|
Ponència d’Acció Sindical
Contra l'escepticisme
En el primer congrés de la Intersindical Valenciana dèiem que amb la voluntat es construeix la realitat, afirmació que segueix sent certa. Però encara que els treballadors i treballadores segueixen demandant un nou model sindical alternatiu adaptat a les noves realitats socials, la tasca no és fàcil. Cal reconèixer que, encara que seguim avançant, es tracta d'un objectiu a mitjan i llarg termini.
No va a ser fàcil treure els treballadors i treballadores d'aquest escepticisme col·lectiu en el qual es troben immersos, no sol ells, si no el conjunt de la societat, intoxicada i manipulada pels poders mediàtics i la teleporqueria.
Per això avui més que mai hem d’insistir en la consolidació d'un model sindical, innovador i il·lusionant, en el qual la voluntat formada i informada dels treballadors i treballadores és la que decideix l'acció sindical.
L'ampliació i consolidació d'un model sindical alternatiu als tradicionals ja consolidats, és una tasca complexa i plena de dificultats, entre altres coses perquè sempre comptarà amb l'oposició d'aquells que veuen amenaçats amb la nostra presència els seus interessos. Però aquesta tasca és necessària si volem reavivar el moviment sindical.
La nostra organització representa el model sindical que a poc a poc va recuperant la credibilitat que els treballadors i treballadores havien perdut, però hem de fer un esforç major perquè la Intersindical Valenciana, siga coneguda per tot el País Valencià. De res serveix estar en totes i cadascuna de les mobilitzacions laborals o sociopolítiques del nostre territori (Ford, Televisió Valenciana, Sintel, La Ribera, convenis d'ajuntaments, ensenyament, administracions públiques, mobilitzacions contra la reforma laboral del PP, contra la guerra de l'Iraq…), si la presència correspon a cada sindicat confederat i s'obvia la Intersindical Valenciana.
Proposem una forma organitzativa nova i plural, on puguen aglutinar-se tots els treballadors i treballadores valencianes, siga la que siga la seua ideologia i professió, perquè puguen tenir una major incidència en els fòrums on es decideixen les seues condicions de salut i treball.
Pretenem construir una societat més justa, més solidària, amb mecanismes propis per a superar les desigualtats socials i les injustícies laborals, però en dirigir-nos a la societat valenciana i als mitjans de comunicació la nostra veu ha de ser unànimement en nom de l'organització comuna a la qual pertanyem: Intersindical Valenciana.
Els treballadors i treballadores difícilment vindran amb nosaltres –encara que els agrade el que fem o diguem– si no permetem que la nostra organització siga coneguda i sàpiguen on trobar-nos.
Qui som
Que les treballadores i treballadors sàpiguen qui som, quin és el nostre model sindical i on estem, ha de ser un dels punts de debat en aquest segon congrés d'Intersindical Valenciana. No podem esperar que siguen els mitjans de comunicació els que ens solucionen la papereta. Ni que els empresaris ens criden perquè fem eleccions sindicals en les seues empreses. Ni que el Govern Valencià reconega les hores sindicals que ens corresponen segons els resultats electorals, i li les retiren als sindicats majoritaris.
No esperem que aquests sindicats ens criden gratuïtament per a, des de la unitat d'acció, mobilizar-nos al carrer, ni menys encara al si de les empreses.
Està clar que ningú ens ajudarà, som nosaltres els qui hem de eixir enfortits del segon congrés amb més claredat, més convicció i respostes adequades davant cada problema.
Comencem doncs el congrés reconeixent que ningú ens regalarà res i que ens ho haurem de guanyar nosaltres mateixos. Només podrem comptar amb l'ajuda de les treballadores i treballadors que siguem capaços d'incorporar a la lluita sindical a les empreses públiques i privades en defensa dels seus drets laborals. Seguirem propiciant la més àmplia participació directa; evitarem que deleguen la seua responsabilitat i que mantinguen el seu suport i pressió en tot el context reivindicatiu, siga en negociacions d'empresa o de sector.
Per a això, cal perfilar una estratègia d'actuació en cada cas concret perquè el potencial de capacitat reivindicativa d'Intersindical Valenciana tinga el seu reflex just als mitjans de comunicació i, sobretot, al si de les empreses, tant en les que tenim presència com en les que encara no hi estem.
La negociació col·lectiva a el País Valencià
Per a comprendre millor la situació de la negociació col·lectiva, profundament marcada pel sindicalisme de gestió de les centrals majoritàries, convé repassar en unes pinzellades els orígens recents de la negociació col·lectiva nascuda en la dictadura franquista en 1958, amb la promulgació de la Llei de Convenis Col·lectius. El règim tractava d'adaptar-se a les creixents protestes contra els decrets que fixaven els salaris. No es podien admetre les protestes en les quals fins i tot arribaven a participar sectors de l'Església catòlica i falangistes lligats al sindicat vertical. La Llei pretenia conciliar els interessos dels empresaris i els treballadors, que abordaven la negociació amb “harmonia“ sota el paraigua del sindicat vertical.
Convenis col·lectius
Des de llavors s'obre una bretxa important. Els treballadors, encara amb les dificultats imposades per la Dictadura, poden organitzar-se i participar en les eleccions a jurats i enllaços sindicals d'empresa i, des d'aquesta plataforma legal, el sector més conscienciat pren les regnes de les negociacions dels convenis de les empreses i més tard accedeix als càrrecs de les UTT, i dirigeix les negociacions dels convenis provincials.
¿Com es va desbancar, literalment, als verticalistes dins i fora de les empreses? Amb l'acció dels treballadors i les treballadores més conscienciats i decidits i a través de l'assemblea en la que tots decideixen la plataforma del futur conveni. Amb l'assemblea per a informar dels resultats, per a decidir les mesures de pressió i per a decidir si se signa o no un conveni. Aquesta era la clau i la força negociadora. Estava molt clar que en una taula negociadora sis treballadors no podien obrir la mà d'altres sis empresaris si aquests no ho volien. La negociació sempre havia d'anar acompanyada de la pressió i per a pressionar era necessària la participació. Aquesta era la recepta, no havia misteris.
