LA LLEI DE QUALITAT DE L'EDUCACIÓ

 
 

13/02/04   

STEPV-IV presenta un manifest per la derogació de la LOCE

  
tornar a pàgina llei qualitat

Per un ensenyament públic de qualitat.
Hi ha alternatives a les propostes del PP


Per un ensenyament públic i de qualitat: 
No a la llei del PP 

ver en castellano


Introducció
Cal introducir canvis 
Obscurantisme, procés antidemocràtic
¿De quina qualitat parlem?
Un ensenyament democràtic
La divisió social: de revàlides i itineraris
És possible una escola pública comprensiva
La formació del professorat i els recursos de suport extern
Sense finançament no hi ha Reforma possible


Introducció

Després de més de dos cursos d'intents, remors, “globus sonda”, declaracions de la ministra i els seus col·laboradors, el MEC ha fet públic per fi el “Document de Bases per a una Llei de Qualitat de l'Educació”. Aquesta llei pretén tancar el cicle d'implantació de les polítiques conservadores en l'educació pública de l'Estat, que s'ha anat manifestant a través dels Decrets d'Ensenyaments Mínims, la Llei Orgànica Universitària (LOU) i la Llei de Formació Professional (LFP). Amb això, el Partit Popular pretén imposar la seua majoria parlamentària per a acabar amb un sistema públic de qualitat, que es dedicaria a la formació dels sectors socials desfavorits i sense futur acadèmic, i subsidiari d'un ensenyament privat —sostingut, això si, amb fons públics— reservat a la formació de les futures elits. 
És important respondre amb contundència les propostes de l’anomenada Llei de Qualitat. Si greus han estat les agressions de les anteriors iniciatives del PP, no cal oblidar que aquesta llei abasta els anys essencials del procés educatiu, l'ensenyament obligatori o, el que és el mateix, el període que marcarà el futur de cadascun dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. 


Cal introducir canvis 

És evident que després d'onze anys de la promulgació de la LOGSE són necessaris canvis. Molts dels reptes als quals va tractar de respondre aquesta llei segueixen estant pendents. Però ja en el moment de la seua aprovació els STEs, els MRPs i altres veus progressistes, van denunciar les seues deficiències. La LOGSE no va abordar tots els aspectes necessaris per a millorar la qualitat de l'educació. Es van donar per suposades condicions que no existien i no es van crear les suficients a mesura que s'implantava. Quan vam denunciar que la LOGSE naixeria morta si no anava acompanyada del finançament adequat sabíem, com es va veure més tard, que aquest dèficit impediria desenvolupar molts elements essencials per al seu desenvolupament: construccions, recursos materials i humans per a l'atenció a la diversitat, programes realistes per a capacitar al professorat davant els nous reptes educatius, millores laborals que ho possibilitaren, etc.
La situació ara és complexa. L'ambient generat, especialment entorn de l'Educació Secundària, és propici perquè s'oblide fins i tot el discurs compartit sobre la necessitat de suprimir la separació entre la Formació Professional (FP) i el Batxillerat Unificat i Polivalent (BUP). No es pot atribuir gratuïtament a l'ampliació de l'escolaritat obligatòria ni a la implantació d'un currículum comprensiu els problemes de fracàs, l'abandó o la indisciplina que es detecta en el nostre sistema educatiu. Assajar noves reformes, sense haver analitzat prèviament i amb serietat les causes del fracàs de les anteriors, comportarà que tard o d'hora, els problemes es reprodueixen, perquè les seues causes són de fons i continuaran. Per això, compartim amb els signants del Manifiesto de Jabalquinto l'exigència que abans de qualsevol canvi legislatiu es porte a terme un ampli debat social sobre les necessitats del nostre sistema educatiu. 

Obscurantisme, procés antidemocràtic

Propiciar el debat no sembla ser la intenció del govern del PP. Les propostes del Govern han anat apareixent a través d'ambigüitats i imprecisions. Ni un sol avantprojecte ha estat discutit pels sectors socials implicats en l'educació (estudiants, famílies i professorat). Ni un sol estudi sobre el fracàs suposat del sistema ha pogut ser discutit pels experts, que per altra banda neguen la contundència de les dades i més encara les propostes que es presenten per a solucionar-ho. El PP s'ha limitat a realitzar consultes amb entitats no representatives, a convocar jornades propagandístiques amb convidats a la carta i a utilitzar els mitjans de comunicació per a justificar el seu procés de reforma. Cal que els partits polítics i les organitzacions democràtiques no entren en el joc, exigeixen transparència i una participació sense exclusions en tot el procés de debat de la Llei. 

¿De quina qualitat parlem?

No tots diuen el mateix en parlar de qualitat en l'educació. En el significat de la qualitat poden sobreentendre's coses i propostes molt distintes i per això és també necessari el debat: per a saber sobre què es parla. 
Les polítiques conservadores conceben la qualitat de l'ensenyament com una idea essencialment propagandística. Pretenen camuflar termes menys políticament correctes (elit, minories) o alguna de les seues intencions (selecció, classificació, redistribució social...) i substitueixen el discurs utilitzat fins ara (igualtat, compensació) pel de rendibilitat del mercat i satisfacció de les famílies, enteses aquestes com clients dels centres. Per això, les propostes conservadores sobre la qualitat i avaluació educativa fugen de l'anàlisi dels problemes i recorren a "indicadors" abstractes o veritats a mig fer que justifiquen les propostes del supòsit avaluador. Basta llegir les “comparances amb Europa” que es fan en referir-se al fracàs escolar amb les dades sobre comprensió lectora, en els quals no es fa cap referència ni comparança sobre les inversions en ensenyament i en biblioteques públiques. Les anàlisis suposades d'aquest tipus els duen a proposar solucions que passen per potenciar la “cultura de l'esforç” —una altra de les conegudes referències del liberalisme— o els programes d'aprenentatge lingüístic i posterior integració en “programes d'aprenentatge professional” per als problemes educatius dels emigrants. És evident també que l'elevat absentisme en les candidatures a la direcció d'un centre no impliquen un posicionament a favor d'un model de direcció designada per l'Administració. D'igual manera, un desplaçament de l'alumnat de Secundària cap als centres privats no implica una desqualificació de la comprensivitat.

