stepv55.gif (3507 bytes)

Constitució de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

11/02/05
Intersindical Valenciana desitja que amb l'aprovació del dictamen de l'AVL es done per conclòs el conflicte lingüístic al País Valencià

10/02/05
Comunicat de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV)

9/02/05
L'Acadèmia aprova per unanimitat el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià

05/02/05
Intersindical Valenciana davant les manifestacions del Govern valencià sobre el valencià i l'AVLl

26/3/02
Declaració de la Federació d’STPV sobre l’acord de l’Acadèmia Valenciana de Llengua que estableix la normativa oficial del valencià

27/3/02
L’STEPV considera una intromissió política inacceptable la determinació per la Conselleria de Cultura i Educació d’un vocabulari específic per a l’admistració

Documents anteriors

15/6/01 
Tots els acadèmics no compleixen els requisits de la Llei de creació.
L'Acadèmia naix condicionada pel perfil eminentment polític d'alguns dels seus membres

 

 

Intersindical Valenciana desitja que amb l'aprovació del dictamen de l'AVL es done per conclòs el conflicte lingüístic al País Valencià

La Intersindical Valenciana (IV), davant el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i entitat del valencià, aprovat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el dia 9 de febrer de 2005, fa públiques les consideracions següents:

1.- La Intersindical valora positivament el fet que s’haja aconseguit arribar a un consens al si de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per a dur endavant l’aprovació del dictamen sobre la llengua i celebra que el mateix s’haja produït per la "unanimitat dels presents que representen una majoria molt qualificada front a les pressions del Consell del PP i del secessionisme lingüístic.

2.- Entenem que l'aprovació del dictamen deu donar per conclòs el conflicte identitari del poble valencià envers la seua llengua ja que l’esmentat dictamen fa una aportació rellevant a la resolució del conflicte perquè, d’acord amb el consens de la romanística internacional i de la tradició filològica universitària: reconeix tàcitament i explícitament la unitat de la llengua catalana, enumera de manera inequívoca els territoris on aquesta es parla i precisa que l’expressió «sistema lingüístic» és sinònim de llengua

3.- Malgrat que l'aprovació de l'esmentat dictamen de l’AVL naix d’una situació social i política complexa; pressions polítiques i interessos partidistes diversos. En aquestes condicions, el dictamen constitueix un avanç significatiu per a la resolució d’un conflicte estèril, derivat de la utilització política de la llengua i dels seus valors simbòlics.

4.- La Intersindical Valenciana exigeix a la societat civil valenciana, partits polítics, associacions culturals, etc., un esforç per iniciar nou període per treballar tots plegats en la promoció de la nostra llengua com a vehicle de transmissió de la cultura, la ciència i la comunicació entre els homes i les dones, per tal que puga assolir un ús normalitzat, és a dir, que desenvolupe totes les seues funcions sociolingüístiques com a llengua de cultura moderna.

5.- El valencià és patrimoni i dret universal de tota la seua ciutadania, constitueix un dels més importants valors d’identitat i de pertinença de la seua gent, i s’erigeix com a factor fonamental d’integració social a la comunitat. L’assoliment del ple coneixement del valencià per part de tots els ciutadans i ciutadanes és un objectiu irrenunciable al qual hem de donar resposta com a poble.

6.- Per tant, la societat civil valenciana deu fer palès el seu compromís per salvaguardar la cohesió social basada en el respecte tant per a la llengua pròpia del País Valencià, com per a la diversitat lingüística i cultural dels seus habitants.

Intersindical Valenciana.

País Valencià, 11 de febrer de 2005

 

Comunicat de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV)

L'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), davant el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i entitat del valencià, aprovat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el dia 9 de febrer de 2005, fa públiques les consideracions següents:

1. El dictamen de l'AVL naix d'una situació social i política complexa i és fruit d'un laboriós consens, en el qual han incidit, entre altres factors, pressions polítiques i interessos partidistes diversos. En aquestes condicions, el dictamen constitueix un avanç significatiu però insuficient envers la resolució d'un conflicte estèril, derivat de la utilització política de la llengua i dels seus valors simbòlics.