Aquesta pràctica sindical, molt arrelada en el conjunt de la classe treballadora, es va mantenir amb alts i baixos, durant tota l'etapa de la Transició a la democràcia amb els primers governs democràtics. En els durs enfrontaments inicials, deguts a la reconversió industrial del primer Govern socialista, els pensadors liberals més fins – entre ells, el ministre Boyer–, van dir que a aquest preu les reconversions eixien molt cares. Calia engegar una gran reconversió integral que forçosament havia de començar pels sindicats, que suposaven en aquells moments un fre als canvis que el liberalisme econòmic proposava amb les seues polítiques anomenades “d'oferta”. És a dir, els treballadors havien de ser tractats com “productes”: quan més hagueren en el mercat, més barats eixirien.
Des d'aquell moment, la pressió dels poders econòmics imposen als Governs de torn l'aplicació de reformes laborals de forma intel·ligent: sempre van acompanyades de propostes de “participació dels sindicats més representatius” en un seguit de noves responsabilitats “institucionals” amb substancioses ajudes econòmiques. És la política del pal i la safanòria. Des d'aquells esdeveniments, es produeixen canvis vertiginosos en la pràctica sindical de les organitzacions majoritàries.
La negociació col·lectiva sofreix els canvis dels nous temps: les cúpules sindicals imposen els seus criteris i les assemblees van, a poc a poc, desapareixent. Avui, llevat d’honroses excepcions, els convenis d'empresa com de sector es pacten i només després de signar-los s'informa als treballadors del que “s'ha aconseguit”.
Lliçons del passat
L'anterior és una visió molt resumida que no pretén reflectir l'evolució de la negociació col·lectiva a el País Valencià, una història molt més àmplia i rica en esdeveniments. Però les pinzellades exposades –que són al mateix temps la vivència real de molts militants, alguns presents en aquest congrés– poden ajudar-nos i facilitar-nos una comprensió de la complexa situació en la qual ens trobem.
Que dos sindicats es repartisquen la majoria absoluta dels delegats sindicals i per això puguen seure a totes les taules de negociació dels convenis de les empreses i territorials, té les seues arrels en aquest passat recent. Des de les primeres eleccions sindicals, Comissions Obreres pren la davantera guanyant la primera cita electoral seguida de la UGT, com reconeixement a un treball iniciat des del sindicat vertical, pràcticament des de 1958. UGT comença la seua penetració en el moviment sindical recuperant d'una banda la memòria del període anterior a la dictadura franquista i per un altre adoptant una estratègia sindical lligada al PSOE. La paritat en la representació s'ha pactat i es manté fins aquests moments.
Si de l'anàlisi de la situació actual es desprèn que els dos sindicats majoritaris comparteixen pràcticament el mateix espai sindical –com s'apuntava en el nostre anterior congrés–, ¿on se situa Intersindical Valenciana? El primer congrés va respondre a aquesta qüestió. Ara es tracta precisament de perfilar la nostra estratègia de penetració en aquest espai en el qual ens situem. Els dos sindicats majoritaris tenen tot el reconeixement institucional que es trasllada des dels mitjans al conjunt de la societat. Tenen l'aval reconegut dels poders econòmics i polítics, molt interesats que la situació no es modifique. Tenen locals i infraestructures finançats en el seu moment amb els pressupostos públics. Però sobretot, es beneficien d'un finançament important que il·lustra sobre les seues dependències: un setanta per cent dels seus pressupostos correspon a ingressos al marge de les quotes de l'afiliació, diners amb els que poden mantenir un important volum de sindicalistes alliberats.
Les eleccions sindicals
És fàcil comprendre com es desenvolupen les eleccions sindicals i la repetició de resultats en la indústria i els serveis. En les Administracions Públiques, en canvi, anem guanyant terreny amb tota claredat, en alguns casos acompanyats de reculades clamoroses dels sindicats majoritaris. És difícil trobar candidats o candidates d'un sindicat per a una organització desconeguda o confeccionar una candidatura en el moment de participar en les eleccions sindicals, especialment en les empreses amb dirigents sindicals consolidats. Per al projecte d'Intersindical Valenciana és important aparèixer en les empreses, amb o sense afiliats i afiliades, en moments clau com una negociació col·lectiva o una mobilització.
Sense pretendre comparar el que no és comparable, continuen sent vàlides les reflexions des de la nostra experiència. Si el sindicalista o el sindicat que negocia no compleixen amb les expectatives dels treballadors –ni en el fons ni la forma–, els treballadors estaran descontents: aquest és el moment en el qual hem d'aparèixer amb les nostres propostes i alternatives. Si ho fem, potser més prompte o més tard, comptarem amb més afiliats i afiliades i podrem presentar candidatures.
Un aspecte decisiu en les eleccions sindicals són els censos. Existeix un munt d'empreses que tanquen i reobren les seues portes amb altre nom, i empreses de nova creació. Per a visitar-les és decisiu accedir als censos abans que altres organitzacions. Fins avui, els dos sindicats majoritaris controlen aquests censos, un control que els permet preparar la candidatura i convocar les eleccions amb l'avantatge de tenir lligat el resultat abans que es formalitzen altres candidatures. En les xicotetes empreses de sectors tradicionals i de serveis subjectes als convenis de sector, depèn de la negociació i del resultat de les eleccions que determinats sindicats aconseguisquen el plácet de “bons xics”. Des d'aquest moment la pròpia patronal del sector els facilita les dades i col·labora en la presentació de les candidatures: arriben fins i tot a suggerir-los la inclusió de determinats candidats ben vists pels empresaris, que en ocasions no són ni afiliats. En aquests casos s’hauria d’aplicar la mateixa tàctica anteriorment exposada.
La nostra alternativa
¿Quines alternatives tenim? ¿Com responem davant els sindicats majoritaris que controlen quasi en solitari la negociació col·lectiva en les empreses i els sectors tradicionals de les indústries del País Valencià?
1r. Amb la representació que aquestes organitzacions mantenen en el sector privat de la indústria i els serveis ho tenim difícil, però això no suposa una novetat. La novetat és que cada dia que passa s'escolten des de dins i fora d'aquests sindicats més veus critiques. És un senyal per a que nosaltres presentem les nostres alternatives.
2n. Des de l'escassa representació d'Intersindical Valenciana, ¿com presentem les nostres posicions, la nostra alternativa? Aquesta és la pregunta clau.