Un ensenyament democràtic

L'ensenyament democràtic és un dels objectius que pretén combatre el PP. Per a complir les directrius neoliberals de traslladar als sistemes públics els esquemes de la iniciativa privada, el Govern pretén desenvolupar les seves idees de “eficiència de gestió” —que assimilen l'educació amb el comerç— i eliminar les comparances i les crítiques als models de gestió dels centres privats que malgrat que reben fons públics no es caracteritzen per la seua gestió democràtica. 
L'objectiu és crear una burocràcia amb baix pressupost, construir un grup proper i depenent de l'Administració, amb un tarannà més “comprensiu” davant les seues mesures, difusor i controlador del que a cada moment li convinga a l'Administració. Aquestes idees, impulsades abans pels governs del PSOE a través de la LPEG, pretenen establir de forma definitiva la dependència dels càrrecs directius (inspectors, directors i membres de l'equip directiu dels centres) dels seus superiors jeràrquics. Com a complement a aquestes mesures es provocarà un fraccionament major del professorat a través de la creació de nous cossos, com el de catedràtics.
Amb la Llei de Qualitat es pretén reduir encara més les competències dels Consells Escolars, als quals es furta la conquesta democràtica d'intervenir en l'elecció dels equips directius i s'elimina el dret a la participació de les famílies en la gestió del centre. 

La divisió social: de revàlides i itineraris

Per a l’STEPV-Iv, l'ensenyament obligatori és aquell que garanteix el dret de totes i tots a l'una educació que desenvolupe les seues capacitats en igualtat de condicions, aquell que en la societat actual els dote d'una formació sòlida que els capacite per a afrontar els canvis de la vida, especialment en un sistema laboral on les competències necessàries es renoven ràpidament. En aquest sentit, hi ha motius per a estar preocupats pel compliment d'aquest dret, especialment quan és sabut que les desigualtats socioeconòmiques i culturals per la procedència familiar dels estudiants, es manifesten en majors dificultats per als menys afavorits. És preocupant qualsevol mesura que restringesca les possibilitats de l'alumnat de romandre escolaritzat o que segregue l'alumnat amb menor rendiment, el que suposa reproduir i agreujar les diferències socials. Els anomenats grups de reforç educatiu —és sorprenent l'absència de mesures per a Ensenyament Primari— són en realitat el quart itinerari/magatzem, reservat per a l'ensenyament públic. La ministra ja ha explicat l'evidència que tots els centres no podran oferir tots els itineraris. 
L'ensenyament obligatori cal que tinga uns objectius propis i un sentit en ell mateix. Aquest ensenyament serà eficaç si aconsegueix les seues metes, i no d'acord amb nivells posteriors. En l'ensenyament obligatori no és tolerable ni la selecció prèvia ni la interna, i s’han de realitzar tots els esforços per a evitar el seu abandó.
La revàlida i els itineraris demostren clarament les intencions del PP, atès que tracten de seleccionar, el més barat i per tant com més aviat millor, a l'alumnat d'acord amb la seua destinació final. Amb això, l'alumnat de famílies acomodades i amb certes aspiracions anirà col·locant-se des dels primers anys en aquells centres de Primària de "major nivell" i millor relacionats amb els de Secundària amb certes optatives, que li permetran al seu torn cursar un Batxillerat de qualitat i optar a carreres universitàries de primera categoria, tot això amb el suport econòmic necessari en forma de classes particulars, ordinadors personals o els mitjans que siguen necessaris. Al grup de centres de "nivell superior", sobre la base de criteris d'eficàcia i rendibilitat, no podran accedir més que uns pocs centres públics: la resta seran privats concertats. Sobre la revàlida —o revàlides— no es coneixen les condicions acadèmiques i administratives en les quals es desenvoluparà. Es pretén justificar des d'arguments tan vagues com que és necessari un major nivell d'exigència en els estudis actuals que s'aconseguirà amb la revàlida en requerir-se l'alumnat per a realitzar un esforç que ara no se li exigeix. 
Els famosos “nivells”, la qualitat del sistema i la reducció del fracàs escolar no tenen gens a veure amb unes proves finals per molt amenaçadores que resulten. La qualitat i la reducció del fracàs escolar només s'obtenen mitjançant una intervenció —en cadascuna de les etapes, cicles, nivells i cursos— de les mesures pedagògiques i didàctiques adequades, així com dels recursos materials i humans necessaris per a tractar la complexitat que mereixen les diferents situacions de diversitat d'alumnat.
La revàlida, a més, atempta frontalment contra l'avaluació contínua que el professorat realitza dia a dia sobre el seu alumnat i la seua pràctica docent. Es tracta sens dubte d'una prova de desconfiança sobre professors i alumnes, que en una sola prova han de ser avaluats del que ja han superat a través de l'avaluació contínua.
La revàlida en el Batxillerat també significa la reintroducció fraudulenta de la selectivitat. La superació d'aquesta revàlida és el requisit per a l'accés a la Universitat, però es dóna la paradoxa que, segons la LOU, també aquesta pot establir una prova quan la demanda supere l'oferta establida, amb la qual cosa l'alumnat es trobarà en molts casos amb dues proves que mesuren nivells diferents. D'aquesta manera, l'alumnat haurà de superar en un sol any tres nivells: l'exigit conjuntament per l'Estat i la Comunitat Autònoma (curs de Batxillerat), l'exigit per l'Estat (revàlida), i l'exigit per la Universitat (prova d'accés).