2. El fet que l'AVL, anys després de la seua constitució, es manifeste sobre la identitat del valencià sols contribuirà a la superació de l'enfrontament civil si els governants superen els antagonismes polítics i, en lloc de dividir la societat valenciana, promouen els valors de cohesió cultural i lingüística i de retrobament col·lectiu amb la llengua pròpia.

3. L'esmentat dictamen fa una aportació rellevant a la resolució del conflicte identitari perquè, d'acord amb el consens de la romanística internacional i de la tradició filològica universitària:

a) Reconeix tàcitament i explícitament la unitat de la llengua catalana.
b) Enumera de manera inequívoca els territoris on aquesta es parla.
c) Precisa que l'expressió «sistema lingüístic» és sinònim de llengua
d) Complementa el reconeixement indefugible de la unitat de la llengua amb remarques sobre la diversitat lingüística, i sobre les similituds i diferències entre identitat lingüística, identitat cultural i ciutadania política.

4. Tanmateix, els condicionants polítics del dictamen fan que s'hi bandege l'aspecte nuclear del conflicte: la determinació del nom amb què s'ha de designar la llengua, dins i fora dels seu àmbit territorial. En aquest sentit, el dictamen és calculadament ambigu i defuig un pronunciament clar perquè:

a) Renuncia a la denominació llengua catalana que, d'acord amb la romanística, és el terme general que denomina el conjunt de varietats lingüístiques d'aquest idioma.
b) Propugna, en contra dels fets consolidats, que l'apel·latiu valencià s'use com a nom alternatiu de la llengua arreu del seu àmbit territorial, inclosos els contexts acadèmics, on, d'altra banda, són habituals les denominacions científiques català o llengua catalana.
c) Defensa la idoneïtat de l'expressió llengua valenciana, que tot i estar històricament documentada, fomenta la fragmentació de la llengua comuna.
d) Proposa, com a conseqüència de la indefinició onomàstica, uns criteris genèrics de codificació lingüística que insisteixen més del que és convenient en les peculiaritats valencianes, en detriment de la convergència normativa.

5. En definitiva, l'AVL reconeix la unitat de la llengua, però deixa passar l'ocasió de dir les coses pel seu nom; s'escuda en les limitacions juridicopolítiques que emparen la fluctuació onomàstica i trasllada als representants polítics la recerca d'una solució de compromís, funció per a la qual justament es pactà la creació d'aquest ens normatiu de la Generalitat Valenciana.

6. L'IIFV s'adhereix a la crida que fa l'AVL per tal que els parlants, amb generositat i flexibilitat, cooperen en la resolució del conflicte lingüístic, amb sentit comú i visió de futur. Així mateix, l'IIFV subscriu la declaració de l'Institut Joan Lluís Vives, que agrupa les universitats de parla catalana, i insta els poders polítics a abandonar el litigi dels noms com a eina sectària de confrontació política, a enaltir i dignificar la llengua compartida i a treballar amb il·lusió i fermesa per la seua recuperació col·lectiva.

Alacant, Castelló i València, 10 de febrer de 2005

 Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
 

9 de febrer del 2005

L'Acadèmia aprova per unanimitat el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià

Dictamen de l'AVLl en la seua web

 

Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià

PREÀMBUL

L’estima dels valencians per la llengua pròpia, considerada com la principal senya d’identitat del poble valencià, ha quedat palesa al llarg de la història. Esta estima s’ha manifestat, especialment, en tots els qui, al llarg dels segles, l’han usada com a vehicle habitual de comunicació.

Units per l’estima a la «llengua pròpia» («la més alta manifestació de la personalitat d’un poble»), els signants de les Normes de Castelló, l’any 1932, van saber sumar les voluntats i les «diverses tendències culturals i polítiques» del moment en un acord històric, amb la convicció que el futur de la llengua, que volien pròsper, depenia molt especialment de l’assoliment d’unes bases «per a la unificació de l’ortografia valenciana». Ho feren superant tota classe de plantejaments individuals, amb la convicció que el sistema acordat seria, en el futur, «rectificat i millorat», «a base d’amples acords» superadors de punts de vista diferents. Era un acord «sense vençuts», considerat com el punt de partida necessari per a satisfer les inquietuds d’un poble, deien, que «comença a sentir la dignitat de la llengua pròpia».

