Pitjor impossible? Font de Mora bat tots els rècords ´
Albert Sansano
(Publicat a Saó. Setembre 2008)
El curs 2007-08 és un curs per a oblidar. Mai en la història de l’ensenyament del País Valencià, la Conselleria d’Educació havia comés tants despropòsits ni mai havia sigut tan contestada des de la totalitat de la comunitat educativa
El curs 2007/2008 passarà a la història de l’educació valenciana com el més caòtic i indignant de la història. Tan sols el fet que el conseller Font de Mora no siga destituït i continue la seua política de desgavells i destrellats podria fer que el pròxim curs supere tan vergonyós rècord.
I és que el curs ja començava malament
El principal objectiu de la Conselleria d’Educació des del principi de curs era instrumentalitzar l’educació valenciana al servei de les polítiques estatals del Partit Popular. Per a això, obstaculitzar per tot i per tot el desenvolupament de la LOE era l’eix central de la política educativa valenciana: ha publicat la normativa necessària tard i malament, ajorna l’assignatura d’Educació per a la ciutadania per al proper curs i no dota els centres de professorat suficient per a impartir la segona llengua estrangera en el primer cicle d’educació primària.
Així, el curs començà amb una normativa d’organització i funcionament dels centres docents obsoleta i desfasada, massificació en les aules i augment de les ràtios, molts centres amb barracons, l’augment constant de l’alumnat nouvingut (immigrant) i la falta de llocs escolars públics, improvisació en l’elaboració de programes, projectes i normativa per a donar respostes educatives a la societat actual i el manteniment d’un únic model de jornada i calendari escolar que no s’adapta a les noves demandes socials. A més, una veada més i amb la negativa a negociar el calendari escolar, el professorat tindrà molt poc de temps per a planificar, organitzar, programar, posar en marxa noves respostes educatives per a contrarestar les necessitats que la societat li demana en el sistema educatiu.
Per una altra banda, ens trobaríem una novetat propagandística: l’aplicació del bo-llibre (un xec de 117 euros que ajudarà els pares i mares a pagar una part dels llibres) en el primer cicle d’educació primària, i amb què pretenia amagar una política de deixadesa, improvisació, no planificació i insuficient inversió respecte a l’ensenyament públic valencià.
Suspens en Valencià, ignorància en els deures?
Un altre curs més, l’ensenyament en valencià no experimenta una extensió significativa, ni qualitativa ni quantitativa. Cal recordar que l’ensenyament en valencià només arriba al 23,25% de l’alumnat. Per tant, només dos de cada deu alumnes estudien en valencià i compleixen el que fixa la llei d’ús. Que s’està creant la tendència a configurar una mena de doble xarxa educativa, ensenyament públic en valencià i concertat privat en castellà. Que la distribució territorial és molt irregular quan es tracta dels centres públics: mentre a la demarcació d’Alacant en són el 42%, a la de Castelló en són el 82% i a la de València, el 68%, i que no hi ha continuïtat dels programes d’ensenyament en valencià entre els trams educatius; és a dir, de primària a ESO i posteriorment al batxillerat o als cicles formatius d’FP.
Revertir la situació hauria de passar per accelerar l’increment de l’ensenyament en valencià, i això demana una revisió dels programes per a tot el sistema, en la línia del que han dit les avaluacions de l’IVAQUE. Consolidar i estendre l’ensenyament en valencià en secundària (ESO, batxillerats, cicles formatius), exigeix la regulació de les plantilles i una planificació d’objectius que supere la voluntarietat. Pel que fa al desequilibri entre pública i privada, cal que el sector privat, finançat amb diners públics, assumisca el que li correspon en vista del seu pes demogràfic i territorial. Sense que l’ensenyament privat concertat assumisca la part que li correspon d’ensenyament en valencià no s’hi poden donar avanços significatius en les àrees urbanes.
I si parlem dels deures, del decret de drets i deures, hem de fer ressaltar que l’administració valenciana ignora el principal d’aquests, la manca de diàleg i de voluntat de consens que demostra, fins i tot davant el màxim òrgan de consulta de la comunitat educativa, el Consell Escolar Valencià. Això era previsible amb un conseller que va atrevir-se a dir als representants sindicals que “el Consell Escolar, com les Corts no serveixen per a res”. I així, Font de Mora no va comparéixer davant d’aquest òrgan cap de les vegades que va demanar la seua presència perquè donara les explicacions oportunes a la raó per la qual no recollia una vegada i un altra els dictàmens d’aquest. Pot ser per el que pensava aquest conseller dels òrgans democràtics?
