Pensades


Aprenem lluitant: ni un pas arrere

Lliçons de la Marxa per la Renda Bàsica, contra l’atur i la precarietat, per Ramiro Pinto, activista social, Coordinadora estatal de la Marea Bàsica contra l’atur i la precarietat.

15 / 05 / 2018 | Intersindical

La Marxa Bàsica ha pretés conjuminar marees, enllaçar diverses lluites i continuar pressionant des d’organitzacions de tot tipus sense fer cap pas arrere per a oferir una resistència eficaç davant les accions de governs mercenaris del neoliberalisme que deixen el poble tirat en la cuneta.


De nord a sud, d'est a oest la lluita continua.

Es van posar a caminar i, sense saber-ho, estaven fent la revolució.
Fidel Castro

Durant el mes de desembre de l’any 2017 l’assemblea estatal de la Marea Bàsica es va plantejar què fer pel que fa a la Renda Bàsica. Seguir defensant-la en debats interminables? Donar voltes i voltes a la idea una i una altra vegada? La qüestió estava clara, sobretot quan aquesta proposta s’ha estés a una gran part del moviment social. Per tant, cal seguir omplint de conceptes la idea? Cal convertir-la en una ideologia o més aviat fer que siga una eina de transformació profunda de la realitat?


El debat sorgeix quan adquireix força en els col·lectius de base mentre que en les organitzacions institucionals s’ignora, s’obvia i fins i tot s’aparta, alhora que se silencia en els mitjans de comunicació. Senyal que la Renda Bàsica aporta alguna cosa diferent, que posa en escac tot un compendi de propostes al voltant de l’ocupació i que cal silenciar-la. Les xarxes socials han fet que la idea avance. L’adhesió a la Renda Bàsica d’economistes i intel·lectuals, des de diferents posicionaments, també ha fet possible que aparega davant l’opinió pública, que cada dia la veu més necessària. S’obri així un espai de llibertat individual i col·lectiva que el poder, mesquí i groller, no consenteix, de cap manera.


Eixir al carrer

En l’assembla de la Marea Bàsica es va plantejar que calia fer alguna cosa en assumir que calia lluitar i eixir al carrer. Va sorgir la idea d’una marxa contra l’atur i la precarietat. Era necessari dur a terme alguna acció contundent, que impulsara una reacció en la societat, perquè la pobresa i la precarietat siguen el centre de l’acció política. Qüestions que s’estan deixant de banda davant d’altres temes i assumptes “estrella”. Hi ha gent tirada en les voreres, fam i desesperació, però no és notícia. I quan apareix en els informatius, es tracta com a casos extrems, sense analitzar-ne les causes. No podíem deixar que aquesta situació es normalitzara.


Davant l’avanç de les tecnologies i les aplicacions informàtiques inserides en els mecanismes de producció, cada vegada es necessiten menys llocs de treball i açò provoca que l’ocupació que queda es precaritze cada vegada més. D’altra banda, les polítiques per a crear ocupació han provocat que el deute supere el 100% del PIB, fet que ens acosta a l’abisme i ens han portat a la fallida com a país. El govern espanyol trau els diners del Fons de les Pensions. I segueix en la mateixa dinàmica de retallades i d’austeritat que, en comptes de disminuir el deute, l’augmenta, alhora que els beneficis de la banca s’incrementen.


Ens vam posar a treballar de valent per veure de quina manera podíem fer visible el poder del poble, la voluntat de la gent. Vam triar una data que arreplegara l’esperit de les Marxes de la Dignitat de l’any 2014. Es va organitzar una columna que aniria des de Lleó a Madrid entre els dies 10 i 24 de març. Marxa que culminaria amb una manifestació. Però va quedar clar que no podíem tornar amb les mans buides, que calia mantenir la mobilització fins a concretar mesures a favor de la nostra reivindicació. 

