L’article 139.1 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, estableix la responsabilitat patrimonial de l’Administració en els termes següents: "Els particulars tindran dret a ser indemnitzats per les Administracions Públiques corresponents de tota lesió que patisquen en qualsevol dels seus bens i drets, tret en els casos de força major, sempre que la lesió siga conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics". El punt 2 d’aquest article afegeix que "En tot cas el dany al·legat haurà de ser efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones". A més l’article 141.1 estableix que "Sols seran indemnitzables les lesions produïdes al particular provinents de danys que aquest no tinga el deure jurídic de suportar d’acord amb la Llei. No seran indemnitzables els danys que es deriven de fets o circumstàncies que no s’hagueren pogut preveure o evitar segons l’estat dels coneixements de la ciència o de la tècnica existents en el moment de la producció d’aquells, tot això sense perjudici de les prestacions assistencials o econòmiques que les lleis puguen establir per aquests casos". 

"Entén la Sala que no determinant-se racionalment com a causa de la mort una altra que no siga l’accident ressenyat i havent ocorregut aquest en l’àmbit d’una activitat esportiva realitzada dintre de l’Institut de titularitat de l’Administració demandada i del seu horari lectiu, dit resultat és netament imputable al funcionament del servei públic educatiu; això és així en quant que un els títols d’imputació que abans hem assenyalat en la configuració jurisprudencial de la responsabilitat patrimonial administrativa és la del funcionament ordinari del servei públic. En el present cas, no existeix dubte sobre el fet que els alumnes es trobaven jugant al futbol –activitat esportiva normal i habitual- com alternativa a la realització d’un examen pels que havien de recuperar l’assignatura i açò és correcte i conforme al normal funcionament del servei públic; si dintre d’aquesta activitat s’esdevé un malaurat accident amb la conseqüència dolorosa del traspàs d’un usuari del servei públic, és evident que ens trobem de ple dintre del supòsit donat citat d’imputació del resultat al referit servei públic educatiu –sense que això implique cap judici de desvalor respecte d’aquest- i, per tant, conforme a la normativa i doctrina exposada s’incardina dintre del supòsit de fet determinant de la responsabilitat administrativa". 

El Tribunal Suprem considera que la responsabilitat patrimonial de les administracions per existir ha d’anar vinculada a que es produisca un nexe causal directe i immediat del funcionament del servei amb els danys produïts, al·ludeix a que hi haja efectivament un fer de l’Administració o una falta d’actuació. No es discuteix si es tracta o no d’un cas de força major, únic supòsit que la llei considera com a causa de no imputabilitat, sinó que el fallo es basa en el següent criteri: "La prestació per l’Administració d’un determinat servei públic i la titularitat per part d’aquella de la infrastructura material per a la seua prestació no implica que el vigent sistema de responsabilitat patrimonial objectiva de les Administracions Públiques convertisca a aquestes en asseguradores universals de tots els riscs amb la finalitat de prevenir qualsevol eventualitat desfavorable o danyosa per als administrats que puga produir-se amb independència de l’actuació administrativa, perquè al contrari es transformaria aquell en un sistema providencialista no contemplat en el nostre ordenament jurídic". Per al TS la lesió produïda "sols és demostrativa que en el centre es desenvolupava una activitat física, integrant de la completa educació, però en si mateixa insuficient per a vincular el dany a la gestió pública, la prestació del servei públic docent alié a la causació d’aquell", es trobem tan sols davant d’un "mero lance de juego practicat per xiquets que ha de ser considerat com alié a les prestacions exigibles al servei públic docent". 

Aquesta sentència, encara que és coincident amb altres, representa una interpretació restrictiva respecte a la del TSJCV i altres més de l’abast de l’article 139 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, el qual estableix la responsabilitat patrimonial de l’Administració. Contradiu criteris ja establerts d’antic respecte als pressupòsits de la responsabilitat objectiva (aquella que no requereix de la presència de culpa, negligència o dol per part dels funcionaris) la base de la qual es troba en la consideració que qui es beneficia d’un risc o el crea ha de respondre. Ès a dir, qui genera una situació en la qual involucra a particulars siguen empleats o usuaris d’un servei públic o privat en què aquests han de seguir pautes, procediments o conductes reglades han de estar a les conseqüències lesives derivades del seu desenvolupament, encara que no es trobe un nexe causal immediat o directe entre els danys i una actuació o no actuació de la Administració. Naturalment en aquest cas correspon respondre a la Administració, no als seus funcionaris, perquè no han incorregut en cap mena de culpa o negligència. En aquest sentit anava la sentència del Tribunal Superior de la Comunitat Valenciana ara anul·lada pel Tribunal Suprem. 

