Contra el terrorisme de gènere: prou fotos i més mesures

Macu Gimeno
La violència de gènere és una plaga de la nostra societat, una vergonya que hem d'eradicar. És trist recordar que —malgrat haver-se quadruplicat el nombre de denúncies per maltractaments des de l'any 1987— la xifra de mortes a la Comunitat Valenciana en 2007 ha estat el més alt des de l'any 1999.
És díficil la tasca, fins i tot per a professionals expertes en la matèria, determinar les causes d'aquesta augment del nombre de mortes. Però el que és palés és que no necessitem lleis i plans que no es compleixen, que estem fartes i farts de promeses incomplides, que no necessitem observatoris ni comissions o fòrums que no fan sinó nomenar càrrecs i elaborar estadístiques de dones mortes.

La llei, un avanç
I sense ser professionals sabem que la Ley Orgánica 1/2004, de 28 de diciembre, de Medidas de Protección Integral contra la violencia de género (des d'ara, ley integral) encara que no és la solució del problema, sí que és un avanç important per a començar a treballar-hi. Però veiem que —com en altres comunitats autonòmes— a la Comunitat Valenciana no ha estat desenvolupada pràcticament.
Sabem que són necessaris els fons econòmics per a fer complir i desenvolupar allò que estableixen lleis. Que fan falta campanyes de sensibilització, que la ley integral estableix com il·legal qualsevol tipus de publicitat que utilitze la imatge de la dona amb caràcter vexatori o discriminatori, però que els mitjans de comunicació utilitzen un llenguatge sexista i parlen de les dones com un objecte sexual i amb un rol de mestressa de casa o reproductora.
Que la premsa i els reality shows sovint utilitzen les morts per violència de gènere com a pàgines de successos i deixen les dones en una situació de indefensió davant els seus botxins, gràcies a les dades proporcionades en ambdós casos.

Començar per l’Administració
Creiem que el respecte per les dones ha de començar per la mateixa Administració, que dicta normes i lleis i, per tant, no entenem per què el llenguatge que utilitza és sexista i contribueix a fer-nos invisibles. Així, el Ministerio de Administraciones Públicas ha fet l’Estatut de l’Empleat Públic o la Generalitat Valenciana parla del Portal del Funcionario o de los representantes de los trabajadores.
Trobem lamentable el fet de no considerar les associacions de dones interlocutores per a participar amb el govern en les anàlisis de verificació de la resposta institucional a la violència de gènere.
Estem convençudes que —tal com marca també la la ley integral— és necessària la formació des de l'educació infantil fins a la universitària i la d'adults, formació especialitzada i obligatòria per a les i els professionals dels sectors de justícia, sanitat, docència, forces de seguretat i serveis socials.
Que s'ha de posar en marxa el Protocol Comú per a l'actuació sanitària davant la Violència de Gènere (establit en les 20 Medidas Urgentes del govern de l'Estat). Com també els protocols d'actuació dels Serveis de Salut amb altres administracions, en especial amb les unitats de valoració forense.
Pensem que la violència de gènere s'ha d'establir com un problema greu de salut que s'ha d'incloure en els plans de salut i serveis de salut mental, coordinant des les comunitats autonòmes els diferents nivells del Sistema Nacional de Salut.
Que és necessari ampliar la dotació dels jutjats de violència de gènere i la seua comarcalització per a acostar-los a les víctimes de violència. Que cal ampliar les seues plantilles i donar espais protegits i separats per assegurar la total intimitat i protecció de les víctimes de violència de gènere; no ho inventem nosaltres, també s'estableix en la llei.
Tenim la certesa que és indispensable la protecció integral per a col·lectius de dones en situació de desemparament, com ara les immigrants indocumentades. I per a aquelles que estan més desprotegides, com ara les dones amb diversitat funcional o amb problemes derivats de les seues addiccions.
Però encara que la ley integral no ha sigut desenvolupada, el Govern Valencià ha volgut donar-nos una imatge de modernitat, implicació i conacienciació que en absolut es reflecteix en les seues actuacions sobre això.