Des d’aleshores, s’han multiplicat els estudis sobre el valencià i els treballs de depuració i de modernització de la llengua, alhora que s’han produït notables avanços en la seua recuperació i normalització social. No obstant això, la qüestió de l’entitat de l’idioma i de les implicacions onomàstiques que se’n deriven dista encara d’estar superada des d’una perspectiva sociolingüística, a pesar que, des del punt de vista de la ciència filològica, per una banda, i de la legalitat estatutària valenciana, per l’altra, el tema es puga considerar resolt. Per tant, cal encara un esforç sensat, solidari i convergent per a evitar polèmiques que sols perjudiquen l’ús i la promoció del valencià i, de retruc, els interessos valencians fora de la nostra Comunitat.

Com és sabut, un sector de la societat valenciana considera que l’idioma propi dels valencians coincidix amb la llengua que es parla en altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó, mentres que un altre sector considera que és una llengua diferent. Esta polèmica s’ha vinculat, sovint, al tema de la identitat nacional dels valencians. Per això, en alguns sectors socials, ha tingut ressò la tesi segons la qual identificar l’idioma propi dels valencians amb el d’altres pobles (especialment Catalunya) contribuiria a la pèrdua de les senyes d’identitat del poble valencià i a una hipotètica submissió exterior.

Així mateix, alguns sectors socials han considerat insuficient la incorporació al model de llengua formal de solucions lingüístiques valencianes plenament vives i avalades per la tradició clàssica, per la qual cosa han propugnat una independència total dels valencians quant a la codificació de la seua llengua pròpia com a única via de corregir eixa situació.

L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol) va establir la denominació de valencià per a l’idioma propi dels valencians, sense que el legislador determinara l’entitat filològica del que es designava amb eixa denominació ni especificara la institució normativa de la llengua. Un plantejament tal no ha aconseguit tancar la polèmica, ja que ha permés i permet interpretacions diferents. Per a uns, el fet que l’Estatut parle de valencià equival a dir que esta llengua no és la mateixa que la que es parla en cap altre lloc. Per a altres, en canvi, la solució estatutària respon al reconeixement d’una denominació secular per a referir-se, en l’àmbit de la Comunitat Valenciana, a la llengua que els valencians compartim amb altres pobles de l’antiga Corona d’Aragó. Per a uns altres, encara, és perfectament compatible reconéixer la unitat de la llengua i defendre alhora les característiques genuïnes del valencià, com a via per a superar les discrepàncies de percepció lingüística existents en la societat valenciana.

La promulgació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (4/1983, de 23 de novembre, de la Generalitat Valenciana) esdevingué un fet històric de primer orde en el procés de recuperació del valencià. Per primera vegada es fixaven les bases legals necessàries per a superar la relació de desigualtat existent entre les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana, mitjançant l’articulació de les mesures legals pertinents per a impulsar la incorporació del valencià al sistema educatiu i fomentar-ne l’ús. Així mateix, el preàmbul de la Llei establia que la «llengua valenciana és part substancial del patrimoni cultural de tota la nostra societat» i que «la recuperació i l’extensió del seu ús corn un dels factors de retrobament de la nostra identitat com a poble, ens pertoca també a tots els valencians». Però, a pesar d’eixos encerts inqüestionables, la Llei no va definir tampoc l’entitat de la llengua ni va establir l’òrgan normatiu corresponent.

La Llei de Creació de l’AVL (7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana) ha suposat una fita important en el procés d’harmonització de les diferents posicions, partint de la base que totes contenen elements positius per a la nostra llengua. En relació amb la qüestió onomàstica, reconeix que la denominació de valencià és la més adequada per a referir-se a l’idioma propi dels valencians i, al mateix temps, proclama que este idioma «forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia» (Preàmbul). Per una altra part, en relació amb el model lingüístic, l’esmentada Llei garantix que els valencians, mitjançant l’AVL, siguen responsables de la normativització del seu idioma en la Comunitat Valenciana. No obstant això, en la pràctica, el problema de fons no s’ha resolt, tal com evidencia la recurrència amb què el tema de l’entitat i del nom del valencià ha sigut motiu de controvèrsia en els últims anys.