5. Qui són els directament afectats per la sentència del TS? 

Els afectats són les famílies que poden no veure garantides des del punt de vista econòmic les indemnitzacions dels efectes lesius produïts accidentalment sense el nexe causal que el Tribunal Suprem exigeix per a que puguen produir-se les indemnitzacions, encara que els fets es donen en horari escolar i al llarg del desenvolupament d’activitats pròpies del centre educatiu. Serien aleshores necessàries mesures alternatives per tal de percebre indemnitzacions pels danys patits. 

La sentència del TS no afecta, en principi, per a res a l’status preexistent de la responsabilitat civil del professorat, és a dir, de les repercussions econòmiques que puguen derivar-se dels seus actes o omissions, perquè la sentència no tracta en absolut d’això, ni molt menys de la responsabilitat penal estricta que deriva de faltes o delictes comesos. La sentència parla de la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques com a tals en casos d’accidents no imputables a ningú, derivada del funcionament normal o anormal dels serveis públics.

Per tant, queda com estava la cobertura que existeix a la Generalitat Valenciana en el sentit que el professorat gaudeix d’una pòlissa d’assegurances signada per l’Administració per fer-se càrrec de la responsabilitat de caire econòmic que el tribunals puguen atribuir a qualsevol membre del professorat derivada d’actes o omissions imputables a la seua culpa o negligència.

No obstant, l’absència de responsabilitat patrimonial objectiva de caire administratiu, pot provocar que la satisfacció de les indemnitzacions es busque per part de les famílies per la via civil o penal inculpant el professorat, que es pot veure sotmés a compareixences davant dels tribunals per suposades culpes o negligències. Tot per poder aconseguir justes indemnitzacions per lesions causades pel desenvolupament normal o anormal dels serveis públics. En eixa hipotètica situació, és previsible que els jutges consideren que si la responsabilitat patrimonial objectiva de l’Administració no es reconeix, molt menys hauran d’estimar-se els recursos presentats per la via civil o penal: si per indemnitzar per via administrativa ha de demostrar-se nexe de causalitat entre el dany i el servei públic, en absència d’aquest nexe difícilment s’ha d’admetre l’existència de culpa o dol. 

La sentència, en definitiva, deixa sense cobertura suficient determinades situacions que un raonable "estat del benestar" hauria de mantenir. S’hauria de propugnar que aquesta garantia estiguera inclosa entre les prestacions socials a què els ciutadans i les ciutadanes d’un Estat social i democràtic avançat pugueren acollir-se, cosa que asseguraria la pacífica i tranquil·la participació de la ciutadania en els serveis públics. Caldrà, doncs, un intervenció legislativa dels poders públics que restituesca el sentit de l’article anorreat per aquesta doctrina establerta pel TS. Com a mínim, s’hauria d’establir la responsabilitat objectiva en termes absoluts cas que es produïsca un resultat manifestament desproporcionat del desenvolupament dels servis públics, és a dir que s’haurien d’indemnitzar sempre aquells danys que per la seua importància i raresa (mort, invalidesa, etc.) haurien d’obligar a tota la ciutadania a compartir el patiments dels afectats donada la seua magnitud, per tal de garantir l’existència de determinades activitats que són útils i necessàries en el procés educatiu.

Mentrestant, l’Administració educativa, si més no, hauria de pactar amb les AMPA una assegurança universal que cobrira la totalitat de lesions produïdes en els centres.

Respecte al professorat, l’Administració hauria d’elaborar un document informatiu que definisca amb precisió la responsabilitat del professorat per saber a què atendre’s i per normalitzar la vida escolar i dictar unes instruccions que regulen les activitats escolars, extraescolars i complementàries i les mesures de seguretat corresponents.