És possible una escola pública comprensiva

No és de rebut que institucions finançades amb fons públics seleccionen l'alumnat i provoquen la concentració dels problemes en determinats centres. Només poden acceptar-ho els qui comparteixen la idea que el sistema públic ha de competir amb el privat a costa de llevar-se de damunt els problemes.
No hi ha estudis que justifiquen que segregar l'alumnat siga més eficaç. Basta comparar les dades actuals de l’anomenat fracàs escolar amb els de l'antic Batxillerat per a qüestionar aquesta mesura. Però sobretot cal aclarir per a qui és eficaç la segregació: per descomptat no per al conjunt de la població escolar. Tornar a separar altra vegada una formació més acadèmica d'una altra més pràctica o professional seria una regressió que ni s’adapta a un model d'educació integral ni tampoc a les necessitats del mercat laboral. 
Davant dels models restrictius cal impulsar models flexibles en els quals caben diferents formes de participació i progrés. És necessària una flexibilitat que done cabuda a la diversitat d'estudiants i responga adequadament a les possibilitats desiguals que tenen per a arribar als mínims establits. Les i els estudiants més capaços i esforçats no han de ser penalitzats per la fixació de nivells mínims per qui tenen menys capacitats i disponibilitat. Cal establir agrupacions flexibles que permeten ritmes diferents en l'organització de l'ensenyament en les aules i en els centres, agrupacions no permanents ni estigmatizadores per a ningú. Aquestes fórmules són possibles i hi ha sobrades experiències que així ho demostren, per això es caldria anar fins i tot mes enllà.
Un nou model de societat exigeix un nou model d'ensenyament i en el cas de l'alumnat que ja pot incorporar-se al món laboral se'ls ha de permetre eixir i regressar al sistema escolar alternant períodes d'escolarització amb uns altres de treball. Un nou model de societat hauria d’estudiar fins i tot que el sistema públic poguera servir per a establir mesures compensatòries per als alumnes “retardats” fora del temps i/o el calendari escolar. Tot això, una vegada més, exigeix inversions importants tant en preparació del professorat adequat com en recursos humans i materials.

La formació del professorat i els recursos de suport extern

Afrontar la reforma de la formació inicial i permanent del professorat és una necessitat que no es pot posar en dubte. La formació del professorat de Primària segueix mantenint el nivell de Diplomatura —per sota de la mitjana de l'OCDE— i se segueix fomentant la idea que per a educar als més menuts es necessita menys qualificació que per a fer-ho amb els majors. Fins i tot, hi ha organitzacions anomenades “de classe” que temen afrontar el repte del Cos Únic començant per baix. Quant a la formació pedagògica de Secundària no hi ha molt nou a dir: la LOGSE va realitzar una anàlisi vàlida per a la seua transformació, però ni les voluntats ni els mitjans van poder abordar els canvis necessaris en l'etapa que major complexitat educativa anava a suportar. Una formació del professorat basada en la reflexió sobre la pràctica suposa la creació de condicions materials i humanes perquè puguen formar-se grups de professors i professores en un procés continu teòric i pràctic. 
Cal modificar l'actual sistema d'accés a la funció docent, un sistema que ha de contemplar l'accés diferenciat del personal interí i que ha de valorar fonamentalment la seua pràctica docent i la prestació de serveis.
El bon treball realitzat pels docents no té reconeixement. No es reconeix el dret a la formació dintre de la jornada laboral —amb la reducció necessària d'hores lectives—, ni es posen els mitjans perquè aquest reconeixement social es porte a terme. La formació s'ha anat reduint a reproduir programes dissenyats pels buròcrates dels governs i a emplenar formularis, mentre no s'incrementa l'horari que els permet atendre les funcions en el centre: reunions de professorat, tutories, etc. La proposta d'instaurar les diferents revàlides és una prova més de com es genera desconfiança social.
No hem de centrar-nos en la composició tradicional d'un centre educatiu, perquè una societat i una educació complexes necessiten que canvie també l'estructura dels centres. En els centres, els mediadors, els educadors socials, els equips psicopedagógics, etc., es fan imprescindibles. No obstant això, cal evitar l'error de fer recaure en aquestes persones l'atenció exclusiva de l'alumnat problemàtic. Aquestes figures han de concebre's com professionals que al costat del professorat aborden i busquen solucions per als diferents problemes del centre.

Sense finançament no hi ha Reforma possible

Malgrat el discurs oficial, les pròpies dades del Ministeri indiquen que el percentatge del PIB corresponent a la despesa pública en Educació ha descendit del 4,8% en 1992 al 4,6% en 1999 i al 4,5% en 2001, mentre que en el sector privat el percentatge ha augmentat del 1,1% en 1992 al 1,4% en 1999 i al 1,2% en 2001. La despesa total del sector públic més el privat era del 5,8% en 1992 i ara és del 5,6%. És a dir, a l'Estat espanyol el sistema educatiu té menor rellevància en les prioritats d'inversió pública i ocupa l'onzè lloc entre els quinze països de la UE. El més greu de tot és que una part dels recursos públics destinats a educació es dediquen a finançar l'ensenyament privat en règim concertat, un model d'ensenyament que cada vegada acull més centres d'elit amb autèntiques barreres per a impedir l'accés a l'alumnat amb necessitats especials de naturalesa econòmica, ètnica o física. 
Hi ha mesures necessàries que, no obstant això, no són gratuïtes, com: la disponibilitat d'instal·lacions adequades a les noves necessitats; el reforç als estudiants amb dificultats i insuficiències; els recursos per a una gestió eficaç; l’optativitat per a diversificar el currículum; una adequada formació del professorat.
Tota reforma que pretenga ser eficaç ha d’anar acompanyada d'una llei de pressupostos que assegure la millora de l'estat dels centres públics; l'adequació de les plantilles; la posada al dia de la investigació sobre les causes del fracàs escolar i altres problemes de l'ESO; l'elaboració de currículums integrats; l'elaboració de materials didàctics multimèdia i interdisciplinars; la formació de professors i professores especialistes d'àrea i d'Educació Secundària. El finançament cal que incorpore un fons específic que permeta compensar les desigualtats interterritorials existents en l'Estat espanyol i que assegure unes condicions de qualitat equiparables a tots els territoris i a tots els centres públics.


