La interdependència entre les persones, 
nova exigència social 

El parlament espanyol ha aprovat la Llei d'autonomia personal i d’atenció a les persones en situació de dependència. Amb aquest motiu l'Organització de Dones d’STES-Intersindical commemora enguany el 8 de Març, Dia Internacional de les Dones, reivindicant la importància social de les atencions a les persones amb necessitats. Per això, el lema que presideix les nostres exigències és: “Compartint atencions i afectes, compartim la vida”.
Si es pretén que la nova llei constituïsca el quart pilar de l'estat del benestar, juntament amb l’educació, la sanitat i les pensions, el camí s’inicia molt malament, perquè, a la nova normativa, li manca el caràcter universal i gratuït dels altres pilars, ja que la seua aplicació només arribarà, en el millor dels casos, en 2015, a un 40% de la població catalogada com a “dependent”. L’adopció de les noves mesures provocarà que seguisquen recaient sobre les dones els treballs de cura i atenció, cosa que provocarà en les “cuidadores” problemes de salut i d’ocupació, pèrdua de descans, d'oci i de vida personal, així com sentiments de culpabilitat, per la impossibilitat d'arribar a tot el que se'ls exigeix. La llei diu que l'Administració facilitarà la participació de la iniciativa privada en serveis i prestacions, i això, pot significar que les tasques d’atenció i cura a les persones necessitades recauran sobretot en dones subcontractades d'empreses privades, amb uns drets laborals i salarials precaris. La cura de persones dependents ha de ser una responsabilitat social prioritària assumida pels homes i les dones, i per l'estat. 
Cal qüestionar les perversitats d'un sistema econòmic que nega la seua responsabilitat social en la sostenibilitat de la vida, excloent-ne i ocultant múltiples col·lectius socials. Des dels STES-i reivindiquem que la titularitat dels drets siga individual i universal, la qual cosa implica que el que fonamente els drets no siga una prèvia contribució social, sinó la mateixa condició de ciutadania. Reivindiquem un altre model social que reconega la interdependència d'unes persones respecte a unes altres i on els subjectes siguen agents actius per a inserir-se en les xarxes de cura i de sostenibilitat de la vida que elles lliurement trien. Només així serà possible la igualtat real i la justícia.

EDITORIAL

Igualtat, conciliació i atencions per a anar més lluny

Deia Martín Luther King Jr. que “una amenaça a la justícia en qualsevol lloc del món és una amenaça a la justícia arreu del món”. Aquesta màxima serveix de guia feminista de dues maneres. D'una banda, el feminisme reivindica la veu de les silenciades per la història, lluita per la igualtat de fet, contra les injustícies que les dones pateixen pel fet de ser-ho, amb el convenciment que aquestes injustícies són una amenaça per a qualsevol societat que es pretenga democràtica i igualitària. D'altra banda, el feminisme es compromet amb una visió integral de la política, que no oblida altres injustícies, basades en la classe, l'ètnia, l'orientació sexual o la discapacitat, i que necessàriament apareixen superposades amb les de gènere. Per això paga la pena seguir parlant de feminisme i per això li dediquem aquest número d’ALLIOLI. 
Mentre les dones no puguen decidir lliurement sobre els seus cossos, mentre desenes d'elles seguisquen morint cada any a mans de les seues parelles, mentre la taxa d'atur femení siga el doble que la dels homes, el salari brut mensual d’ells siga un 36,7% superior que el de les dones, la pobresa siga un fenomen majoritàriament femení, les dones seguisquen dedicant un terme mitjà de tres hores diàries més que els homes a la llar i la família i la conciliació de les treballadores depenga de la privatització de les cures —a través de xarxes familiars o xarxes informals de treballadores immigrants—…, mentre tot açò ocórrega, seguirem sent feministes, lluitant contra la injustícia en el nostre treball sindical i en qualsevol altre lloc. 
En l'últim any, el govern Zapatero ha impulsat dues lleis dirigides a pal·liar les desigualtats de gènere: la nova Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i la Llei d'Igualtat, que serà aprovada amb motiu del Dia Internacional de la Dona. Ambdues exemplifiquen la rellevància que la igualtat entre homes i dones ha adquirit en l'agenda política. 
Darrere d'aquesta “moda” —com l’anomenen alguns de manera maliciosa— s'amaga un treball diari de conflicte i de negociació entre el moviment feminista, algunes dones amb càrrecs de responsabilitat en les administracions, les feministes que treballen en sindicats i fins i tot alts càrrecs en el govern. 
Cal dir que les lleis no són producte d'una única voluntat, sinó d'interessos oposats. Potser per això no resulten tan ambicioses com desitjaríem i per això segueix tenint sentit que nosaltres, dones sindicalistes, ens mantinguem alerta. En tots els fòrums i en les taules de negociació, seguirem plantejant una major i millor articulació dels temps dedicats a nosaltres mateixes i als altres, més exigència de coresponsabilitat en la cura dels altres, tant des de la família com des de l'estat, i més compromís amb la igualtat real, en les empreses i les administracions públiques, en els mitjans de comunicació i les institucions educatives. Seguim estant, com sempre, disposades a oferir la mà per a arribar més lluny.

Per a avançar no n’hi ha prou amb la
normativa sobre igualtat 

Pilar Gregori Monzó

La societat espanyola ha conegut un avanç molt significatiu en els últims vint anys pel que fa a la producció normativa en matèria d'igualtat de gènere, però encara s'aprecia una distància molt gran entre l'ideari normatiu i la pràctica coeducativa en les escoles. Els canvis legislatius aporten mesures d'interés per a una pràctica educativa a favor de la igualtat d'oportunitats i dels drets dels sexes. 
La Llei orgànica integral de mesures sobre la violència exercida contra les dones, preveu mesures en el terreny educatiu, promou l'aprenentatge de les formes de resolució pacífica dels conflictes, l'actitud crítica davant les formes violentes de solucionar-los i l'educació d'afectes i emocions, ja que el seu desenvolupament és essencial per a una convivència sense agressions. 
La Llei d'igualtat promou la presència equilibrada de les dones i els homes en els òrgans de govern dels centres docents i proposa mesures de prevenció sobre conductes discriminatòries. 
La Llei del matrimoni entre persones homosexuals, amplia i reconeix drets democràtics d'igualtat. 
La Llei de autonomia personal i cura de les persones depenents, reconeix el dret dels ciutadans i les ciutadanes a ser persones autònomes i independents. 
Per acabar, la Llei d’Educació (LOE) assumeix les mesures educatives de les lleis educatives anteriors, encara que resta molt de camí per recórrer fins arribar a una autèntica igualtat entre homes i dones. 
Els estudis sobre el sexisme en l'escola es troben a mig camí entre la generació d'alternatives educatives no sexistes i la seua valoració. No podem pensar, per tant, que l'estat de la qüestió té encara un suficient grau de maduresa. Si la presència androcèntrica en els materials educatius ha disminuït, encara ens queda treball per fer amb l’anomenat currículum ocult. Perviuen els estereotips de gènere entre l'alumnat i el professorat, i si bé les xiques s'han acostat al coneixement cientificotecnològic, els xics manifesten dificultats a l'hora d'enfrontar-se amb l'àmbit afectiu i a la cura de les persones. 
L'avanç cap a un model d'escola coeducatiu —abordat en investigacions de les mateixes administracions públiques i les universitats, així com les experiències a partir dels plantejaments de la LOGSE— és encara limitat. Necessita, en primer lloc, el posicionament polític respecte a la igualtat de gènere i el nivell al que es pretén arribar en termes de polítiques d'igualtat. Des de mitjans dels anys noranta del segle passat es detecta una relaxació dels sistemes educatius a favor d'emprendre accions positives que afavorisquen una progressiva incorporació de l’alumnat a l'educació des del reconeixement de la diferència de gèneres. En segon lloc, hi ha el grau de conscienciació i d'assimilació dels mecanismes d'intervenció per part dels agents implicats per tal de fer estratègies de canvi concretes. Així doncs, el nostre model educatiu només sembla respondre a un model mixt des d'una perspectiva quantitativa —igualtat en l'accés a l'escolaritat— però segueix pervivint un patró masculí avaluat per sobre del femení. L'existència d'un col·lectiu social encarregat de realitzar les tasques domèstiques i familiars és valorat negativament perquè li manca el reconeixement economicosocial que tenen altres activitats laborals. 
La superació a l’aula d'aquests estereotips de gènere en els centres escolars i en les famílies requereix d’un esforç constant. Així i tot, la pràctica educativa es caracteritza per l'omissió d’estratègies concretes en la gestió de l'aula o del temps lliure. Segurament hi existeix la percepció generalitzada que no és necessari actuar en els centres perquè la igualtat d'oportunitats “és un fet socialment superat”. A la millor, la disposició positiva de l'alumnat —molt sensibilitzat en la igualtat entre els gèneres— pot representar una ajuda rellevant per a superar el repte. 
Però, què podem fer en els centres docents per a permeabilizar la normativa? Apuntem a continuació algunes propostes.
- Aconseguir uns mecanismes clars d'interlocució de l'administració amb els centres, per a redefinir els objectius i assolir més suport institucional per a l'aportació de recursos concrets. 
- Incorporar, en els informes anuals del Consell Escolar de l'Estat sobre el sistema educatiu, dades sobre la situació de discriminació i sexisme en la comunitat educativa, i l’avaluació dels resultats de les mesures mampreses per les administracions en relació amb la prevenció de violència i el foment de la igualtat entre els homes i les dones.
- Apostar per models de centres amb projectes coeducatius i una formació inicial i permanent del professorat. 
- Donar a conéixer i sistematizar experiències coeducatives perquè puguen ser utilitzades com a referències d'innovació educativa. 
- Incloure en el currículum l'educació per a la igualtat, transversalment en totes les àrees i en el projecte educatiu. 
- Integrar en el currículum la contribució de les dones a la ciència, la cultura i el desenvolupament social i polític. 
En les pràctiques coeducatives, caldrà introduir en els centres canvis que permeten avançar cap a una organització intel·ligent, capaç d’evolucionar i d’aprendre, en un context que afavorisca el creixement dels seus actors i de la mateixa organització. 