Seria un error pensar que la nostra modesta representació en els sectors de la indústria i dels serveis, ens impedeix opinar davant qualsevol esdeveniment en la vida social o laboral de qualsevol índole, perquè una cosa és la debilitat organitzativa i una altra molt distinta la nostra capacitat de proposar alternatives quan ho estimem necessari. Un exemple recent és l'acord sobre sinistralitat laboral signat per CIERVAL, CCOO i la Generalitat. La nostra posició ha de ser coneguda dins i fora de l'organització.
El mateix ha de succeir amb la signatura d'acords institucionals o convenis col·lectius. Intersindical Valenciana ha de fer públic el seu punt de vista sobre qualsevol assumpte laboral o econòmic que es produisca. Això planteja un debat sobre els òrgans de direcció, els mitjans materials i humans que cada sindicat confederat dedica a la Intersindical. És evident que per a elaborar alternatives en els diferents sectors laborals s’han d’incorporar militants que dominen cada problemàtica concreta i que es vertebren i coordinen amb els òrgans de direcció. També cal comptar amb equips d'activistes per a distribuir la propaganda en els diferents centres de treball.
A més, cal un equip de permanències a la seu de la Intersindical per a atendre les visites de qualsevol treballador o treballadora del sector que siga. Aquests permanents han de disposar dels materials informatius sobre convenis, taules salarials, etc.
Aquestes necessitats ens duen a un debat que presente conclusions que permeten connectar amb els milers de treballadors i treballadores que busquen el model sindical alternatiu que representem.
El context SOCIAL I POLÍTIC La globalització mundial
En el primer Congrés de la Intersindical es va definir la globalització com l'expressió de l'expansió de les forces del mercat a nivell mundial, que aprofundeix en el domini del lliure mercat sobre les condicions socials i opera sense els obstacles que suposa la intervenció pública.
Com a conseqüència d'aquesta situació, el poder econòmic ocupa una posició dominant sobre el poder polític. Amb la globalització, les empreses –especialment, les multinacionals– poden produir més barat i obtenir mes beneficis a tota costa: la desregularització dels moviments mundials de mercaderies i capitals; la flexibilització de l'ocupació; l'eliminació dels controls de contractació i condicions de treball; la disminució dels impostos directes sobre els capitals i l'augment sobre els indirectes; l'abandó de les polítiques socials per part dels estats (l’anomenada “política d'austeritat” i dèficit “zero”) i la privatització de les empreses i serveis públics.
En l'àmbit internacional, altra conseqüència de la globalització és que les empreses multinacionals tanquen les seues fàbriques en llocs on el treball està regulat i millor pagat per a instal·lar-se en països sense regulació laboral en els quals es permet una explotació salvatge.
Així doncs, hem vist com algunes multinacionals no es conformen només amb instal·lar-se en països del Tercer Món –en els quals amb la col·laboració dels seus respectius governs poden explotar tant com volen dones i xiquets–, sinó que dins de l'àmbit europeu es constata que multinacionals com Nissan, Volkswaguen, Philips, Samsung i altres, abandonen l'estat espanyol per a instal·lar-se en països de l'Est europeu o Turquia (oblidant les ajudes econòmiques que van rebre en el seu moment per a instal·lar-se ací), amb millors perspectives de realitzar beneficis.
La meitat de la humanitat, tres mil milions de persones, viuen amb menys de dos euros diaris. Mil cinc-cents milions de persones passen fam en el món, i la xifra va a més. Trenta milions de pobres passegen sense futur per Estats Units, el país més ric del món. Vuit milions de persones en aquest país es troben en el llindar de la pobresa, i en els últims temps el fet s'agreuja encara més.
Podem afirmar –sense por que se'ns acuse de catastrofistes– que la situació actual és pitjor que la de 2002, quan vam celebrar el nostre Congrés constituent. No només les condicions econòmiques són pitjors a nivell mundial, sinó que ara s'han agreujat per la decisió del govern dels Estats Units d'ordenar el món entorn dels seus interessos estratègics i militars immediats. Amb mentides i amb el pretext de combatre el terrorisme internacional no han dubtat, al marge de tota legalitat internacional, a implicar el món en una guerra d'invasió a l'Iraq de conseqüències encara imprevisibles per a la pau i la seguretat mundial.
Aquesta no és doncs la globalització de la justícia i els drets humans que els governs de les democràcies diuen defensar. Ha arribat el moment per a reflexionar i actuar. Hem de fer propostes que acaben amb les guerres i les injustícies en tot el món per a aconseguir que els drets humans i les llibertats publiques siguen un patrimoni de tota la humanitat, perquè els poders econòmics entenguen que un altre món és possible.
La nova Unió Europea
La construcció de la UE sempre ha estat basada en principis purament econòmics; així s'explica el retard que acumulen els objectius polítics. Per això, l'extensió dels drets socials a Europa avança molt més lentament que tots els aspectes relacionats amb la Unió Econòmica i Monetària.
No obstant, cal ressaltar el recent i important avanç de la col·laboració de l'eix França-Alemanya en temes com l'ampliació de la UE, l'elaboració de la futura Constitució Europea, l'esborrany de la Carta Social Europea, els acords sobre política comuna d'Exterior i Defensa, etc. Lamentablement, el desenvolupament europeu s'ha estancat gràcies a la nefasta política desenvolupada pel govern de José María Aznar en l'anterior legislatura, en el plànol internacional (alineat amb els interessos d'EE UU) com en les relacions amb Europa (recurs a la prepotència, inflexibilidad negociadora…). A aquest panorama no són aliens els interessos d'EEUU.
La UE ha de sortir de la crisi en la qual es troba immersa. Europa ha de jugar cada vegada més un paper important en el món per a garantir, a més dels valors abans esmentats, un desenvolupament equilibrat i el respecte als drets humans en tot el món.
Els interessos de l'estat espanyol estan a Europa i amb Europa. Per la seua importància i història, la UE ha d’assumir les funcions que li corresponen en el món, sense submissions a ningú i sense posicionaments contra ningú.
Hem de ser l'Europa dels pobles, l'Europa del lliure trànsit de les persones i les idees, l'Europa de drets i llibertats per a tots. Des de la Confederació Intersindical Valenciana, al costat d'altres organitzacions socials, lluitarem per a rebutjar l'Europa economicista, una Europa incapaç, si més no, de dotar-se d'una Carta Social i de tenir una única veu en el món.