Conjuminar forces
Aquestes accions es van proposar en un moment de desmobilització, de descoratjament davant les forces del canvi que començaven a entrar en un bucle institucional inoperant. Situació que, a més, deixava a un costat el que va ser l’eix del seu impuls inicial. Moltes persones es van quedar despenjades en la desmobilització del carrer, desmotivades i submergides en el pessimisme social.


La Renda Bàsica ve, el problema és com. Per aquest motiu es va veure necessari definir-la un i conjuminar forces, deixant de banda complicats debats improductius. Es van articular els objectius i les reivindicacions mínimes i necessàries, sense els quals, la Renda Bàsica no ho seria sinó una eina més de control de la classe obrera: 

1- Reforç de la sanitat i l’educació públiques. Aturada de les retallades. 
2 - Ocupació digna amb la derogació de les diverses reformes laborals. 
3 - Revaloració de les pensions i la seua equiparació al salari mínim. 
4 - No més amb els desnonaments, ningú sense sostre. 

Aquestes són propostes possibles i necessàries, però no hem d’oblidar reivindicar de manera immediata el compliment de la Carta Social Europea que estableix que ningú pot rebre una prestació ni una pensió, contributiva o no, per sota del llindar de la pobresa: 684 euros al mes. A l’Estat espanyol es cobra la meitat i, de vegades, encara menys, per família!

Vam articular la marxa des de Campaments Dignitat d’Extremadura, Desocupats en Moviment de Valladolid i diversos col·lectius d’aturats de Catalunya (entre els quals van participar bombers que veuen com han augmentat de manera exagerada els suïcidis en les vies de tren i del metro per la desesperació de moltes persones que es veuen desemparades i sense esperança). La columna asturiana va començar un dia abans per poder travessar el port de Pallers i arribar a Lleó caminant. Acció motivada per fer palés que la lluita de la dona ha de continuar més enllà del 8 de març, dia Internacional de la Dona, en el qual va tenir lloc una vaga general, sense precedents, que va ser massiva. També es van incorporar les Cadires de la Fam del País Valencià, les Marees Bàsiques de Lleó, de Madrid, de Burgos i de tot arreu. Se sumarien, a més, col·lectius d’Andalusia i d’altres llocs que van fer possible una manifestació multitudinària.
 

La marxa va créixer en cada jornada, amb anècdotes i problemes com ara, instal·lacions inadequades o les inclemències del temps (fred, vent, pluja, neu…) Tots els obstacles, afortunadament, es van resoldre sobre la marxa, mai millor dit. Es van pegar cartells i van fer actes en els llocs pels quals vam passar. Les xarxes socials van divulgar al màxim cada pas nou que donàvem. Per contra, la informació que apareixia en els mitjans de comunicació locals era mínima. A nivell estatat, la cobertura encara va ser menor. Senyal que el que féiem afectava a una part sensible del Poder.


En el terreny de les aliances, cal destacar que vam crear un ambient de complicitat amb la Coordinadora de pensionistes, a la qual vam donar suport en la manifestació del 17 de març. Dies després la coordinadora ens va acompanyar al carrer en les mobilitzacions del dia 24. Manifestació a la qual molts col·lectius es van adherir espontàniament. L’última marxa la formaren persones arribades en autobús de diversos llocs, des d’Aravaca a la plaça d’Espanya. A la vesprada va tindre lloc la manifestació, en la qual van participar més de dotze mil ànimes. 

Pobresa: càstig i amenaça
I després de tant, què? No podíem tornar amb les mans buides. Un grup de caminants de la Marxa Bàsica ens vam tancar a l’església de San Antón, on el pare Ángel acull els pobres. Allí vam ser testimonis de la cara més amarga i més miserable de la pobresa i de la caritat. Persones que dormen assegudes amb els llums encesos. Que l’endemà, a les sis del matí, han d’eixir per a tornar, un parell d’hores després, a prendre alguna cosa calent i una llesca de pa. Amb una única cambra de bany per a tota la gent. Sense cap ventilació. Moltes d’aquestes persones van perdre el treball i van acabar en aquesta situació.  I que açò ocòrrega i es consentisca en ple segle XXI… Aquestes experiències van fer que reforçàrem la idea que cal eradicar la pobresa, no alimentar-i i fer de la caritat una propaganda indigna.