En conseqüència, l’AVL, conscient de la necessitat de resoldre estes i altres ambigüitats, que només provoquen polèmiques contraproduents per a l’ús normal i per al prestigi de la nostra llengua, aprova, amb caràcter prescriptiu, el següent

DICTAMEN


1. D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia...), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic», segons la terminologia del primer estructuralisme (annex 1) represa en el Dictamen del Consell Valencià de Cultura, que figura com a preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL. Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.

2. El fet que una llengua es parle en diferents demarcacions polítiques o administratives no és una característica exclusiva del valencià, sinó la situació més habitual en les llengües del món. Així, el portugués es parla a Portugal i al Brasil; l’anglés és la llengua d’Anglaterra, d’Irlanda, dels Estats Units d’Amèrica i d’Austràlia; el castellà o espanyol es parla no sols a Espanya sinó també en la major part dels països hispanoamericans (Argentina, Mèxic...), etc. Les característiques lèxiques i gramaticals peculiars del valencià, que el diferencien d’altres parlars del nostre sistema lingüístic, conviuen amb altres característiques compartides majoritàriament per tots estos parlars. Per altra part, l’existència d’eixos trets específics, sentits com a propis i dignes de ser preservats, és un fet comú en altres llengües.

3. La llengua és un vehicle de comunicació i de cultura. Compartir una llengua, per tant, equival també a compartir el llegat cultural que s’ha transmés en eixa llengua. Però això no implica que els valencians no tinguem unes senyes d’identitat i unes característiques culturals pròpies, i que les percebem com a clarament diferenciades de les dels altres pobles que usen la nostra llengua. El mateix, d’altra banda, ocorre entre francesos i quebequesos, que compartixen el francés; entre portuguesos i brasilers, que compartixen el portugués, o entre anglesos, irlandesos, nord-americans o australians, que compartixen l’anglés, etc. I això sense perjuí que cadascun d’estos pobles tinga la seua entitat política, social i cultural pròpia.

4. En l’àmbit territorial de l’actual Comunitat Valenciana, la llengua pròpia dels valencians ha rebut majoritàriament el nom de valencià o llengua valenciana (annex 2), que començà a generalitzar-se, sobretot, a partir de la segona mitat del XV a causa de l’esplendor politicoeconòmica, cultural i literària que assolí el Regne de València en aquell moment. A pesar d’existir una tradició particularista valenciana respecte a l’idioma propi (annex 3), la consciència de posseir una llengua compartida amb altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó s’ha mantingut constant fins a època contemporània (annex 4). Per això, la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes (annex 5), i generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la universitat valenciana de les últimes dècades. Així mateix, no són escassos els testimonis en què s’ha evitat usar el nom d’una de les parts per a designar tot el conjunt del sistema lingüístic mitjançant fórmules compostes o sincrètiques tals com llengua valenciana i catalana (annex 6), o bé en què s’han proposat denominacions integradores i superadores de la diversitat onomàstica (annex 7).

5. La denominació de valencià és, a més, l’establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Per tant, d’acord amb la tradició i amb la legalitat estatutària, l’AVL considera que el terme més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana és el de valencià, denominació que s’ha preservat legalment, ja que és una de les principals senyes d’identitat del nostre poble. Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua. Així mateix, és plenament vàlida la denominació de llengua valenciana, sense que este ús implique que es tracte d’un idioma diferent del compartit amb els altres territoris ja indicats.

6. És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol (annex 8) i la jurisprudència (annex 9). L’existència d’eixes dos denominacions pot crear equívocs sobre la cohesió de l’idioma en alguns contexts, especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit. Per esta raó l’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col•laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents (habilitació de fórmules sincrètiques o similars, per exemple) a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada. Estes fórmules s’haurien d’anar introduint també en àmbits acadèmics o d’altra naturalesa. D’esta manera es podria garantir coherentment la legítima presència del gentilici valencià fora de la nostra Comunitat i, alhora, conciliar la realitat filològica amb la realitat legal i sociològica valenciana.