   
      
tornar a pàgina llei qualitat

Por una enseñanza pública y de calidad: 
No a la ley del PP


Introducción

Tras más de dos cursos de intentos, rumores, globos sonda, declaraciones de la ministra y sus colaboradores, el MEC ha hecho público por fin el “Documento de Bases para una Ley de Calidad de la Educación”. Esta ley pretende cerrar el ciclo de implantación de las políticas conservadoras en la educación pública del Estado, que se ha ido manifestando a través de los Decretos de Enseñanzas Mínimas, la Ley Orgánica Universitaria (LOU) y la Ley de Formación Profesional (LFP). Con ello, el Partido Popular pretende imponer su mayoría parlamentaria para acabar con un sistema público de calidad, que se dedicaría a la formación de los sectores sociales desfavorecidos y sin futuro académico, y subsidiario de una enseñanza privada —sostenida, eso sí, con fondos públicos— reservada a la formación de las futuras élites.
Es importante responder con contundencia a las propuestas de la llamada Ley de Calidad. Si graves han sido las agresiones de las anteriores iniciativas del PP, no hay que olvidar que esta ley abarca los años esenciales del proceso educativo, la enseñanza obligatoria o, lo que es lo mismo, el período que marcará el futuro de cada uno de los ciudadanos y ciudadanas de nuestro país. 


Es necesario introducir cambios 

Es evidente que tras once años de la promulgación de la LOGSE son necesarios cambios. Muchos de los retos a los que trató de responder esta ley siguen estando pendientes. Pero ya en el momento de su aprobación los STEs, los MRPs, y otras voces progresistas, denunciaron sus deficiencias. La LOGSE no abordó todos los aspectos necesarios para mejorar la calidad de la educación. Se dieron por supuestas condiciones que no existían y no se crearon las suficientes a medida que se implantaba. Cuando denunciamos que la LOGSE nacería muerta si no iba acompañada de la financiación adecuada sabíamos, como se vio más tarde, que este déficit impediría elementos esenciales para su desarrollo: construcciones, recursos materiales y humanos para la atención a la diversidad, programas realistas para capacitar al profesorado ante los nuevos retos educativos, mejoras laborales que lo posibilitaran, etc.
La situación ahora es compleja. El ambiente generado, especialmente en torno a la Educación Secundaria, es propicio para que se olvide incluso el discurso compartido sobre la necesidad de suprimir la separación entre la Formación Profesional (FP) y el Bachillerato Unificado y Polivalente (BUP). No se puede atribuir gratuitamente a la ampliación de la escolaridad obligatoria ni a la implantación de un currículum comprensivo los problemas de fracaso, el abandono o la indisciplina que se detecta en nuestro sistema educativo. Ensayar nuevas reformas, sin haber analizado previamente y con seriedad las causas del fracaso de las anteriores, llevará a que tarde o temprano, los problemas se reproduzcan, porque sus causas son de fondo y continuarán. Por ello, compartimos con los firmantes del Manifiesto de Jabalquinto la exigencia de que antes de cualquier cambio legislativo se lleve a cabo un amplio debate social sobre las necesidades de nuestro sistema educativo. 

Oscurantismo, proceso antidemocrático

Propiciar el debate no parece ser la intención del gobierno del PP. Las propuestas del Gobierno han ido apareciendo a través de ambigüedades e imprecisiones. Ni un solo anteproyecto ha sido discutido por los sectores sociales implicados en la educación (estudiantes, familias y profesorado). Ni un solo estudio sobre el supuesto fracaso del sistema ha podido ser discutido por los expertos, que por otra parte niegan la contundencia de tales datos y más aún las propuestas que se proponen para solucionarlos. El PP se ha limitado a realizar consultas con entidades no representativas, a convocar jornadas propagandísticas con invitados a la carta y a utilizar los medios de comunicación para justificar su proceso de reforma. Cabe esperar que los partidos políticos y las organizaciones democráticas no entren en el juego, exijan luz y taquígrafos y la participación sin exclusiones en todo el proceso de debate de la Ley. 

¿De qué calidad hablamos?

No todos dicen lo mismo al hablar de calidad en la educación. En el significado de la calidad pueden sobreentenderse cosas y propuestas muy distintas y por eso es también necesario el debate: para saber qué se habla. 
Las políticas conservadoras conciben la calidad de la enseñanza como una idea esencialmente propagandística. Pretenden camuflar términos menos políticamente correctos, (élite, minorías) o alguna de sus intenciones (selección, clasificación, redistribución social...) y sustituyen el discurso utilizado hasta ahora (igualdad, compensación), por el de rentabilidad del mercado y satisfacción de las familias, entendidas éstas como clientes de los centros. Por ello, las propuestas conservadoras sobre la calidad y evaluación educativa huyen del análisis de los problemas y recurren a "indicadores" abstractos o verdades a medias que justifican las propuestas del supuesto evaluador. Basta leer las “comparaciones con Europa” que hacen al referirse al fracaso escolar con los datos sobre comprensión lectora, en los que no hace ninguna referencia ni comparación sobre las inversiones en enseñanza y en bibliotecas públicas. Los supuestos “análisis” de este tipo les llevan a proponer soluciones que pasan por potenciar la “cultura del esfuerzo” —otra de la conocidas referencias del liberalismo— o los programas de aprendizaje lingüístico y posterior integración en “programas de aprendizaje profesional” para los problemas educativos de los emigrantes. Es evidente también que el elevado absentismo en las candidaturas a la dirección de un centro no implican un posicionamiento a favor de un modelo de dirección designada por la Administración. De igual modo, un desplazamiento del alumnado de Secundaria hacia los centros privados no implica una descalificación de la comprensividad. 