Plans de prevenció
Així, en 2001, el Govern Valencià va traure el primer Pla de Prevenció de Violència de Gènere 2001-2004, arran del qual es va aprovar la Llei 9/2003, d'Igualtat per a Homes i Dones, el capítol VI de la qual està dedicat a la violència de gènere.
Desconeixem quines accions s'han realitzat del pla, ni hem tingut accés al balanç positiu que, segons el govern autonòmic, se n'ha fet.
Pel que fa al segon Pla 2004-2008, on s'esmenta la ley integral i s'estableixen objectius concretats en 93 accions, no s'ha fet un seguiment de les accions i objectius complits, ni de la destinació de les partides pressupostàries.
S'ha de començar a treballar de forma seriosa i responsable en tots els àmbits de la societat per a eradicar aquest terrorisme de gènere. Perquè volem dir-ho així. No volem que es parle de violència doméstica i anem més enllà de la violència de gènere.
Estem fartes de baralles per les competències entre l'administració del govern central i l’autonòmica. Perquè les dones continuen patint discriminació que acaba en violència, desemparament, indefensió i fins i tot, de vegades, —malgrat ser les víctimes— criminalització. No volem fotos ni declaracions. Volem realitats. Volem canvis.

 

Intersindical defensa el dret de les dones a decidir

Allioli
La Intersindical Valenciana, integrada en la Plataforma Feminista del País Valencià, associacions de dones, sindicats, partits polítics i persones individualment en solidaritat amb les accions a favor de les clíniques avortistes, conjuntament amb les diferents plataformes i organitzacions de dones de l'Estat espanyol, han estat recollint documents d'autoinculpació de dones que manifiesten haver avortat i d'homes que manifesten haver-les acompanyades. Aquestes autoinculpacions s'havien de presentar al jutjat, però la majoria no s'admeteren, ja que el secretari del jutjat va considerar que tenien un defecte de forma, per no constar-hi ni el lloc ni la data de l'avortament.
Tanmateix, a finals de febrer es va cridar a declarar a la Direcció General de Policia de València a dues dones signatàries. Membres d’Intersindical Valenciana es van personar en les depèndencies policials per a donar suport a les dues dones inculpades, que van ser comminades a declarar davant la policia, malgrat haver manifestat el seu desig de no fer-ho si no era davant d'una jutjessa o jutge. La pressió de les persones de diferents organitzacions que es van personar davant la central de policia finalment ha corregit l'actuació d’aquesta, que s'ha limitat a prendre'ls declaració i deixar-les lliures a continuació.

Suport a les inculpades
Intersindical Valenciana denuncia la gravetat d'aquests fets, que són continuació de la campanya de criminalització a què s'està sotmetent professionals i dones que s'han adherit a les campanyes per la despenalització de l'avortament. Per això, el Sindicat va impulsar una concentració de suport a les dones inculpades el passat dia 29 de febrer davant la Ciutat de la Justícia de València.

Assassinat de quatre dones
Intersindical Valenciana denuncia els assassinats de dones i insta els governs espanyol i valencià a desenvolupar plans contra la violència de gènere que puguen fer front i acabar amb aquesta xacra, així com aplicar amb rigor les mesures judicials que es contemplen a la llei, per tal d’imposar el càstig corresponent als responsables d’aquests assassinats.
A finals de febrer van ser quatre les dones assassinades en un sol dia, però aquesta realitat ens colpeja dia rere dia. Els avenços reals sobre aquesta xacra social són notablement insuficients.
 

El Sindicat reivindica la regulació de l’avortament com un dret, fora del Codi Penal

Els recents atacs que els sectors socials més conservadors contra el dret a l’avortament representen una amenaça al dret a decidir de les dones. Així ho entén Intersindical Valenciana, que dóna suport i se solidaritza amb les dones que recentment han estat perseguides per exercir el seu dret. El Sindicat exigeix del govern espanyol i dels partits polítics un compromís clar i decidit per a acabar amb l’actual inseguretat jurídica i modificar la llei de despenalització parcial de l'avortament, de manera que deixe d'estar considerat com a delicte en el Codi Penal: “La nova normativa ha de garantir el dret de les dones a interrompre voluntàriament l’embaràs de forma normalitzada i en la xarxa sanitària pública.” En aquest sentit, la Intersindical participa en totes les manifestacions i actes reivindicatius en defensa del dret de les dones a decidir i segueix compromesa a reivindicar-lo en tots els àmbits socials.
 