Una trobada feminista a Granada debatrà la coeducació

Amb el lema Feminisme avui, claus, reptes i propostes. Aportacions a la coeducació, se celebrarà a Granada, del 11 al 13 de maig, la XIX Trobada de Dones Andaluses, convocat per la Secretaria de la Dona d’USTEA (Andalusia) i l'Organització de Dones d’STES-Intersindical. 
Les jornades, concebudes per a enriquir la interacció entre el moviment feminista i l'escola coeducadora, es presenten en unes circumstàncies socials i polítiques decisives, quan diferents propostes de transformació sorgides al si del feminisme comencen a traduir-se en més sensibilització social i en noves disposicions legals: lleis d'igualtat, violència de gènere, conciliació de la vida familiar i laboral, autonomia personal i atenció a les persones dependents, plans d'igualtat en l'ensenyament. 
A pesar de les importants experiències coeducatives desenvolupades en les últimes dècades —convertides en referents indefugibles per a treballar en la prevenció de les desigualtats i la transformació social—, encara queden molts temes pendents d'abordar. L'escola ha d'aprofundir en el tractament de qüestions que els moviments feministes segueixen amb preocupació, i a les quals dediquen les seues investigacions. 
Entre les exigències més immediates cal destacar les següents: 
- L'eradicació de la violència contra les dones. 
- El “sostre de cristall” que impedeix l'accés de les dones als llocs de responsabilitat en el seu treball. 
- L'accés de les dones a les noves tecnologies de la informació. 
- L'autèntica conciliació de la vida personal, familiar i laboral, que passa per la coresponsabilitat d'homes i dones en les tasques d’atenció per a la vida i en l'atenció i el manteniment de l'àmbit privat. 
- L’eliminació de la precarietat econòmica que pateixen les dones, així com les dobles jornades i la discriminació salarial.
- Els models estereotipats de dona que presenten els mitjans de comunicació, responsables en molts casos dels problemes d'autoestima i alimentaris per a la gent jove, amb risc per a la seua salut i les seues vides. 
Els debats de la trobada de Granada giraran entorn d’experiències relacionades amb el treball per la igualtat i la no-discriminació, així com els processos de creació de xarxes, disseny d'objectius, superació de dificultats, propostes d'acció generades en aquest mateix àmbit. S'estudiaran també, entre altres aspectes, experiències de política feminista vinculada amb la coeducació, el ciberfeminisme, els masclismes i l’atenció a les més desfavorides: immigrants, prostitutes, dones amb treball precari, transgressores i moviment queer. Per tal d'enriquir les perspectives, les jornades diversificaran els agrupaments de treball: comunicacions individuals i col·lectives, tallers, teatre fòrum i plenaris. La convocatòria es difondrà pròximament a través de la web de la Confederació de STES-i.

