coses per fer per l'actitud del govern valencià de no desplegar la llei en tots els seus aspectes i potencialitats. La Llei Valenciana de Formació de Persones Adultes (FPA), els objectius de la qual giren al voltant de tres eixos: l'adquisició i actualització de la formació bàsica, la promoció de l'accés als diferents nivells del sistema educatiu i la millora de les possibilitats d'inserció i de participació en la vida social, econòmica, política i cultural, amb atenció preferent als sectors socials desafavorits. Ara falten les polítiques que facen possible el compliment d’aquests objectius. És necessari que el Govern valencià pose en pràctica els mecanismes que la pròpia Llei contempla: la coordinació dels recursos pressupostaris que les administracions públiques destinen a la formació de les persones adultes, l’establiment de plans locals i comarcals que donen resposta a les necessitats formatives emanades des dels territoris, obrir la possibilitat perquè els centres de FPA puguen desenvolupar accions formatives en el camp de la Formació Professional, etc. Els centres de Formació de Persones Adultes reclamen des de fa temps el compliment dels compromisos de la Llei de Formació de Persones Adultes de l’any 1995 i que es concreten en: la consideració del centres d’FPA com a centres específics amb un reglament orgànic i funcional propi, l’ampliació de les plantilles docents necessàries i la dotació de personal administratiu i de serveis, més autonomia en la gestió, el reconeixement dels Programes Formatius, el reconeixement dels càrrecs directius de secundària i la construcció de nous centres i la millora dels existents. Un altre problema que arrosseguen aquests centres i que s’ha agreujat per l’actual situació de crisi és l’augment de la demanda, especialment entre la població que no té el Graduat Escolar. Això ha provocat un significatiu augment de les ràtios per la manca d’espais i, sobretot, que no hi ha prou oferta per atendre tota la demanda, situació que ja es va donar el curs passat i que la Conselleria, una vegada més, ni ha previst ni ha aportat cap solució. La resposta de l’administració valenciana a totes aquestes reivindicacions i problemes que arrossega el sector ha estat reduir en un 35% els pressupostos per al 2010 respecte dels del 2009, que ja havien patit una retallada d’un 17% respecte dels de 2008. Això es tradueix en una pèrdua d’ingressos de 1.246.190€ per a 2010, com es pot comprovar en el quadre següent:
DADES CENTRES PÚBLICS I ALUMNAT FPA
Font: Bases de dades de Conselleria d’Educació
Font: Ministeri d’Educació GRÀFIC EVOLUCIÓ ALUMNAT
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Tretze anys de la Llei de la Formació de Persones Adultes STEPV-IV denuncia les mancances i incompliments de la Conselleria d'Educació en el desenvolupament de la llei de FPA El dia 20 de gener es va acomplir el 13é aniversari de la promulgació pel Govern Valencià de la Llei de Formació de Persones Adultes. Aquesta va ser una Llei progressista que nasqué fruit d'un gran consens social amb la voluntat de regular la formació de les persones adultes en el marc de l'educació permanent. Ara, tretze anys després, queden moltes coses per fer per l'actitud del govern valencià de no desplegar la llei en tots els seus aspectes i potencialitats. Podem dir que la FPA continua essent l'assignatura pendent del Govern Valencià. La llei va tindre el suport de tots els grups polítics de les Corts Valencianes excepte del PP que es va abstindre. La voluntat majoritària de les persones adultes implicades en aquest àmbit educatiu es va veure reflectida en l’aprovació d’aquesta Llei. Una acció col·lectiva que realitzàrem associacions, col·lectius, sindicats, territoris, dins del moviment Mesa dels Agents Socials per la FPA i que va comptar amb el recolzament de 50.000 signatures individuals, de més de 1.000 entitats cíviques i culturals i de 130 Ajuntaments del País Valencià que aprovaren mocions exigint la seua promulgació. Tretze anys després, els aspectes més progressistes i dinamitzadors de la Llei, aquells que potencien la coordinació de les institucions i els que estableixen el marc de possibles actuacions integrades i integrals per donar una resposta adequada a les necessitats reals dels territoris i a les demandes de les persones –plans i consells territorials–, segueixen sense desenvolupar-se. Tampoc s’ha signat, ni tan sols s’ha elaborat una proposta de Conveni General Multilateral que