Brussel·les concentra més poder, i les decisions les prenen persones que no han estat triades per ningú i que no es troben sotmeses a cap control, perquè les decisions del Parlament Europeu no són vinculants. L'absència d'un control democràtic propicia la labor dels poderosos grups financers que influeixen sobre les institucions i instrumentalitzen els seus procediments de decisió. Aquests lobbies situen la UE en una lògica de posició de força aprofitada en benefici dels defensors del liberalisme econòmic.
La situació econòmica i social
Els governs conservadors del PP –tant els autonòmics com els espanyols– seguiran mantenint polítiques emmarcades en els paràmetres de convergència europeus. És a dir, més del mateix, dins de l'estratègia econòmica neoliberal aplicada fins ara. Els pressupostos aprovats per a 2004 s'inscriuen en el mateix marc.
De manera inconseqüent, segueix la política de dèficit zero, a pesar que països com França i Alemanya han renunciat a aquest objectiu davant la pressió de les seues respectives poblacions en resposta a les retallades socials. Això suposarà de nou menys recursos per a les inversions publiques i menys mitjans dels poders públics per a les prestacions socials. Es dóna la paradoxa que, a pesar d'aquestes retallades pressupostàries, i amb 40 mil milions de les antigues pessetes “sobrants” del pressupost de 2003, de cada quatre beques sol·licitades per a estudis el Govern del PP n’ha rebutjat tres.
El Govern també intenta imposar l'objectiu d'estalvi a les comunitats autònomes, el que fa augmentar els efectes negatius de les polítiques socials. Però a més, si alguna comunitat autònoma decideix millorar les prestacions socials –pensions mínimes de viudetat a Catalunya o pagament per una banda dels medicaments a Andalusia– el Govern central no té inconvenient a recórrer aquestes mesures per a tractar d'impedir-les.
Les polítiques de retallada de la despesa pública comporten, entre altres mesures, restriccions de personal, mecanismes de control salarial i mobilitat funcional i geogràfica, i tenen com guinda una pujada salarial del 2% en 2004 per a tots els sectors de la producció. Si es té en compte a més el curiós sistema de càlcul de l'índex de preus al consum (IPC), es comprova que els salaris es van reduint.
En l'econòmic i social aquests últims anys s'ha legislat sempre en contra dels treballadors –amb el pretext d'una falta d'acord entre sindicats i patronal–. Servisca com exemple l'intent de legislar una nova reforma laboral encoberta, amb modificació del càlcul de les pensions inclosa. Afortunadament, els sindicats van reaccionar a temps i després del relatiu èxit de la vaga general, el Govern va recular en les seues pretensions i va retirar el seu projecte. De totes maneres, en un futur immediat hi haurà nous intents governamentals per tal d’aconseguir els seus objectius.
La pressió fiscal sobre els treballadors segueix augmentant, a pesar del bon treball que el Govern realitza en matèria de propaganda. No cessa de repetir que està reduint impostos –i en certa manera és cert, només que no es tracta dels impostos dels treballadors i les classes populars.
A l'augment dels impostos sobre la gasolina i el tabac, el qual cal sumar als trams de l'IRPF, no se'ls aplica l'augment de la inflació de cada any. La classe treballadora acaba cotitzant en el tram superior cada dos o tres anys, així se li augmenten els impostos al mateix temps que s'assegura la seua baixada.
La supressió de l'impost de successions i de l'impost d'activitats específiques (IAE), sí que ha suposat una reducció d'impostos per a les classes acabalades a les quals ja se'ls anuncia de nou una reducció d'un 15% per als qui declaren més de 18.000 euros anuals. D'aquesta manera, els futbolistes de tot el món desitjaran venir a jugar en la nostra lliga professional, com ha assegurat el ministre Montoro.
En resum, ha hagut un increment de la pressió fiscal sobre les rendes del treball i una disminució de les rendes del capital, a més d'un augment dels impostos directes que graven per igual a rics i pobres.
Repercussió social de la immigració
La injusta i inhumana regulació de l'emigració per l’anomenada Llei d'Estrangeria no ha resolt cap problema que aquest ampli col·lectiu de treballadors pateix.
No solament no s'ha detingut l'arribada d'immigrants al nostre país, sinó que el seu nombre ha augmentat. El drama dels nàufrags ofegats en l'Estret s'ha convertit en una escena quotidiana, i el Govern, en lloc de reconèixer el seu fracàs en la matèria, contínua plantejant la immigració com un problema d'ordre públic.
La majoria de les persones immigrants que arriben al nostre país ho fan per pura supervivència. Vénen a treballar i esperen trobar ací el que la seua terra no va poder oferir-los. Més d'un milió d'ells cotitzen a la Seguretat Social, i a més d'haver afavorit l'augment de la natalitat infantil, van a resoldre en gran mesura els problemes de tresoreria per al pagament futur de les pensions.
Aquests treballadors són explotats sovint per empresaris sense escrúpols i les seues condicions de vida són més pròpies del Tercer Món. Molts viuen amuntegats en habitatges que no reuneixen les més mínimes condicions higièniques. Són víctimes de la marginació social i en ocasions d'agressions xenòfobes.
Intersindical Valenciana es situa al costat d'aquestes persones per a facilitar-los la seua integració social i laboral mitjançant una regulació justa que respecte els seus drets com persones i els reconega la seua condició de ciutadans. Hem d'exigir de les diferents administracions que dediquen persones i mitjans econòmics per a aconseguir la integració plena d'aquests ciutadans en la nostra societat.
Serveis Públics i Societat.
Els serveis públics en l'Estat de benestar
En una democràcia social avançada, els serveis públics desenvolupen una labor important fins tal punt que es pot jutjar la salut d'una societat per aquests serveis públics a la ciutadania. Per això cal potenciar-los, consolidar les prestacions existents, ampliar i millorar altres com la millor garantia de superar desigualtats i garantir la universalització dels mateixos.
Per a aconseguir-ho, l'Administració no pot desistir de les seues responsabilitats: ha de mantenir la titularitat pública –mitjançant una gestió bona, eficaç i transparent– com millor garantia de superació de les desigualtats. Les polítiques conservadores ataquen constantment l'Estat del benestar social a través de la seua deslegitimació, amb pretexts de deficiències en la gestió publica o al·legant que els recursos emprats en altres inversions produeixen ocupació i un major grau de benestar.