La importància del moviment feminista en 
l'ampliació de l'estat del benestar 

Inés Campillo Poza 

En els últims mesos s'ha repetit incessantment que la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal apuntalarà el “quart pilar”de l'estat del benestar (EB) espanyol, els serveis socials d'atenció als i les dependents. Aquest pilar ha tendit a ser el més fràgil en la majoria dels EB occidentals, no només a l’estat espanyol. El principal motiu de la debilitat —fins i tot de la inexistència— d'aquest quart pilar està en el mateix procés de consolidació històrica dels EB. No obstant això, és important assenyalar que la problematització de la dependència i l'impuls dels serveis socials en cada país ha sigut possible gràcies al treball i la lluita dels moviments feministes. El cas espanyol és un bon exemple de tot això. 
L'origen històric dels diversos EB va estar lligat, doncs, al conflicte entre les classes governants i el moviment obrer entorn dels drets associats al treball assalariat i al seu estatut polític. Això és important perquè el conflicte laboral no va segellar únicament la gènesi dels EB, sinó que va marcar el seu mateix procés de consolidació. D'aquesta forma, el conflicte laboral va marcar l'origen, el caràcter i les conquestes socials associades als EB, però va establir també els seus límits. Els drets socials no eren completament universals, sinó que havien sigut concebuts com a drets bàsics per a tots els homes treballadors caps de família d'una nació. De fet, així havien sigut defensats pel moviment obrer, que havia protegit el “salari familiar” i desincentivat la participació femenina en el mercat de treball. Els homes eren llavors els ciutadans per excel·lència. Les dones, no obstant això, fins i tot encara que treballaren, no accedien als mateixos drets que els homes. La legislació fiscal i de seguretat social pressuposaven —alhora que promovien— que les dones romanien en la llar, cuidant les seues famílies, i els garantia uns beneficis socials derivats de les contribucions i drets dels seus marits. Així doncs, les dones havien d'acontentar-se d’accedir a la ciutadania de forma indirecta i dependent, havien d'acceptar una ciutadania de segona. Per tant, l’EB va consolidar els seus programes bàsics —els tres pilars del sistema educatiu, sanitari i d'assegurances d'atur i pensions—, tenint com a base una determinada estructura familiar: la família tradicional en la qual el baró treballava, guanyava un salari familiar i gaudia de certs drets extensibles als seus “dependents”, mentre que la dona romania a la llar, cuidant els seus fills i familiars ancians. 
Durant els anys seixanta i setanta, no obstant això, certes transformacions van posar de manifest la inclinació patriarcal dels principals programes dels EB. En primer lloc, en la majoria de països —no així en l'Espanya franquista— l'accés de les dones a l'educació superior, el creixement econòmic, l'escassesa de mà d'obra i les mateixes aspiracions de les dones van facilitar el seu accés massiu al mercat de treball. Aquest accés va evidenciar les diferències en termes de drets socials que existien entre homes i dones, diferències que a més van començar a ser denunciades pels moviments feministes emergents. Ells no només van reivindicar la independència econòmica, social i ciutadana de les dones, sinó que van qüestionar també el criteri mateix de dependència. Moltes dones depenien econòmicament dels seus marits, però aquest no era l'únic tipus de dependència. Els homes podien dedicar-se a l'esfera pública del treball i la política perquè el treball de les dones en la llar els alliberava per a fer-ho; és a dir, els homes podien ser independents perquè depenien del treball domèstic i de cura per part de les dones. El mateix EB s'havia aixecat sobre el supòsit d'aquest treball naturalitzat de les dones. No obstant això, la incorporació massiva de les dones al mercat de treball i la labor dels moviments feministes van treure a la llum aquestes dependències o interdependències que havien sigut ocultades i menyspreades pels EB. D'aquesta manera, els EB es van veure obligats a assumir determinades càrregues assistencials familiars o, dit d'una altra forma, a construir els seus quarts pilars. Durant els anys seixanta i setanta, només els EB nòrdics van abandonar efectivament la ideologia de la família tradicional, reformant els seus sistemes fiscals i els seus mercats de treball, i expandint el seu sistema públic de serveis socials (guarderies, centres de dia, etc.). No obstant això, en tots els països es van sentir reivindicacions similars que alterarien les agendes polítiques i provocarien certes reformes irreversibles en els programes de benestar. 
Vegem, per exemple, el cas espanyol. A causa del règim dictatorial, a Espanya l’EB no va poder consolidar-se fins als anys vuitanta, en plena recessió econòmica, just quan altres països sofrien retallades en els seus programes de benestar. Des de llavors s'han desenvolupat principalment els tres pilars tradicionals de l’EB: l'educació, la sanitat i les pensions. La ideologia catòlica i “familiarista” es va imposar a l'hora de seguir assignant a les dones el treball de cures i per això no es va plantejar cap quart pilar. Els serveis socials s'entenien com una mica residuals, la responsabilitat dels quals requeia en les comunitats autònomes. En aquest context, el moviment feminista es va oposar a la ideologia “familiarista” i va reivindicar el repartiment del treball domèstic i l'expansió de guarderies públiques, però durant aquells anys els seus esforços van haver de concentrar-se en demandes més bàsiques: la garantia de drets civils i polítics iguals per a les dones, el dret al divorci i la despenalització de l'avortament. No obstant això, des de llavors la difusió dels serveis socials d'atenció als i les dependents ha estat en l'agenda del moviment social feminista, les reivindicacions del qual s'han anat introduint en sindicats i partits polítics d'esquerra. La Llei de Promoció de l'Autonomia Personal no constitueix el quart pilar de l’EB, com han dit alguns, sinó que és només una de les parts d'aquest pilar. El camp d'expansió dels serveis socials d'atenció als i les dependents desborda el marc d'aquesta llei, dirigida principalment a ancians, malalts i discapacitats. Encara és necessari que les dependències i interdependències siguen reconegudes políticament de forma substancial i ambiciosa, tal com han defensat històricament els moviments feministes. 

Inés Campillo Poza és investigadora social del Departamento de Cambio Social de la Universidad Complutense.
 

Contra la violencia de género 

Organización de Mujeres de STES-i

“Lo personal es político”. Ese lema tantas veces coreado desde el feminismo, aflora tímidamente en nuestra sociedad, que comienza a creer en lo que significa.
No hace demasiado tiempo, las cuestiones de pareja del ámbito doméstico, positivas o peyorativas, eran consideradas un asunto privado. “Privado” era el conjunto de agresiones, malos tratos, insultos y acoso psicológico hacia las mujeres. “Privada” era la consideración de propiedad del varón hacia la mujer. “Privadas” eran las desigualdades en el seno familiar, al ser las mujeres esclavas de todos sus miembros. Ni siquiera se cuestionaban las grandes diferencias jurídicas, laborales y político-sociales entre mujeres y hombres, porque estaban relegadas al ámbito privado, y privado era todo lo que las rodeaba.
En la actualidad, gracias a la lucha y al trabajo de muchas mujeres que nos han precedido, lo privado es político. Ahora asistimos con esperanza a la incorporación de las mujeres en el ámbito público por todo lo que de útil y diferente pueden aportar.
Sin embargo, la realidad se manifiesta todavía en toda su crudeza. Precisamente porque las mujeres no callamos, ya no sufrimos en silencio, exigimos a nuestros compañeros un trato igual, mostramos a la sociedad nuestras aptitudes y nos declaramos autónomas, y porque no nos consideramos únicas responsables del cuidado familiar. Es precisamente por todo eso por lo que muchas mujeres sufren acoso, vejaciones, insultos, discriminación e incluso la muerte.
Unas 69 mujeres murieron en 2006 víctimas de la violencia de género, y el comienzo del nuevo año no augura nada bueno. Aún hay que avanzar mucho para concienciarnos de que las desigualdades por razón de sexo son cuestiones de derechos humanos. Como decía Clara Campoamor en 1931: “La definición de feminismo con la que la gente pretende, maliciosamente, indicar algo extravagante, muestra la realización plena de la mujer en todas sus posibilidades, por lo cual debería llamarse Humanismo”. 

Ni un paso atrás
Respetemos el trabajo de las que nos han precedido para lograr que lo privado sea público. Exijamos a los gobiernos leyes con presupuestos suficientes que promuevan la igualdad. Negociemos acuerdos que eliminen las enormes diferencias laborales entre mujeres y hombres, y que condenan a las mujeres a quedar marginadas de la política y de los ámbitos de toma de decisiones. Actuemos en nombre de las mujeres sin voz, denunciemos la feminización de la pobreza así y la mayor exposición a la violencia de aquellas mujeres que viven en sociedades con conflictos armados. Solidaricémonos con las mujeres inmigrantes que, por desconocimiento de sus derechos o miedo a ser expulsadas, no denuncian a sus agresores, pese a estar protegidas por la ley. Pidamos medidas para que los hombres se incorporen a las tareas 
Domésticas. Trabajemos por una escuela coeducadora, por una educación para la paz que promueva las relaciones no violentas, igualadora de desigualdades. Denunciemos a los medios de comunicación que muestran la imagen del varón posesivo y prepotente así como la de la mujer objeto. Apoyemos un nuevo concepto de masculinidad basado en la solidaridad, la igualdad, el respeto y la convivencia. Hagamos lo imposible para evitar tanto sufrimiento y tantas muertes injustas. Hagamos nuestras las palabras de Gioconda Belli: “Mujeres danzan a la luz de mi lámpara. / Se suben a las mesas. Dicen discursos incendiarios. / Me sitian con los sufrimientos. Las marcas del cuerpo. / El alumbramiento de los hijos. / El silencio de las olorosas cocinas. / Los efímeros, tensos, dormitorios. / Mujeres enormes. / Recuperan la voz”.