fixe les competències, les relacions i la contribució de la Generalitat i les Entitats Locals en el finançament de la FPA; les quantitats destinades a aquest fi en els pressupostos de la Generalitat són escasses la qual cosa ha provocat que molts ajuntaments han hagut d’endeutar-se per seguir donant el servei o, simplement, han prescindit d’ell. No existeix un Pla d'Infraestructures que són, en la majoria dels casos, totalment inadequades (tan sols s’han construït dos centres nous). Per fi, gràcies a la pressió sindical, expecialment de l'STEPV-Iv, s'han creat els centres, fixat les plantilles i proveït per concurs els llocs de treball, però estem lluny de tindre equips multiprofessionals i personal d'administració i serveis. Tampoc s'ha procedit a la transferècnia dels centres i el professorat dependents de la Diputació de València ni s'h elaborat un Reglament Orgànic específic per als centres de FPA. Malgrat aquest panorama tan descoratjador, a l’STEPV-IV seguim defensant la idoneïtat de la Llei perquè creiem fermament que és un instrument útil per fer possible les recomanacions de la Unió Europea envers l’aprenentatge permanent i l’aprenentatge al llarg de tota la vida, en tots els seus vessants: el formatiu, l’ocupacional i el del lleure i, a més, perquè considerem que és una bona eina per potenciar la participació ciutadana. STEPV-Iv exigeix a la Generalitat valenciana que aporte els recursos necessaris per desenvolupar la Llei i fer possible la millora del finançament de les entitats locals, l'elaboració i establiment d’un Conveni General Multilateral, majors dotacions econòmiques i d’equipaments als centres públics de FPA i el reconeixement de totes les unitats a tots els efectes. A més, l'augment de les subvencions a les associacions i federacions de l'alumnat. També reivindica la millora i consolidació de les plantilles multiprofessionals dels centres: la dotació de PAS -Personal Administratiu i de Serveis, de psicopedagogs per als departaments d’Orientació, de de professorat tècnic per a la formació professional i d'altres especialistes que responguen a les necessitats dels adults. Només amb les inversions necessàries i una política clara i decidida que desplegue la Llei de FPA serà possible la consecució d’un subsistema de Formació de Persones Adultes acorde als temps que corren i les vertaderes necessitats del poble valencià. 21 de gener de 2008
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Una formació d´adults per al segle XXI Hui, 20 de gener es compleixen tretze anys des de l'aprovació de la Llei de Formació d'Adults al País Valencià. Amb la promulgació d'aquesta llei es donava resposta a la gran demanda social que al voltant de la Mesa dels Agents Socials per l´EPA (Educació de Persones Adultes) s'havia generat. Cal recordar que l´aprovació d´aquesta llei va estar precedida per una campanya en la qual es va aconseguir les signatures de més de cinquanta mil valencians i valencianes i l´adhesió al projecte de més de mil col·lectius, associacions i diverses entitats, així com mocions de més de setanta ajuntaments que demanaven, al Govern valencià, la promulgació de la Llei. Les bondats d'aquest precepte legal van ser i continuen sent reconegudes per nombroses persones i entitats relacionades amb el món de l'educació i la formació de les persones adultes: instàncies polítiques, moviments socials, associacions de participants, professorat?etc. Tretze anys després de la seua promulgació, és necessari apuntar que encara queden per desenvolupar per part del Govern valencià alguns preceptes claus contemplats en aquesta Llei: el finançament de les entitats locals que desenvolupen accions de formació d'adults, un pla d'actuacions per a dignificar les instal·lacions on es desenvolupen les accions formatives, la conformació dels equips multiprofessionals escaients perquè siguen ateses, com cal, l'orientació i la promoció de la formació integral de les persones adultes, la constitució dels mecanismes per al desenvolupament dels plans locals de formació d'adults que satisfacen les necessitats sorgides des dels territoris?etc. Juntament amb la commemoració d´un esdeveniment tan transcendental, es fa necessària la reflexió de com, des dels centres de formació de persones adultes (FPA), podríem contribuir a aconseguir una FPA capaç de convertir-se en un espai col·lectiu generador de reflexió i de pensament crític, de superació de la societat atomitzada, de reconstrucció dels