7. En relació amb el model de codificació de la llengua, cal tindre present que no tots els idiomes de cultura han seguit unes directrius úniques i exclusives. Hi ha models de codificació que tenen un caràcter molt centralista i que es basen en una única varietat literària (com és el cas de l’italià, format a partir fonamentalment del florentí literari); n’hi ha uns altres que es basen en una varietat creada a partir de l’adopció d’elements de diferents parlars (com és el cas de l’èuscar batua), i n’hi ha d’altres, encara, que respecten les diferents modalitats dins de la unitat (com és el cas del portugués de Portugal i el del Brasil). Esta última possibilitat, atesa la rica tradició lingüística i literària del valencià dins de la llengua compartida, és la que l’AVL considera com la més adequada per al nostre idioma, ja que permet respectar la diversitat dins de la unitat. El que es proposa, per al conjunt de la llengua és, per tant, una codificació policèntrica alhora que convergent.

8. Partint d’estos criteris, en l’àmbit territorial valencià, la codificació s’ha fet i es fa d’acord amb un model que incorpora les característiques pròpies dels parlars valencians, tal com es reflectix en els acords normatius adoptats fins ara per l’AVL. Això possibilita disposar de versions valencianes pròpies (mitjans de comunicació, productes audiovisuals, aplicacions informàtiques, mercat editorial, texts litúrgics i religiosos...), la qual cosa no s’ha d’interpretar com a signe de fragmentació lingüística, sinó com una via de promoure l’ús de l’idioma mitjançant l’acostament del model de llengua valencià als seus usuaris. En esta direcció, l’AVL, acollint-se als punts 87 i 88 de la instrucció pontifícia Liturgiam authenticam, ha optat per fer una nova versió dels texts litúrgics catòlics, a partir dels texts canònics llatins, fidel no sols a les peculiaritats lingüístiques pròpies sinó a una rica tradició històrica de versions litúrgiques valencianes.

9. Sense perjuí del que assenyala el punt anterior, en els usos oficials i institucionals de l’idioma que, amb un abast general, es facen fora del conjunt de tot el seu àmbit territorial, s’hauria d’utilitzar un model de llengua convergent, basat en formes clàssiques integradores, la determinació i aprovació del qual hauria de correspondre a les diferents institucions amb competències normatives sobre la llengua compartida. Esta desitjable convergència ha de ser perfectament compatible amb la possibilitat d’utilitzar els models de llengua propis de cada territori en els usos que afecten les relacions particulars entre les institucions de fora del nostre àmbit lingüístic (resta d’Espanya, Unió Europea...), per una banda, i les institucions i les persones físiques i jurídiques de les comunitats autònomes que compartixen el mateix idioma, per una altra.

En conseqüència, l’AVL, fent ús de les atribucions que li conferix l’article 5 de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, insta totes les institucions valencianes, les administracions, els poders públics i el sistema educatiu, així com els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i les empreses de titularitat pública o que compten amb finançament públic a ajustar les seues iniciatives en defensa de la denominació i l’entitat del valencià als principis i criteris continguts en el present dictamen. Així mateix, l’AVL fa una crida a tots els parlants del nostre idioma perquè, amb la màxima generositat i flexibilitat, cooperen en la solució del denominat conflicte lingüístic valencià amb sentit comú i visió de futur. És una condició necessària, per bé que no suficient, per a fer possible l’ús normal i la dignificació de l’idioma en un context de globalització creixent on la pervivència de llengües minoritzades com la nostra exigix, entre altres coses, una gran solidaritat entre tots els seus usuaris i l’allunyament tant de qualsevol temptació fragmentarista com de qualsevol esperit uniformitzador monocèntric.