A propòsit del ‘Congrés’ d’associacions de dones

Macu Gimeno

És conegut el gust dels dirigents del Partit Popular pels actes fastuosos amb bona cosa de gasto en coses innecessàries: com més diners es gasten més contents estan. Encara recordem la formidable despesa pública destinada al Encuentro de las Familias, en contrast amb la deficiència dels serveis públics que uns dies abans van ocasionar el tràgic accident del metro a la ciutat de València. 
En la mateixa línia, amb una clara intenció electoralista, el 5 de febrer el PP ens sorprenia amb un Congrés de “asociaciones de mujeres”, organitzat per la Conselleria de Benestar a través de la Direcció General de la Dona. Les convidades? Unes 5.000 dones de diferents associacions, cap d’elles de càracter feminista o progressista. 
Aquest “congrés” sería difícilment justificable si no fóra per la casualitat que suposa el canvi de data, ja que en un principi estava previst celebrar-lo pel novembre de 2006. De nou, es produeix una despesa important, com en altres esdeveniments d’aquesta mena, que inclou el transport i els dinars.
És injustificable la convocatòria d’aquest muntatge, llevat d’assegurar-se el vot de les assistents. Es tracta d’un esdeveniment finançat amb fons públics, la meitat procedents dels fons que a través del Instituto de la Mujer rep la Conselleria de Benestar Social.
Cal preguntar-se per què aquests diners no es destinen a la prevenció de la violència de gènere. Hi ha, per exemple, els centres d'atenció a dones maltractades, que necessiten recursos i finançament per a fer efectiu el seu treball. És una vergonya que les seues treballadores hagen de posar diners de la seua butxaca per ajudar una dona a comprar-se una muda de roba, perquè ha fugit de sa casa sense equipatge.
La Direcció General de la Dona, ¿fa alguna cosa més que crear plans de prevenció de violència de gènere que mai es porten a terme? ¿Té cap proposta en marxa per a avançar cap a la plena igualtat dels drets de les dones? ¿Alguna iniciativa perquè la perspectiva de gènere s’aplique a totes les actuacions del govern? ¿Alguna perquè totes les persones treballadores puguen conciliar la seua vida personal i laboral, amb una xarxa d’escoletes i centres d’atenció a persones majors? ¿Alguna mesura real perquè les dones immigrants tinguen protecció dels maltractaments, i accedir a un treball digne, alguna mesura perquè gaudisquen dels mateixos drets? 
Nosaltres, que no hem estat convidades a aquest peculiar “congrés”, sí que en sabem, d'aquests temes, sí que lluitem per la igualtat, per l’eradicació de la violència de gènere, pels drets de totes les dones, pels nostres espais i els nostres temps i tants problemes que ens afecten. Com a dones progressistes i feministes, ara volem respostes. Per començar, volem saber a què destinen les institucions valencianes els diners que els lliura l’Instituto de la Mujer. 

Macu Gimeno, Intersindical Valenciana

Aportacions feministes a l’educació
per a la ciutadania

Empar Blat Gimeno i Geno Morell Gregori

“L’educació per a la ciutadania i els drets humans” és una nova matèria, que requereix altres continguts i altres pràctiques distintes de les matèries tradicionals fonamentades en camps científics, així com la potenciació d’actituds i d’hàbits que propicien comportaments democràtics, més enllà del que es fa ara des de les tutories i altres espais de relació.
Aquesta matèria forma part des de fa anys del currículum d’altres països amb democràcies consolidades. A més, en el programa comú la Unió Europea ha establert que s’ha de treballar per assolir les anomenades competències bàsiques, entre les quals s’assenyalen els coneixements i les habilitats necessàries per a ser i exercir la ciutadania.
L’anunci de la incorporació d’aquesta matèria ha generat durant l’últim any intensos debats, tant en la comunitat educativa com en els mitjans de comunicació. En aquests últims s’han perfilat clarament dues posicions enfrontades. La primera, d’acceptació, per considerar la necessitat d’incloure-hi continguts de “ciutadania”. L’altra, de rebuig —defensada per sectors conservadors els quals consideren que la font de les seues normes és voluntat de Déu i anterior a l’estat—, per entendre que es tracta d’un adoctrinament de l’estat. El debat al si de la comunitat educativa s’ha centrat en el disseny de la matèria: d’una banda, qui propugna un tractament tradicional, i de l’altra, qui pensa que no s’hauria de reduir a una matèria sinò tenir un caràcter més transversal, que afectara la totalitat de l’activitat educativa.
Pel que fa als continguts, aquesta matèria ha de partir d’una concepció de la ciutadania fonamentada en els drets humans i els valors constitucionals, associada als drets democràtics de participació, integradora de les diferències, que compatibilitze el món global amb la identitat local i que, en definitiva, supose l’exercici dels drets per a garantir la cohesió social i el desenvolupament personal. Aquests continguts, amb una dimensió teòrica, requereixen una pràctica quotidiana perquè l’alumnat senta que aprén a exercir la ciutadania.
Des d’una perspectiva feminista volem fer algunes aportacions. En primer lloc, considerem positiva la creació d’aquesta matèria per la seua contribució a la democràcia —sabem des de fa temps que les dones només tenim drets en les democràcies consolidades—. No obstant, caldria aprofundir en l’anàlisi sexe-gènere, ensenyar a lluitar pel trencament de la dicotomia entre món públic i món privat, i desmuntar la perspectiva patriarcal en les relacions personals, socials i polítiques. En definitiva, qüestionar el concepte de ciutadania tal com es va formular en els seus orígens exclusivament pels homes.
Respecte a la seua posada en pràctica, l’educació per a la ciutadania reclama l’autonomia del centre perquè puga desenvolupar el seu projecte de ciutadania, un concepte global i abstracte que requereix unes pràctiques arrelades a l’entorn, en aquest cas alumnes que han d’aprendre a exercir-se com a ciutadanes i ciutadans. D’altra part, la posada en pràctica de la nova matèria ha de concretar-se en els comportaments diaris i en els hàbits de civisme, plenament democràtics, que han de veure’s reflectits en la totalitat de les actuacions de la vida del centre.
Lògicament, aquests plantejaments nous requereixen una formació del professorat amb dos vessants: una més institucional propiciada per l’administració educativa, i una altra en el mateix centre, que desenvolupe el seu específic projecte de ciutadania.
Des d’una perspectiva feminista la manera de tirar endavant aquesta matèria hauria de partir d’evidenciar les discriminacions que vivim —i hem viscut— les dones. Per exemple, aconseguir ser ciutadanes, i reconéixer que en els països democràtics la ciutadania no es gaudeix de manera igualitària entre dones i homes. Al mateix temps, s’ha de treballar més enllà d’una igualtat d’oportunitats entesa com a igualtat en l’accés i lluitar perquè al llarg de tota la vida les xiques puguen assolir les responsabilitats i papers socials que desitgen, sense que el seu sexe siga un entrebanc.
També cal potenciar les nostres aportacions. Per la formació que hem rebut tradicionalment, les dones som portadores d’unes pràctiques més dialogades que incorporen una visió diferent en la resolució dels conflictes. Cal crear espais de relació que construïsquen comunitat basant-se en la confiança i en la col·laboració. Si escoltàrem el que diuen les xiques podríem incorporar pràctiques més conciliadores, que facilitarien pràctiques d’educació per a la ciutadania. Una altra aportació és com empoderar les alumnes perquè siguen ciutadanes de ple dret, que prenguen decisions, participen en la vida pública, ocupen llocs de responsabilitat i que la seua eixida no siga ser ciutadans de segona. Totes aquestes aportacions són possibles; només és qüestió de voluntat. En aquest sentit cobren sentit les recents declaracions públiques del conseller d’Educació, que fan preveure que la incorporació de la matèria al País Valencià es retardarà i es veurà sensiblement devaluada.

Empar Blat Gimeno i Geno Morell Gregori són membres de l’Associació per la Coeducació. Les reflexions anteriors estan formulades arran les VIII Jornades de Coeducació que el col·lectiu va organitzar en València en maig de 2006.