Els objectius de l'Administració pública no han de traduir-se en un increment dels guanys sinó en la qualitat i universalització dels mitjans i serveis que administren. La falta de mitjans i la qualitat d'aquests serveis sofreixen moltes manques comparades amb la situació d'altres països del centre i nord d'Europa. Les llistes d'espera en la sanitat publica, les deficiències en els serveis socials municipals, la falta de residències públiques per a persones majors són només alguns exemples d'aquests problemes.
L'engany de les privatitzacions
El neoliberalismo tracta de transferir la gestió dels serveis públics al sector privat. És una estratègia que permet als empresaris extreure beneficis del sector públic sense necessitat de cap inversió.
L'argument que s'empra per a aquests casos és que el sector privat gestiona millor i més eficaçment que el públic. Però això no és cert, perquè a mesura que es privatitzen els serveis públics el criteri més emprat és el de rendibilitat i no els de qualitat i eficàcia. A mesura que avança la privatització, no només es redueix el control sobre els serveis públics sinó que l'opacitat de la seua gestió facilita la corrupció i es disparen les despeses.
Les privatitzacions, a més, sempre van acompanyades d'ajustaments dràstics de plantilles que faciliten un augment de beneficis. L'exemple més clar l'hem vist recentment en Antena 3 TV, on gairebé 400 persones han estat acomiadades al mateix temps que les accions de l'empresa pujaven i passaven a cotitzar en borsa. Alguna cosa semblant pot estar preparant-se en Radiotelevisió Espanyola, Correus i altres empreses públiques en el punt de mira de la privatització.
Consolidar l'alternativa sindical.
El sindicalisme institucional
Contràriament al que cabria esperar, la consolidació de les dues forces sindicals hegemóniques a l'estat espanyol no ha resolt cap dels principals problemes que tenen en aquests moments els treballadors i treballadores.
Entre el Govern, la patronal i aquests sindicats –convertits en la pràctica en institucions de l'estat–, existeix una coincidència general d'objectius, un fenomen que ha fet desaparèixer el tradicional concepte del conflicte de classes.
Les direccions d'aquestes organitzacions sindicals estan més preocupades per controlar els moviments d’eixida dels conflictes socials que per aconseguir una eixida satisfactòria dels treballadors en aquests conflictes. El conflicte de Sintel il·lustra el que volem dir: després de desmuntar el campament que durant deu mesos s'havia mantingut al passeig de la Castellana de Madrid, els treballadors van ser venuts i enganyats amb tot descaro pels seus propis responsables sindicals. Aquestes cúpules dels sindicats, professionalitzades en la seua totalitat, estan més preocupades a mantenir el seu modus vivendi que a resoldre els problemes dels treballadors. Per això tenen molta cura amb el que fan i no molesten al poder, ja que es juguen en això el seu propi finançament.
A més, aquestes organitzacions podrien perdre una sèrie d'avantatges que avui gaudeixen: participació en organismes públics, hores sindicals, persones alliberades a càrrec de l'Administració i de les empreses, subvencions locals, estatals, europees, etc., etc.
Aquestes organitzacions estan controlades al màxim pel seu aparat burocràtic, que signa acords amb plena independència i sense estar controlada per les seues bases.
La fidelitat infrangible a les sigles sindicals per part dels treballadors –i la falta d'una informació veraç i objectiva– impedeix a molts companys i companyes afiliats a aquestes organitzacions percebre com els seus dirigents garanteixen la pau social al Govern. Per a molts dirigents sindicals, aparèixer com signants d'acords en els mitjans de comunicació, els fa sentir-se més importants i formar part del poder. Assumir la funció de tecnócrates que governen els impedeix si més no posar en qüestió el contingut d’allò signat. Arribat el final d'una negociació, les seues consciències es calmen en assegurar que han arribat al “màxim del que s'haguera pogut aconseguir”, i que l'acord pactat és “el menys dolent possible”.
La cultura de la institucionalització reforça el poder de la interlocució però no així l'enfortiment sindical. La delegació que els treballadors fan de la negociació dels seus problemes condueix a que fracassos com els de Sintel o Sansumg es representen en els mitjans de comunicació com èxits importants, sent així –en ambdós casos– que les empreses tanquen i els treballadors es queden sense ocupació. Quan els treballadors –després de percebre la seua indemnització d'acomiadament i esgotat el període d'atur– comencen a reflexionar i comprenguen tot el que ha passat, acabaran pensant que tots els sindicats són iguals.
Per això hem d’estar al costat d'ells en cada lluita –sempre que puguem fer-ho– perquè coneguen les nostres alternatives. De res servirà que els expliquem el mal que s’ha fet si quan ens necessitaven no estàvem amb ells per a ajudar-los.
Participació com resposta
El repte al que ens enfrontem és superar les dificultats del model participatiu que defensem, i trobar fórmules que potencien i respecten l’assamblearisme com a font de lliure circulació d'informació i de valor democràtic.
La pràctica assembleària és la garantia d’alçar un sindicalisme pegat a la realitat. Som conscients, no obstant, que aquest model coexisteix amb l'actitud de molts treballadors que pensen que, com que paguen una quota i estan afiliats a un sindicat, és la seua organització la que ha de resoldre'ls els problemes i no crear-li’n de nous, “obligant-los” a assistir a les assemblees i a prendre decisions sobre temes complexos que no sempre entenen.
Aquest és el nostre repte: fer valoracions ponderades dels problemes amb el conjunt dels treballadors i treballadores, convidar-los a participar en les preses de posició sobre els problemes i en les seues possibles solucions, valorar-los de manera ponderada i considerar les possibilitats d'avanç. La construcció d'un discurs alternatiu només és possible des d'una posició critica però des de la realitat, sense desqualificacions ni dogmatismes.
La pràctica d'un sindicalisme assembleari i participatiu no pot en cap cas servir de pretext per a evitar el debat en els òrgans de direcció. Cal delimitar responsabilitats i assumir les que corresponguen en la presa de decisions. El sindicalisme alternatiu que defensem exigeix buscar la manera de fer arribar als treballadors i treballadores que la problemàtica laboral no es limita només a qüestions relacionades amb la jornada i els salaris.
