La Federació STPV i el referèndum sobre el Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a la Unió Europea

La construcció europea es va iniciar després de la Segona Guerra Mundial, quan el 1951 es firma el Tractat de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer) per França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. Més tard, el 1957, es firma el Tractat de Roma que institueix el Mercat Comú (CEE) entre els mateixos estats. Una construcció europea, que com veiem, sorgeix d'una voluntat de resoldre qüestions econòmiques.

No seran diferents els acords posteriors. El 1979 es crea el Sistema Monetari Europeu, el 1986 l'Acta Única Europea i el 1992 es firma el Tractat de Maastricht pel qual es crea la Unió Econòmica i Monetària i la Unió Política amb l'objectiu d'enfortir la cohesió econòmica. Aquest tractat es completa en 1997 amb el Tractat d'Amsterdam, que inclou els acords de Schengen. Finalment, el 2001 es firma el Tractat de Niça, i el gener de 2002 entra en vigor la moneda única, l'euro.

Però el desembre de 2000 els caps de Govern dels quinze estats membres, reunits a Niça, arriben a l'acord de revisar els tractats i continuar una reforma institucional, que en Laeken, el 15 de desembre de 2001, es converteix en la Declaració sobre el futur de la Unió Europea i la via d'elaboració d'un Tractat Constitucional que es firma a Roma el 29 d'octubre de 2004 pels caps d'Estat i Govern i que ha de ser ratificat pels països membres abans de 2006.

Com s’ha vist, fins ara el procés de construcció europea ha anat avançant lentament. Ara se'ns proposa instituir un Tractat que significarà paralitzar durant molt de temps el procés. Però a més, amb l'aprovació d'aquest Tractat no sols es consolidarà l'Europa del lliure mercat i dels estats, sinó que s'hipotecarà durant molt de temps qualsevol procés d'avanç cap a una Europa més democràtica, amb un model social propi, de caire federal on es reconeix la pluralitat nacional.

La Federació d’STPV-Intersindical Valenciana, que va manifestar en l’últim Congrés les seues discrepàncies amb l'esborrany de Tractat Constitucional, considera que els nous canvis no han modificat substancialment el seu contingut. Per això, segueix manifestant les seues crítiques al Tractat Constitucional per a la Unió Europea, que a l’Estat espanyol serà sotmés a referèndum el 20 de febrer de 2005. Els motius es resumeixen en els punts següents:

1.- El Tractat no és una autèntica constitució, sinó un acord diplomàtic entre els seus estats membres. Una constitució és un pacte cívic i social mitjançant el qual les ciutadanes i els ciutadans cedeixen la seua sobirania a una administració política perquè els governe d'acord amb les lleis que estableix un parlament triat democràticament. No obstant, l’autèntic subjecte d’aquest Tractat no és ni la ciutadania ni els pobles d'Europa, sinó els seus estats membres. Lluny de ser un acte sobirà de la ciutadania europea, és més aïna una Carta Atorgada pels governs que detalla els límits imposats a la sobirania ciutadania per a controlar les institucions europees, especialment el Consell, la Comissió, el Banc Central Europeu i el Tribunal d'Estrasburg.

2.- No hi ha hagut un procés constituent democràtic en la redacció del Tractat com a resultat de la sobirania popular que representa el Parlament Europeu. La regulació del funcionament democràtic que proclama el Tractat no supera els mínims exigibles. No ha sigut possible la participació de la societat civil en la redacció del text: els debats sobre el futur constitucional d'Europa han estat totalment controlats pels governs dels estats, que han sigut, a més, els que han pogut modificar la proposta del Consell. El resultat final ha estat un Tractat entre estats i no una Constitució en sentit autèntic. D'altra banda, després d’aprovar el Tractat no es podrà canviar: modificar-lo serà extremadament complicat. La voluntat de la revisió dependrà dels estats amb presència en el Consell.

Pel que fa al contingut del text constitucional, el poder dels Estats també està per damunt del dels ciutadans. Això es manifesta clarament en l'existència de la possibilitat de veto —hi ha la possibilitat que un sol estat bloquege qualsevol decisió— en àrees clau com la fiscalitat, la Seguretat Social o la política exterior i de defensa.