Xateba, una associació d’homes i dones
per la igualtat i contra la violència

Merxe Chorques

Xateba, associació per la igualtat i contra la violència de gènere, és una associació d’homes i dones de Xàtiva creada el 2003, que considera que els seus objectius han de ser assumits per totes les persones, amb independència del seu sexe. En la gestació del col·lectiu hi ha la indignació per l'augment imparable de la xifra de dones assassinades per les seues parelles o exparelles. Des de Xateba considerem que la violència contra les dones es troba arrelada en alguns homes que es creuen amb el dret de deixar viure o de matar les seues parelles perquè els pertanyen i no tenen dret a decidir sobre la seua pròpia vida. La violència de gènere se sustenta en un missatge amagat i verinós que ha impregnat la societat. En Xateba hem aprés que la violència sorgeix de la manca d'igualtat de drets i oportunitats entre els homes i les dones, que permet a uns l'abús i a altres les condemna a ser les seues víctimes. 
Treballem amb tenacitat, amb coratge i amb imaginació, i organitzem activitats permanents como els tallers de dansa del ventre, de teatre o de Qui Gong. En altres activitats puntuals, com el Fòrum de les Dones, abordem temes d'actualitat, aspectes com l’autoestima, autoconeixement, realitzem visites i establim relacions amb altres col·lectius. També organitzem exposicions amb dinàmiques participatives dirigides a l'alumnat dels instituts. Aquests treballs s’insereixen en un programa de prevenció que pretén evitar conductes indesitjables i fomentar valors solidaris i d'igualtat.
Hi ha cites anuals on l’associació s’aboca, com el 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència de Gènere, o el 8 de Març, Dia de la Dona Treballadora. Finalment, convoquem el Premi Xateba per la Igualtat, per a guardonar la trajectòria d'una dona de Xàtiva, com a referent d'igualtat.
Som un poc impertinents perquè hi ha molt a fer i de vegades poca disposició per a fer-ho. Reclamem per a les dones tot el que contribuïsca a millorar la seua qualitat de vida. Considerem, per exemple, que una ciutat com la nostra hauria de comptar de forma inexcusable amb una casa de la dona, on totes les dones i les seues associacions disposaren d’un espai de formació, oci i trobada. 
En Xateba som entusiastes, hi convivim en pau i molt a gust persones de molt diferents tendències polítiques o creences religioses, però compartim el desig de forjar una altra societat on els homes i les dones siguen iguals en drets i oportunitats.

Merxe Chorques és membre de Xateba.

¿Recuperació de la dignitat o pèrdua de drets?

Macu Gimeno

Mireia es casa. I amb la il·lusió i l'enamorament ni es preocupa de les condicions del contracte. Clar, ¡l'amor sempre guanya! A més, segons creu recordar, en casar-te tot el que aportes durant el matrimoni és dels dos, si és que no demanes expressament una altra cosa. Ella sap pels seus pares què vol dir “béns a guanys” i que no importa si ha deixat de treballar uns quants anys per dedicar-se a criar els xiquets. O que després, quan siguen majors i ja no necessiten que els cuiden, haja de fer-ho de la seua mare vídua, com també segurament dels seus sogres, perquè Joan és fill únic. No importa si els seus ingressos són menors: ella aportarà treball i atenció. I el patrimoni serà dels dos. 
Tampoc no importa si en casar-se ella cobra una misèria com a secretària i ell un sou millor. Joan ha pogut estudiar, els seus pares s'han sacrificat molt per a poder donar-li estudis. Mireia va haver de deixar d’estudiar quan son pare va morir. Malgrat ser tres germans, només ella, la xica, va haver de posar-se a treballar. Potser podrà reprendre algun dia els estudis i aconseguir un treball millor, però probablement no cobrarà el mateix sou que el seu futur marit (a igual treball, les dones continuem cobrant menys que els homes).
Mireia està feliç. Es casa amb la persona que estima. ¡Que bonic! Sap que mai no li faltarà de res, Joan sempre estarà pendent del seu benestar. A més, en cas que no funcione el matrimoni, pensa, tindrà dret a la meitat del patrimoni comú.
No estaria gens malalment que algú l’informara dels canvis que introdueix la proposició de Llei de Règim Econonòmic Matrimonial Valencià, presentat pel Grup Parlamentari Popular. Segons la proposició, si el matrimoni no sol·licita expressament el règim a guanys, s'aplicarà sempre el règim de separació de béns. I amb aquest canvi, que suposadament respon a “un esforç d'adaptació constitucional, perquè la subordinació de la dona al marit és absolutament incompatible amb la Constitució” i un avanç per a la igualtat, perquè “tota regulació del règim econòmic del matrimoni valencià ha d'adaptar la normativa foral a la inqüestionable igualtat entre l’home i la dona”, s’hi amaguen unes situacions discriminatories de les dones. 
Per exemple, si la mare de Mireia haguera enviudat mentre estava en el règim de separació de béns, no hauria tingut dret a la meitat dels guanys sinó a un terç sobre els béns del marit. I Mireia, si es casa en règim de separació de béns, haurà de saber prèviament que si durant el matrimoni comprà un pis amb el seu marit, en cas de separació o divorci potser se'l quedarà ell, ja que si hi ha aportat més diners li reclamarà la diferència econòmica corresponent, la qual cosa és díficil que puga fer. Fins i tot, l’aixovar domèstic passarà a ser propietat “del cònjuge que continue en l'habitatge habitual de la família”.
Si no hi ha un acord a banda del matrimoni, Mireia, si se separa, toparà amb la injustícia d'haver treballat durant anys en la casa i en la cura de fills i majors i quedar-se al carrer.
Podria preguntar-se com és possible aquest desequilibri econòmic. ¿No es valoren els anys de treball domèstic? ¿I els salaris que per aquest motiu deixarà de percebre? És clar. La proposició de Llei estableix els criteris de valoració del treball a casa, si no hi ha acord: “el cost de tals serveis en el mercat laboral “ —¿a quant es paga l’hora d'una netejadora, cuinera o costurera? ¿a quant la d'una educadora, assistenta social, psicòloga o infermera?— “o els ingressos que el cònjuge que preste aquests serveis haja pogut deixar d'obtenir”. Com es faran aquests calculs és tot un misteri.
Sembla que la iniciativa del Partit Popular naix per rescatar el nostre dret foral civil, perdut després de la batalla d'Almansa. ¿Per què tanta pressa a recuperar-lo després de 300 anys quan, a més a més, juristes i associacions de dones s'hi han manifestat en contra? 
Si darrere d’aquesta proposició de llei poden vindre canvis tan importants en la societat, per favor, que no tinguen tanta pressa. De primer, que sàpien que en pensen els experts i, després, que hi reflexionen. 

Òvuls entre els 16 i els 35

Maria Lozano Estivalis

“Si tens entre 16 i 35 anys pots ajudar a una altra dona a tindre un fill: dona els teus òvuls”. Aquest és un dels molts anuncis que circulen per Internet sobre la donació de ovocits. S’hi pot cercar per “donació” o per “lloguer”, ja que el cercador assimila sense objeccions el que per a la majoria ja s'ha convertit en tabú: que la compensació econòmica per les molèsties ocasionades a les dones donants no deixa de ser un contracte de compravenda d'òrgans. En alguns casos, les clíniques que anuncien els seus serveis indiquen que aquests diners poden ser destinats a una ONG si la donant ho estima convenient, cosa que implica filar encara més prim amb aquesta insistent crida a la solidaritat femenina. Fer felices parelles estèrils, contribuir a reparar una manca biològica, possibilitar que una dona senta la maternitat des de l'embaràs, etc. són reclams per a la implicació emocional de joves amb un perfil preferentment universitari. El pagament per servei és menys explícit, en moltes ocasions es limita a recordar el que estableix la llei i en alguns casos no s’hi indica la quantitat exacta que es percebrà per la donació. 
El rastreig d'aquest tipus d'ofertes dóna molt de joc en el debat sobre la corporeïtat femenina i sobre la naturalesa de les noves tècniques de reproducció. Si continuem cercant en la xarxa podem trobar arguments dispars sobre el que suposa aquest fet per a les dones i la seua relació amb el sistema econòmic social i cultural que estem construint a Occident. Bé des de la ciència, bé des de la psicologia, el dret o la política, el debat està servit. Ara bé, en la majoria de fòrums en els quals s'expressen les veus de les dones donants o que esperen la donació, s'evidencien bàsicament tres coses: que la motivació principal i majoritària per a la donació és la compensació econòmica, que hi ha por i inseguretat pels efectes secundaris no sempre ben explicats per les clíniques i que la principal objecció és d'índole moral. Allí trobem joves que repeteixen intervencions a pesar dels riscos perquè necessiten els diners, dones que han seguit el tractament sense saber a penes res dels possibles efectes secundaris. En fi, tot un món que no hauria d’estar per descobrir. 
Val la pena parar esment a aquest tema des de la pràctica de la donació, la discussió teoricopolítica i l'experiència de les dones perquè potser en la intersecció de tots aquests discursos trobem vies per a treballar una reflexió més precisa sobre el paper que els nostres cossos ocuparan en els pròxims anys en l'escenari de la reproducció. La publicitat d'aquestes clíniques, els fòrums i xats virtuals i les anàlisis sobre aquestes qüestions són materials molt útils per a plantejar preguntes a les joves sobre el que entenen per solidaritat, maternitat, experiència de l'embaràs i sobre les seues idees sobre la comercialització dels cossos i de les tècniques mèdiques. La formació de persones crítiques davant aquests discursos és fonamental perquè la decisió individual de donar siga realment lliure i la responsabilitat política d'eliminar abusos i desigualtats siga efectiva. 

