Grup de lectura
Notícies
Nou article sobre Joan Francesc Mira al Micalet
Les persones que assisteixen al lectofòrum El Micalet parla de llibres no només hi intervenen sinó que també ens conten com ho han viscut. És el que ara llegirem sobre la trobada del dia 24 d’abril.
El professor de la Universitat de València Sal·lus Herrero Gomar ens fa partíceps, en l’article que reproduim a continuació, del seu parer sobre l’acte que vam compartir amb Joan Frances Mira sobre Els treballs perduts i del qual ja teniu en aquest mateix web una xicoteta ressenya.
“ELS TREBALLS PERDUTS” DE JOAN F. MIRA
Com van explicar Pepa Úbeda i Dolors Jimeno, de la Intersindical Valenciana, a l’endemà del dia de sant Jordi, festa del llibre i de la rosa, a l’Associació Coral El Micalet, dins de la sessió de lectura del cicle dedicat a la ciutat de València, després d’agrair la presència de l’autor, estàvem a dos mesos justos abans del dia de Sant Joan. I allà teníem a Joan Francesc Mira, -potser una mica alèrgic de si mateix, digué, amb ironia, mentre es mocava-, per parlar de la seua novel·la “Els treballs perduts”, inspirada en el mite d’Hèrcules. Segons Jimeno, que va qualificar a Mira d’helenista, antropòleg, escriptor i piulador del tuiter, va dir que al pròleg, Joan Josep Isern, havia dit que aquesta d’“Els treballs perduts” era una de les obres més importants en català de la postguerra. Adela Costa va fer la proposta d’iniciar un lectofòrum, fa uns mesos, que es va concretar, en un primer cicle de novel·les que anaren entorn el cap i casal; aquesta d’”Els treballs perduts” fou col·locada com el far que donaria llum a d’altres obres, digué Dolors Jimeno.
Joan F. Mira, després d’agrair l’invitació al fòrum de lectura, va esmenar això de trilogia, va puntualitzar les piulades i va mostrar la satisfacció que produeix sentir les reaccions del que has fet. Perquè es retorna certa imatge, potser d’allò que no t’has adonat del tot. És com posar-se davant l’espill dels lectors. I va desmentir i aclarir que fóra tuiter, tot i que apareixen frases seues. D’entrada va afirmar, que, feia quasi 30 anys que l’havia escrita i no li agradava rellegir-se després de publicar, ni assajos ni novel·les. “Els treballs perduts” era la primera obra de la dècada dels vuitanta, centrada al centre històric, d’una trilogia que continua amb “Purgatori”, basada en “La Divina Comèdia” i la cosmogonia cristiana medieval, que es centra a l’Eixample, anys anys noranta. I finalitza amb “El professor d’història”, basada en el “Faust” de Goethe, primers anys del segle XXI que arriba a l’Avinguda de França i a la Ciutat de les Arts i les Ciències, dels no llocs i de la no ciutat, de la contemporaneïtat i de l’artificiositat. La destrucció de l’horta periurbana, l’extensió d’una banalitat insultant. Com una taca d’oli.
En el mite, Hèrcules és l’heroi que treballa per fer el món més habitable; destrueix tot allò que fa la vida insuportable, neteja els estables d’Augies, mata monstres, etc. com el protagonista de l’obra, Jesús Oliver, obsessionat per l’odre, que mira el món a través dels llibres, vol reunir la representació del saber en una gran biblioteca, -com la d’Alexandria-, on posseir tot el saber en un palau on alça la seua bandera i cerca la felicitat i la immortalitat, cultivant la saviesa i el seu propi hort. Però així com Hèrcules mor destruit pel foc, els llibres pereixen també cremats per un boig. El referent literari d’”Els treballs perduts” és l’Ulisses de Joyce, també “El Quixot”; gairebé tot passa a l’interior del personatge, es posa bragues de colorins, viu amb Maria Marilin, es fa el cec per palpar la matèria, puja a un autobús i desitja llençar-se sobre les adolescents per tocar-los els mugrons turgents de les mamelles erectes. I inclús hi ha al bus un home que li posa la mà a la figa d’una peixatera del Grau i aquesta li pregunta: “ja m’has posat la mà a la figa i ara què?”. Va puntualitzar que era un succeït que li contaren de menut i que coneixia tot València.
Des de l’inici de la novel·la, -quan s’alça el sol naixent pel llevant, a la Malva-rosa-, fins que el sol de les flames devoren tots els llibres, hi ha un llenguatge desbocat, sense a penes senyals de puntuació, desgavellat, destarotat i boig, tot el llibre pertany a la mateixa sequència; el ritme material és ondulat i sincopat, es pot gaudir de la materialitat del llenguatge, de la pastositat física, les onomatopeies, les aliteraccions o repeticions, posem per cas, la sonoritat del ritme de la pluja que reprodueix la materialitat sonora del llenguatge xip, xap, colpejant les gotes de pluja sobre els poals, les palanganes i les safes de zinc, on tot xapoteja, xip-i-xap, xap.