Monestir de Sant Miquel dels Reis
València, 9 de febrer del 2005

Intersindical Valenciana davant les manifestacions del Govern valencià sobre el valencià i l'AVLl

Davant les darreres manifestacions de l’Executiu valencià respecte al contingut del recurs presentat contra el memoràndum del govern central, dipositat a la Unió Europea, que recull la certificació del Ministeri d’Afers Exteriors que acredita que el valencià i el català són la mateixa llengua, Intersindical Valenciana manifesta el seu estupor.

Sorprén extraordinàriament el caire d’alguns dels arguments formulats, especialment aquell que planteja, com ja és conegut, el principi aberrant que la democràcia ha de prevaldre sobre la ciència, enunciat en el sentit que: "un suposat consens de la comunitat acadèmica i universitària, per molt ampli que siga, no pot suplantar la llei, que ha volgut que el valencià siga un idioma ... independent de qualsevol altra llengua oficial en altres comunitats autònomes".

Aquest principi ens retrotrau a l’Edat Mitjana en què el poder polític o el religiós predominava sobre els avenços que la comunitat científica realitzava. Així mateix ens trobem també amb el principi medieval de la doble veritat: veritat per a la llei oposada a la veritat científica. És a dir, ens trobem en una posició que, duta a les últimes conseqüències, negaria l’existència de la institució universitària, atés que les funcions de la universitat quedarien sotmeses als dictats del poder polític. Aquesta relació, en altres temps, s’anomenava processos inquisitorials. Afortunadament, ja no existeix la foguera per als científics. ¿Perquè han d’existir les institucions acadèmiques si el poder polític pot substituir les teories científiques i establir la veritat absoluta i l’existència d’objectes sobre la base de la seua denominació? Una vegada més ens trobem amb què el nom fa la cosa.

En relació a què el reconeixement de la unitat lingüística sota la doble denominació produiria una modificació fraudulenta i encoberta de l’Estatut, o que desconeix la voluntat dels valencians expressada en l’Estatut, el memoràndum és respectuós ­com no podia ser d’una altra manera- amb la denominació que els valencians hem acordat per a la llengua, encara que reconeix que sota esta denominació es troba una llengua compartida amb catalans i balears. Tornem a trobar una malèvola interpretació d’allò que l’Estatut estableix: una pura denominació d’un objecte, el qual, naturalment, pot ser denominat de diverses maneres, segons la voluntat política dels usuaris, però que de cap manera altera per això la seua naturalesa.

En ple segle XXI el poder polític, en societats de tradició democràtica i racionalista, accepta els dictàmens dels experts i científics. Ni en la Constitució espanyola ni en els Estatuts d’Autonomia, segons el principi abans exposat, s’atribueixen competències als poders polítics per emetre dictàmens científics, realitzar investigacions, etc. sobre els objectes de la realitat. Per tant, és impossible que el poder polític impose una teoria científica a la comunitat que precisament produeix aquesta ciència.

La reiterada apel·lació a la Llei ("la ley es la ley y obliga a todos") també hauria d’estendre’s a tot el ordenament jurídic considerat coherentment: l’ordenació de les àrees de coneixement, l’àmbit acadèmic que correspon a l’àrea denominada Filologia Catalana, tot açò expressat en Reials Decrets en vigor, i les sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que reconeixen l’abast jurídic del dictamen acadèmic sobre la unitat de la llengua. Aquesta "ley" també obliga "a todos".

Així mateix, el projecte de modificació de l’estatut jurídic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua obeeix a una idèntica mentalitat medieval: Supremacia del poder polític sobre la lliure investigació dels experts, en el sentit d’oposar-se a què l’Acadèmia dictamine sobre la denominació i identitat del valencià, elecció dels acadèmics per les Corts, inclós el president. ¿On s’ha vist que els membres d’una entitat acadèmica siguen anomenats per la majoria política a les Corts? Seria un cas únic en la història moderna i deixaria sense legitimitat, davant de la societat, els seus dictàmens, radicalment viciats per interessos polítics ja clarament definits. Aniríem, per tant, a una fractura profunda dintre de la societat civil, que sens dubte conduiria a una desobediència civil respecte de les normes lingüístiques emeses per una entitat absolutament polititzada.