subjectes individuals i de potenciació de la capacitat de participació i d´autogestió. Som conscients que la globalització i les noves tecnologies han impactat directament en el món del treball i obliguen a repensar les ofertes i els mètodes formatius. Com a conseqüència d'això, des de les instàncies polítiques i empresarials se'ns bombardeja constantment amb la idea de concedir prioritat al desenvolupament de competències professionals per a una millor adaptació de la classe treballadora a l'evolució del mercat de treball amb l'objectiu de formar capital humà, persones eficients i responsables en els seus oficis, amb capacitat de fer coses i d'adaptar-se contínuament a situacions canviants. El problema rau a determinar quina classe de coneixements són els adequats per a poder arribar a aquestes competències. Des d'alguns àmbits de la pedagogia (Arnold. R.) es parla de la ràpida obsolescència dels coneixements i la pèrdua d'identitat professional dels subjectes que han d'enfrontar-se a escenaris canviants en itineraris laborals que depassen el concepte clàssic de professió. La gent segueix decidint-se en les societats modernes per una professió encara que aquesta ja gairebé no pot garantir-li una seguretat i una perspectiva per a tota la vida. Avui dia s'aprèn una professió per a aconseguir un bitllet d'entrada al sistema de treball retribuït però és l'empresa qui determina el seu desenvolupament professional. Encara que són les persones qui trien i aprenen professions, són les empreses les que determinen cada vegada més la seua carrera laboral, i aquesta depèn d´en quina mesura les persones van aprendre al mateix temps a desprendre's justament d'aquestes professions, per a acceptar les noves demandes empresarials i seguir així desenvolupant les seves competències i la seua identitat professional. En aquest context, no solament els joves, també els adults es veuen avui enfront de la complicada tasca de trobar el seu lloc en la societat i desenvolupar un projecte de vida estable i per a això requeriran en moltes ocasions recórrer a la formació. La societat de la informació produeix quantitats industrials de coneixements que podríem cridar d'acumulació (fets, teories, dades, etc.) que cada vegada més, i gràcies a les noves tecnologies de la informació i la comunicació, poden dipositar-se fora dels individus i recuperar-se quan els siguen necessaris. Així, resulta paradoxal i qüestionable que en els centres educatius es continue desenvolupant un sistema escolaritzant de transmissió i acumulació de coneixements quan la realitat en la qual ens movem apunta en una altra direcció. Les administracions i la majoria de les institucions formatives gairebé no han començat encara a tenir en compte aquest canvi necessari de paradigma i continuen planificant en categories acumulatives, i no reflexives, de coneixement. D´altra banda, des del constructivisme també es fomenta aquesta noció de l'aprenentatge d'adults. S'assenyala expressament que el coneixement no pot transmetre's, sinó que més aviat ha d'estructurar-se i construir-se, sempre en situacions concretes, a partir de la pròpia experiència. I a més, s'afirma que només el coneixement construït per un mateix i integrat a les pròpies estructures cognitives d'interpretació és un coneixement correctament entès i significatiu. Rolf Arnold parla de les formes «reflexives» de coneixement, entre les quals s´hi troben: els coneixements metodològics (coneixements metodològics per a obtenir, presentar i comunicar informació); coneixements reflexius (coneixements per a indagar, criticar, fonamentar i avaluar la informació) i els coneixements de personalitat (coneixements per a reconèixer la pròpia participació i interpretació en les interaccions). En definitiva es tracta de triar entre l'aprenentatge individual, acumulatiu, la majoria de les vegades descontextualitzat i no integrat en forma de coneixement o un aprenentatge que fomente el desenvolupament de la personalitat i el desenvolupament d'una raó i d´un judici crítics. JOAN V. PÉREZ ALBERO |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
QUINA FORMACIÓ DE PERSONES
El dia 20 de gener s'acompleix el 12é aniversari de la promulgació pel Govern Valencià de la Llei de Formació de Persones Adultes. Aquesta va ser una Llei progressista que nasqué fruit d'un gran consens social amb la voluntat de regular la formació de les persones adultes en el marc de l'educació permanent. Ara, dotze anys després, queden moltes coses per fer, però sobre tot cal que ens parem una mica a reflexionar cap on anem, quin model educatiu estem desenvolupant i, atenent els canvis socials que tan acceleradament estan produint-se, quina formació de persones adultes volem. La UE defineix l'aprenentatge permanent com "tota activitat