Es va dir al fòrum que una obra per a tenir valor universal, com les de Joyce sobre Dublin, les de Cervantes a “El Quixot” o les de Shakespeare podien ser extremadament localistes. Les referències són a la ciutat de València, sobretot el seu centre històric, la seua circumval·lació, Torres de Quart, Blanqueries, Torres de Serrans, Carrer dels Caramels, Ambaixador Vic, Parterre i Glorieta, Porta del Mar, Colom, Xàtiva, Guillem de Castro… amb observacions sobre l’Avinguda del Cid i la de Blasco Ibañez que són les més llargues, dedicades a un mercenari castellà o a un escriptor que escriu en castellà. Narra les 12 parròquies de València, sobretot la de sant Nicolau, prop de la plaça del Correu Vell on està el palau de Jesús, un lloc on Mira, Eliseu Climent, Alfons Cucó i altres joves de la seua generació es passaven la nit intentant arreglar el món. Les ironies, les bromes, la picadeta d’ullet a la Sagrada Família (Josep, Maria i Jesús), a les tradicions religioses, la follia, els mites, l’estètica, les pintures, l’escultura, etc. forma el material amb que està bastida la novel·la, organitzada en dotze capítols: el lleó, la hidra, el porc, la cèrvola, les aus, la neteja, el toro, les egües, el cinturó, els bous, el gos i el jardí.
Hi ha una gran exhibició d’erudició. Hi ha referències a Blanqueta del Carme o alguns d’aquells anarquistes de la Comuna de París que asseguraven que els alemanys tenen uns budells un metre més llargs que els francesos, per això caguen més fenta, que Umberto Eco també arreplega a “El cementiri de Praga; en aquest context budellaire, escriu Mira “si foren de gat quantes cordes de violí se’n podrien fer, també estem plens de pulmons, estòmac, fetge, melsa, freixures, farcits de vísceres gelatinoses, els éssers vius són allò de què estan plens, la resta és esquelet o corfa, per tant això és el que som, o no som, els egipcis ho treien tot per fer les mòmies, devia ser que a l’altra vida no calen budells la vida eterna es pot passar sense vísceres però llavors el cervell segurament tampoc no és imprescindible també el treien no sé si pel nas o per les orelles, no se sap quina és la residència de l’ànima algunes tribus de no sé on Papuàsia o el Brasil es mengen el cervell dels enemics….”. Amb records infantils quan escriu sobre el Pouet de sant Vicent i el bateig diu que anaven el xiquets a la plaça del Pilar i cantaven, sense mala intenció: “padrí ronyós/ha parit un gos/ la padrina picolina ha parit una gallina si no tiren confitura que es morga la criatura”, i recollien caramels i peladilles als bateigs.
També hi ha personatges que ixen de la realitat que envolta a l’autor quan inicià l’ofici de creador del Museu Etnològic de la Beneficiència del carrer Corona; allà va conèixer un antic internat que es menjava els iogurts directament abocat a la boca, apretant amb els dits el plàstic, un altre que recollia cartó i en una conversa de fematers, on hi ha el Filòsof, el Tècnic, el Poeta i el Taciturn -dialogant en un profund col·loqui professional sobre l’uniformització de la vida i del fem i del risc de la fi de l’ofici dels fematers- hi apareix Àngela (Blanqueta), emmig de la brutícia, com a símbol de la puresa, vestida de blanc, immaculada, adormint-se damunt de la taula del bar, després de beure’s un got de whisky, abraçada a una nina.
Hi ha moltes referències culturals, a l’Esfinx de Tebes, a Homer, a Pasífae, Ariadna, Teseu, Hipòlit, a Sòcrates, a Eiximenis, la Bíblia, al Papa Borja i Lucrècia, Dafnis i Cloe, Quèreas i Cal·lírroe, Leucipe i Clitofont, a Gaspar Escolano, a Marc Antoni Orellana i l’Agró, el diccionari de Madoz, els frescos de Palomino de l’Església dels sants Joans on Mira fou batejat perquè la majoria de els esglésies estaven cremades, a Benlliure, Benvingut Oliver, a Sant Nicolau, el gloriós bisbe de Mira, de l’Àsia Menor, Einstein, Harpo Marx, Lluís XIV, mort a Venecia, Ramayana, Borges, Lao Tse, el llegat de Serrano Morales, Asterix, Tintin, el Capitán Trueno, el Guerrero del Antifaz i Marilin. Algunes cites acaben de manera lleugera i amable: “Estant el profeta Enoc/parlant amb lo rei Saül,/ el gos pelut de sant Roc/ li pegà un mos en el cul/ […] I el profeta Daniel el van tirar als lleons, el profeta Jonàs el van llençar a la mar, el profeta Jeremies passà la vida lamentant-se i plorant, a Elies i a Isaïes els degué passar també alguna desgràcia, pensà tornant a casa, estic en bona companyia”. Al debat Vicent Mateu va lloar la capacitat de retratar la ciutat de València, els seus carrers i les seues botigues; Isidre Crespo, en nomenar les referències literàries de la novel·la, va sintetitzar: “Arts longa, vita brevis”, i Mira ho va voler fer popular dient: “La processó és llarga i el ciri curt”.