Per a les dones. Fragilitat femenina

Salvador Sanmartin
Tinc la gran sort d'haver-me fet en un món de dones. Em va parir una dona extraordinària que, com té per costum repetir-me quasi cada dia, no tindrà el gust de veure que el seu fill s'acaba de coure. Vaig rebre l'immens regal de conèixer la meua companya, fa vora trenta anys, una força de la natura a la qual li dec el que sé i el que sóc. I encara ara, cada matí, en obrir els ulls, segueix il·luminant-me l'univers, per delicadesa. En començar a treballar al primer cicle d'Educació Infantil, vaig ser acollit per un col·lectiu laboral absolutament femení; un espai habitat per grans professionals i amigues entranyables. Vint vides laborals necessite, i encara no, per a retornar una part, insignificant, del que elles m'han donat perquè sí. La fascinació quotidiana amb què m’han embolcallat els últims vint-i-cinc anys és impossible d’explicar ni d’agrair. I així és com, criat en un univers construït en femení i habitat per dones tendres, incansables, valentes, decidides i encabotades a construir un món millor, m'ha costat prop de mig segle entendre l'estereotip de la fragilitat femenina.
Hem assistit últimament a una mobilització general de tota la iconografia feixista -amb sotanes i sense- que ens ha retornat a situacions i patiments que créiem superades i soterrades fa trenta anys. Així, tornem a trobar dones interrogades pels cossos de seguretat que han hagut de reviure davant dels jutges el drama personal que els va tocar viure en haver de prendre la decisió d'avortar.
I ens trobem també amb dones que s’autoinculpen davant la justícia per haver avortat al marge dels supòsits legals. Fins i tot, d'haver-ho fet abans que hi hagués cap supòsit legal. I espere que no, però és possible que tornem a veure dones empresonades per haver pres una decisió personal amb llibertat.
I és que, quan parlem de fragilitat femenina, no parlem de les dones, sinó dels seus drets. Uns drets tan vulnerables i tan fràgils que necessiten que la seua defensa siga cíclica. I són drets arrancats i no regalats! Són drets que necessiten ser defensats davant un discurs reaccionari que, malauradament, sol trobar ressò tant a la dreta com a l'esquerra de l'espectre polític.
Per a mi, la polèmica entre pro avortistes i antiavortistes és totalment fictícia . No conec cap dona pro avortista! Cap dona que, com diu algú, avorte per gust. Cap ni una a qui avortar li produïsca plaer, com algú tan cínicament vol insinuar. En canvi, en conec moltes que han deixat ben clar què volen: nosaltres parim, nosaltres decidim. Tan senzill i tan contundent que no hi cal afegir res més.
La cautela o la covardia política pròpia dels processos electorals pot alimentar aquest altre tipus de violència masclista. Per això em preocupa pensar fins on permetrem que arribe aquesta barbaritat. És possible que tornem a viure els caps de setmana migratoris a Anglaterra o Portugal? Tornarà a avortar a l'estranger qui s'ho puga pagar? Reviscolarà l'economia submergida dels pisets pudents i els baixos insalubres on tantes adolescents sense recursos s'havien de jugar la salut i la vida? Tornarem a trobar companyes detingudes i interrogades per parlar d'anticonceptius a les seues alumnes? Jo, que sóc bastant gran, recorde que això també era delicte. Arribarem a plantejar-nos si una femella té anima?
Estimades amigues, he de confessar-vos que tinc por. I no pel resultat d'aquest nou combat, ja que sé que el tornareu a guanyar. Em fa por la humiliació i les agressions absolutament gratuïtes i innecessàries que haureu de patir. I també em fa molta por el grau de crueltat que gosarà d'exhibir aquesta societat patriarcal en què vivim davant allò que més odia: la llibertat.
 