El creixent procés de globalització obliga les organitzacions sindicals a engrandir espais i redefinir-los per a intervenir en ells i millorar les condicions de vida dels treballadors i treballadores. L’internacionalisme planteja avui noves formes d'expressió i la nostra capacitat de resposta ha d’anar més enllà de l'àmbit estatal per a aconseguir la desaparició progressiva de les barreres que separen els països rics dels pobres. La nostra acció sindical ha de buscar la consecució d'un model social més just; per tant no podem limitar-nos a treballar en l'empresa des del nostre lloc de treball. Hem de creure'ns-el i practicar-ho perquè en cas contrari tot això no serà més que una consigna de la nostra acció sindical com la que empren els altres, que presumeixen de sindicalisme de participació i de classe i fan tot el contrari.
Cal definir les nostres prioritats, dedicar més atenció a la problemàtica del mercat de treball, considerar les reivindicacions dels treballadors desprotegits i dels que no treballen, buscar noves fórmules organitzatives funcionals per a aquests col·lectius que els puguen fer visibles políticament.
En aquest sentit, dins del mercat de treball cal destacar l'especial vulnerabilitat dels joves, les dones i els immigrants, perquè la majoria d'ells es troben amb contractes temporals, en l'economia submergida o en l'atur. En l'actualitat, sense comptar amb els treballadors explotats per les empreses de treball temporal (ETT), són més de quatre milions de treballadors adscrits a la Seguretat Social amb alguna de les més de 16 modalitats de contractació temporal existents. No té sentit practicar el sindicalisme de sempre i pretendre que siga “transformador i de classe”.
Hem de prendre consciència de l'exclusió sindical dels sectors més desfavorits, especialment dels desocupats, les dones i els joves. A la particular dificultat d'aquests col·lectius cal afegir el de l'habitatge, inaccessible en les actuals circumstàncies per a la majoria d'ells.
Treballar cap a la societat de la plena ocupació, i de l'ocupació de qualitat, ha de ser una reivindicació constant de la nostra organització, i això passa per que la temporalitat siga una modalitat excepcional de l'ocupació i no un sistema habitual en la contractació.
Pluralisme i unitat sindical
L'aspiració d'aconseguir la unitat dels treballadors ha estat sempre present des de l'origen del sindicalisme i s'ha manifestat com l'objectiu prioritari de qualsevol força sindical. No obstant això, en la majoria dels casos, aquest desig sincer d'unitat s'ha convertit en una missió impossible, atès que es planteja des d'una posició de força sindical. No es pretén unir des de la pluralitat, sinó des de la força d'un sindicalisme uniformat en el qual tots i totes segueixen amb fidelitat cega les consignes de les cúpules sindicals sense qüestionar res. Per això, treballar per la unitat sindical requereix definir el seu significat, ja que tots aspirem a la representació unitària dels treballadors i treballadores.
Cal estar atents i aconseguir acords d'unitat d'acció amb els sindicats que compartisquen uns mateixos objectius, encara que hi haja coses que ens separen. Acordar la unitat d'acció implica buscar punts de trobada, diàleg i flexibilitat: la unitat d'acció és inviable en un clima permanent de desqualificació i enfrontament.
Treballar per la unitat sindical significa respectar el pluralisme existent i facilitar els mitjans per a debatre democràticament les distintes posicions perquè no es transformen en posicions sectàries que posen en perill la unitat d'acció. Per això és necessari vincular el component assembleari a la unitat d'acció com representació unitària dels treballadors. Hem de buscar sempre una pluralitat que sume, no que dividisca.
Serveis de gestió i de reivindicació
Intersindical Valenciana ha de ser capaç de donar suport als treballadors i treballadores que el necessiten en qualsevol moment, i conjugar la solució dels problemes laborals amb els imprescindibles serveis bàsics que faciliten l'acció sindical. Per això és important disposar d'uns bons serveis jurídics i de premsa sindical, elements bàsics fonamentals en els quals recolzar-se per a desplegar una acció sindical eficaç.
La formació laboral continuada –a la qual els treballadors tenen dret perquè ells mateixos financen amb les deduccions de les seues nòmines–, especialment la que es realitza en el propi lloc de treball, ha de ser responsabilitat exclusiva dels empresaris i impartida per l'Administració. Però existeix un altre tipus de formació que ha de ser impartida per l'organització sindical. Es tracta de la formació dirigida a que els treballadors adquirisquen una cultura social solidària i transformadora. A través d'aquesta formació s’ha d’accedir a una cultura que ens permeta concebre el sindicalisme com una força transformadora capaç de superar les bases d'una societat cada vegada més configurada al voltant l'individualisme i la competitivitat.
Conflicte d'interessos i negociació
El fet que s'haja instal·lat en l'estat espanyol un bipartidisme polític entorn de les dues forces polítiques més importants, PSOE i PP, provoca que la negociació es convertisca en la principal via per a la defensa i consecució de millores laborals.
Però la forma d'entendre la negociació és la principal diferència que separa uns sindicats dels altres. La negació del conflicte d'interessos que neguen en la negociació els dos sindicats majoritaris i la connivència que s'estableix entre els negociadors –sempre a esquena de les persones afectades– suposa l'anul·lació de la capacitat de pressió i mobilització sindical necessària en tot procés negociador. Els treballadors i les treballadores se senten desvinculats de la negociació i dels seus resultats si no han triat ningú per a fer-ho i no se'ls permet participar democràticament. Els treballadors comencen a percebre així el distanciament existent entre els seus interessos generals i el de les cúpules sindicals que diuen representar-los. Una vegada més, el descrèdit que amb aquestes actituds s'aconsegueix esquitxa d'alguna manera a tots els sindicats i posa en dubte la seua credibilitat.
Per això, la negociació no ha de servir només per a defensar les aspiracions dels treballadors i les treballadores, sinó també per a reforçar el vincle entre els sindicats i els seus representats. Han d'establir-se des del principi els mecanismes de seguiment i de decisió col·lectiva sobre el propi procés i els seus resultats. Cal recuperar la funció del sindicat en la negociació com portaveu dels treballadors en lloc d'aparèixer com representant burocràtic de l'organització. Els acords resultants d'una negociació que vinculen als treballadors i treballadores del seu àmbit no són patrimoni de ningú. No signar un acord no eximeix ningú d'exigir la seua aplicació en aquells aspectes positius que contemple. De la mateixa manera, la signatura d'un acord no implica deixar de mantindre una actitud critica.
En els últims anys hem constatat que les diferents formes d'entendre la negociació han provocat que alguns intenten canviar els àmbits de negociació. S'aguditza una tendència cada vegada més centralitzadora de la negociació en un únic àmbit estatal, amb el que es pretén sortejar els marcs tradicionals de negociació, autonòmics o provincials.