Cal recordar, per exemple, que el nou decret de drets i deures publicat per la Conselleria d’Educació no té el suport de la comunitat educativa. Al text s’ha incorporat una mínima part de les indicacions plantejades en un dictamen del Consell Escolar que sí que va ser aprovat per l’unanimitat dels representants de tots el sectors (famílies, alumnat, professorat i empresaris de la privada).
Font de Mora, més preocupat pels titulars de premsa ocurrents que per resoldre els problemes del sistema educatiu, no feia més que crear nous conflictes en compte d’aportar solucions.
La normativa publicada provocarà el proper curs greus incongruències entre les obligacions que imposa al professorat i la impossibilitat de fer-les efectives. En aquest sentit, el nou decret preveu l’obligatorietat per al professorat de formar-se en la millora de la convivència en els centres docents i en la solució pacífica de conflictes, mentre que el pla de formació de la Conselleria no preveu cap acció formativa per a millorar-hi la convivència. D’altra banda, la creació d’aules de “convivència” per a corregir les conductes conflictives de l’alumnat no farà altre que crear guetos en els centres educatius i augmentar la dificultat d’una atenció educativa de qualitat per a aquest alumnat.
La
conflictivitat no se soluciona amb l’aïllament sinó amb la potenciació dels
instruments ja existents en els centres (departaments d’orientació i serveis
psicopedagògics escolars), una acció tutorial eficaç, l’elaboració de plans de
convivència consensuats i ajustats a la realitat dels centres, el treball en
equip de tota la comunitat escolar i la formació en mediació i tractament de
conflictes, tant per als pares i mares com per al professorat i l’alumnat.
La Conselleria d’Educació hauria d’esforçar-se a potenciar mesures de prevenció
i mediació, i fomentar la participació activa de tota la comunitat escolar a
l’hora d’abordar la conflictivitat en els centres. Anunciar mesures sense debat
previ ni consens dels estaments educatius implicats no fa altre que generar
crispació i descontentament, com s’ha posat de manifest cada vegada que el
govern valencià anuncia un nou desgavell educatiu.
De la concertació dels batxillerats al pla Èxit
Malgrat que la Conselleria argumenta que no es pot trobar cap relació directa entre les 144 noves unitats concertades i les 165 unitats que s’han perdut en el sector públic, però les dades són les dades, i les dades –si més no– marquen tendències. Si la tendència dels últims anys és que l’alumnat que cursa batxillerat actualment és menor que la previsió que havia fet la mateixa conselleria, quin és l’argument per a la concertació? Però amb tota la comunitat educativa dels centres públics en contra, el juliol de 2007, es va anunciar la concertació d’unitats de batxillerat en els centres privats, concertació que es concretà i que costa a les butxaques de tots contribuents més 60 milions d’euros, diners que es detrauen d’inversions necessàries en la xarxa pública.
Aquest
curs, s’ha constatat que els centres públics que hi tenen centres concertats al
voltant, ja n’han notat els efectes, a pesar que la concertació està en la seua
primera fase: només s’ha concertat el primer de batxillerat, les ràtios no estan
del tot completes i el segon de batxillerat es concertarà el 2008-09.
Tot i les desigualtats que el sistema ha creat en determinats centres
concertats, amb una selecció encoberta de l’alumnat, un excés en les ràtios
legalment establides, incompliments en la participació i gestió de la comunitat
escolar en aquests centres -condicions que estan implícites en el concert que
subscriuen les titularitats dels centres amb l’Administració educativa
valenciana-, l’Administració ha actuat una vegada més contra l’interés general,
cosa que ha provocat noves despeses pressupostàries i duplicació de l’oferta
existent en aquesta etapa d’educació no obligatòria. I una vegada més, ha forçat
la comunitat educativa a caminar per la via dels recursos.
Pel que fa al pla Èxit, una altra actuació no negociada, que pretén de manera aïllada, durant el mes de juliol i sense que la conselleria aporte cap recurs ni econòmic ni humà, que el professorat i de les direccions dels centres lluiten voluntàriament contra el fracàs escolar.