La Comissió Europea, la institució que teòricament intenta fer de Govern europeu, no guanya poder amb aquest Tractat Constitucional. El president de la Comissió no és triat directament pels ciutadans europeus o el Parlament (que només es limita a ratificar el president que els estats proposen). Només el Parlament, una de les cinc institucions que formen la Unió Europea, es triarà per sufragi universal directe. Les altres quatre es votaran per delegació, i hi serà decisiu el pes dels països centrals de la UE. Això suposa allunyar-se en la consecució de societats que es governen per mitjà de la democràcia participativa. No obstant, en la pràctica, el Parlament Europeu no té a penes capacitat legislativa i està exclòs de la política exterior. Serà la Comissió, a pesar de ser triada de forma no democràtica, la que podrà presentar propostes legislatives i el seu president tindrà les funcions pròpies d'un règim presidencialista.

3.- El Tractat és un projecte de consagració de les polítiques liberals. La Part Tercera, expressió autèntica del model econòmic neoliberal, arreplega amb detall la majoria dels preceptes que van fer possible les privatitzacions i el desmantellament dels serveis públics en els últims anys. La Carta de Drets de Niça s'incorpora amb un abast devaluat, sobretot en matèria de drets socials. De manera semblant, com s’ha dit anteriorment, es manté el poder de veto dels estats en matèria fiscal, es dilueixen les possibilitats de control del frau i poc o res s'avança en matèria de polítiques socials comunitàries. A més, blindant aquest corpus liberal per mitjà de la imposició de la regla de la unanimitat dels 25 estats membres de la UE per a qualsevol revisió, el Tractat anul·la i impedeix en el futur tota expressió del sufragi universal en favor de polítiques alternatives al liberalisme en un país determinat: aquestes polítiques xocarien inevitablement amb les disposicions del Tractat que, jurídicament, s'imposen sobre tota legislació nacional. Com a conseqüència d'això, en el referèndum convocat s'enfrontaran dos models de societat i de construcció europea: el de les polítiques neoliberals i el d'una Europa al servei dels treballadors i treballadores i dels pobles.

4.- El Tractat no garanteix els drets socials, col·lectius ni individuals. No avança en el principi de separació entre institucions públiques i institucions religioses. El Tractat està inspirat per les polítiques neoliberals imposades des dels Acords de Maastricht, que van conduir al Pacte d'estabilitat i creixement i a la moneda única. Unes polítiques que han sigut la causa de les privatitzacions, la reestructuració industrial i les deslocalitzacions, que han provocat que la UE tinga ara un 8% de parats i hi haja hagut una caiguda dels salaris negociats en els convenis col·lectius. Com a conseqüència d'això, l'articulat no garantix el compliment dels drets socials i iguala els drets socials de les europees i els europeus als nivells dels països on estan més desprotegits. En cap cas s'estableixen els mecanismes coactius que obliguen als estats al compliment dels drets socials. Hi ha drets, com el dret a la salut, el dret a la vivenda o el dret a un salari suficient o la igualtat de gènere no es mencionen o no apareixen com a objectius.

Cal recordar que els sindicats europeus ja van criticar la segona part del Tractat per la reducció de drets socials essencials, com el dret al treball o l'accés universal als serveis públics, ja que queden reduïts en el seu àmbit d'aplicació a les polítiques comunitàries. Això vol dir que la Carta només s'aplicarà als únics europeus que en matèria social se situen en l'àmbit d'aplicació comunitari: els funcionaris europeus que treballen a Brussel·les, Luxemburg o Estrasburg.

D'altra banda, el Tractat fomenta l'existència d'una nova categoria inferior de ciutadà: els residents de llarga duració no comunitaris. A aquestes persones no comunitàries, que han d'enfrontar-se a una mena de fortalesa europea, amb fronteres estrictament vigilades, se'ls neguen quasi tots els drets i s’hauran d'enfrontar a legislacions restrictives que obstaculitzen la lliure incorporació a les societats europees. És així com continuarem responent als segles d'espoliació en altres continents.