Trenta anys de feminisme al País Valencià: ‘Allò que fem, allò que volem’

Una mostra viva del treball de les dones

Les jornades “Trenta Anys de Femininisme al País Valencià: Allò que fem, allò que volem”, celebrades pel novembre i desembre de 2007, han constituït una mostra viva i autèntica de la presència de les dones en tots els àmbits del pensament, el treball i l'art.
Les ponències, taules, tallers i vídeos s'han estructurat en tres eixos: Nous posicionaments i respostes a velles realitats, Espais i confluència del moviment feminista en els últims anys i Projecte de futur. També hi va haver dues exposicions sobre migració femenina (organitzada per Dones Immigrants) i sobre dones de la república, (organitzada per Dones de Xirivella en Acció), un recital de poesia a càrrec d’Encarna Sant Celoni i Maria Fullana, un concert de piano, la manifestació ambientada per la Lesbian Band i diverses projeccions de audiovisuals.
La valoració feta per les dones de la Intersindical Valenciana que hi van participar va ser molt bona. El treball de l'assemblea organitzadora i la participació de més de 600 dones, així com la varietat de temes, la riquesa de les experiències i la qualitat dels debats els ha donat un nivell de qualitat excel·lent.
Entre les dones de l'STEPV que hi assistiren hi havia Pilar Gregori, qui va anunciar que la campanya per al 8 de Març s'inspira en alguns dels temes abordats en les jornades i connecta amb les més innovadores tecnologies de la informació; María Ángeles Albadalejo i Mariló Sellés, qui van considerar l'exposició sobre la migració femenina com a “especialment impactan”; Rosa Roig que va destacar la ponència innovadora sobre ciberfeminisme; i Helenia López, representant de l'Intersindical en l'organització de les jornades, qui va destacar la reflexió que han fet les més de 600 dones que hi han assistit al voltant dels últims 30 anys de feminisme, amb propostes de noves estratègies d'actuació.
Macu Gimeno (STAPV) va subratllar la importància de disposar de tantes experiències i reflexions —divesitat, bones idees i pràctiques— i va destacar les intervencions sobre gènere i arquitectura, feminisme i identitats i feminisme i globalització.
Carmen Mollá (STSPV) pensa que durant els tres dies de les jornades va quedar patent que el treball ben organitzat no és incompatible amb la capacitat per a somriure i que cal donar les gràcies als 30 anys de lluita feminista.
Aquestes jornades han servit, entre altres coses, per a constatar la presència del moviment feminista i la diversitat de col·lectius existents al País Valencià.

Espais i confluència del moviment feminista en els últims anys: taller i video ‘Las invisibles’

Dones, desplaçament i política pública. Colòmbia.
Participants: Consuelo Vidal ONGD ATELIER. ongdatelier.org, Leonora Castaño, Presidenta de la Asociación Nacional de Mujeres Campesinas, Negras e Indígenas de Colombia, actualment refugiada a Espanya, i Rubiela Valderrama i Delys Palacios, representants de l'Observatorio de los Derechos Humanos de las Mujeres en Colombia, sismamujer@cable.net.co