Una enseñanza democrática

La enseñanza democrática es uno de los objetivos que pretende combatir el PP. Para cumplir las directrices neoliberales de trasladar a los sistemas públicos los esquemas de la iniciativa privada, el Gobierno pretende desarrollar sus ideas de “eficiencia de gestión” —que asimilan la educación con el comercio— y eliminar las comparaciones y las críticas a los modelos de gestión de los centros privados que pese a recibir fondos públicos no se caracterizan por su gestión democrática. 
El objetivo es crear una burocracia con bajo presupuesto, construir un grupo cercano y dependiente de la Administración, con un talante más “comprensivo” ante sus medidas, difusor y controlador de lo que en cada momento le convenga a la Administración. Estas ideas, impulsadas antes por el Gobierno del PSOE a través de la LPEG, pretenden establecer de forma definitiva la dependencia de los cargos directivos (inspectores, directores y miembros del equipo directivo de los centros) de sus superiores jerárquicos. Como complemento a estas medidas se provocará un mayor fraccionamiento del profesorado a través de la creación de nuevos cuerpos, como el de catedráticos.
Con la Ley de Calidad se pretende reducir aún más las competencias de los Consejos Escolares, a los que se arrebata la conquista democrática de intervenir en la elección de los equipos directivos y se elimina el derecho a la participación de las familias en la gestión del centro.

La división social: de reválidas e itinerarios

Para el STEPV-Iv, la enseñanza obligatoria es aquella que garantiza el derecho de todas y todos a una educación que desarrolle sus capacidades en igualdad de condiciones, aquella que en la sociedad actual les dote de una formación sólida que les capacite para afrontar los cambios de la vida, especialmente en un sistema laboral en que las competencias necesarias se renuevan rápidamente. En esta dirección, hay motivos para estar preocupados por el cumplimiento de este derecho, especialmente cuando es sabido que las desigualdades socioeconómicas y culturales de la procedencia familiar de los estudiantes se manifiestan en mayores dificultades para los menos favorecidos. Es preocupante cualquier medida que restrinja las posibilidades del alumnado de permanecer escolarizado o que segregue al alumnado con menor rendimiento, lo que supone reproducir y agravar las diferencias sociales. Los llamados grupos de refuerzo educativo —es llamativa la ausencia de medidas para Enseñanza Primaria— son en realidad el cuarto itinerario/almacén, reservado para la enseñanza pública. La ministra ya ha explicado la evidencia de que todos los centros no podrán ofertar todos los itinerarios.
La enseñanza obligatoria debe tener unos objetivos propios y un sentido en sí misma. Esta enseñanza será eficaz si logra sus metas, y no en función de niveles posteriores. En la enseñanza obligatoria no es tolerable ni la selección previa ni la interna, y se deben realizar todos los esfuerzos para evitar su abandono.
La reválida y los itinerarios demuestran claramente las intenciones del PP, dado que tratan de seleccionar, lo más barato y por tanto lo antes posible, al alumnado en función de su destino final. Con ello, el alumnado de familias acomodadas y con ciertas aspiraciones irá colocándose desde los primeros años en aquellos centros de Primaria de "mayor nivel" y mejor relacionados con los de Secundaria con ciertas optativas, que le permitan a su vez cursar un Bachillerato de calidad y optar a carreras universitarias de primera categoría, todo ello con el apoyo económico necesario en forma de clases particulares, ordenadores personales o los medios que sean necesarios. Al grupo de centros de "nivel superior", sobre la base de criterios de eficacia y rentabilidad, no podrán acceder más que unos pocos centros públicos: el resto serán privados concertados. Sobre la reválida —o reválidas— no se conocen las condiciones académicas y administrativas en las que se desarrollará. Se pretende justificar desde argumentos tan vagos como que es necesario un mayor nivel de exigencia en los estudios actuales que se conseguirá con la reválida al requerirse al alumnado para realizar un esfuerzo que ahora no se le exige. 
Los famosos “niveles”, la calidad del sistema y la reducción del fracaso escolar no tienen nada que ver con unas pruebas finales por muy amenazadoras que resulten. La calidad y la reducción del fracaso escolar sólo se obtienen mediante una intervención —en cada una de las etapas, ciclos, niveles y cursos— de las medidas pedagógicas y didácticas adecuadas, así como de los recursos materiales y humanos necesarios para tratar la complejidad que merecen las diferentes situaciones de diversidad de alumnado. 
La reválida, además, atenta frontalmente contra la evaluación continua que el profesorado realiza día a día sobre su alumnado y su práctica docente. Se trata sin duda de una prueba de desconfianza sobre profesores y alumnos, que en una sola prueba han de ser evaluados de lo que ya han superado a través de la evaluación continua.
La reválida en el Bachillerato también significa la reintroducción fraudulenta de la selectividad. La superación de esta reválida es el requisito para el acceso a la Universidad, pero se da la paradoja de que, según la LOU, también ésta puede establecer una prueba cuando la demanda supere la oferta establecida, con lo cual el alumnado se encontrará en muchos casos con dos pruebas que miden diferentes niveles. De este modo, el alumnado deberá superar en un sólo año tres niveles: el exigido conjuntamente por el Estado y la Comunidad Autónoma (curso de Bachillerato), el exigido por el Estado (reválida), y el exigido por la Universidad (prueba de acceso).

