“Satisfer les necessitats de les persones és més prioritari que satisfer els creditors”
Entrevista exclusiva amb Giorgos Mitralias, portaveu de Syriza, Coalició de l’Esquerra Radical a Grècia
Per primera volta, l’esquerra té possibilitats de governar a Grècia. Ho diu Giorgos Mitralias (Atenes, 1948), extreballador de la televisió pública i analista polític d’un important diari econòmic del país hel·lènic. El periodista és un dels portaveus de Syriza (Coalició d’Esquerra Radical), el partit revelació dels comicis del maig a Grècia que va revalidar l’èxit el passat 17 juny amb un increment de 10 punts percentuals i 20 diputats més. En dos mesos a penes, Syriza ha desbancat des de l’esquerra el socialdemòcrata PASOC i s’ha convertit en una alternativa de govern, tot i haver de fer front a una escandalosa campanya orquestrada des dels grans centres del poder econòmic i polític europeu i mundial que han estés la por a les conseqüències d’una Grècia governada per una força que abandera el lema: “No devem, no paguem” (el deute).
A l’octubre assistirem a una generalització de la fam a les ciutats, això és una barbàrie
Una setmana abans dels comicis grecs, Mitralias va visitar València convidat per la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute i va concedir aquesta entrevista –exclusiva per a ALLIOLI-INTERSINDICAL– en què destaca la necessitat d’una mobilització a escala continental perquè, assegura, “després de Grècia va Espanya”.
Com interpreta l’expectació generada a escala internacional entorn de Syriza?
És l’última esperança que hi ha, ho reconeix molta gent. Syriza ha promés formar un govern d’esquerra que, com a primera decisió, suprimirà les mesures d’austeritat. Si el 17 de juny forma govern i satisfà aquestes esperances, tot pot canviar en pocs dies. Per principi, la promesa ha contribuït perquè Syriza passe de comptar amb el 4,5% de suport electoral, fa dos anys i mig, el 17% fa un mes i fins el 30% els últims dies.
Un ascens espectacular.
La societat grega està destruïda. La taxa d’atur oficial està com a Espanya, prop del 24%; en el jovent entorn del 55%; més de mig milió de persones no treballen i cobren el subsidi, alguns fa ja dos anys que treballen sense cobrar… La gent demana un canvi.
Les previsions de futur tampoc no són gens optimistes.
El poder adquisitiu ha caigut fins en un 80%. Hi ha fam. A l’octubre assistirem a una generalització de la fam a les ciutats, això és una barbàrie.
Com afecta això els serveis bàsics?
Les retallades estan afectant profundament el món de l’ensenyament. Tot i això, el problema més greu és la malnutrició dels infants, que ara mateix afecta el 20% dels xiquets i les xiquetes de l’escola elemental. I aquest problema va a més. Pel que fa a la sanitat, un exemple: a Grècia, l’assistència al part de les dones era gratuït, ara cal pagar 1.500 euros. A les dones que no ho poden pagar les autoritats dels hospitals els agafen els xiquets com a ostatges fins que paguen el servei. Hi ha milions i milions de persones que busquen solucions radicals als seus problemes de supervivència…
La gent d’extracció social més humil?
No únicament. A Grècia estan destruint la petita i mitjana burgesia, una classe social que era preponderant com en cap altre país d’Europa. Els atacs afecten també els treballadors, els extreballadors, més ben dit. En sis o nou mesos no hi haurà classe obrera en la societat grega, un fenomen que recorda els últims anys de la república de Weimar.
Syriza cristal·litza a partir de la trobada política entre persones adscrites a distintes sensibilitats de l’esquerra…
Fins fa uns quinze anys, a Grècia, el sectarisme entre les esquerres era molt gran. Ens ignoràvem els uns als altres, no ens coneixíem, no sabíem com pensàvem. Llavors, va sorgir la iniciativa de coordinar les lluites europees contra l’atur. I va ser una sorpresa immensa que, en pocs mesos, ens reunírem l’esquerra parlamentària –el Partit Comunista, fins i tot– amb partits radicals i moviments socials.
Ha escrit que Syriza és el resultat de la trobada entre membres del moviment antiglobalització a les cimeres del Fòrum Social Mundial. I aquesta trobada té lloc justament fora de Grècia…
És de veres. Recorde el primer viatge i la primera gran manifestació europea d’allò que, els anys següents, va ser el moviment antiglobalització. Va ser a Amsterdam, en 1997. Allò era l’inici d’un seguit de mobilitzacions i conferències internacionals, a Colònia, Niça, Gènova, Florència i París, i del gran moviment que es va generar al voltant del Fòrum Social. Va ser molt emocionant, era una descoberta humana a què s’afegia el descobriment d’un món nou.
Curiosament, els grecs que participaven en aquestes trobades europees eren majoria…
Sempre érem els més nombrosos, a pesar que per a un grec anar-hi li costava el salari d’un mes. La gent que integra Syriza en el moment de la seua constitució teníem un passat compartit de relacions, viatges, hotels, festes, relacions personals…
No em diga que hi anaven per fer turisme.
El vincle d’unió era la política, la coneixença ideològica. Però aquestes experiències i les relacions humanes han dotat Syriza d’uns fonaments sòlids.