d'aprenentatge realitzada al llarg de la vida amb l'objectiu de millorar els
coneixements, les competències i les aptituds amb una perspectiva personal,
cívica, social o relacionada amb l'ocupació". Es tracta d'un procés
que ha de durar tota la vida i que enriqueix la persona, al mateix temps que
li ajuda a desenvolupar-se en les situacions del seu entorn social i laboral. Tot i acceptant l’estreta relació que deu hi haver entre els dos objectius, podem afirmar que la globalització hegemònica ha distorsionat la complexa relació entre allò econòmic i allò social, entre l'individual i el col·lectiu, entre allò privat i allò públic. Sovint el ciutadà és considerat i tractat com a consumidor, però al mateix temps, l'economia i el mercat necessiten que l'individu siga un bon productor, creador de riquesa, i la gran paradoxa és que l'augment de la prosperitat material no es correspon amb un augment de felicitat i satisfacció personals. Ens trobem en un entorn saturat d'informació al servei de l'economia de mercat i que domina els mitjans de comunicació. En aquest context, l’educació s'està transformant, cada vegada més, en un instrument per preparar mà d'obra que s'adapte a la demanda del mercat, formació productora de "capital humà", de "recursos humans"; en compte de una educació per i per a les persones. L’origen d’aquesta desviació es troba en la reducció del treball a un recurs organitzat, avaluable, reciclable i, si es dona el cas, prescindible en funció de la seua utilitat per a l’empresa. Però això no és tot, les polítiques neoliberals han donat un pas endavant i cada vegada més estan considerant l’educació i la formació com un negoci. El somni és que tothom consumisca educació al llarg de tota la seua vida, que hi haja una gran demanda de formació. És per això que la lògica mercantil i financera del capital privat vulga ficar el cap (o la mà) en l’ingent volum de negoci que l’educació pot representar i vulga imposar-hi les seues pràctiques de gestió aplicant-les també al camp pedagògic, així doncs, no ens ha d’estranyar l’ús cada vegada més freqüent en l’argot pedagògic de termes com: excel·lència, selecció, competència, productivitat, avaluació del sistema, compte de resultats, mercat de treball.... Davant d’aquest panorama cal preguntar-se. Cap on volem anar? Quin pot ser el nostre paper com a formadors de persones adultes en el context actual? Quin pot ser el nostre paper per construir una nova utopia per al futur comú, el d'un món on els éssers humans puguen desenvolupar-se i aconseguir cotes més profundes i més altes d'humanitat respectant i afavorint els altres i el seu entorn? Ara més que mai pren sentit una educació que faça realitat els vells conceptes de construcció d'identitat individual i col·lectiva fugint de l’alienació del pensament únic i de la lògica del mercat; d’una pràctica i ètica polítiques; d’una educació que ajude a convertir la informació en saviesa humana; d’una educació generadora de subjectes democràtics que puguen pensar per ells mateixos; una educació que tinga per objectiu l'emancipació; una educació pública i allunyada de la lògica mercantilista.... I per aconseguir tot això hem de convertir els nostres centres en llocs de trobada i de relacions on joves i adults es troben i es comprometen, dialoguen i escolten, argumenten per compartir significats; en llocs on els aprenents troben possibilitats culturals, lingüístiques, socials, estètiques, ètiques, polítiques; un terreny de participació democràtica; llocs de recerca i creativitat, de convivència i plaer, de pensament crític i emancipació, generadors de ciutadania activa. Però sobre tot hem d’estar convençuts que l’aprenentatge permanent és un dret social, un dret que cada ciutadà i ciutadana té des del naixement i al llarg de tota la vida, un dret que els poders públics han de garantir per compensar amb equitat les desigualtats subsistents en la societat. Es per això que hem d’exigir col·lectiva i individualment que les administracions ens doten dels recursos necessaris per a que aquesta necessitat es transforme en realitat.
Joan V. Pérez Albero |
< anar al començament | All-i-Oli | Principal >