En definitiva, el Tractat no reconeix el dret a un treball digne i estable, no reconeix el dret a la Vaga General europea, imposa el criteri de "flexibilitat" en l'ocupació, subordina els drets laboral i l'ocupació a criteris com la competitivitat, l’adaptabilitat al canvi econòmic, l’equilibri financer, etc., propis del neoliberalisme més reaccionari, i tanca les fronteres i nega drets a les persones immigrants.

Respecte al caràcter laic de la societat europea, si bé el resultat final ha aconseguit evitar els intents del Vaticà d’incorporar una declaració explícita sobre la tradició cristiana europea, no avança en el principi de separació entre institucions públiques i institucions religioses, sinó que, contràriament, ratifica la perpetuïtat dels privilegis nacionals adquirits per les institucions religioses, impedint verificar la compatibilitat amb els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans europeus, així com amb les polítiques i el dret de la Unió.

5.- Debilita les polítiques públiques en sanitat, educació i serveis públics. Cal remarcar, com a diferència dels apartats de política econòmica o militar, en els que el Tractat usa fórmules imperatives d'obligat compliment, que en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió continguda en la segona part del Tractat es consigna que "La Unió reconeix i respecta l'accés als serveis d'interés econòmic general", és a dir, no sols no es garanteix aquest dret, sinó que desapareix el concepte de serveis públics, perquè obri un procés de redefinició que possibilitarà les privatitzacions, substituint-los pels que ara s’anomenen de "interés econòmic general".

L’anomenat "model social europeu" d'Educació, Sanitat, i el model de pensions i de segur de desocupació han quedat subordinats a l’"alta competitivitat de l'economia" que es defineix, entre altres mesures, allargant la vida laboral, la jornada de treball i reduint pensions i ajudes a la desocupació.

6.- Supedita la política exterior i de defensa a l'OTAN i els EUA. Per tant, no garanteix ni la pau ni la seguretat. A diferència dels apartats sobre polítiques socials, en aquest àmbit sí s'especifica la direcció i el propòsit. La política exterior de la UE apareix com complementària i inclús subordinada a una OTAN que marcarà les seues orientacions, o el que és el mateix, la UE no tindrà una política de seguretat i defensa col·lectiva d'Europa, excepte per a intervencions exteriors. Això sí, aquesta serà una política que els països han de recolzar de forma activa i sense reserves. Es crea l'Agència Europea d'Armament i s'afirma que cada país es comprometrà a millorar progressivament les seues capacitats militars, assegurant que els estats de la Unió queden integrats en l'OTAN. S’aproven els atacs preventius, però, el que encara és més greu, el Parlament Europeu només serà informat i no tindrà capacitat de decisió sobre aquests temes. Finalment, es crea la figura del ministre d'Afers Exteriors el qual, fora del control democràtic i investit d’amplis poders, conduirà la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC).

7.- Consolida l'Europa dels estats, s'abandona qualsevol projecte polític de caire federal i impedeix avançar cap a l'Europa dels Pobles. Després d'haver encoratjat l'autodeterminació de part dels pobles d'Europa Central i de l'antiga URSS, ara es nega en la pràctica el dret a l’autodeterminació per a la resta dels pobles europeus sense estat. Així, mentre el Tractat aclareix l'objectiu que la UE "respectarà les funcions essencials de l'estat, en particular les que tenen com a objecte garantir la integritat territorial de l'estat, mantindre l'orde públic i salvaguardar la seguretat interior", no diu res sobre la protecció del pluralisme nacional i cultural intern dels estats membres, o sobre l’acollida automàtica als nous estats que sorgisquen dels ja existents.

Reduïts a regions i autonomies, només es preveuen competències administratives per a ells i el seu únic àmbit de competència és el Comité de les Regions, un ens consultiu amb una composició interna totalment desfigurada, format per ciutats, províncies i regions. En definitiva, els estats són els únics subjectes del Tractat Constitucional, i els drets dels pobles sense estat del continent simplement desapareixen. Ni les "regions" han obtingut tan sols l’accés directe al Tribunal de Justícia (només el Comité de les Regions en té per a protegir les seues prerrogatives o el principi de subsidiarietat). Per tant, les regions no poden demanar directament revisions judicials de la legislació de la Unió que envaïsquen les seues competències.