Maria Lozano Estivalis és professora de Teoria de la Comunicació i membre del comité d'empresa de la Universitat Cardenal Herrera-CEU de València.

Practicar i aprendre ciutadania 

Charo Altable Vicario

Els fets recents d’Alcorcón i la violència dels barris parisencs, sense pretendre comparar-los, ens fan pensar en una altra educació i un altre món possible, altres barris possibles i una altra manera de ser ciutadanes i ciutadans. 
Una altra vegada el nom genèric de joves, bandes, immigrants i barris, amaga el conflicte en les seues autèntiques dimensions i oculta les relacions que es donen entre homes i dones, entre dones i dones i entre homes i homes. Recordem que el detonant va ser la baralla de dues dones, nóvies de dos xics que eren, o que van començar a ser-ho a partir d'aqueixa baralla, rivals. 
Diguem que la baralla de les dues xiques va ser el símptoma que va fer esclatar el malestar i la violència larvada i guardada en els cossos. Les joves dels suburbis parisencs, germanes i companyes dels joves que cremen cotxes i que han desfermat onades de furor en els barris, les banlieues, pateixen la violència d'aquests, i fins i tot dels seus pares, en els seus cossos violats i maltractats físicament i moralment. 
Fadela Amara ens parla d'això en el seu extraordinari llibre Ni putas ni sumisas, on pot veure's clarament el codi sentimental i eròtic patriarcal, vigent encara en molts dels homes de les diverses capes socials dels nostres països. Aquest codi es correspon amb les actituds racistes i excloents de la diversitat: diferent sexe, diferent color, diferent cultura, religió i posició social. Els altres —i més encara les altres— es converteixen així en els bocs expiatoris on projectar violentament el malestar, les frustracions i la ira. Es necessita, per tant, un canvi en el model eròtic, amorós i de convivència ciutadana que regula les relacions. Tot això ens indica la necessitat de treballar llargament en l'educació de les emocions, els sentiments i la sexualitat, per a avançar cap a un canvi de model que respecte i dialogue amb els diferents desitjos i emocions que es donen en els cossos. Aquesta educació no pot separar-se de l'educació per a la pau i el tractament dels conflictes mitjançant el diàleg i la mediació, partint que el cos humà és inviolable, tant en les relacions sexuals, com en les socials, a casa com al carrer, als nostres barris i ciutats com a l'Iraq o Palestina. Com ensenyar això i on. L'amor, el més oposat a la violència, crea llaços socials forts, relacions de proximitat, de paraula, de cura, de respecte i bons tractes. Serà la pedagogia de l'amor la que pose sentit, repare danys, dolors i injustícies, donant un sentit de pertinença i relació, que és el que estan demanant les xiques i els xics joves dels nostres instituts i barris. Si no, el sentit de pertinença i la necessitat de reconeixement el donaran les bandes.
Però, ¿es pot ensenyar i aprendre l'amor? Sense cap dubte, perquè l'amor no és només un sentiment, sinó una pràctica de relació en la qual intervenen reflexions, actituds i accions, llenguatge verbal i corporal, món real i imaginari, qüestions totes que omplirien el currículum d'amplis continguts. 
El currículum, les relacions personals entre el professorat, l'alumnat i les famílies, així com el model de convivència poden fer molt per a prevenir la violència i educar en amor. Però no tot es cou en les aules o en les famílies. També els ajuntaments, les associacions juvenils, el sistema laboral i els governs han de posar els mitjans en recursos monetaris, espacials, educatius, culturals i de promoció laboral per a la prevenció de la violència. 
La violència entre iguals i l’anomenada violència de gènere són dues cares de la mateixa moneda, encunyada per la violència estructural de les nostres societats; violència real —que podem veure en l'injust repartiment de les riqueses— i simbòlica —del llenguatge i de les representacions icòniques dels mitjans de comunicació—. En aquest medi de violència naixem i ens desenvolupem, encara que bressolats també per l'amor de les mares i altres persones que posen cura i amor en lloc de violència. 
Les lleis vénen a posar límits a l'intolerable, però no per això se n'evaporen les causes. Pensem quin futur tenen les i els joves en acabar l'ESO, abocades i abocats a l'atur o als contractes precaris, quines condicions d'habitatge tenen, o per quants glops han de passar les persones immigrants, obligades a eixir dels seus països i cultures. ¿Com es poden establir un diàleg i unes accions que intervinguen en els conflictes que s'acosten perquè no sorgisca la violència? Pensem en els projectes creatius, i necessaris, que podrien realitzar en les seues comunitats, aprofitant aqueixa energia desbocada que observem en els actes violents que practiquen. Perquè el furor dels seus actes prové de la falta de confiança en la possibilitat d'un canvi en les seues condicions de vida. Educats en una societat de consum, n’han rebut passivament nombrosos productes, fàcils d'aconseguir amb diners, però poques relacions d'amor, i poc de temps d'escolta. Potser ho van rebre en la seua infància, no tots, però després, en les relacions entre els iguals —on es forja la masculinitat i feminitat secundària— han aprés a viure en la competència i domini sobre les altres i els altres. Han aprés que en aquesta vida s'aconsegueixen coses per mitjà dels xantatges i la violència. Han vist i aprés que els homes perden el respecte a les dones, que allò que diu o fa un home compta més que el que diu o fa una dona. Necessiten aprendre què són les relacions justes, sense domini ni submissió, i açò s'aprén practicant-ho. Necessiten relacions de confiança, que hi creen, i que puguen assumir una funció en les seues comunitats, que puguen creure — perquè ho comproven en la pràctica— que el món els necessita, que la seua energia és necessària per a transformar el món proper i llunyà. Però que aquesta transformació no pot fer-se amb violència.
Podem pensar que aquests gestos violents, aparatosos en la seua posada en escena, no són tan nombrosos o que no afecten la gran majoria, però la seua importància radica en el domini que estableixen i en la influència que exerceixen en la consciència de les persones que observen o s'informen d'aquests fets i en les pors que produeixen. Les persones que observen s'evadeixen, fugen o assisteixen a l'espectacle amb morbositat. I no obstant això, véncer les pors i establir la justícia, si pretenem arribar a una ciutadania democràtica, és una responsabilitat de totes i tots. Això no pot ensenyar-se en una assignatura d'educació per a la ciutadania si no s'estableixen relacions de convivència justes entre dones i homes, entre homes i homes i entre dones i dones. No pot ensenyar-se si no es practiquen relacions que creen vincles d'amistat, comprensió i cooperació entre els diversos grups socials, culturals i religiosos d'una comunitat, d'una aula o un centre escolar. Cal fomentar trobades i treballar conjuntament en projectes reflexius, lúdics i participatius que creuen vincles reals. 
De vegades, en educació es parla molt de formar persones autònomes i independents, però resulta que som éssers dependents i necessitats d’altres. Caldrà ensenyar que aquesta dependència ha d’entendre’s com una relació d'intercanvi de béns, sense submissió, domini o violència. Això evitarà les fantasies omnipotents d'independència i superioritat, domini sobre altres. Apunte ací algunes temàtiques, teòriques, pràctiques i lúdiques, per a una educació de les ciutadanes i ciutadans: 
- Reconéixer la diferència sexual i el saber de les dones, amb les seues conseqüències històriques, científiques, literàries... 
- Reconéixer altres diferències culturals i religioses, sabent viure amb elles. 
- Ensenyar a practicar un pensament crític. 
- Construir noves masculinitats en grups de xics i noves feminitats en grups de xiques, per dialogar sense estereotips. 
- Ensenyar a proposar alternatives, més enllà de la crítica i les queixes. 
- Aprendre a escoltar-se i a escoltar els altres, que són diferents. 
- Conéixer les pròpies emocions i desenvolupar l'empatia. 
- Saber transformar la ira en projectes constructius de benestar individual i social. 
- Estimar-se i saber estimar, sense exercir ni assumir el maltractament per amor. 
- Desenvolupar un erotisme de la cura, sense violència i respectuós amb els diferents desitjos dels cossos. 
- Saber cuidar-se i saber cuidar les persones i les coses, practicant la cura de la casa i dels llocs públics. 
- Saber comunicar-se sense violència. 
- Educar per a la cooperació, amb projectes conjunts amb persones de diversos grups socials i culturals. 
- Participar en la vida democràtica del centre escolar. 
Totes les persones que treballem amb la infància, amb adolescents i joves, hem de reflexionar i preparar-nos per a practicar i ensenyar una altra manera d'exercitar-se en la ciutadania, perquè el futur del món és responsabilitat de totes i tots. 