Es posible una escuela pública comprensiva

No es de recibo que instituciones financiadas con fondos públicos seleccionen al alumnado y provoquen la concentración de los problemas en determinados centros. Sólo pueden aceptarlo quienes compartan la idea de que el sistema público debe competir con el privado a costa de quitarse de encima los problemas. 
No hay estudios que justifiquen que segregar al alumnado sea más eficaz. Basta comparar los datos actuales del llamado fracaso escolar con los del antiguo Bachillerato para cuestionar esta medida. Pero sobre todo hay que aclarar para quién es eficaz la segregación: no desde luego para el conjunto de la población escolar. Volver a separar otra vez una formación más académica de otra más práctica o profesional sería una regresión que ni se adecua a un modelo de educación integral ni tampoco a las necesidades del mercado laboral. 
Frente a los modelos restrictivos hay que impulsar modelos flexibles en los que quepan diferentes formas de participación y progreso. Es necesaria una flexibilidad que dé cabida a la diversidad de estudiantes y responda adecuadamente a las posibilidades desiguales que tienen para alcanzar los mínimos establecidos. Las y los estudiantes más capaces y esforzados no deben ser penalizados por la fijación de niveles mínimos para quienes tienen menos capacidades y disponibilidad. Se deben establecer agrupaciones flexibles que permitan ritmos diferentes en la organización de la enseñanza en las aulas y en los centros, agrupaciones no permanentes ni estigmatizadoras para nadie. Estas fórmulas son posibles y hay sobradas experiencias que así lo demuestran, por eso se debería ir incluso más allá.
Un nuevo modelo de sociedad exige un nuevo modelo de enseñanza y en el caso del alumnado que ya puede incorporarse al mundo laboral se le debe permitir salir y regresar al sistema escolar alternando periodos de escolarización con otros de trabajo. Un nuevo modelo de sociedad debería estudiar incluso que el sistema público pudiera servir para establecer medidas compensatorias para los alumnos “retrasados” fuera del tiempo y/o el calendario escolar. Todo ello, una vez más, exige inversiones importantes tanto en preparación del profesorado adecuado como en recursos humanos y materiales.

La formación del profesorado y los recursos de apoyo externo

Afrontar la reforma de la formación inicial y permanente del profesorado es una necesidad que no puede ponerse en duda. La formación del profesorado de Primaria sigue manteniendo el nivel de Diplomatura —por debajo de la media de la OCDE— y se sigue fomentando la idea de que para educar a los pequeños se necesita menos cualificación que para hacerlo con los mayores. Incluso, hay organizaciones llamadas “de clase” que temen afrontar el reto del Cuerpo Único empezando por abajo. En cuanto a la formación pedagógica de Secundaria no hay mucho nuevo que decir: la LOGSE realizó un análisis válido para su transformación, pero ni las voluntades ni los medios pudieron abordar una transformación necesaria en la etapa que mayor complejidad educativa se iba a soportar. Una formación del profesorado basada en la reflexión sobre la práctica supone la creación de condiciones materiales y humanas para que puedan formarse grupos de profesores y profesoras en un proceso continuo teórico y práctico. 
Es necesario modificar el actual sistema de acceso a la función docente, un sistema que debe contemplar el acceso diferenciado del personal interino y que ha de valorar fundamentalmente su práctica docente y la prestación de servicios.
El buen trabajo realizado por los docentes no tiene reconocimiento. No se reconoce el derecho a la formación dentro de la jornada laboral —con la reducción necesaria de horas lectivas—, ni se ponen los medios para que este reconocimiento social se lleve a cabo. La formación se ha ido reduciendo a reproducir programas diseñados por los burócratas de los gobiernos y a rellenar formularios, mientras no se incrementa el horario que les permite atender las funciones en el centro: reuniones de profesorado, tutorías, etc. La propuesta de instaurar las diferentes reválidas es una prueba más de cómo se genera desconfianza social.
No debemos centrarnos en la tradicional composición de un centro educativo, porque una sociedad y una educación complejas necesitan que cambie también la estructura de los centros. En los centros, los mediadores, los educadores sociales, los equipos psicopedagógicos, etc., se hacen imprescindibles. Sin embargo, hay que evitar el error de hacer recaer en estas personas la atención exclusiva del alumnado problemático. Esas figuras han de concebirse como profesionales que junto al profesorado abordan y buscan soluciones para los diferentes problemas del centro.

Sin financiación no hay Reforma posible

Pese al discurso oficial, los propios datos del Ministerio indican que el porcentaje del PIB correspondiente al gasto público en Educación ha descendido del 4,8% en 1992 al 4,6% en 1999 y al 4,5% en 2001, mientras que en el sector privado el porcentaje ha aumentado del 1,1% en 1992 al 1,4% en 1999 y al 1,2% en 2001. El gasto total del sector público más el privado era del 5,8% en 1992 y ahora es del 5,6%. Es decir, en el Estado español el sistema educativo tiene menor relevancia en las prioridades de inversión pública y ocupa el undécimo lugar entre los quince países de la UE. Lo más grave de todo es que una parte de los recursos públicos destinados a educación se dedican a financiar la enseñanza privada en régimen concertado, un modelo de enseñanza que cada vez acoge a más centros de élite con auténticas barreras para impedir el acceso al alumnado con necesidades especiales de naturaleza económica, étnica o física.
Hay medidas necesarias que, sin embargo, no son gratuitas, como: la disponibilidad de instalaciones adecuadas a las nuevas necesidades; el refuerzo a los estudiantes con dificultades e insuficiencias; los recursos para una gestión eficaz; la optatividad para diversificar el currículo; una adecuada formación del profesorado.
Toda reforma que pretenda ser eficaz debe ir acompañada de una ley de presupuestos que asegure la mejora del estado de los centros públicos; la adecuación de las plantillas; la puesta al día de la investigación sobre las causas del fracaso escolar y demás problemas de la ESO; la elaboración de currículos integrados; la elaboración de materiales didácticos multimedia e interdisciplinares; la formación de profesores y profesoras especialistas de área y de Educación Secundaria. La financiación debe incorporar un fondo específico que permita compensar las desigualdades interterritoriales existentes en el Estado español y que asegure unas condiciones de calidad equiparables a todos los territorios y a todos los centros públicos.


Per un ensenyament públic de qualitat.