Intersindical Valenciana rebutja fermament la posició de l’Executiu, que menysprea les institucions acadèmiques, el món científic, la pràctica unanimitat dels agents del sistema educatiu i l’existència mateixa de la llengua, i reiterem el nostre suport a la institució universitària i al món científic en general perquè continue lliurement, sense coaccions ni ingerències del poder polític en la seua funció definida per la Llei Orgànica d’Universitats, en el seu article 1.2: "la creació, desenvolupament, transmissió i crítica de la ciència, de la tècnica i de la cultura i la difusió, valoració, i transferència del coneixement al servei de la cultura, de la qualitat de la vida i del desenvolupament econòmic". I mentrestant, la llengua, per culpa de la inexistent política lingüística i el foment del seu ús, morint-se a mans del nostre govern.

València, 5 de febrer de 2005.

 

 

Declaració de la Federació d’STPV sobre l’acord de l’Acadèmia Valenciana de Llengua que estableix la normativa oficial del valencià

El Secretariat Federal de la Federació de Sindicats de Treballadors i Treballadores del País Valencià-Intersindical Valenciana, davant l’acord pres per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de data 25 de març de 2002, relatiu a l’establiment de la normativa oficial provisional del valencià manifesta:

1.- Cal considerar positiu el reconeixement com a oficial al País Valencià de la mateixa normativa emprada en tot l’àmbit lingüístic comú: Catalunya, les Illes Balears, Andorra, Catalunya Nord, L’Alguer i la Franja de Ponent de l’Aragó.

2.- S’ha omplert un buit institucional que es mantenia incomprensiblement i permetia el conflicte lingüístic que algunes forces polítiques i socials atiaven en profit propi i en perjudici del valencià com a llengua pròpia del País.

3.- L’acord consolida la normativa utilitzada per la immensa majoria d’escriptors de qualitat reconeguda, periodistes, entitats culturals, sindicats, partits polítics, pel professorat del sistema educatiu en general i de la Universitat en particular i la ciutadania conreadora fidel de la llengua.

4.- En establir com a referent normatiu oficial el "conjunt de criteris ortogràfics, gramaticals i lèxics usats en els texts i documents oficials de la Conselleria de la Generalitat Valenciana responsable de l’aplicació i desplegament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià des de l’aprovació d’esta Llei (1983) fins la data d’adopció d’este acord" reconeix la pluralitat de variants existents, dintre del marc de les normes de Castelló, en l’ús del valencià i les incorpora a la normativa explícitament, de manera que queden com a possibles tant les formes recomanades per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, de registre més culte, com aquelles més localistes i particularistes, que mai no havien de haver estat oposades, atés que tant les unes com les altres enriqueixen el patrimoni lingüístic valencià. A partir d’ara no poden quedar excloses per cap tipus de censura lingüística oberta ni encoberta, com a hores d’ara practica la Conselleria d’Educació.

5. – No obstant, és de lamentar el fet que aquest acord no haja contingut de forma explícita una declaració que la normativa establerta obeeix al reconeixement de la unitat de la llengua considerada com cooficial, al costat del castellà, als territoris de l'antiga Corona d’Aragó, és a dir, de la denominada acadèmicament llengua catalana. No es fa esment ni tan sols a la perifràstica fórmula unitarista contemplada al preàmbul de la llei de creació de l’ens normatiu. És d’esperar que dintre de l’esperit de l’acord aconseguit s’inicie una desitjable col·laboració amb els altres ens normatius de l’àmbit lingüístic: l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears. Així mateix contradiu aquest acord de clar caire unitarista els recentment aprovats decrets de currículum de valencià, excloents d’autors no nascuts a terres valencianes. Instem a revisar l’abast d’aquestes mesures administratives i a incloure explícitament els autors d’indubtable qualitat literària tant catalans com mallorquins.

6.- Així mateix es troba a faltar la referència a institucions acadèmiques universitàries, encarregades de l’aval per a qualsevol assumpte de repercussions científiques. És sorprenent que el referent normatiu siga un òrgan eminentment administratiu, encara que sens dubte ha mantingut criteris racionals i unitaristes gràcies en bona mesura als esforços dels assessors lingüístics de la Conselleria.