Charo Altable Vicario és professora i terapeuta

Violència de gènere o terrorisme ‘domèstic’

Marga Juan i Cardona

En consultar el nou increment de víctimes que registra el balanç sobre la violència de gènere de 2006 em pregunte si les dones mortes no entraran en la categoria de víctimes del terrorisme “masclista”. No sóc l’única que ho qüestiona, perquè en alguns mitjans de comunicació altres veus també s’inclinen per considerar-ho seriosament.
Tanqueu els ulls i imagineu que qualsevol víctima del terrorisme anara a una comissaria de policia i denunciara que tal terrorista l’ha amenaçada de mort, o l’ha apallissada, o que tal dia a tal hora posaran una bomba a l’aeroport de Madrid per assassinar-la, i a més, foren públics els noms dels terroristes. Us ho imagineu?
Seguiu imaginant que, per aquestes denúncies, a les possibles víctimes la policia els posara uns braçalets, els donaren un telèfon mòbil per a tenir-les controlades i als terroristes els dictaren una ordre d’allunyament de 500 metres de les víctimes. És difícil d’imaginar-ho?
Continuem imaginant que, malgrat el braçalet, el mòbil i les ordres judicials, els terroristes continuen amenaçant i pegant a les seues víctimes… fins que les maten. Us imagineu que els pressumptes autors de l’atemptat de l’11M a Madrid els hagueren aplicat una ordre d’allunyament? Sabem que això és impossible d’imaginar.
En qualsevol atemptat terrorista creiem saber qui en són els culpables, els seus actes atempten contra els valors socials establerts. En la violència masclista, si ho analitzem bé, tots i totes hauríem de sentir-nos culpables.
La violència de gènere té el seu origen i està fonamentada justament en els valors socioculturals de l’ordre social establert. És una violència basada en la submissió de la dona i el seu control per a mantenir el nucli familiar, base de l’organització de les societats des de l’antiguitat. És, per tant, una violència necessària per a mantindre el model patriarcal. Sempre hi ha qui defensa aquest model o qui fa responsable la dona de la desestructuració familiar.
Al llarg del temps, els actes de violència contra les dones s’han considerat uns successos aïllats, de l’àmbit privat, quan en realitat són fets que perpetuen el model de la desigualtat entre homes i dones, amb un objectiu clar de controlar, sota l’amenaça i la por de més de la meitat de la població mundial. Mentrestant, si no es denuncien aquests fets com a accions organitzades amb una finalitat, i seguim mantenint-los en l’àmbit privat, totes les dones estarem en perill de patir-lo.
Analitzem què va passar en l’última manifestació a Madrid en memòria dels morts per l’atemptat de l’11-M, el terrible espectacle d’enfrontament entre partits polítics i associacions de víctimes pel lema de la concentració. Compareu-ho amb el silenci clamorós de la societat per la primera dona morta de 2007. De poc, no ens n’assabentem! 
Mireu, cada vegada que mor una dona en circumstàncies violentes, només es convoca alguna concentració aïllada prop del lloc d’on era la víctima. Fins i tot l’any passat, la commemoració del 25 de novembre, el Dia contra la Violència de Gènere, el dia per a recordar-les per tot arreu, una associació de víctimes de terrorisme els va llevar el protagonisme. 
Cal reclamar almenys un dia, aquest dia, els el devem. Els han llevat la vida, no els llevem ara el record, elles ho mereixen: han estat assassinades i, a més, són víctimes del terrorisme “domèstic”. 
Marga Juan i Cardona és mestra d’Educació Primària.

Arriba la vacuna contra el càncer de coll d’úter

Antonio Bernabeu

El càncer de coll uterí ocupa el segon lloc en els més freqüents en les dones en el món, però és el més detectable precoçment, tant ell com les seues lesions prèvies. El mètode que s'ha mostrat més valuós per a detectar-lo i que més vides ha salvat és la citologia realitzada periòdicament. 
El càncer de coll d’úter està causat pel virus del papiloma humà (VPH), que es transmet per contacte sexual. És a dir, totes les dones amb vida sexual activa estan sotmeses al risc de contraure aquest virus. Per això, sota certes condicions, tenen risc d'acabar patint un càncer de coll uterí. El fet real i esperançador, però, és que amb citologies periòdiques i amb noves tenologies les lesions prèvies poden ser detectades i tractades amb èxit. 
Són poques les dones que coneixen aquests aspectes i, per tant, no es consideren en el risc de patir tant el citat càncer com les anomenades lesions prèvies o lesions premalignes. Els virus del papiloma humà considerats de baix risc són els responsables de les anomenades "berrugues genitals".
Estudis recents demostren que un 80% de dones amb vida sexual activa són o han estat portadores del VPH en algun moment de la seua vida, encara que no arriba al 50% les dones que en coneixen l’existència. Més del 70% de les dones ignoren el valor de la citologia per a la prevenció d’aquest càncer. Ara mateix, el més greu és que moltes dones mai no s'han fet una citologia cervicovaginal, un mètode senzill, innocu i ràpid, que fa més de quaranta anys que va ser reconegut per l'Organització Mundial de la Salut com el millor sistema per a la detecció precoç. Quant a la prevenció només se sap que l'ús del preservatiu redueix el risc, però no protegeix del tot. 
La gran esperança és la imminent comercialització a l'estat de les vacunes preventives que protegeixen contra més del 70% dels càncers de coll d’úter i les seues lesions precursores. També és positiva la imminent vacunació de preadolescents, adolescents i joves, un primer pas que pot servir per a acabar amb aquest greu problema de salut. De moment, la informació completa sobre el problema i la realització de citologies periòdiques es presenten com els millors camins per a lluitar contra el problema. 