Hi ha alternatives a les propostes del PP

Davant el debat suscitat per l’anomenada Llei de Qualitat impulsada pel Govern del PP l’STEPV-Iv va presentar una anàlisi amb els motius per al seu rebuig. A partir d'aquesta primera valoració sindical s'han recollit les propostes que serviran per a articular un conjunt de mesures per a un efectiu Ensenyament Públic de Qualitat.

L’STEPV-Iv sap que cal canviar les coses, perquè els canvis socials experimentats des de la promulgació de la LOGSE —una normativa que ha evidenciat deficiències i errors durant la seua aplicació—, la retallada dels aspectes més progressistes de la llei pel PP i l'impuls a la privatització de l'ensenyament, feien necessaris canvis legislatius, uns canvis que no són precisament els de la proposta governamental.

El Sindicat anima a les treballadores i treballadors de l'ensenyament i a tota la comunitat educativa a impulsar el debat i defensar els següents aspectes bàsics que serviran per a construir una autèntica Escola Pública de Qualitat.

- Avançar en una atenció més personalitzada i en la compensació de les desigualtats educatives de partida que genera el nostre model social. En aquesta direcció, cal:

    • Potenciar l'atenció tutorial.

    • Completar els equips dels Departaments d'Orientació.

    • Impulsar les actuacions d'Educació Compensatòria.

    • Afavorir els desdoblaments dels grups i les agrupacions flexibles.

    • Fomentar les activitats de suport i reforç amb l'alumnat i de recuperació d'assignatures no aprovades.

    • Incrementar l'oferta de matèries optatives, de manera que responguen als interessos plurals de l'alumnat, i amb distints nivells de complexitat. Amb aquesta finalitat, es poden oferir dintre del catàleg d'optatives determinats reforços instrumentals. Cal acabar amb l'oferta d'optatives d'acord amb les disponibilitats del professorat. Per a això cal dotar als centres del professorat que complesca les seues necessitats.

    • Aquest model d'atenció a la diversitat ha d'estar present des del començament de l'escolaritat.

- Reduir el nombre d'estudiants per grup (no confondre amb ràtio/ professor/alumnes) i el nombre total d'estudiants que ha d’atendre un professor.

- Potenciar la motivació del professorat amb mesures de millora de les seues condicions laborals: accés a la funció docent, reconeixement de les tutories i funcions de coordinació en els centres, reducció de la docència directa als majors de 55 anys.

- Assegurar la configuració de claustres estables i reduir la inestabilitat del professorat (desplaçats, expectativa...).

- Establir plantilles mínimes de professorat per als distints tipus de centres. Adequar les plantilles a les necessitats educatives de cada centre.

- Impulsar un nou model de formació del professorat i accés a la funció docent. La formació inicial ha d’arribar al grau de llicenciatura en Magisteri i la necessària formació pedagògica prèvia per a Secundària. L'accés ha de ser diferenciat i ha d’avaluar-se prioritàriament la pràctica docent. La formació permanent ha de ser gestionada democràticament i fonamentar-se en les necessitats dels centres educatius i els grups de treball, seminaris, etc.

- Garantir l'autonomia dels centres educatius, amb oportunitats per a impulsar els seus projectes educatius. Això exigeix al seu torn:

    • Desenvolupar una política adequada de plantilles de professorat. Cal contemplar els desdoblaments flexibles, el suport en l'interior i fora de l'aula, les hores d'atenció suplementàries, els reforços en matèries específiques, l'impuls a la labor tutorial, l'increment de l’optativitat, la dotació completa dels Departaments d'Orientació... La política de plantilles ha d'adequar-se a les necessitats educatives de cada centre i no al contrari. No és admissible que el desenvolupament d'un projecte educatiu quede escanyat per la disponibilitat horària de l'equip docent.

    • Dotar dels recursos materials necessaris.

    • Participar democràticament de la comunitat educativa, sense imposició de lideratges externs, en la gestió del centre.

    • Reduir la burocràcia. Els documents que s'elaborin en el centre educatiu deuen respondre a les seves necessitats.

- Corregir en alguns centres la concentració de l'alumnat amb majors dificultats. L'escola pública no pot convertir-se en la dipositària de l'alumnat rebutjat per l'ensenyament privat (problemàtics, poc inclinats al sistema escolar). Ha de garantir-se que cap centre sostingut amb fons públics seleccione al seu alumnat.

- Millorar la infraestructura dels centres (tallers, aules específiques...), perquè l'espai per a les activitats educatives facilita o dificulta l'aprenentatge i la convivència.

- Impulsar plans de millora de la convivència en els centres i les activitats complementàries i extraescolares com forma de convivència i millora de les relacions. Els sentiments positius dels alumnes cap al centre educatiu són importants. Si els estudiants arriben a implicar-se en el seu currículum escolar o en activitats extracurriculars i desenvolupen llaços forts amb altres estudiants i professors és més probable que milloren els seus resultats. Rendiment i actituds cap a l'escola tenen relacions recíproques: als estudiants els agrada el que fan bé i fan bé el que els agrada.

- Implicar a altres institucions per a la resolució de problemes que no tenen el seu origen en el marc escolar amb mesures que ho assegurin. Donar suport als centres amb professionals especialitzats en el camp social.

És evident que per a la consecució d'aquestes millores és imprescindible una adequada dotació pressupostària. El document de Bases de la Llei de Qualitat no recull cap mesura de finançament, però sí preveu incrementar el pressupost dels concerts educatius.

