Un futur incert, però obert a l'esperança

El 15-M del 2011 assistírem al naixement d’un moviment social que va sorprendre molta gent i que va gaudir immediatament de les simpaties d’una àmplia majoria social. Des de llavors, el moviment de la gent indignada s’ha mantingut actiu durant sis mesos, fins al punt que s’ha estés per tot el territori de l’Estat espanyol i ha influït de manera evident a Europa i la resta del món. El 15 d’octubre passat la manifestació “Units pel canvi global”, realitzada en moltes ciutats del planeta, va ser l’última fita. Però aquest moviment tampoc no està exempt de contradiccions i, malgrat l’evident èxit de la darrera gran convocatòria, sembla haver entrat en un període de menor activitat, la durada del qual no es pot preveure. Tanmateix, han cristal·litzat estructures assembleàries que poden representar un paper important per a permetre nous ascensos i afavorir que aquests vagen en una direcció positiva.

15-M, el desbordament d’un malestar acumulat

Quan el 15 de maig de 2011, el grup Democràcia real ja (DRY) va aconseguir l’èxit de la convocatòria Pren el carrer, amb manifestacions importants en moltes ciutats de l’Estat espanyol encapçalades per la consigna “No som mercaderia en mans de polítics ni de banquers” es va produir una sorpresa generalitzada. Però la sorpresa va ser encara major –fins i tot per al mateix grup de DRY– quan, després de l’intent de desallotjament de Sol, va tindre lloc l’ocupació d’aquesta plaça de Madrid i, posteriorment i de manera molt ràpida, de moltíssimes places a tot l’Estat.

Què havia passat? Simplement, que el malestar acumulat pel desenvolupament de la crisi ­–del 2008 al 2010 els seus efectes negatius havien colpejat cada volta amb major duresa la classe treballadora i la major part de la ciutadania– havia esclatat. I com que les vies organitzatives, sindicals i polítiques que podien en haver canalitzat l’expressió estaven bloquejades –en alguns casos per burocratització i integració dins el sistema, en unes altres, per falta de crèdit o d’audiència social– l’energia es va desbordar per buscar una nova eixida i, de manera més o menys espontània, construir un nou moviment.

El moviment del 15-M ha significat un gran revulsiu en la lluita contra la crisi –de primer a l’Estat, però després també a Europa i al món–, i ha deixat sense arguments els qui parlaven de la passivitat de la gent treballadora i de la ciutadania, com a excusa per a signar un pacte social. Al mateix temps, aquest moviment, per la seua voluntat de grans canvis i característiques participatives i assembleàries, permet que s’hi puga pensar –una volta evolucionat, dotat de continguts, d’arrels amb el teixit social i d’organització– com el germen d’un futur poder popular.

La gent jove, ànima del moviment

Per a entendre tant les potencialitats com les mancances del moviment del 15-M, s’ha de considerar en primer lloc quina n’és la composició. Formen part del moviment tant persones amb una experiència d’activisme social i polític relativament dilatada com altres persones per a les quals la participació en el moviment ha significat la primera trobada amb la lluita i la política entesa en un sentit ampli. Això últim passa, sobretot, encara que no únicament, amb la gent jove, la proporció de la qual és important dins el 15-M i que dota al moviment d’un gran dinamisme, optimisme i de perspectives àmplies. Però la inexperiència significa també cometre errors i realitzar un aprenentatge que, en aquest cas, s’està fent a marxes forçades.

L’assemblearisme, virtut i problema

L’assemblearisme del moviment, una de les seues virtuts principals i canal de participació massiva, ha determinat també problemes derivats fonamentalment de l’aplicació indiscriminada del mecanisme de presa de decisions per consens, la qual cosa ha alentit molt l’adopció d’acords i ha permés que, en la pràctica, el moviment anara sovint a remolc de les propostes fetes no per les mateixes assemblees, sinó per grups organitzats fora d’aquests àmbits –com DRY– o de comissions que actuen en forma molt autònoma. Tampoc el 15-M ha tingut facilitat per a coordinar-se a gran escala i, per tant, per a prendre acords més enllà de les assemblees locals; novament, en aquest cas, el moviment ha acabat seguint el deixant d’accions i convocatòries promogudes des de fora (com l’última del 15-O, impulsada per DRY).

L’arrel als centres de treball. Una relació problemàtica amb les forces sindicals

Un dels problemes importants del moviment de la gent indignada al llarg del seu període de naixement i primer ascens ha sigut la seua manca d’arrel als centres de treball i la seua molt problemàtica relació amb les forces sindicals –no només amb les majoritàries d’orientació pactista, sinó també amb les combatives–. La influència positiva entre la gent treballadora de l’esperit del 15-M és indubtable, però aquesta no ha pogut, de moment, trencar la barrera de la por i de la desmobilització a les fàbriques i als llocs de treball.

El moviment ha passat d’una fase inicial de naixement i d’ascens, concentrada fonamentalment al voltant de l’ocupació de places i d’assemblees generals massives, que va durar, amb un progressiu desgast, des del maig fins a l’estiu passat, fins a una altra de caracteritzada per l’organització d’assemblees de barris i de pobles i la coordinació, amb dificultats, d’aquestes.