També existeixen per contra sectors tan desregularizados que es troben en una total indefensió. Existeix una quantitat d'ens locals xicotets i de sectors desconeguts de la producció –com el teletreball i altres–, sense cap conveni marc que regule les seues condicions de treball. Per tant, cal seguir reivindicant constituir una taula de negociació que permeta respectar el dret a la negociació col·lectiva d'aquests sectors de treballadors i treballadores.
BASES DE L’ACCIÓ SINDICAL
La lluita per la pau
Intersindical Valenciana ha donat suport totes les accions realitzades per la pau i contra la guerra de l'Iraq, una guerra d'ocupació que ha empitjorat la seguretat en el món i particularment la del poble palestí. Aquest conflicte segueix obert: la guerra contínua en aquest país i en les altres regions del seu entorn.
En qualsevol cas, la Intersindical ha d’estar disposada a mobilitzar-se de nou per la defensa de la pau i la justícia en qualsevol part el món.
L'ocupació i la precarietat laboral
En l'últimes eleccions generals, els dos grans partits espanyols no han presentat propostes als sindicats per a millorar les condicions laborals dels treballadors i les treballadores. La nostra aposta segueix sent consolidar tots els llocs de treball que els treballadors i les treballadores ocupen en successius contractes, perquè han demostrat estar capacitats per a fer-ho.
Hem de seguir combatent una precarietat laboral que serveix per a explotar més als treballadors i per a provocar conseqüències socials pernicioses.
Altra conseqüència greu és la sinistralitat laboral, que col·loca l'estat espanyol al front del ránquing europeu d'accidents laborals mortals. Les administracions publiques estan provocant enormes borses de personal interí sotmés a un alt grau d'explotació i precarietat que suposa moltes vegades arrossegar a la resta de treballadors fixos a una deterioració major de les seues condicions laborals. Per a consolidar aquests llocs de treball, en la funció pública seguim apostant per sistemes de selecció de personal que, complint els principis de mèrit, capacitat, igualtat i publicitat, valoren objectivament l'experiència laboral prèvia del personal interí i al mateix temps combaten el nepotisme. Amb aquesta finalitat cal exigir que la contractació eventual siga un fet casual i no habitual en la normativa laboral espanyola com ocorre ara. Les més de 16 modalitats de contractació eventual existents es podrien estructurar en un màxim de tres.
Esment a part mereix la situació dels treballadors de contractes dedicats tant a treballar per a l'Administració, com per a les empreses privades, on solen acumular-se característiques de precarietat encara majors que les del personal interí de l'Administració o les grans empreses. Un exemple clar de les conseqüències que pot provocar aquesta classe de precarietat laboral és l'accident a Ciudad Real de la planta de Repsol, que va provocar la mort de nou treballadors.
Defensar els col·lectius més desfavorits
A molts ciutadans i ciutadanes de la societat encara no els han arribat drets constitucionals com el dret al treball, a la protecció social i a l'habitatge, ja que molts d'ells no tenen l'ocasió d'exercir-los. Els joves, les dones i els immigrants són els sectors més afectats per aquesta situació d'atur i precarietat laboral.
A pesar que en el segle XX a les dones se'ls ha reconegut –amb nombrosos esforços– importants drets civils en el món occidental, la discriminació segueix existint. Com col·lectiu, les dones segueixen sent ciutadanes de segona categoria: a les dificultats per a trobar ocupació s'afegeix la discriminació salarial que sofreixen en moltes ocasions. L'assetjament sexual i el mobbing laboral són altres problemes als quals solen enfrontar-se i al que hem de parar esment. Des de la Confederació Intersindical Valenciana assumim com una prioritat de la nostra acció sindical la defensa de la dona treballadora.
També treballem en pro de la igualtat de totes les persones i per tant rebutgem qualsevol forma de marginació, discriminació o segregació.
Salut i seguretat en el treball
Encara ens queda molt per fer en aquest camp, i el problema és molt més complicat i complex del que pot semblar. Durant molt temps, els treballadors i els sindicats van pensar que la salut laboral i els accidents en el treball eren responsabilitat exclusiva dels empresaris. Fins fa bé poc, en alguns sectors com l'administració o l'ensenyament es consideraven exempts de factors de risc. Encara existeixen sectors importants i centres de treball en els quals no s'han creat gabinets de seguretat i higiene en el treball o comissions de ergonomía (que previnguen determinades malalties professionals), a pesar que la llei així ho exigeix. No podem esperar la col·laboració i bona voluntat ni de les administracions ni dels empresaris, doncs ells consideren que la seguretat representa un augment innecessari dels costos laborals. Observem que l’abandó dels poders públics en la prevenció de riscos a través de la Inspecció de Treball ens situa al cap d'Europa no només en morts per accidents en el treball, sinó en accidents amb baixa laboral, a pesar de la picardia empresarial dedicada a desviar molts dels accidents que es produeixen a la Seguretat Social, el que suposa un estalvi per a les Mútues Laborals.
Cal impulsar la creació de gabinets de prevenció de riscos i de salut laboral sempre que siga possible, i exigir que els delegats de prevenció triats per a aquestes funcions reben la formació necessària. Hem d’estar molt atents també al funcionament d'aquests delegats i delegades, prestar-los tot el suport que necessiten i evitar les pressions empresarials que en determinats casos puguen produir-se.
Els serveis públics
En els serveis públics la Confederació Intersindical Valenciana treballarà per a aconseguir una legislació que reconega el ple i eficaç autogovern del País Valencià, amb el màxim de competències assumides, en el marc del qual es normalitzen uns serveis públics valencians de qualitat, gestionats des de l'eficàcia i la racionalitat, allunyats de la burocràcia, i que garantisquen a la ciutadania el reconeixement i l’exercici dels seus drets. Els serveis públics autònoms, finançats amb fons públics i gestionats amb transparència democràtica, han de fer pròpia la cultura i la llengua del País Valencià.