Aquesta irresponsabilitat de la Secretaria Autonòmica d’Educació de què desconeixem l’“èxit” en aquestes dades, vol substituir les mesures necessàries per resoldre la problemàtica del fracàs escolar, més inversió pública i actuacions globals i planificades, com el cobriment immediat de les baixes del professorat, la reducció de les ràtios alumnat-professorat, l’increment de la plantilla dels departaments d’orientació, la formació del professorat, el desdoblament de grups, la tutorització compartida, l’adequació de l’ordre d’atenció a la diversitat, i l’aprofitament òptim dels programes d’atenció a alumnat amb necessitats educatives especials.
Tots som Batiste (i la Ciutadania en valencià)
Font de Mora ens reservava dos desgavells sorpresius per a final de curs. Quan pensàvem que l’elecció digital d’inspectors no aniria més enllà de la col·locació de fidels servidors en aquest cos, ens arriba la notícia que un d’aquests, a més de formar part de la gestora del Partit Popular a la Safor, seria còmplice del primer atemptat de la Conselleria contra l’escola democràtica. No ens enganyem, Batiste Malonda, el director a qui la Conselleria no vol renovar en el seu lloc de director -el primer cas en dos anys!-, no és un director rebel militant històric dels Moviments de Renovació Pedagògica i de l’STEPV a qui calga donar un escarment. Batiste, és un dels impulsors d’un moviment pedagògic que porta mes de trenta anys transformant l’educació al País Valencià, un moviment que va fer que la seua escola, el CP El Castell d’Almoines, fóra el primer centre públic que impartira l’ensenyament en valencià, i un centre el projecte del qual, basat en la participació democràtica de tots els sectors i a tots els nivells, ha sigut premiat a Catalunya (Sant Jordi) a Elx (Melchor Botella), i és referència per a l’alumnat de pràctiques de la Facultat de Pedagogia i l’Escola de Magisteri de València.
Amb l’intent d’apartar Batiste de la direcció (per què no s’atreveix Font de Mora a celebrar eleccions a direcció en el CP El Castell?), el conseller pretén portar la gestió educativa cap a models basats en l’esperit de fletxes i pelayos. És, sens dubte, un dels temes que, si no dimiteix, se li indigestarà el pròxim setembre.
L’altre tema que finalitzarà amb el curs és, sens dubte, el d’Educació per a la ciutadania. Cal reconéixer que el brillant equip del conseller ha desenvolupat imaginació per fer el joc als objectors d’aquesta assignatura. La seua decisió, pròxima a la prevaricació, d’establir-ne la impartició en anglés, i d’oferir una opció B, “perquè les famílies trien quins temes volen que estudien les filles o els fills”, podria tractar-se d’una broma de mal gust, si no fóra perquè ens hi juguem un model d’ensenyament, basat en el compliment de la legalitat democràtica, l’autonomia de centre, la llibertat de càtedra. No podem oblidar que un reial decret que inclou el model dels ensenyaments mínims en secundària no pot ser vulnerat per una ordre o resolució de qualsevol autonomia, que la norma curricular valenciana, de forma flagrant, ha esmenat i de què ha censurat sistemàticament els continguts suposament molestos, presents en la disposició ministerial, i que l’anglés ni és llengua de l’Estat ni de cap de les comunitats autònomes.
És patètica la reacció del conseller enfront del professorat que rebutja el seu model. El que està plantejant la gran majoria del professorat és el mateix que està exigint la majoria de les institucions educatives a través de la Plataforma per l’Ensenyament Públic (moltes de les organitzacions de la qual també són presents en el Consell Escolar Valencià) i és precisament exigir que la legislació autonòmica desenvolupe la LOE amb normalitat i no que l’entrebanque i la boicotetge.
A l’hora de tancar aquest article queden pendents molts interrogants, el primer serà veure què fa el Ministeri d’Educació, ja que de moment només ha dit ambigüitats, però sobretot, què farà el conseller davant els milers de famílies que estan demanant per escrit que l’assignatura s’impartisca en castellà o en valencià. S’atrevirà a obligar a ensenyar-la en anglés qui no ha fet res per garantir que es puguen fer en valencià les línies en valencià?