Aparèixen molts carrers del centre de València, el carrer de Quart, el carrer dels Cavallers, Carnissers, el carrer dels Valencians, la plaça de la Mare de Déu, la de la Reina, la de Nàpols i Sicilia, la del Doctor Collado, la del Negret, la del Correu Vell, la del Forn de Sant Nicolau, la del Mercat, el carrer de Sant Vicent, l’Avinguda de l’Oest o del Baró de Càrcer, el carrer de l’Hospital, el Torn de l’Hospital, de Valeriola, Tapineria, d’En Bou, de la Corretgeria, dels Drets, Vell de la Palla, Llanterna, Mallorquins, Porta Coeli, el Penyagolosa, la Malva-rosa, el zoo dels Vivers i la platja del Saler. I els quatre punts cardinals: Els Orriols, La Creu Coberta, El Cabanyal i Campanar.
L’escenari és la ciutat de València i la seua circumval·lació per on va el bus níumero 5, donant voltes sense eixir d’un cercle tancat i obsessiu, és tracta d’ordenar el món o la representació del món, posseir el saber i el poder suficient que atorga la immortalitat; la pretensió és fer alta literatura, salvar-se mitjançant les referències que parlen de la vida i de la mort, del triomf i el fracàs, del sexe, de la reproducció i la criança, de la brutícia i la puresa, del saber i de la ignorància, de la follia i la raó, dels sorrolls i dels silencis, dels treballs i dels dies, dels mites i de la nostra realitat, tot i que siga des de la ficció quixotesca que inventa un món, com a homenatge als sentits (olfacte, vista, oïda, tacte, gust…); un món que s’edifica llibrescament i que s’ensorra, com una falla, devorat per les flames. Em recordà una mica a la novel·la fallera “Nit de foc” de Vicent Marqués que tot acaba convertit també en cendres. I uns agranadors emportant-se les cendres per deixar neta de nou la faç de la ciutat que tot ho devora i ho torna tot ruïnes.
És un passeig il·lustrat per València. Quan passa pel Portal de Valldigna, recorda els temps dels moros, el que resta d’allò; queda l’arc del portal “i també una torre mig enrunada aquí darrere, que se l’ha comprada un americà, em van dir a la biblioteca que era un jueu de Nova York o de Califòrnia, no sé, havia de vindre un jueu d’Amèrica, a viure a l’única torre dels moros que tenim a València, són maniàtics…”. Viatges mentals i físics, caminant, viajant amb bus, a cegues o amb la moto, que recorren la ciutat, amb alguna eixida cap a la mar, als poblats marítims, per a descobrir el Mediterrani, una ciutat de l’Europa del sud amb algunes províncies llibresques i potser algunes fantasies i províncies humanes, tot i que afirmava Mira que els crítics literaris no li feien el pes. Perquè tots eren molts roïns. En aquest escenari ordenat, circumval·lat i tancat, amb palaus vells, escales de caragol, banderes i prestageries de fusta per a llibres, es desenvolupa una ‘comèdia’ sobre el saber, el caos, la vida, la mort, la voluntat de representació i la possibilitat d’eternitat. Els materials i els fonaments dels nostres somnis són devorats pel temps i pel foc fins a la destrucció final. Tots els llibres acaben desfets, com la vida mateix, però, mentrestant, quan hi ha llibres per llegir i un gos per companyia, què més puc demanar-li a la vida?, com es pregunta un del personatges de la novel·la de Joan Francesc Mira. Ens va dir que per construir aquesta novel·la va haver de passejar-se per València durant molts mesos, anotant en un quadern els carrers, les botigues, les pardaleries, els objectes dels aparadors, etc. edificant arquitectònicament els fonaments, les parets, les bigues mestres, les diposicions de l’espai i el temps, les parets, les cambres i el sostre. Fet i fet, es tracta d’una arquitectura dels mots.”
Normes d'ús