València, 26 de març de 2001.

L’STEPV considera una intromissió política inacceptable la determinació per la Conselleria de Cultura i Educació d’un vocabulari específic per a l’admistració

L’STEPV, que valora positivament la iniciativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per adoptar la normativa lingüística que s’ha fet servir des de 1983 per la Conselleria de Cultura i Educació, considera que l’elaboració d’un llistat amb el lèxic que obligatòriament s’haja de fer servir per l’Administració, en detriment d’altres formes admeses per AVL, posa de manifest , una vegada més, l’intervencionisme del Govern sobre el món acadèmic que no ha cessat des que el PP va accedir a la Presidència de la Generalitat.

Per a l’STEPV, és incompatible l’existència de l’AVL i el dictat governamental continu sobre qüestions lingüístiques i demostra a les clares que l’anomenat pacte per la llengua és més virtual que real, i que el PP no té voluntat d’abandonar la instrumentalització política de la llengua.

L’STEPV apel·la als membres de l’AVL que sempre han demostrat la seua estima per la llengua i el seu compromís ciutadà i professional en la seua recuperació, el seu conreu ia la seua docència perquè s’oposen a ser un instrument en mans del govern.

Aquest sindicat adverteix que el professorat continuarà fent la seua tasca seguint criteris racionals i científics i que en cap cas es plegarà a arbitrarietats del govern.

València, 27 de març de 2002.

Tots els acadèmics no compleixen els requisits de la Llei de creació.

L'Acadèmia naix condicionada pel perfil eminentment polític d'alguns dels seus membres

Des que s'inicià el procés que va desembocar en la creació per llei de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, aquesta organització sindical s'ha pronunciat a favor d'aconseguir un consens entorn una solució institucional i política al mateix temps que ha advertit que la primera regla d'aquest consens havia de ser respectar escrupolosament els criteris acadèmics i científics que des de fa molts anys han fet del valencià una llengua de cultura.

La posició del sindicat, en tant que deutora de l'autoritat acadèmica que assisteix al professorat valencià, no pot ser diferent de la de la Universitat valenciana, la qual té la funció institucional i social de garantir l'aplicació de la racionalitat i cientificitat a qualsevol objecte d'estudi i d'investigació. L'Acadèmia de la Llengua només té sentit si és respectuosa amb els criteris científics que representa la Universitat i amb l'ús assenyat i de provada qualitat dels escriptors que conformen el patrimoni literari del poble valencià i de la resta de l'àmbit lingüístic.

La llei de creació de la pròpia AVL determina que els seus membres han de tenir un perfil literari i científic de reconegut prestigi que no permet fer excepcions per allotjar un control polític al si de l'ens normatiu.

L'únic pacte polític admisible en relació a la creació de l'AVL hauria estat que la política es quedara fora de la institució i es deixara la normativa lingüística en mans de persones expertes, tal i com ocorre en totes les institucions d'arreu del món que tenen finalitats semblants. No ha estat així, atés que dels 21 membres tan sols sis pertanyen a l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana als quals cap sumar algunes persones de provada reputació en el camp de la producció literària, didàctica i científica, als costat de les quals es troba una genuina representació del partit que governa sense cap altre mèrit conegut. A més, hi ha sis representants de la RACV els quals, amb una sola excepció, presenten un perfil d'escassa entitat literarària o científica. Per totes aquestes raons, l'AVL naix llastada per un pes polític que pot condicionar l'assoliment dels objectius que ha de complir.

Açò no obstant, en la mesura que les actuacions de l'AVL estiguen regides per criteris racionals i científics, consolide les Normes de Castelló de 1932 emprada pels escriptors valencians i es respecte la unitat de la llengua catalana, es farà un bon servei a la llengua i a la societat. Si, pel contrari, prevaleix el conflicte al seu si, l'STEPV-Iv i el professorat valencià sempre tindran com a referent la Universitat Valenciana.

València, 15 de juny de 2001

< tornar a fent camí / tornar a pàgina principal >