Introducció a càrrec de Consuelo Vidal per a parlar del conflicte armat que dura 50 anys a Colòmbia i que ha produït el desplaçament de 4 milions de persones, el 75-80% de les quals són dones i xiquetes/ts. Al voltant d'un 54% de dones estan desplaçades a Colòmbia.
La dona com a botí de guerra, és violada sistemàticament i ha d'enfrontar-se amb la pèrdua de la seua llar pel desplaçament forçós a altres territoris amb els seus filles i fills, sense mitjans per a poder mantindre’ls.
Delys Palacios és una de les supervivents de l'atemptat durant els combats entre guerrilla i paramilitars en Bojayá-Chocó (pacífic colombià) en 2002, on van morir 119 persones i vora 4.000 foren desplaçades a la regió de Bellavista. Delys prové d'una regió on els habitants en la seua majoria són afrocolombians. En els últims tres anys hi ha hagut més de 10.000 desplaçats en aquest municipi.
Deixaren palesos els interessos que determinades regions estiguen lliures de persones, per deixar grans corredors sense població que moleste les operacions als grups armats cap al Pacífic, tant per al tràfic d'armes com de cocaïna.
Aquests interessos són també comuns a les empreses que es dediquen a les repoblacions forestals per a l'explotació de l'oli de palma com a substitut del petroli. En els últims anys aquestes plantacions han proliferat, cosa que ha comportat grans perjuís als boscos tropicals i a la biodiversitat poblacional. Molts països europeus estan potenciant aquests cultius, sense que els importe els danys.
Reconegueren el treball fet per Hugo Chávez i Piedad Córdoba (senadora colombiana) com a mediadors en el conflicte. Demanen la pau negociada, l'alliberament dels segrestats i denuncien el trencament d'un acord humanitari per un govern il·legítim. De les denúncies sobre la invisibilitat de les reiterades violacions dels drets humans i les condemnes rídicules per als crims i massacres col·lectives.
Criticaren la inoperància del govern colombià per gestionar el pressupost i la inutilitat de lleis com la ley de justícia y paz o programes com Familias en Acción que, o compren les dones mitjançant escasses ajudes econòmiques, o bé les deixen totalment sotmeses a la voluntad dels homes.
Tota aquesta situació de violència contra les dones els causa un clima de terror i les deixa totalment desprotegides en una societat on no tenen cap dret ni poden tindre un paper preponderant en la política o en un sindicat (són mortes només per pertànyer a aquests). No tenen accés a educació, habitatge, treball o sanitat. Les dones desplaçades encara estan en una situació de més desemparança i vulnerabilitat que la resta; moltes són camperoles, no tenen estudis i es troben fora de lloc en les ciutats. Les que en tenien en les poblacions d'origen no poden fer-los servir per a trobar un treball en els nous llocs de residència.
La realitat d'aquestes dones és tan dolenta i els traumes tan grans que moltes d'elles necessiten ajuda i assistència mèdica, especialment en salut mental. I es troben amb el maltractament de l'administració al servei del govern.
La projecció del vídeo ‘Las invisibles’ va deixar les assistents al taller amb un regust amarg per la cruel realitat d'aquestes valentes dones.
En la següent pàgina web podeu veure les activitats de l'Observatorio i el vídeo.
desplazadasporlaguerraencolombia.org

Atenció a les víctimes

Macu Gimeno Mengual
Està clar que l'eradicació de la violència de gènere no està entre els objectius del Govern Valencià. Sembla, si tenim en compte els pocs mitjans i recursos que destinen a la prevenció d'aquesta.
En aquesta revista fem un resum de les necessitats que caldria abordar per a poder dir que les intencions del conseller de Justícia no queden només en una nota de premsa que resumia la seua entrevista amb la Plataforma Feminista de València.
Que es destinen fons des de Madrid i el Govern Valencià els retorne sense gastar sembla cosa de broma. Que s'hagen destinat importants partides de diners des de 2001 en plans de prevenció de violència de gènere que no se sap on han anat, o que la dotació assignada per a la prevenció de violència en els pressupostos de 2008 siga ridícula, fa que siga difícil creure en els propòsits del conseller d’eradicar la violència masclista.
Al País Valencià no tenim un Centre Integral ni es parla de formació per a professionals o protocols d'actuació conjunts, entre moltes altres mesures que contempla la Llei Integral.
Ara ens trobem amb una vaga del personal dels jutjats de violència, que -a pesar de la imatge que es pretén donar, com si fora de caràcter purament salarial- va més enllà i reclama mesures d'ordre social per a la protecció de les víctimes: espais per a assegurar-les la total intimitat a l'hora d'assistir als jutjats, la dotació d'unitats de valoració integral o l'augment de la plantilla de personal assistencial i funcionarial, com jutgesses i jutges, metgesses o metges, fiscals o forenses, que tinguen la formació especialitzada necessària.
Les funcionàries i funcionaris que treballen en els jutjats de violència ho fan en unes condicions i mitjans penoses i les seus reinvindicaciones són del tot justes; fins i tot les víctimes de la violència de gènere poden entendre aquesta vaga. L’atenció que reben de les funcionàries i funcionaris milloraria amb més mitjans i plantilles.
En aquest ordre de coses, el conseller té el desencert de declarar que la vaga d'aquest personal "está poniendo en peligro la vida y los intereses de las víctimas". Sembla que no té molta sensibilitat per a tractar aquest tema. És fàcil tirar-li la culpa a les persones treballadores que estan exercint un dret constitucional, que d'altra banda estan complint uns serveis mínims per a poder tramitar totes les diligències urgents.
Com a mínim, dona vergonya. Tan poc compromís amb l'eradicació de la violència de gènere i acusant de "arriscar vides" al personal dels jutjats.