Respecte al món de l'educació, l'objectiu de la Confederació és aconseguir un ensenyament públic, gratuït, obligatori, democràtic, no discriminatori, en règim de coeducació, científic i crític, pluralista, laic i de qualitat, i aconseguir una escolarització total, adequada i gratuïta fins els setze anys, per a la qual cosa cal establir escoles infantils en tots els pobles i ciutats. L'Administració valenciana, a més d'assumir les màximes competències possibles, haurà de prestar una especial atenció als serveis socials que tota democràcia avançada ha de prestar a la seua ciutadania, especialment la problemàtica de les dones, la infància i les persones majors. És fonamental exigir una millor atenció sanitària i la desaparició de les llistes d'espera per als estudis clínics, els especialistes o les operacions quirúrgiques.
En relació a l'Administració local, cal aconseguir una veritable autonomia municipal i comarcal que permeta prestar uns serveis eficaços que milloren la qualitat de vida de les persones. Defensem una Administració més pròxima a la ciutadania, i, per tant, que l'Administració local assumisca més competències de la prestació directa de serveis.
D'altra banda, propugnem la integració de les actuals Diputacions provincials d'Alacant, Castelló i València en la Generalitat Valenciana, sense perjudici que algunes de les seues competències i pressupostos puguen ser atribuïdes als ens municipals i comarcals valencians.
Autonomia sindical de la Confederació
La Confederació Intersindical Valenciana és independent de les administracions, de la patronal i de qualsevol altre poder o institució social, polític, sindical o religiós. Només des d'una veritable autonomia poden defensar-se objectivament les reivindicacions i aspiracions dels treballadors i treballadores. Per això, les relacions entre els sindicats de la Confederació amb l'Administració i la patronal es regiran per una veritable independència de criteri i d'interessos. Perquè sempre siga així i garantir les seues activitats sindicals, la Confederació s'assegurarà en tot moment d'assegurar la seua pròpia autonomia financera, sense comptar amb més ingressos econòmics que els propis. Especial esment cal fer a la gestió de l'accés a la funció pública i la mobilitat dels seus empleats i empleades. Els sindicats de la Confederació defensaran sempre sistemes de selecció de personal i de mobilitat objectius i imparcials que asseguren la primacia dels principis de mèrit, capacitat, igualtat i publicitat.
En els òrgans de selecció i de provisió de llocs de treball la representació sindical de la Confederació vetllarà pel compliment d'aquests principis, només exercirà funcions de control i s'abstindrà de realitzar funcions de selecció de personal.
Aquests principis de funcionament han de mantenir-se tant en l'Administració com en tota empresa en la que els representants de la Intersindical participen en comissions de control, exàmens d'ascens o classificació de personal.
La construcció nacional
La Confederació Intersindical Valenciana reconeix la realitat nacional del País Valencià com el propi àmbit d'actuació, donat que suposa el propi context sociocultural i polític en el qual es desenvolupa l'activitat sindical. En conseqüència, la Intersindical treballa pel ple exercici de l'autogovern amb la perspectiva d'arribar a la plena sobirania nacional.
La Confederació aposta per una profunda reforma del marc estatutari actual, amb el doble objectiu de satisfer el sostre competencial que permet la Constitució vigent i exercir plenament totes les prerrogatives d'un govern sobirà.
A curt i mig termini, aquests objectius passen per l'ampliació de les competències gestionades per la Generalitat, mitjançant el traspàs del conjunt de serveis públics per part de l'Administració de l'estat. Així mateix, també requereix del desenvolupament d'un dret propi en matèria civil, mercantil i laboral.
Cal augmentar la capacitat política de les institucions valencianes. La Generalitat ha de poder establir relacions lliures amb les comunitats autònomes –particularment amb les que comparteix interessos estratègics, històrics, lingüístics i culturals–, regions i institucions de la Unió Europea.
La Intersindical també ha de poder executar, dintre del seu àmbit, aquells tractats internacionals que afecten les seues competències.
Un marc laboral valencià
Un autèntic govern del poble valencià no pot deixar al marge el món laboral i les relacions entre els agents socials. Com ha impulsat l'actual Govern de Catalunya –un acord socioeconòmic amb les forces sindicals–, la Intersindical reivindica un espai propi al País Valencià que incloga a més la negociació de convenis autonòmics de sector.
El marc laboral valencià ha d’afavorir un model de negociació pròxim a la realitat laboral i econòmica per a estendre algunes de les millores aconseguides en les grans empreses a aquells altres col·lectius i empreses que encara no tenen possibilitat per ells sols d'abordar una negociació col·lectiva. Aquest aspecte dificultaria la implantació d'un model sindical i de negociació burocratitzat i allunyat dels treballadors i treballadores en benefici d'un major control d'aquests sobre els seus representants en la negociació. Amb el model que proposem s'asseguraria un acostament dels dirigents a les circumstàncies econòmiques i socials, a les necessitats dels empleats i empleades i, per tant, a les seues reivindicacions concretes. El coneixement del context social, polític i econòmic valencians són aspectes positius en la negociació que acabaran afectant favorablement els seus resultats.
Un espai sociolaboral valencià com el que reclamem no està contraposat al principi de solidaritat que defensem, doncs des del Govern Valencià es pot i s’ha de treballar més i millor pels problemes i per respondre a les desigualtats que existeixen en aquest territori. Tot això sense menyscapte de practicar-la política de solidaritat que sempre hem defensat.
CONCLUSIONS
El I Congrés d'Intersindical Valenciana va plantejar que la necessitat de consolidació i expansió d'aquest projecte sindical no estava barallat amb el manteniment dels nostres històrics senyals d'identitat. Aquesta identitat no només s'ha mantingut, sinó que s'ha reforçat i potenciat.
El II Congrés ha d’aprofundir en la política sindical d'expansió de l'anterior Congrés, i mantenir les portes obertes a la incorporació d'altres organitzacions. D'altra banda, segueix vigent el protocol de relacions amb altres forces sindicals aprovat en el seu moment.
Per a molts treballadors i treballadores la Intersindical representa una alternativa valenciana, compromesa amb els reptes d'aquests temps, i que compta amb la maduresa i experiència suficient de les distintes organitzacions que la integren.
En el projecte estratègic de la Intersindical convergeix tant la joventut com la maduresa de les seues organitzacions i sindicalistes, però els avanços no seran fàcils: en el camí haurà qui interposarà bastons en les rodes per a impedir el nostre avanç. Del nostre treball i del nostre compromís depèn que al final ho aconseguim.
València, febrer de 2004
|
També s’han triat els membres del nou Secretariat
Confederal composat per 12 membres: 6 de l’STPV-Iv, 4 de l’STA-Iv i 2
PUT-Iv.