La convocatòria del 15-O, amb una resposta molt massiva, va demostrar que el moviment continuava tenint suport social i capacitat de resposta. S’ha produït una certa cristal·lització organitzativa en les assemblees de barri i en algunes comissions de treball, alhora que diverses plataformes socials i veïnals s’imbricaven amb el moviment. Aquests fenòmens, per si mateixos positius i necessaris per a crear una xarxa social extensa i operativa, han tingut, però, juntament amb la pràctica desaparició de les assemblees generals en molts llocs i la pèrdua de força de les assemblees de barri, l’efecte de desplaçar el protagonisme cap a les plataformes i les organitzacions externes al moviment. També els grups polítics organitzats amb major pes han deixat sentir més la seua influència.

El desgast de les acampades, mantingudes al llarg de tres mesos, va deixar lloc a un debat aspre dins el moviment, en què es va contraposar sovint la centralitat de les assemblees generals i de les acampades a l’organització de les assemblees de barri. Però, una volta desaparegudes les acampades i molt debilitades les assemblees generals, s’ha pogut constatar que això ha significat una relativa pèrdua de potència organitzativa i d’atracció.

Les perspectives de futur del 15-M depenen molt del fet que els nuclis que s’han fet sòlids en el moviment siguen capaços de resistir fins a un nou ascens d’aquest. Les lluites contra les retallades seran moment propici perquè això puga succeir, encara que no hi ha res de segur, ja que –com sabem per moltes experiències passades– els moviments socials experimenten fluxos i refluxos que ben sovint escapen a totes les previsions i anàlisis. Tanmateix, des del punt de vista de l’articulista, resulta difícil pensar que un moviment com el 15-M puga desaparéixer una vegada posat en marxa. Quasi segur que ens troben, simplement, en una de les fases de la seua evolució de què eixirà, sens dubte, més organitzat, amb major capacitat per a fer propostes i per a connectar amb el conjunt del teixit social.

Miquel Garcia és delegat per STEPV en la junta de personal

Des d’ INTERSINDICAL VALENCIANA volem fer públic el nostre suport i solidaritat amb el moviment ciutadà que ha sorgit en els darrers dies com a resposta a la situació que es viu en l'Estat Espanyol, i que -segons declaren els seus propis impulsors en el Manifest que han editat- estan “preocupats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veem al nostre voltant. Per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… Per la indefensió del ciutadà del carrer”. Aquesta situació ens fa mal a totes les persones diàriament. Però si ens unim, podem canviar-la. És hora de posar-se en moviment, de construir entre tots una societat millor”.

La mobilització que es va iniciar amb les manifestacions del passat dia 15 de Maig, a les quals han succeït concentracions i acampades pacífiques de ciutadans i ciutadanes, fonamentalment joves, per diferents llocs de tot l'Estat, és l'expressió inequívoca de la necessitat de canviar la manera de fer les coses. Un canvi que és imprescindible i possible, com reclamen centenars de milers de persones cansades ja d'una situació en la qual els privilegis d'uns pocs, les imposicions dels poderosos, el menyspreu a l'opinió i la participació en la presa de decisions, la corrupció, les reformes i les retallades dels nostres drets, suposen ja un pes insuportable i la rebel•lia davant això era necesaria i imprescindible per a canviar eixa injusta realitat.

Des d’ INTERSINDICAL VALENCIANA compartim amb ells i amb elles eixa preocupació i indignació i ens sembla positiu el sorgiment d'un moviment d'aquest tipus que genera esperances i aplegue voluntats per a construir –des de la base- una societat millor, denunciant les hipocresies i les falsedats de qui pretenen fer-nos creure que les coses no poden ser d'altra manera.

És ja massa el temps que els grans partits polítics, els sindicats institucionals, les organitzacions empresarials i els poders econòmics, fan i desfan al seu antull, promulguen lleis que afavoreixen als poderosos enfront del conjunt de la societat civil, mantenen una injusta llei electoral -també en el món sindical-, decideixen les nostres condicions de vida, els nostres salaris, el nostre futur.

En nom de la “crisi” estan retallant drets i conquestes socials que van costar aconseguir anys i anys de lluita. Recordem les privatitzacions i les retallades –injustificades com demostren molts economistes- dels serveis públics com sanitat, transport public i ferroviari, educació, serveis domiciliaris a les persones amb dependències, escoles d'infància, serveis socials… i enfront de la situació de l'habitatge, la precarietat i l'atur, perllonguen l'edat de jubilació als 67 anys, retallen les nostres pensions i pretenen congelar els nostres salaris. Tot això al mateix temps que han subvencionat amb milions d'euros a bancs i especuladors.

Les crítiques que es formulen des d'aquest moviment ciutadà coincideixen amb molts de les anàlisis i crítiques que hem vingut fent també des de la INTERSINDICAL pel que fa a la nefasta gestió que s'estava fent de la crisi i amb el rumb que s'estava prenent contra els ciutadans i ciutadanes del carrer per a afavorir als rics i poderosos, per això ens sentim identificats amb aquest moviment amb el qual compartim eixos desitjos de canvi i que suposa un aire fresc d'imprescindible rebel•lia enfront de l'actual panorama social, polític i sindical.