Antonio Bernabeu és metge i director de l’Institut de Fertilització i Ginecologia Bernabeu, d’Alacant

Traços per a un retrat de Pilar Miró 

Begoña Siles Ojeda 

In memoriam de Pilar Miró 
Deia John Lennon: "La vida és el que et va passant mentre t'obstines a fer altres plans." I segurament Pilar Miró (Madrid, 1940-1997) sabia molt sobre aquesta reflexió perquè, obstinada a realitzar estudis de Dret i Periodisme, va acabar sent diplomada per l'Escola Oficial de Cinematografia (1968) i treballant en televisió, fins que va tenir l'oportunitat de rodar la seua primera pel·lícula en 1976 . 
Va ser la primera i l'única dona que va ocupar el càrrec de directora general de l'Institut de Cinematografia i Arts Audiovisuals entre 1982 i 1985, un període marcat per l’anomenada llei Pilar Miró del cinema. També va ser la primera dona directora general de Ràdio Televisió Espanyola, entre 1986 i 1989. Després d'ella només dues més, Mónica Ridruejo i Carmen Caffarel, van exercir aquesta mateixa responsabilitat. 
Però professionalment Pilar Miró volia ser, sobretot, directora de pel·lícules: "El cinema és el gran amor de la meua vida. Els altres amors van i vénen, però el cinema sempre roman.” Ella, que unia aquesta fidelitat al seu caràcter obstinat, va ser una de les directores més prolífiques de la indústria cinematogràfica espanyola de les últimes dècades, a més d'una de les poques realitzadores amb una obra fílmica reconeguda de manera unànime, nacionalment i internacionalment, per la crítica i l'audiència. 
Al costat de la també directora Ana Mariscal —onze pel·lícules entre els anys cinquanta i seixanta— Pilar Miró és encara hui la realitzadora espanyola amb més films estrenats: La petición (1976), El crimen de Cuenca (1979), Gary Cooper, que estás en los cielos (1980), Hablamos esta noche (1982), Werther (1986), Beltenebros (1991), El pájaro de la felicidad (1993), Tu nombre envenena mis sueños (1996) i El perro del hortelano (1996). 
El seu caràcter tímid i introvertit —els seus companys de Televisió Espanyola s’hi referien com "la botellita lacrada"— tal vegada va ser responsable que traslladara els seus pensaments als espais creatius, òpera, teatre, cinema i televisió, i a tots ells es va lliurar amb una convicció infrangible. 
La seua fe no tenia límits. Ella mateixa solia dir-ho: "Per què tindre’n? En tens tants al voltant que no seré jo qui me'n pose més." Andrea, la protagonista femenina de Gary Cooper, que estás en los cielos, com volent-se fer eco de les seues paraules, manifestava en el film: "John Ford va dirigir setanta pel·lícules, Howard Hawks cinquanta-vuit, Hitchcock cinquanta. Jo no vull ser menys. Aquests són els meus plans de futur."
I fidel a la seua cabuderia i absència de límits, la directora va seguir parlant dels seus plans de futur a penes concloure el rodatge de El perro del hortelano, la seua última pel·lícula. Entusiasmada com estava per Lope de Vega, se li va ficar al cap dur al cinema un dels textos més complexos de l'autor, El castigo sin venganza. De fet, ella insistia amb freqüència: "La tinc ací ficada, i la faré". Si no hagura sigut per la seua mort —el pròxim octubre farà deu anys—, tan obstinada com la mateixa Pilar Miró, de segur que ja l’hauria rodada. Una llàstima. 

Begoña Siles Ojeda és professora de Narrativa Audiovisual i membre del comité d'empresa de la Universitat Cardenal Herrera–CEU de València.

ENXARXATS

Joan Cortés

	La prostitució, comerç de cossos i voluntats
	S’han referit a ella com la professió més antiga del món i, a diferència d’altres, continua ancorada en la semiclandestinitat. La seua simple menció fa esclatar debats hipòcrites i la gent es colpeja el pit exigint la praxi de la terra cremada i el mata-degolla. A les grans ciutats, als polígons industrials, a les rotondes... són les esclaves invisibles o transparents, són les pàries que un colp de mal vent de la vida féu que vengueren el cos i l’ànima al preu que corria. És una problemàtica social molt complexa que reclama un debat polític i mesures immediates per millorar les condicions de vida d’unes dones que saben en la seua pròpia carn què és ser un objecte d’usar i tirar. Tornaran a trobar la condició humana que perderen sota el pont de qualsevol travessia?

 

	Maltractades, una violència exercida a recer de la por
	Els maltractadors estan convençuts que amb l’ús de la violència i l’aplicació constant de la dinàmica de l’agressió estan simplement exercint el seu dret a disposar d’una propietat que en lloc de mesurar-se en metres quadrats es mesura en cèl·lules humanes, emocions contradictòries i sentiments morts. Els freudians atribuïen la passivitat de les víctimes dels maltractaments quotidians a la comoditat que suposa acostumar-se a les vexacions, a la tortura física i mental i al model de relació agressor-víctima. Les dones maltractades, però, viuen al fons d’un pou on penetra poc la llum i l’aire enrarit es fa irrespirable. Han d’ascendir cap a la llum, reunint els escassos grams de coratge que tinguen al seu abast.

 

	Agafats de la mà, la brisa sembla més fresca
	La causa feminista ha sofert una evolució condicionada fonamentalment pel seu contacte epidèrmic amb les diferents realitats socials, econòmiques i polítiques que l’ha embolcallada com la pellorfa i el segó han guardat la llavor que contenien. Ara, la lluita feminista és en essència la mateixa que defensaven les sufragistes que es llançaren a les potes d’aquells cavalls embravits i alhora és distinta perquè el món ha engendrat nous reptes. Políticament, convergeix amb altres col·lectius humans que aspiren a transformar la vida perquè un altre món és possible per molt que s’entesten els capos dels imperis climatitzats, les mòmies empaperades amb accions en borsa i els impulsors de les mil guerres localitzades molt rendibles.

 

	L’embull que no ens deixa vore ni el sol del migdia
	La situació legal de què són víctimes algunes dones musulmanes és una pasterada de codis civils i religiosos que aplica una pressió política que resulta insostenible per al principi d’igualtat entre homes i dones i les reivindicacions bàsiques en matèria de drets humans. Són realitats unidimensionals vinculades a un món d’homes que beneeix els seus privilegis i condemna a priori al fracàs més estrepitós intents oberturistes que pretenen aplicar alguna pinzellada de flexibilitat a les relacions humanes. S’ha d’admetre que cada idiosincràsia ha de posseir unes regles evolutives pròpies que no es poden importar de latituds existencials radicalment diferents, però s’ha d’acceptar també que ha d’existir una metodologia adaptativa a cada tram avançat per estimular-ne el següent i evitar que el procés s’estanque. Podran el col·lectius progressistes del món àrab i musulmà fer aquest malabarisme amb èxit?

 

	Dones versus islam, anhels encallats
	Les discussions basades en la relació entre dona i islam, sadollen les seues energies extremadament crítiques en l’aparença externa de la població femenina tant en els països àrabs i musulmans com a les ciutats europees. Potser encara no estem prou preparats per a mantindre un debat seriós sobre la possibilitat de conviure en estat d’igualtat i enriquiment mutu carrer amb carrer, vivenda amb vivenda, aula amb aula i cos amb cos, amb col·lectius humans de diversa procedència geogràfica, cultural, religiosa, idiomàtica, etc. El debat del vel als centres educatius, als centres de treball i als edificis públics no sols no ha gratat ni la superfície dels aspectes sobre els quals cal meditar i debatre, sinó ens ha omplert les ungles de brutícia. És un debat incòmode, tendent a la retòrica més supèrflua i farcit de clixés simplistes que cal traslladar al món real sense renunciar a la virtualització a llarg termini.

 

	Si A és igual a B i B és igual a C... A és igual a C?
	George Orwell afirmava que els ésser humans som tots iguals, però que n’hi ha alguns que són més iguals que altres. Hem d’allunyar la reivindicació d’igualtat del desig d’uniformitat, ja que les persones podem gaudir dels beneficis polítics del principi d’igualtat sense renunciar a viure d’una manera diferent dels nostres veïns. Si alguna aportació ha fet la globalització és uniformitzar dràsticament les realitats de tots els continents del planeta. A qui tenia fam, no li ha oferit un peix ni li ha ensenyat a pescar, sinó ha declarat el seu monopoli sobre tots els peixos de la mar i els ha posat preu. Entre els homes i les dones, la igualtat no significa la renúncia implícita ni a la feminitat ni a la masculinitat. Té més a veure amb el creixement personal i intransferible que només pot recórrer a peu l’interessat.

Llibres