Des de l'aprovació de la LOGSE en 1990, l’STEPV - Intersindical Valenciana i la Confederació d’STE han reclamat compromissos pressupostaris que facilitaren la resposta del sistema educatiu als reptes que planteja la universalització de l'ensenyament bàsic des dels 3 fins els 16/18 anys. No obstant això, la falta de dotació econòmica ha dificultat especialment l'assoliment d'un repte central del model d'ensenyament comprensiu, com és la integració de l'alumnat amb més dificultats. És de témer que amb la nova reforma educativa es passe també a una situació idèntica, en la qual la millora del sistema amb canvis legislatius pretén ignorar els costos econòmics que comporta el seu desenvolupament. Per altre costat, qualsevol proposta de reforma educativa ha d’acompanyar-se d'un finançament extraordinari per a les comunitats autònomes.


tornar a pàgina llei qualitat

 

STEPV-IV presenta un manifest perla derogació de la LOCE

dona suport al manifest

A poques setmanes de les eleccions generals el Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià- Intersindical Valenciana (STEPV-Iv) ha presentat el manifest que s'adjunta en el qual es demana als partits polítics que concorren a les pròximes eleccions que defineixen amb claredat cuales seran les seves actuacions prioritàries en l'àmbit educatiu. El manifest pretén obrir un veritable debat sobre l'educació que segons el parer del Sindicat està pendent i que de cap manera pot centrar-se en propagandistes subhastes electorals sobre el nombre d'ordinadors que s'instal·laran per aula o el nombre d'idiomes que dominaran les xiquetes i xiquets tot just comencin la seva escolarització.

L'STEPV-Iv insta a tots els partits polítics oposats a la política educativa del PP a centrar les seves prioritats en els aspectes que veritablement vertebren una societat democràtica, i que en l'àmbit educatiu s’han de centrar en la defensa d'una escola pública d'autèntica qualitat, que en aquests moments es concreta en: la derogació de la LOCE, la desaparició de la religió del currículum escolar i l'increment del percentatge del PIB dedicat a educació fins el 7% en els pròxims 4 anys.

El manifest presentat compta, en aquest moments, amb el suport, en l'àmbit estatal, de la CEAPA (Confederació d’APAs), la Confederació de MRPs i el Sindicat d'Estudiants. L'STEPV-Iv fa especial emfasi en els processos de privatització i desregulació del sistema educatiu, fet que no només afecta a l'Estat Espanyol sinó també a tot l'àmbit europeu. Una mostra d'aquesta política són les tres lleis educatives aprovades en aquesta darrera legislatura: Llei d'Ordenació Universitària, Llei de FP i de les Qualificacions i LOCE. A més a més, el Sindicat també critica el tractament que fa la LOCE de les llengues oficials, distintes al castellà.

Per acabar, el Sindicat assenyala els nous processos de privatització i mercantilizació de l'ensenyament que caminen de la mà del procés de desregulació que està tenint lloc, privatització accelerada per la utilització de les tecnologies de la informació i comunicació, que obren la porta a un gegantesc mercat sobre el qual ja han posat els seus ulls els grans inversors.

València, 13 de febrer de 2004

 

  

MANIFEST PER LA DEROGACIÓ DE LA LOCE

Ara, quan estem a unes setmanes de les eleccions generals de març de 2004, és el moment de demanar als partits polítics que concorren a les mateixes que es defineixen clarament i concreten quins seran les seues actuacions en els distints àmbits. En el terreny educatiu i en prop de vuit anys de govern, el PP ha canviat, fent ús de la seva majoria absoluta i sense haver realitzat cap esforç de consens, les lleis en les quals se sustentava el sistema educatiu. En aquests moments ja es troben en vigor tres noves normes l'aplicació de les quals suposa, al nostre entendre, una bolcada en el conjunt del sistema, per l'enorme reculada que comporten, tant des d'un plànol pedagògic com social. Amb la Llei Orgànica d'Universitats, la Llei de Formació Professional i de les Qualificacions i la Llei Orgànica de la Qualitat de l'Educació (LOCE) l'educació se'ns presenta cada vegada més com un valor de mercat que com un dret essencial que la ciutadania deu rebre en igualtat de condicions. Les organitzacions defensores de l'escola pública hem intentat que les lleis foren fruit del consens de les distintes forces, aportant per a això durant tot aquest procés nombrosos documents, valoracions i propostes. No obstant i davant l’obstinació de la ministra Pilar del Castell i del govern del Partit Popular a tota opinió que no coincideix amb els seus plantejaments, vam promoure i vam participar activament en multitudinàries mobilitzacions que van posar de manifest el gairebé unànime rebuig davant les contrarreformas educatives que el Govern aprovaria malgrat tot. Quan a la LOCE, cal recordar que el PP, durant la seva tramitació, va aconseguir aglutinar en contra del seu projecte de llei a tot l'arc parlamentari, partits d'àmbit estatal, nacionalista i regionalista, a prop del 70% de la representació del professorat de l'ensenyament públic, a les més representatives organitzacions de pares i mares i d'estudiants de tot l'Estat, i a la immensa majoria d'associacions de tipus pedagògic, reflexió didàctica i organització escolar. Així, i fruit d'aquesta oposició, al setembre de 2002 es presentava el Manifest "per una educació de qualitat per a tots i totes" afavorit, entre altres, per la CEAPA, Sindicat d'Estudiants, partits progressistes i STEs-i, que en aquell moment sintetitzava la creixent preocupació per aquesta deriva regressiva en l'ensenyament. Poc més d'un any després de la difusió d'aquest Manifest, a unes setmanes de les eleccions generals i davant un possible i desitjable canvi de política educativa, és el moment apropiat per a recordar no només les anàlisis, sinó també les postures i els compromissos de cada organització, especialment d'aquelles que concorren a les eleccions generals i van a sol·licitar la confiança de la ciutadania. Així, des de l’STEPV-Iv emplacem al Govern que porte a terme la seva obligació de propiciar el debat entorn d'un assumpte tan essencial com és l'educació, i instem als partits polítics oposats a la política educativa del PP que adopten els següents compromissos: derogació de la LOCE, desaparició de la religió dintre del currículum escolar i percentatge del PIB destinat a Educació deu pujar fins el 7% en els pròxims 4 anys, per a aproximar-nos a la mitjana dels països del nostre entorn

País Valencià, 13 de febrer de 2004

< anar al començament | index ensenyament públic | All-i-Oli | Principal >