La pobresa és un càstig i una amenaça per a fer xantatge a la classe treballadora. Allà vam entendre la importància de canviar el món des de la base. Cal posar fi a la pobresa i a l’explotació i acabar amb pràctiques corruptes que roben els diners a les persones i erosionen la democràcia. Corrupció que moltes vegades és legal i de la qual es desenté el poder judicial. Una perversió del sistema que transvasa els diners públics a butxaques privades amb les anomenades “polítiques d’ocupació” i inversions.


El següent pas va ser gestionar diverses entrevistes amb els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats, als quals ja havíem traslladat les nostres propoestes en començar la Marxa. Cal ressaltar, tristament, que vam haver d’insistir perquè ens reberen. El 26 de març ens vam concentrar davant de les Corts i vam poder mantindre una reunió amb Pedro Saura del PSOE. El socialista va escoltar el nostre al·legat i el de persones concretes que pateixen la guerra econòmica i social en les seues carns i de manera cruenta. Saura va oferir traslladar aquestes queixes als organismes del partit. A continuació ens vam reunir amb Isabel Franco i Irene Montero d’Units Podem. Van escoltar els nostres plantejaments i experiències de vida concretes, però ens van manifestar les limitacions que tenen per actuar davant la burocràcia i les dinàmiques del Parlament.

Davant d’aquella resposta ens vam mostrar crítics. Els vam demanar que no s’acomoden a eixa inèrcia. Que es plantegen què poden fer per canviar les coses. Que cal que facen oposició a la realitat econòmica i social i no quedar-se en el miratge de la pantalla contra el govern sense més. Que han de construir un contrapoder i no només restar còmodament en l’oposició. Que han d’actuar i implicar-se en la lluita del carrer i no conformar-se amb simples declaracions, entrevistes i paperassa que elles mateixes van reconèixer que no serveixen per a res.

Per exemple, el 17 de novembre passat el Congrés va aprovar per unanimitat donar suport a la Carta Social Europea. I què? Res. Caldrà donar una resposta perquè la pobresa siga el centre de la política i no caure en el parany de xifres i d’estadístiques que amaguen les necessitats de més de vuit milions de persones. Xifres que també oculten la pèrdua de drets de la classe treballadora i la supressió de llibertats, cada vegada de manera més grotesca i ostentosa. Se’ls va demanar una resposta a les nostres exigències abans del 15 de maig. 


De nord a sud, d’est a oest la lluita continua. En uns mesos es farà un congrés multidisciplinari sobre els Drets Humans i la Renda Bàsica. L’objectiu és que deixen de percebre’s com entelèquies o com una quimera que transgredeix la mateixa Constitució. La Carta Magna parla del dret a l’habitatge, però qui pot pagar una vivenda digna? També s’hi fa referència al dret a percebre una prestació per desocupacio. Però, quina família pot viure amb 430 euros al mes? 

Ramiro Pinto, activista social, Coordinadora estatal de la Marea Bàsica contra l’atur i la precarietat




Deixa un comentari






  • Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana.
  • No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes.
  • Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles.
  • Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.
  • No és acceptable la publicitat i serà tractada com a "spam" o correu no desitjat.
  • Està prohibit l'ús de noms o identitats falses. Cas que es detecte aquesta situatió, el comentari serà esborrat. Així mateix, està prohibit incloure en els missatges o comentaris dades de caràcter personal o qualsevol altra informació que revele la identitat de les persones físiques o jurídiques, especialment relatives a menors d'edat.