Que els han permés superar crisis importants…
I tant. Sryrza ha arribat a estar morta unes quatre voltes, però va ressuscitar (riu). Els darrers anys s’ha pogut aclarir el paisatge intern, amb l’eixida de l’ala més dretana, socialdemòcrata. Syriza és una cosa única, resultat del casament d’un partit reformista d’esquerra amb una dotzena d’organitzacions d’extrema esquerra provinents del trotskisme, l’exmaoisme… però també dels moviments socials. Ara mateix ja no existeixen les línies de demarcació inicials i el paisatge intern està totalment transformat, les diferències estan llimades.
Com defineix la ideologia de Syriza?
La coalició bascula entre el reformisme de l’esquerra i l’anticapitalisme conseqüent. En fi, Syriza està en permanent evolució, és sensible a les pressions de la societat grega.
Les diferències internes, podrien fer perillar la unitat?
Ara mateix ja no existeixen les línies de demarcació inicials i el paisatge intern està totalment transformat, les diferències estan llimades. Això ha de permetre’ns assumir la colossal tasca històrica per a la qual fa poc no estàvem preparats, ni políticament ni organitzativament. La lliçó és que, mentre que l’esquerra internacional està sofrint derrotes durant molt de temps, Syriza, en canvi, ha trencat la tendència. La unitat és possible i paga la pena, per més que és una unitat amb radicalitat.
El terme ‘radical’ està molt grapejat i alguns el fan servir, per a equiparar extrems de l’espectre polític. En canvi, en Syriza el reivindiqueu sense complexos. Què enteneu per radicalitat?
La coalició ha adoptat el terme quan ha trencat tots els ponts amb el PASOC. I ara, és clar, radicalitat vol dir rebutjar el pagament del deute extern, els plans d’austeritat i les imposicions de la Troika [integrada pel Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Unió Europea]. Aquesta és la nostra radicalitat. Rebutgem un deute que no és el nostre i reivindiquem que la satisfacció de les necessitats elementals de les persones té una prioritat absoluta sobre la satisfacció dels creditors.
D’on eixiran els recursos per a finançar l’estat?
Ara mateix, les sumes astronòmiques de diners del pla de salvació de Grècia no van als hospitals, ni als serveis públics, ni als salaris dels funcionaris. Un percentatge gran, el 95%, va a satisfer el deute amb els creditors. Però amb els recursos actuals hi ha diners suficients per a les pensions, els salaris dels empleats públics… Tot i això, la situació és catastròfica.
En quin sentit?
El gran problema que tenim no és tant econòmic sinó polític. Tinc por de les amenaces, dels xantatges de Merckel, Hollande, Obama, Lagarde… No paren de dir que els grecs han de votar correctament i, si no ho fan, disposen dels mitjans per a obstaculitzar l’eventualitat que aquest país laboratori servisca d’exemple i contagie la resta d’Europa. Llavors el problema és polític o potser fins i tot militar.
Com és que, a pesar de les formidables pressions polítiques i mediàtiques que estan rebent, la gent reconeix aquest atreviment a dir “no”?
Perquè representem coses noves. Per exemple, a diferència d’altres formacions tradicionals de l’esquerra grega, molt masclistes, a Syriza hi ha una gran sensibilitat pels drets de les persones, estem contra el sexisme i l’homofòbia. D’altra banda, Syriza planteja un internacionalisme i un antipatriotisme insòlits en un país dels Balcans…
Com tracten Syriza els mitjans de referència?
A Grècia assistim a una cerimònia de la confusió sense precedents. Totes les televisions, revistes, ràdios i diaris estan contra Syriza, és un linxament quotidià. Però els mitjans clàssics no tenen credibilitat i quan diuen “negre” la societat interpreta “blanc”. Gràcies que hi ha mitjans alternatius en Internet.
En un treball seu fa un paral·lelisme entre la situació grega actual i l’Espanya prèvia a la insurrecció de Franco.
Hi ha analogies, cada dia més grans. Una derrota de Grècia ara serà interpretada com una derrota de tots, serà la prova que resistir és impossible. Un triomf de Syriza seria interpretat en altres països com la possibilitat de fer el mateix. Grècia pot fer escola. L’esperança és que aquesta vegada no passe com a l’Espanya del 1936.
Una guerra civil, vol dir?
Ara mateix hi ha una guerra social i política, una guerra del capital contra la immensa majoria de la ciutadania. El nostre enemic de classe està molt ben rodat, organitzat, experimentat, coordinat, sobrearmat i decidit a encarar una guerra contra el poble. La nostra democràcia està patint i si no triomfa la resistència hi haurà danys col·laterals, no sols polítics, potser la guerra també.
I per això Syriza demana la solidaritat de les organitzacions socials i polítiques de l’esquerra…
Les desgràcies dels grecs il·lustren el destí que els poderosos del món ens han reservat. Per als grecs d’esquerra, la solidaritat internacionalista és molt important. Entre totes i tots hem de bastir una resistència activa i un moviment unitari europeu de solidaritat amb el poble grec que faça front a les polítiques d’austeritat imposades per la Unió Europea. I no demà, sinó hui mateix. Cal crear moltes Grècies.
Normes d'ús